La Grècia Clàssica: l’època de l’esplendor de les ciutats

A Atenes, al llarg del segle VI a.C., a causa del malestar social que existia entre l’aristocràcia latifundista, per un costat, i els camperols sense terres i la burgesia comercial, per l’altre, van produir-se una sèrie de reformes socials i polítiques. D’aquesta manera, en el segle V a.C., s’instauraria a la polis un sistema de democràcia limitada.

D’altra banda, Atenes s’havia desenvolupat com una de les polis més importants en l’activitat comercial i, al llarg del segle V a.C., va incrementar encara més la seva influència, a causa del seu paper destacat en una sèrie de guerres contra els perses.

En el segle VI a.C., l’Imperi Persa (el poble persa també era d’origen indoeuropeu) es trobava en un moment de franca expansió des del Pròxim Orient cap a occident. Així, cap a mitjans de segle havia conquerit Lídia i pretenia sotmetre totes les colònies gregues de les costes d’Àsia Menor.

En començar el segle V a.C., algunes d’aquestes ciutats sota domini persa es van rebel·lar (amb conseqüències com la destrucció de Milet per part dels perses) i van demanar ajuda a les polis de la península balcànica. D’aquesta manera va començar l’enfrontament entre l’Imperi Persa i les ciutats gregues: les Guerres Mèdiques (500-479 a.C.).

guerras medicas.jpg

Fins aquell moment, l’Imperi Persa havia tingut un poderós exèrcit d’infanteria, equipada amb grans i pesants escuts, i de cavalleria, integrada pels nobles. Els grecs, en canvi, fraccionats políticament, no tenien cap organització militar centralitzada.

Davant el perill de la invasió persa, Atenes va formar un exèrcit amb forces pròpies i d’altres polis i va construir cent trirrems (naus de tres rengles de rems). Això tindria, indirectament, conseqüències internes.

Fins aquest moment, la participació política dels ciutadans depenia del tipus d’armament que aportaven a l’exèrcit. Mentre es va tractar d’exèrcits de terra, la possessió de cavalls i armadures de ferro havia permès a les famílies benestants tenir una gran influència política. La creació d’una flota naval, però, igualava els rics amb la majoria de la població i faria possible que aquesta darrera tingués un pes més important en les decisions polítiques.

A més, es va crear la Lliga de Delos, organisme que recaptava tributs de totes les ciutats gregues de la Mar Jònica, per tal de mantenir un exèrcit capaç d’afrontar els perses. Atenes va controlar la Lliga de Delos, fet que li va permetre adquirir una hegemonia progressiva sobre les altres polis gregues.

Enfront de tots els pronòstics i després de diversos enfrontaments, en la batalla naval de Salamina (480 a.C.), els grecs, amb vaixells més àgils i ràpids, van destruir la flota persa i van obligar els seus exèrcits a retirar-se del territori hel·lènic. El conflicte bèl·lic finalitzava amb la retirada persa i l’augment del prestigi d’Atenes.

Així, a partir de la victòria sobre els perses, Atenes va convertir-se en la polis grega més rica i influent, dirigint el destí del món grec. Va mantenir la Lliga de Delos i va utilitzar els seus recursos per a embellir la ciutat i mantenir el seu poder, enriquint-se a costa de les aportacions econòmiques de la resta de polis.

pericles.jpg

Pericles

A mitjans del segle V a.C., Pericles va ser nomenat dirigent d’Atenes. Aquest va governar la ciutat durant trenta anys i va transformar-la profundament. Va portar a terme el procés de democratització política entre els ciutadans lliures (dels 250.000 habitants de la polis, aproximadament 75.000 n’eren esclaus). Per exemple, va assignar un sou als qui es dediquessin a assumir responsabilitats polítiques, amb la qual cosa ja no era imprescindible posseir riqueses per a participar en la vida política.

Durant les Guerres Mèdiques, Atenes havia patit greus destruccions, i per això Pericles va fer reconstruir la ciutat, va aixecar monuments com els de l’Acròpolis i va ampliar el port del Pireu. També va impulsar la celebració de festes religioses (les panatenees) i va fomentar l’activitat artística.

En el terreny de les idees es van produir innovacions. Durant els segles anteriors, els filòsofs havien intentat, sobretot, explicar els fenòmens naturals. A partir del segle V a.C., va començar a manifestar-se l’interès pels fenòmens humans, tant individuals com col·lectius. Sòcrates va ser el filòsof més important d’aquest període. Va animar els seus deixebles a reflexionar sobre les seves accions: a quines motivacions responien, si eren moralment vàlides o no, etc.

Sòcrates també va induir-los a pensar en el mètode que ha de fer servir un filòsof per a incrementar els seus coneixements. Per últim, va plantejar com a tema de gran interès l’anàlisi dels avantatges i inconvenients dels diversos sistemes d’organització social. Aquesta temàtica podia generalitzar-se fàcilment en una societat en la qual existia un règim democràtic i de participació política.

Dos dels seus continuadors, Plató i Aristòtil, tindrien una gran influència posterior.

Durant el període clàssic, la ciència grega va progressar força ràpidament i es va convertir en un conjunt de disciplines autònomes, cada cop més desvinculat de les tècniques. Els pensadors i científics grecs van preocupar-se no tan sols de la simple previsió i descripció dels fenòmens, sinó que també van indagar en la recerca dels seus principis i causes. A més, van introduir el raonament deductiu a partir de postulats, com a mètode de coneixement científic.

A Hipòcrates de Cos (segle V a.C.) s’atribueix el fet d’haver posat les bases d’una doctrina mèdica basada en el diagnòstic, la confiança del pacient i el poder curatiu de la natura. Tot això amb motiu d’evitar que es donés un tractament violent als pacients.

Demòcrit d’Abdera (segle V a.C.) va introduir les primeres idees de la teoria atòmica, en considerar que l’Univers estava format per partícules invisibles (els àtoms) que es movien en el buit.

Així, com hem vist, a mitjans del segle V a.C., Atenes controlava a benefici seu les riqueses produïdes en moltes altres polis.

Esparta, una altra gran potència grega que també havia tingut molt de protagonisme en la guerra contra els perses, no acceptava l’hegemonia atenesa i va liderar la formació d’una coalició anti-atenesa.

A diferència del que havia passat a Atenes, a Esparta (al Peloponès), zona ocupada pels doris, no s’havia canviat pràcticament gens el sistema polític inicial. Els espartans, des del moment de l’ocupació, s’havien instal·lat com a casta guerrera sobre la població indígena a la qual van imposar un règim de semiesclavatge. Els espartans i les espartanes es dedicaven gairebé de forma exclusiva a la preparació militar.

Aquesta rivalitat entre les polis d’Atenes i Esparta va culminar en una nova guerra: la Guerra del Peloponès (431-404 a.C.), que va enfrontar la majoria de les polis del sud de Grècia, alineades en un o altre bàndol. Aquesta guerra, a diferència del conflicte persa, va resultar ruïnosa per a la majoria dels grecs.

mundogriego.jpg

Fases_Guerra_Peloponeso.png

Les guerres contra els perses havien obligat a molts homes a abandonar el conreu dels camps i el treball als tallers, amb la conseqüent reducció de la producció. A més, des de les Guerres Mèdiques, moltes polis havien de pagar tributs a Atenes. Les destruccions ocasionades per una nova guerra, juntament amb una terrible epidèmia (a Atenes va morir la quarta part de la població), van arruïnar completament el sud de Grècia.

Atenes va haver de rendir-se i renunciar a la seva supremacia en el món grec, però això no va significar que Esparta assolís l’hegemonia.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Maria

      14/02/2013 - 20:27

      Molt bona web.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús