Grècia, el naixement de la societat clàssica

Amb el nom de Grècia designem el sud de la Península Balcànica i el conjunt d’illes i arxipèlags de la Mar Egea. La Grècia continental presenta un paisatge muntanyós, molt fragmentat, en el qual les comunicacions i els transports són difícils. Els sòls són pobres, i també ho és el subsòl, i no compta amb prou aigua aprofitable per al conreu.

Enfront d’això, la gran quantitat de ports naturals que hi ha a les costes va fer que, ja de ben aviat, la pesca i sobretot el comerç marítim constituïssin una sortida a la pobresa agrícola.

Palazzo_Minosse.jpg

Palau de Cnossos, a l'illa de Creta

Durant l’edat del bronze, a partir del 2000 a.C., es va desenvolupar a l’illa de Creta la civilització cretenca o minoica. Aquesta es caracteritzava per la realització d’importants activitats comercials, la construcció de ciutats amb grans palaus i pel fet de tenir una escriptura pròpia.

Mycenae_lion_gate.jpg

La Porta dels Lleons, a la ciutat de Micenes

Al llarg del II mil·lenni a.C., les antigues comunitats de pastors i agricultors que poblaven les terres gregues van veure arribar diverses onades d’invasors d’origen indoeuropeu. El poble resultant d’aquesta mescla i superposició de gent d’origen divers va ser conegut amb el nom d’Hel·lade o conjunt de grecs.

Entre els primers pobles que van arribar a la Península Balcànica destacaven els aqueus, els quals, després de destruir la civilització cretenca cap al 1400 a.C., van crear en el sud de Grècia un tipus de societat guerrera, dividida en petits estats monàrquics. La civilització micènica o aquea tenia el seu centre principal a Micenes i es distingia per la construcció de ciutats fortificades, els enterraments monumentals d’alguns dels seus reis i una escriptura que ja podem considerar com a grega.

També hi arribaren els jonis i, per últim, un altre poble, els doris, cap al segle XII a.C., els quals van imposar-se als anteriors ocupants. Així, cap al 1200 a.C., quan la civilització micènica va ser destruïda per diferents invasions exteriors, va iniciar-se un període poc conegut de la història grega, l’anomenada època fosca, en la qual van començar a construir-se els fonaments de la Grècia clàssica a través d’aquests pobles establerts en el seu territori sota l’únic denominador comú de la cultura grega (doris, jonis i eonis).

La civilització grega es va desenvolupar al voltant del Mar Egeu: al sud de la Península Balcànica, a la península del Peloponès, a les illes del Mar Egeu i a la costa occidental de la Península d’Anatòlia (a l’Àsia Menor). És a dir, en un espai caracteritzat per la dispersió territorial a causa del gran nombre de petites illes i de multitud de muntanyes que separen les diferents regions continentals. Un espai, a més, marcat per la pobresa i escassa productivitat del sòl, degut a la sequedat del clima mediterrani.

regionesyciudadesdegrecia.jpg

A partir d’aquest moment, van començar a formar-se les polis, o ciutats-estat. Per tant, els grecs estaven organitzats en petits estats compostos per una ciutat i les terres de conreu, zones de pastura i boscos pels voltants. Les polis gregues eren completament independents entre elles.

Aquestes entitats polítiques eren governades, sense lleis escrites, pels aristoi, terme que significa “els millors”, els quals, a més, posseïen la major part de les terres. Aquest tipus de govern el denominem oligarquia, o govern d’uns pocs. Les terres eren treballades per camperols pobres o per esclaus. Malgrat els continus enfrontaments entre les polis, la realitat és que la població d’aquestes ciutats-estat i especialment els aristoi se sentien pertanyents a una comunitat més àmplia, l’Hel·lade, o conjunt del poble grec.

D’aquesta manera, tots els habitants de les polis gregues compartien una mateixa forma de vida i de cultura hel·lènica. Una cultura que es definia per la llengua, la literatura i la religió, i manifestada a través de celebracions religioses i esportives comunes.

grdialectos.jpg

Aquests grups humans parlaven la mateixa llengua, amb petites variants. Periòdicament, organitzaven activitats comunes: els Jocs Olímpics, en els quals hi participaven atletes de totes les polis i s’exaltava la unitat del poble grec. Els Jocs se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia, en honor al déu Zeus (el pare de tots els déus). Els primers Jocs coneguts daten del 776 a.C. Durant els Jocs se celebraven curses pedestres, sessions de lluita, curses de quadrigues i concursos com el llançament de disc o el salt de longitud.

Ganymede-Ferrara.jpgEls grecs no tenien un dia de festa setmanal, en canvi, però, mensualment celebraven grans festes rituals dedicades a les seves divinitats, i unes altres, de més importants, un cop a l’any, en les quals s’oferien sacrificis d’animals. L’alimentació quotidiana era pobra i monòtona: bàsicament blat i ordi acompanyats d’olives, figues, llet, formatge i algun peix salat. Tan sols els rics podien menjar peix fresc i carn de caça amb vi barrejat amb aigua. Es comprèn, doncs, que la celebració d’aquestes festes fossin una bona ocasió per a nodrir-se amb proteïnes animals. S’oferia a la divinitat una desena part dels animals sacrificats i la resta es repartia entre els participants.

El teatre també era una activitat important per al poble grec. El seu origen es troba en les festes dedicades a Dionís, el déu del vi, en les quals es feien representacions de caràcter religiós. Amb el temps van evolucionar i van anar apareixent nous gèneres com la tragèdia, la sàtira i la comèdia. Els grecs van construir teatres a l’aire lliure, semicirculars, tot aprofitant-se de les faldes de les muntanyes, en els quals van aconseguir una acústica immillorable. Només hi podien actuar els homes. Un mateix individu realitzava diversos papers, amb diferents màscares que li cobrien la cara. A més, van inventar enginyosos sistemes per a produir uns rudimentaris efectes especials, com la simulació del so dels trons o el galop dels cavalls.

Tots aquests pobles tenien les mateixes concepcions religioses. Creien en els déus de l’Olimp, éssers antropomòrfics, representats amb forma humana, i amb vicis i virtuts com els mateixos mortals. Cada divinitat representava un mite, una llegenda que destacava algun aspecte important de la natura o de la vida dels éssers humans. El culte d’aquestes divinitats era organitzat per cada polis, la qual nomenava un responsable, el basileus, encarregat de mantenir el temple i d’organitzar el ritual religiós.

Knossos_fresco_women.jpg

Un aspecte important de la religió grega va ser que, tot i que hi havia sacerdots i sacerdotesses, aquests no pertanyien a una organització centralitzada que tingués tant de poder com en les civilitzacions orientals. No existia, per tant, un clergat interessat en obligar a la població a mantenir unes creences determinades. Això va fer possible que al si de les famílies riques, que no necessitaven el treball per a la seva subsistència, hi sorgissin persones amb curiositat i afanys de coneixement que van poder pensar lliurement, sense haver d’enfrontar-se a les idees establertes per una casta de sacerdots.

La llibertat de pensament i expressió de les teories més diverses que es va produir en el poble grec és un dels factors que van permetre que al seu si naixessin la filosofia i el denominat pensament racional. Aquesta expressió es refereix a les idees que intenten d’explicar els fenòmens naturals i humans sense haver de recórrer a la intervenció dels déus, i cercant entre aquests principis relacions de causa i efecte.

En principi, qualsevol activitat que intentés d’ampliar els coneixements era considerada com a filosofia. Entre els primers temes que van interessar els filòsofs hi havia la formació del món i de la matèria.

La ciència grega es va originar a les ciutats jòniques de l’Àsia menor. S’ha dit que allí hi va néixer la ciència, però la realitat és que a d’altres civilitzacions orientals anteriors ja s’havia acumulat un bagatge considerable respecte dels coneixements científics. Alguns grecs van estar en contacte amb aquelles cultures i van fer de pont cultural amb Occident. Cap al segle VI a.C., van aparèixer dues escoles: la jònica, representada per Tales de Millet, que observava els fenòmens naturals i els explicava sense haver de recórrer a qüestions sobrenaturals; i la pitagòrica, representada per Pitàgores de Samos, amb la qual es va desenvolupar de manera considerable l’aritmètica.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Miquel S. Jassans

      07/11/2014 - 08:50

      M’ha semblat força interessant, perquè explica alguns conceptes que en altres entrades no els trobes, on només es limiten a dir les mateixes repeticions enciclopèdiques.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús