La religió a l’antic Egipte

La religió tenia una gran importància en la vida dels antic egipcis. De fet, en el segle V a.C., l’historiador grec Heròdot va afirmar en els seus escrits sobre el país del Nil que els egipcis eren el poble més religiós del món.

Els egipcis eren politeistes, és a dir, creien en molts déus, però no tots ells tenien la mateixa importància. Inicialment, les divinitats eren forces de la naturalesa. Més endavant van identificar-se amb un animal, representant físic del déu a la terra. Finalment, els déus van adoptar un cos humà i es van vestir amb les mateixes robes que feien servir els egipcis rics, tot i que alguns déus van mantenir sempre una part del seu aspecte animal, ja fos el cap o el cos.

Encara que el nombre de déus adorats pels egipcis de l’antiguitat era molt elevat, només n’hi havia set de principals. El seu déu principal era el Sol, anomenat Ra, Amon o Aton segons el període històric, i el seu culte tenia lloc a la ciutat de Tebes. D’altres déus importants eren Osiris (déu que presidia el tribunal que jutjava els morts), Isis (esposa fidel i deessa mare), Horus (déu del sol naixent), Anubis (déu funerari que conduïa els morts al tribunal d’Osiris), Thot (déu de la saviesa i inventor de l’escriptura) i Maat (símbol de la llei, l’ordre i la justícia).

ra.jpg

Osiris era el déu més popular entre els egipcis perquè se li atribuïa la presidència del tribunal que jutjava els morts. Segons la mitologia egípcia, Osiris va ser assassinat pel seu germà Seth (déu de l’infern i del mal), que va llençar el seu cos esquarterat al Nil. Tot i això, Isis, la lleial esposa d’Osiris, va aconseguir reconstruir, amb l’ajuda del seu fill Horus, el cos d’Osiris que, d’aquesta manera, tornava a la vida.

osiris.jpg

Els antics egipcis també adoraven animals, com ara el cocodril, elements de la natura, com el Nil, i persones, com el faraó.

Els egipcis creien que els ritus religiosos eren necessaris per mantenir l’equilibri de l’univers. Per exemple, la crescuda anual del Nil depenia d’aquests ritus. Per això cada déu disposava necessàriament d’un temple en un districte o una ciutat del país on es podia practicar el culte religiós i guardar la seva estàtua.

Karnak_temple.jpgCada temple tenia un cos de sacerdots, que netejaven i vestien l’estàtua i practicaven els ritus. Els sacerdots rivalitzaven entre ells per tal que el seu déu tingués més influència i, en conseqüència, rebés més ofrenes i diners. Cada dia anaven en processó fins al santuari portant aliments i begudes com a ofrena a la divinitat. Els sacerdots d’alguns dels déus més importants, com els d’Amon, van acumular moltes riqueses i poder.

Aquesta gran importància de la religió en la societat egípcia va conduir el faraó Akhenaton (dinastia XVIII) a impulsar una veritable revolució religiosa, tot i que fallida. La religió va esdevenir monoteista per decret del faraó que va proclamar l’existència d’un sol déu: Aton, el disc solar. En paral·lel, el culte als altres déus era suprimit. Aquest fet va comportar la revolta dels poderosos sacerdots d’Amon, que a la mort del faraó van imposar el retorn a l’antiga religió.

Es egipcis construïen els seus temples perquè servissin d’habitatge als déus. Com que pensaven que els déus eren immortals, van utilitzar la pedra com a material de construcció, perquè resistia millor el pas del temps que la tova. L’arquitectura egípcia no utilitzava arcs ni voltes, per això les cobertes de pedra eren arquitravades. És a dir, eren sostres plans fets amb grans lloses de pedra, posades unes al costat de les altres, que se sostenien amb columnes enormes.

Gairebé tots els temples tenien dimensions colossals i una mateixa estructura.

Una llarga avinguda conduïa a una porta monumental. L’avinguda estava decorada amb estàtues d’esfinxs (figures amb cos de lleó i cap humà). Les esfinxs protegien el temple. Per entrar al temple calia travessar una portalada massissa anomenada piló. A davant hi havia obeliscs, que representaven el camí que unia la terra amb el cel. A continuació es passava a un pati envoltat de columnes enormes. Després, s’accedia a la sala hipòstila, que estava coberta i plena de columnes. Finalment, hi havia el santuari, on es conservava l’estàtua del déu.

Els egipcis creien en la vida després de la mort i pensaven que era necessari conservar els cossos per a aquesta segona vida. Tanmateix, perquè la vida després de la mort fos possible, calia que l’ànima del difunt (el ka) superés el judici del tribunal d’Osiris, en el qual es pesaven les bones i les males obres. Superat el judici, el ka havia de retrobar-se amb el cos del difunt. Per això els momificaven, és a dir, assecaven els cossos dels morts i els embolicaven amb benes per tal d’assegurar-ne la incorruptibilitat dels cadàvers.

Hunefer.jpg

En el cas dels faraons, dels alts funcionaris i de les persones riques, els ritus funeraris eren llargs i complexos. Després d’embalsamar els cadàvers, els guardaven en un sarcòfag de fusta i or i els enterraven en tombes decorades amb relleus i pintures, que eren la residència dels difunts. Les dimensions de les tombes estaven en relació amb la importància del mort.

Anubis_attending_the_mummy_of_Sennedjem.jpgEl sarcòfag s’envoltava d’un aixovar amb tot allò que el mort podria necessitar en l’altra vida: aliments, vestits, perfums, joies, diversos objectes personals i fins i tot figuretes que representaven els servents. Les tombes estaven plenes de passadissos per impedir que algú robés els aixovars que contenien.

Les tombes més grans eren les dels faraons. Les seves tombes contenien una gran varietat d’objectes preciosos (mobiliari, carros, cadires i artefactes d’or i argent, entre d’altres). Les piràmides de Gizeh són les tombes més espectaculars. Més endavant, es va enterrar els faraons en tombes excavades sota terra, a la Vall dels Reis i a la Vall de les Reines.

Això explica el fet que, ja a l’antic Egipte hi hagués saquejadors que obrien i robaven la majoria de les tombes, per la qual cosa són comptades les sepultures de faraons que han arribat intactes fins als nostres dies. Una de les poques tombes reials que no van patir cap violació va ser la del faraó Tutankhamon, que va ser descoberta l’any 1922, amb un tresor extraordinari a l’interior, per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús