Les primeres civilitzacions: la formació de l’Estat

En aquestes civilitzacions existien grups de persones que exercien un gran poder sobre tots els altres. Certament, a les comunitats neolítiques hi havia també persones que gaudien de gran prestigi i que, fins a cert punt, dirigien la vida de la col•lectivitat, però era imprescindible que poguessin tenir l’acceptació del grup, ja que no haguessin tingut prou força per a imposar-se a la voluntat col•lectiva.

En canvi, a les societats urbanes, els qui manaven podien imposar-se per la força en cas de no ser obeïts. Els historiadors solen descriure aquest procés tot afirmant que ja existeix el poder polític o que sorgeix l’Estat.

L’origen d’aquest fenomen no és totalment conegut, perquè si bé les restes arqueològiques més antigues d’aquestes civilitzacions demostren l’existència de reis i sacerdots que tenen ja un gran poder, de les etapes anteriors no en tenim dades suficients que permetin de conèixer amb detall el pas d’una relativa igualtat a una jerarquització tan intensa.

Als indrets d’agricultura irrigada de rendiment molt elevat es deuria arribar al control d’enormes quantitats d’excedents. Això va fer possible que les persones que dirigien aquestes zones en contractessin d’altres (funcionaris, soldats), el treball dels quals ja no es desenvolupava al camp, sinó que es van especialitzar a ser al servei de qui els manava.

Segurament, la majoria de la gent va acceptar aquest procés al començament, perquè proporcionava una garantia més gran de continuïtat en els aliments que la que podien trobar-se als territoris propers no sotmesos a aquest règim.

Les primeres societats amb una jerarquització tan accentuada van aparèixer en indrets de grans contrastos naturals: zones fèrtils (quan són aprofitades adequadament) envoltades de territoris desèrtics o molt poc aptes per a la vida humana. En canvi, en aquells territoris on la gent s’hi podia instal•lar sense dependre d’aquesta fèrria disciplina no s’hi van desenvolupar estats tan poderosos.

El fet és que, a poc a poc, es va anar enfortint una institució que dirigia cada cop més aspectes de la vida de la col•lectivitat i, a la vegada, controlava més riquesa, produïda per tots. En alguns indrets, com Mesopotàmia, els qui governaven eren els sacerdots del temple. En uns altres, com a Egipte, van aparèixer reis a qui s’atribuïa més o menys parentiu amb les divinitats. En tots els casos es governava en nom dels déus.

En aquestes societats, el temple va complir moltes més funcions que avui en dia. A més de ser el lloc de culte, on es veneraven els déus i se’ls oferien sacrificis, va ser també el centre des d’on es controlava la vida econòmica de la societat. S’hi organitzaven els treballs col•lectius, i es comptava que els camperols tenien l’obligació d’oferir unes hores de treball gratuïtes, es dirigien les obres públiques i es controlava el repartiment de l’aigua, s’emmagatzemaven els cereals i molts altres productes per al consum de la ciutat, es concedien préstecs en èpoques d’escassetat i es cobraven interessos, els quals si el deutor no podia pagar, esdevenia esclau, de manera temporal o definitiva.

Per una altra banda, el temple també va ser el lloc en el qual confluïen les idees i els coneixements, per a la transmissió i l’el•laboració dels quals es comptava amb els escribes, especialistes en l’escriptura.

A les ciutats on hi havia un monarca diferent dels sacerdots també s’alçaren palaus, normalment de grans dimensions, on residien els governants, les seves famílies i els servidors. Les famílies que s’havien enriquit van construir també luxoses residències que imitaven els temples i palaus.

Ben aviat es van dictar lleis que regulaven la vida de la col•lectivitat. En general es tractava d’un conjunt de normes que especificaven allò que era prohibit a cada persona en funció del seu rang social. En aquestes normes s’intentava esclarir quines eren les obligacions dels súbdits envers el poder. Juntament amb això, s’ordenaven també qüestions relatives a les relacions dels súbdits entre si: els deures de la dona amb el marit, les relacions entre l’amo i l’esclau, etc. També s’establien els càstigs per als que no complissin dites normes.

El codi de lleis més antic que coneixem és el de Hammurabi, dictat a Babilònia, i datat a començaments del II mil•lenni a.C. Aquest codi, com tots els que el van seguir, es deia que era inspirat pels déus. En aquest codi es posa de manifest la divisió existent entre les persones lliures i els esclaus. Entre les primeres hi havia els sacerdots, les famílies dels nobles i els funcionaris, les famílies artesanes i moltes de les camperoles. Les persones esclaves eren utilitzades al camp, a les obres públiques, i també per a dur a terme determinades tasques domèstiques.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

Els governants ben aviat van envoltar-se d’ajudants que els auxiliaven en les seves tasques. Tenien funcionaris i escribes que portaven l’administració dels tributs i vigilaven l’acompliment de les ordres. A més, disposaven d’homes armats que imposaven per la força, quan ho consideraven necessari, les decisions del poder. Aquest és l’origen de l’exèrcit.

Fins aquell moment, en els enfrontaments entre les comunitats neolítiques participaven tots els homes adults, els quals, un cop acabada la contesa, tornaven al seu grup habitual. A les societats urbanes, en canvi, ja va existir l’especialització bèl•lica, perquè hi havia homes que es dedicaven exclusivament a la preparació de la guerra i cobraven a canvi un sou o rebien un altre tipus de recompensa.

Per tal de mantenir aquesta institució armada i totes les persones que treballaven per a l’administració, la qual cosa podia resultar molt costosa, es va establir un sistema de pagament de tributs per a tots els membres de la societat. S’argumentava amb això que tothom n’obtindria avantatges, per això es va imposar a totes les famílies camperoles o artesanes una aportació forçosa de béns materials o d’hores de treball, la qual era recollida i controlada pels governants. La imposició i recaptació de tributs és denominada sistema fiscal.

El poder dels governants s’estenia a tots els habitants de la ciutat i dels llogarrets més propers, els quals subministraven els aliments. El conjunt de persones i terres sotmeses a un mateix poder constituïen el que denominem ciutat-estat, que era autosuficient des del punt de vista econòmic, tot i que tingués freqüents intercanvis amb d’altres pobles.

Tanmateix, el desenvolupament d’aquestes ciutats-estat va ser força desigual. Algunes van aconseguir créixer i enriquir-se més que les veïnes i van crear exèrcits més poderosos. Per la força de les armes, conquerien les més febles i els imposaven relacions de domini, a la vegada que els obligaven a lliurar periòdicament elevats tributs. Amb això s’obria pas a la formació dels primers imperis.

En ocasions, els governants d’algunes ciutats sotmeses aconseguien d’independitzar-se o suplantar a la ciutat principal en el control de l’Imperi.

L’interès per a conquerir territoris i formar amplis imperis solament va sorgir en aquelles societats on ja existia una producció amb grans excedents i una profunda divisió social. Podem constatar també que la via utilitzada per a portar-ho a terme sempre va ser la guerra o la seva amenaça. A partir d’aquest moment, les guerres ja no van respondre a una decisió col•lectiva de la societat que decidia d’emprendre-les, sinó que varen dependre de la voluntat dels governants. Les persones que anaven a la guerra es preparaven professionalment per a la lluita, a canvi d’un sou.

Els vencedors obtenien un benefici de les guerres. Els soldats i els dirigents de l’exèrcit tenien dret a participar del botí, és a dir, els era permès de saquejar els habitatges i les possessions de les poblacions vençudes. Els governants aconseguien, a més, força esclaus, presoners de guerra, i molts altres béns. També tenien la possibilitat de continuar acumulant beneficis en el futur, a través dels tributs que imposaven als vençuts.

No obstant això, tot aquest enriquiment personal es feia, en primer lloc, a costa dels esforços de la mateixa societat, la qual havia de mantenir, també a través dels impostos, un exèrcit tan poderós. En segon lloc, sempre redundava en un empobriment de la població i, en tot cas, una mortaldat tant entre els vençuts com entre els vencedors.

Amb el temps, també va evolucionar el tipus d’armes utilitzades. Es van continuar utilitzant l’arc i les fletxes, coneguts ja pels pobles caçadors, però s’hi van afegir les destrals de coure i les llances, com a armes d’atac, i els elms, els escuts i les cotes de malla, com a elements defensius.

Els assiris (poble que va crear un gran imperi que s’estenia des de Mesopotàmia fins a Egipte) van difondre l’ús del cavall i el carro de dues rodes. La possibilitat de disposar d’armes de metall va oferir molts avantatges als exèrcits de les ciutats agrícoles, més mal defensades. El bronze va resultar força més resistent que el coure, i la posterior introducció del ferro va significar un nou pas endavant en la creixent duresa de les armes.

No obstant això, allò que realment va enfortir els exèrcits d’alguns estats va ser l’establiment del servei militar obligatori de les armes durant una temporada, obligatorietat que afectava a la majoria dels homes lliures.

L’extensió d’aquesta obligatorietat va ser paral•lela a una diferenciació cada cop més definida al si de l’exèrcit. Els oficials i els caps provenien normalment de les famílies més benestants, sota el comandament dels quals hi havia els soldats, sense cap mena de poder i que eren mantinguts i de vegades remunerats amb una paga.

Per a justificar les seves accions bèl•liques i de conquesta, els governants estimulaven la difusió d’aquelles idees en què es representaven els altres pobles com a inferiors o enemics. Amb arguments de tipus religiós o de defensa davant les amenaces, més o menys reals, s’intentava justificar la destrucció o la submissió d’una societat veïna, formada, en definitiva, per persones amb problemes molt semblants als de la societat agressora.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Hulka A nena

      28/10/2013 - 20:06

      Sóc una estudiant de 4rt d’ESO, admiradora de la cultura egípcia. A nosaltres sempre ens han explicat als llibres de text que l’encarregat de la unificació d’Egipte era Narmer i no pas com apareix al quadre superior que cita a Menes.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús