Cultura, art i ciència en les primeres civilitzacions

En el període de la revolució urbana van aparèixer les primeres religions eclesiàstiques (amb sacerdots), que atribuïen a les divinitats força més poder que les societats del Neolític. Algunes d’aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l’origen del món i controlaven alguns dels fenòmens importants de la natura com el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal.

En general, els pobles d’origen agrari van començar adorant divinitats femenines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s’imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s’atribuïen llegendes i mites, amb els quals s’intentava explicar, d’una manera metafòrica, els grans misteris sobre la vida, la mort, el destí dels éssers vius, el creixement o el futur, entre d’altres.

Del comportament que les societats urbanes atribuïen a les seves divinitats n’extreien també una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicables als éssers humans. En general, aquesta moral d’origen diví guardava una estreta relació amb les lleis elaborades pels primers estats, en les quals s’establien les formes de conducta que convenien als governants, que eren qui redactaven les lleis.

Sota el concepte religió eclesiàstica al•ludim al fet què, en relació amb les idees religioses, es va crear un cos organitzat de sacerdots, el conjunt del qual denominem clergat, responsable de tot allò que feia referència a les creences i el comportament moral dels súbdits, perquè fos del gust dels déus, i també per a retre’ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, en ser els “transmissors de la voluntat divina”, que s’esforçava per mantenir en secret els seus ritus i coneixements i per presentar-se com els exclusius dipositaris de la veritat revelada.

sfinje egipte.jpg

D’altra banda, gràcies a les restes arqueològiques, podem conèixer l’art característic d’aquests pobles. Els edificis conservats fins a l’actualitat estaven profusament decorats i els edificis de les persones humils eren força més senzills i més fràgils i el seu estat és molt pitjor. Per això, coneixem molt més bé l’art de les edificacions de governants i classes riques que no pas l’art popular. Per una raó semblant, tenim més restes arquitectòniques, escultores i plàstiques que dades relatives a la literatura, la dansa i la música.

Cal destacar un tret general: el considerable nivell tècnic que es pot apreciar en aquestes construccions. En arquitectura, es van haver de resoldre els problemes dels fonaments dels edificis de diversos pisos, els del trasllat d’enormes quantitats de materials (blocs de pedra, etc.), de l’obtenció de productes escassos a través del comerç a llarga distància, de la representació sobre un pla d’un projecte pensat en tres dimensions, de l’organització del treball de milers de persones, etc.

Totes les realitzacions artístiques responien a una intenció de comunicació social. Es tractava de que tothom captés una determinada concepció de la vida, que els governants s’encarregaven de divulgar: la importància de les divinitats, la dependència dels éssers humans respecte dels designis divins, etc. En aquelles societats, els artistes no pretenien pas de plasmar la pròpia personalitat: únicament eren artesans o especialistes que treballaven per encàrrec.

cuneiforme.jpgRespecte de l’escriptura, la complexa administració d’una ciutat i dels béns que controlava van impulsar la confecció de sistemes de registre i de càlcul força elaborats. En aquestes primeres civilitzacions urbanes va néixer l’escriptura, que ja de bon començament va ser ideogràfica: cada idea era representada mitjançant un signe o dibuix.

A Sumer (Mesopotàmia) s’han trobat una sèrie de tauletes d’argila de petites dimensions amb inscripcions realitzades mitjançant un tascó (sistema anomenat escriptura cuneïforme), en les quals es consignaren llistes dels béns acumulats al temple. En els mil•lennis següents, aquest sistema d’escriptura va anar evolucionant i simplificant-se.

A Egipte va inventar-se en principi una modalitat d’escriptura anomenada jeroglífica, que a més de servir per a recopilar els registres econòmics i les cròniques militars i polítiques, era utilitzada per a decorar les parets dels grans edificis. Més endavant, es van inventar d’altres sistemes d’escriptura més senzills per a la confecció de documents. Els egipcis van ser els primers a escriure sobre papirs (fulles o làmines elaborades amb la medul•la del tronc de la planta del mateix nom).

escriptura egpcia 01.jpg

Cap al II mil•lenni a.C., els fenicis van idear un altre sistema que simplificava molt més l’escriptura i la lectura.

Per causa de la dificultat de les primeres escriptures, en un principi el seu domini era reservat als escribes, especialistes molt privilegiats que es transmetien els coneixements i el càrrec de pares a fills. A partir de la difusió de l’alfabet fenici i d’altres de similars, l’escriptura va tenir una gran difusió i va deixar de ser el patrimoni d’una minoria. Tot i això, durant molts mil•lennis encara, la majoria de la població va continuar sent analfabeta. Només els membres de les famílies més riques i poderoses podien accedir a aquest aprenentatge.

Finalment, al si de les societats urbanes van començar a assentar-se les bases del que avui coneixem genèricament com a ciència.

Amb el temps, aquests sistemes primitius de càlcul es van fer més complexos. Els problemes del mesurament de dimensions i de la comptabilitat en els registres va estimular el desenvolupament de les matemàtiques i, sobretot, de l’aritmètica, ciència que per a alguns experts seria més antiga encara que l’escriptura.

A Egipte va desenvolupar-se una aritmètica fonamentalment additiva, que va fer un gran ús de les fraccions naturals. A Mesopotàmia, l’aritmètica no va ser tan elemental: els sumeris van descobrir el valor posicional dels nombres i manejaven nombres negatius, però van desconèixer el zero fins que, molt més tard. el van prendre de la cultura hindú. Cap a començaments del II mil•lenni a.C. l’home disposava ja d’un sistema sexagesimal complet, que encara avui s’utilitza: la divisió de l’hora en seixanta minuts i la dels angles en graus, minuts i segons.

Els conceptes geomètrics van tenir una importància secundària enfront dels aritmètics. Els problemes de geometria que s’han conservat, tant a les tauletes mesopotàmiques com als papirs egipcis, consistien en la determinació d’àrees i volums “senzills” mitjançant mètodes numèrics. Els coneixements geomètrics aplicats a les obres arquitectòniques i d’enginyeria assoleixen un nivell considerable. Els egipcis, per exemple, donaven al nombre pi el valor 3,16 i van conèixer l’anomenat “teorema de Pitàgores” mil anys abans que el mateix Pitàgores el formulés.

Un altre avenç que va caracteritzar aquestes societats urbanes va ser el mesurament de longituds, superfícies, capacitats, pesos i temps. Les unitats de mesurament, com és lògic, van variar d’una civilització a l’altra, però al principi era freqüent que totes prenguessin el propi cos humà com a punt de referència. Així, van sorgir les mesures de colze, pam, peu i estatura. Les longituds més grans es calculaven en jornades de viatge a peu. Les superfícies es calculaven, en un principi, en funció de jornades de treball. Per al comerç a llarga distància, i també per a la planificació i distribució de l’espai urbà, va començar a desenvolupar-se el que avui coneixem com a cartografia. Cap al 2500 a.C. a Mesopotàmia s’havien elaborat ja mapes cadastrals i geogràfics.

L’astronomia va rebre un fort impuls per causa de les necessitats de la litúrgia i del coneixement dels cicles agrícoles. Així, doncs, des del seu origen com a ciència es va tractar d’una activitat lligada a les classes superiors que es van plantejar el problema del calendari, però que a Mesopotàmia i a Egipte va anar bastant més enllà.

A Mesopotàmia l’interès es va centrar en el curs dels planetes i, per tant, en l’eclíptica, sobre la qual van imaginar el zodíac. Van realitzar durant segles observacions sistemàtiques, per a les quals es van dotar d’instruments molt precisos i les van enregistrar en tauletes anàlogues a les que utilitzaven per als càlculs mercantils. L’observació i la predicció dels eclipsis van ser dos dels problemes que més interès van aixecar entre els astrònoms mesopotàmics.

A Egipte, en canvi, els astrònoms van centrar el seu interès en l’equador celest i en les sortides i postes d’alguns estels sobre l’horitzó. Als egipcis devem la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que consideraren de durada desigual segons l’estació de l’any.

El sorgiment de les ciutats i de grups socials poderosos també va estimular el desenvolupament dels coneixements en el camp de la medecina i de la salut. La pràctica de la medicina també es va diversificar. Hi va haver especialistes (generalment homes) que es dedicaven a mantenir la salut de les famílies riques, mentre que les atencions sanitàries rebudes per la majoria de la població van continuar encomanades a les dones. Les dones, per causa de la seva convivència directa amb determinats processos físics (embaràs, part, criança dels nens, cura dels malalts i els vells, etc.) es transmetien de manera generacional formes de descobrir i guarir les malalties.

Els metges especialistes al servei del temple o de la cort van poder realitzar llargues i sistemàtiques observacions i, mitjançant l’escriptura, llegar-les als seus successors. Tot i això, al llarg d’aquests mil•lennis, els diagnòstics i els remeis mèdics sempre van estar força impregnats de rituals màgics i religiosos.

A Mesopotàmia, la malaltia es considerava una manifestació del pecat i com a tal n’era tractada. A més de medicaments, massatges i intervencions quirúrgiques, es practicaven interrogatoris morals de tipus ritual, i formes d’endevinament, mitjançant l’observació de visceres de certs animals.

A Egipte, país on es venerava una deessa protectora de la salut, Sekhmet, els metges estaven organitzats en una institució que tenia oftalmòlegs, traumatòlegs, etc. Així mateix, els metges egipcis donaven gran importància als fluxos dels líquids a l’interior del cos.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús