La vida urbana a la Mediterrània en el I mil·lenni a.C.

Al llarg de la primera meitat del I mil·lenni a.C. va produir-se un fenomen comú a la majoria de les terres que voregen la Mar Mediterrània: la progressiva formació de nuclis urbans. A la zona oriental, l’Àsia Menor o la Península Balcànica, entre d’altres, aquest procés va començar abans que a la zona occidental, i va ser més intens.

En la seva gran majoria, els nuclis citats constituïen el lloc des d’on es controlava la vida de petits estats. D’aquí que parlem de ciutats-estat. La seva base econòmica era l’agricultura. Es tractava de terres menys fèrtils, però, que les de les zones on es desenvoluparia l’agricultura irrigada. Patien els efectes de les sequeres estivals i, en alguns indrets, de les pluges torrencials, que arrossegaven les restes orgàniques (fulles, etc.) que haurien pogut enriquir el sòl i la mateixa terra.

En aquestes zones, per cada gra sembrat se n’obtenien entre quatre i sis. És comprensible, doncs, que l’excedent produït per aquests pobles no fos gaire gran. En general, el conreu bàsic era el dels cereals (blat, ordi, etc.), principal aliment de la població. Els instruments agrícoles utilitzats eren molt primitius, però amb la introducció del ferro es va possibilitar que els camperols de moltes terres disposessin d’arades més resistents i duradores.

Les destrals de ferro havien tingut una gran utilitat per a la tala de grans boscos, fet que, tanmateix, va dificultar en molts casos el desenvolupament de la ramaderia, ja que disminuïen els espais de pastura per al bestiar.

A Grècia, com en d’altres parts, antigues zones de bosc van ser repoblades amb oliveres. D’aquest arbre, que pot desenvolupar-se en zones rocalloses i seques, se n’obtenien olives i un oli força nutritiu, i també oli per als llums de les cases. Un altre conreu de gran difusió va ser el de la vinya, a causa de les àmplies possibilitats de comercialització que n’oferia.

Prop de les terres de conreu es van constituir nuclis urbans en els quals residien les famílies més poderoses al costat dels petits artesans i els comerciants. Allí, es construïen els temples dedicats al culte a les divinitats i s’establien els mercats. Aquests centres solien estar voltats per muralles o sistemes defensius perquè els enfrontaments entre aquestes petites ciutats-estat eren freqüents.

L’organització social de totes aquestes societats mediterrànies també presentava trets similars. Enfront de la majoria de la població, dedicada a l’agricultura i la ramaderia o, en menor mesura, a la producció de béns manufacturats, hi havia un grup de persones privilegiades que pertanyien a uns clans de famílies àmplies, denominats gens (paraula procedent del llatí, es refereix a un llinatge o família).

Totes aquestes persones, suposadament vinculades per raons de parentiu, justificaven la seva situació de privilegi a partir de la pertinença a un d’aquests llinatges i procuraven de no barrejar-se amb individus que no hi pertanyessin. Els membres d’aquestes famílies, a més, posseïen les millors terres i les més extenses. També controlaven la vida política, perquè, en general, es reservaven els llocs de comandament i la presa de decisions. També el cobrament de tributs.

Al principi, pertànyer a un d’aquests clans implicava un grau de compromís molt alt amb d’altres membres de la gens: suport polític, militar, etc. Però a mesura que va anar imposant-se el sistema monetari, els llaços gentilicis van decaure davant de la importància de la possessió de diners com a element determinant de la situació de l’individu. Amb tot això va anar agafant embranzida un fet característic de la societat mediterrània a l’Antiguitat: la propietat privada individual.

A la majoria de les societats mediterrànies, la possibilitat d’enriquir-se residia en la propietat de terres de conreu, obtingudes, en molts casos, per la força. L’escassa productivitat de les terres és el que explica, en part, el caràcter guerrer d’aquestes gens, la constant preparació per a la guerra i els continus enfrontaments amb d’altres ciutats-estat.

Per una altra banda, hi havia nombroses famílies camperoles que posseïen parcel·les molt petites, gairebé insuficients per a la pròpia subsistència, i moltes altres que es veien obligades a conrear un tros de terra d’algun ric propietari, a canvi de lliurar-li una part de la collita.

Un altre sector de la població era el que constituïen els esclaus, el nombre dels quals va anar augmentant progressivament. Les famílies camperoles que s’havien endeutat de manera excessiva es veien obligades a lliurar a algun membre de la família en règim d’esclavatge, temporal o definitivament.

Finalment, cal assenyalar que, en les famílies de la classe dominant, les dones van viure la imposició d’un sistema social que les relegava a l’àmbit de l’economia domèstica. Elles eren les responsables del bon funcionament de la vida familiar (es tractava de famílies força àmplies, al si de les quals es realitzaven moltes activitats de preparació dels aliments, fabricació de teixits o recipients), i també de la criança i educació dels fills. Naturalment, l’educació dels nens era molt diferent de la de les nenes, ja que el futur que els esperava també era força diferent.

Els homes es van reservar per a les activitats que es relacionaven amb la comunitat: transaccions comercials, decisions polítiques, participació en la guerra, etc. Per a justificar aquesta situació de privilegi, va començar a consolidar-se tota una ideologia que presentava a les dones com a éssers inferiors, per naturalesa, i incapaces d’assumir tasques de control i direcció de les activitats col·lectives. En canvi, eren valorades en tant que éssers capaços de treballar, tant o més que un home, i també per la raó del que era propi d’elles: procrear nous membres de la comunitat. Per això en la societat mediterrània de l’Antiguitat es va difondre àmpliament el robatori de dones i el tràfic de dones.

Naturalment, hi va haver dones que van destacar per les seves obres, ja fossin polítiques, de gestió econòmica, creatives o artístiques, però sempre van constituir una excepció, perquè la majoria de les dones no tenien accés a aquestes possibilitats.

Els historiadors anomenem societat patriarcal a aquelles societats, com la citada, en les quals hi ha una divisió del treball desfavorable per a les dones, on el poder l’ostenten els homes i les idees dominants deformen la imatge de la dona en tant que la mostren com un ésser amb menys capacitat. Pot afirmar-se, a més, que la consolidació d’aquest patriarcat mediterrani va ser degut, en gran part, a la presència i influència dels pobles indoeuropeus.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús