L’Atenes clàssica: política, economia i societat

Per a poder comprendre els canvis que van produir-se en les polis gregues com a conseqüència de les colonitzacions mediterrànies ens centrarem en l’exemple de la ciutat d’Atenes.

Athens_Acropolis.jpg

Aquesta polis era d’origen jònic i en ella es practicaven l’agricultura (que es practicava a les terres de l’Àtica), la ramaderia, l’artesania i el comerç. A la regió atenenca predominava la mitjana propietat, i els conreus fonamentals eren el blat, la vinya i l’olivera. També es practicava la ramaderia de cabres, ovelles, porcs i vaques.

L’activitat artesanal més important, distribuïda en un gran nombre de tallers, era la ceràmica. S’elaboraven recipients grans per a l’ús domèstic, per guardar-hi productes alimentaris, i objectes més petits i delicats, decorats amb formes geomètriques o figures humanes, que servien per beure vi, contenir perfums o per a les cerimònies religioses. D’altres artesans es dedicaven al treball del cuir i al sector tèxtil, sobretot de la llana.

També tenia molta importància la mineria (especialment, les mines d’argent de l’Àtica) i les pedreres, de les quals s’obtenia el marbre utilitzat en la construcció dels grans edificis religiosos.

El petit comerç el duien a terme els mateixos artesans a les seves botigues i els venedors ambulants. El comerç exterior s’efectuava a través del port del Pireu, des d’on s’exportava la preuada ceràmica atenesa, i també vi i oli, entre d’altres productes. Aquest intens comerç va obligar els pobles grecs a encunyar monedes de diversos materials, les més preuades de les quals fabricades amb argent (dracmes).

Els eupàtrides posseïen les millors terres i controlaven el poder polític de la polis. D’entre els eupàtrides s’escollien anualment els nou arconts, magistrats amb responsabilitats específiques (militars, fiscals, de vigilància interior, redacció de lleis, etc.). Hi havia un organisme, el consell, format per eupàtrides i ex arconts, de caràcter vitalici, que nomenava els arconts i garantia la continuïtat dels criteris de govern. També hi havia l’ecclesia, o assemblea de ciutadans, que ratificava les decisions del consell.

Al llarg dels segles VII i VI a.C., Atenes, a causa de la seva posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies d’Àsia Menor. Al port del Pireu arribaven cereals de la Mar Negra i de les colònies, i des d’allà s’expedien objectes de ceràmica.

Aquest tràfic va permetre que alguns comerciants, i alguns constructors de vaixells arribessin a acumular més riqueses que els propis eupàtrides. D’una altra banda, la situació de les famílies camperoles havia anat empitjorant amb el pas dels segles. Ni els habitants de la ciutat ni la majoria de camperols donaven suport a la política dels arconts, que s’encaminava més a defensar els interessos dels eupàtrides terratinents que no pas a protegir els dels comerciants, artesans o camperols.

Solon.jpg

Soló

En el segle VI a.C., un arcont anomenat Soló va decidir posar fi a aquest descontentament i va impulsar importants transformacions en el sistema polític atenenc.

En primer lloc va abolir l’esclavitud per deutes, i per impedir que els eupàtrides del consell anul·lessin aquesta llei va atorgar força més pes a l’ecclesia, l’assemblea de tots els ciutadans, en les grans decisions polítiques i, concretament, en el nomenament dels arconts.

A més, les reformes de Soló van derivar en l’establiment de quatre categories entre la població atenesa, en funció de la riquesa posseïda. Segons el tipus d’armament que els homes podien aportar a l’exèrcit es tenien més o menys drets polítics. D’aquesta manera, les diferències socials i polítiques depenien dels diners i no eren situacions heretades des del naixement, per la pertinença o no a un determinat llinatge.

Aquest sistema en què la majoria de ciutadans decideix les qüestions importants i nomena els representants que governaran durant un cert temps va ser denominat democràcia (govern del poble).

En aquesta forma de govern participaven, però, una porció molt petita de la població (uns 40.000 sobre una població total de gairebé 400.000 habitants). Un nombre força elevat de les persones que vivien a Atenes eren esclaus i esclaves, sense cap dret a participar en la vida política de la polis. A més, entre els homes atenesos majors d’edat, amb drets polítics plens, la majoria no tenia recursos suficients per a dedicar-se a la vida política, perquè exigia molt temps lliure i ells estaven obligats a treballar ja que amb el que es cobrava per assistir a l’assemblea no era suficient per a assumir les despeses que generava el model de vida atenenc.

Les dones gregues, encara que fossin ciutadanes, tampoc no tenien dret a expressar la seva opinió ni a accedir a càrrecs públics, ja que estaven recloses a l’àmbit domèstic. No tenien capacitat jurídica i, quan feien un acte públic, com per exemple casar-se, eren representades pel pare, els germans o el marit.

Per una altra banda, a Atenes eren molt nombrosos els residents que provenien d’altres llocs  de Grècia, principalment comerciants que havien fet fortuna amb el comerç o l’artesania, els anomenats metecs, als quals tampoc no se’ls concedien cap tipus de drets polítics.

Les reformes introduïdes per Soló, després d’algunes interrupcions, van ser ampliades per alguns arconts posteriors, com Clístenes.

Mentre els homes es dedicaven als negocis, a la vida política o anaven al “gimnàs” a tenir cura de la seva forma física i a fer la tertúlia amb d’altres ciutadans, les dones prenien la responsabilitat de dirigir totes les activitats domèstiques.

D’aquesta manera, les dones preparaven els aliments per a l’àpat principal, que es feia al capvespre –al matí prenien un desdejuni lleuger–. Filaven, teixien i confeccionaven els vestits, que eren molt semblants per a ambdós sexes: túniques amb obertures per al cap i els braços, subjectades amb fermalls i recollides a la cintura, i que solien tenyir-se de colors vius (vermell, groc).

Les dones, a més, s’encarregaven d’educar les nenes amb l’objecte de preparar-les per a la vida futura. Els matrimonis eren concertats pels pares. Els nens, fins als sis o set anys aproximadament, també estaven amb la seva mare, però a partir d’aquesta edat assistien normalment a l’escola, on aprenien a llegir i escriure, a més de preparar-se físicament.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús