Noblesa, clergat i Tercer Estat: la societat europea del segle XVIII

Dins de cadascun dels tres estaments de l’Antic Règim que pervivien en el segle XVIII hi havia situacions molt diferents.

La noblesa:

Tot i que el segle XVIII va ser el de l’ascens de la burgesia, la noblesa continuava sent el grup dominant i es trobava en un moment de màxim esplendor social perquè posseïa la majoria de les terres i tenia càrrecs i privilegis. La societat estava dominada pels valors i els gustos aristocràtics, considerats com el model a seguir.

L’estament nobiliari, però, es dividia en alta i baixa noblesa. Si bé una persona era considerada noble perquè tenia una sèrie de privilegis adquirits per naixement, en la pràctica es donaven una gran quantitat de situacions. Hi havia nobles molt rics i nobles molt pobres, nobles que ocupaven alts càrrecs i d’altres que no tenien cap influència.

Trois ordres.jpg

La noblesa caminant sobre les cansades esquenes del Tercer Estat

Al nivell més alt de la noblesa hi havia l’aristocràcia. L’alta noblesa o aristocràcia estava integrada només per les grans famílies del regne, les més riques i poderoses, per a les quals estaven reservats els alts càrrecs de l’administració i l’exèrcit. Tenia moltes propietats al camp i rebia una gran quantitat de diners en concepte de drets senyorials, motiu pel qual es podia portar una forma de vida fastuosa. Per exemple, a la França de l’Antic Règim l’aristocràcia posseïa la meitat del sol conreable i grans mansions.

Els aristòcrates menyspreaven els grups inferiors i el treball productiu. A més, tenien un sentit molt acusat com a grup social excloent que practicava l’endogàmia mitjançant els casaments entre els seus membres.

En canvi, la noblesa de províncies i la baixa noblesa no disposaven de tants recursos i tenien molts problemes per mantenir el ritme de despeses que els exigia el rang social que tenien. D’altra banda, el poder de l’aristocràcia va créixer en el segle XVIII, mentre que la posició de la resta de la noblesa es debilitava, fet que permetria un apropament de les posicions de l’alta burgesia i la baixa noblesa.

El clergat:

El clergat, per la seva banda, també era un estament privilegiat i estava integrat per dos grups: el clergat regular i el clergat secular. El clergat regular era l’integrat pels membres dels ordres monàstics i religiosos com ara monjos i monges, abats i abadesses, etc. D’altra banda, el clergat secular comprenia la resta dels membres de l’Església: capellans, canonges seglars, etc.

Igual que en el cas de la noblesa, el clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis. A més de les rendes que els proporcionaven les moltes terres propietat de l’Església gestionades en règim senyorial, els membres del clergat rebien el delme que consistia en el cobrament de la dècima part de la collita de tots els camperols.

800px-Brueghel_le_Jeune-Le_paiement_de_la_dîme.jpg

El pagament del delma (1566) segons Pieter Brueghel el Jove

Dins del clergat també podem trobar una gran diversitat que permet fer una divisió entre alt i baix clergat. L’alt clergat estava composat pels fills menors de les famílies nobles, concentrava els alts càrrecs eclesiàstics (cardenals, arquebisbes, bisbes, etc.) i tenia molt poder econòmic i polític ja que controlava grans riqueses. En canvi, el baix clergat estava format per persones procedents del Tercer Estat i moltes vegades vivia molt pobrament.

La consideració social que tenien els eclesiàstics derivava del fet que eren considerats com les persones interlocutores entre les persones i Déu. La carrera eclesiàstica era una de les poques vies existents per poder accedir des del Tercer Estat fins a un estament privilegiat. En alguns països d’Europa, com ara Espanya, els Estats italians, França o Polònia, els religiosos formaven un grup social força nombrós.

El Tercer Estat:

El poble o Tercer Estat comprenia tota la resta de persones, és a dir, la immensa majoria de la població, i estava format per grups de condició molt diferent com pagesos, burgesos i classes populars urbanes. Només compartien una característica: no tenien privilegis jurídics ni econòmics, havien de pagar impostos i el seu treball sustentava el conjunt de la societat estamental.

Els pagesos formaven el grup més nombrós de la població (aproximadament un 80% de la població europea). No obstant això, no tenien cap mena de poder polític i la majoria estaven sotmesos a les fortes tributacions del règim senyorial. Com que la major part de la terra estava en mans de la noblesa o de l’Església, els camperols havien de treballar-la com a vassalls, serfs o arrendataris.

739px-Louis_Le_Nain_003.jpg

"La charrette" (1641) de Louis Le Nain, conservat al Louvre, ens presenta el Tercer Estat rural

A més, s’ha d’assenyalar que entre els propis pagesos hi havia grans diferències econòmiques. També existien alguns camperols propietaris de les seves terres i una minoria que s’havia enriquit a través de l’explotació comercial dels productes agrícoles.

Generació rere generació, els pagesos anaven passant la vida sense moure’s del lloc on havien nascut, preocupats per sobreviure amb dificultats i articulant la seva existència al voltant d’una comunitat tancada. Estaven poc disposats a canviar. Les condicions eren propícies per a que aquestes comunitats, ancorades en un règim de subsistència i en la tradició, desconfiessin sistemàticament de qualsevol novetat que arribés de fora.

The_Harvesters_by_Brueghel.jpg

"Els segadors" segons Pieter Brueghel el Vell. Un exemple dels ritmes anuals que encobreixen els processos de llarga durada que caracteritzen el camp en l'època moderna

Aquesta situació, però, no va evitar que es produïssin conflictes socials en el món rural de l’Antic Règim. Aquests sempre estaven originats per una distribució desigual de la propietat de la terra, per uns impostos abusius i per les males collites. El país europeu en el qual van registrar-se més revoltes camperoles en els segles XVII i XVIII va ser França, sempre en protesta pels elevats impostos, la pressió senyorial o la manca d’aliments i recursos per a la subsistència.

Els burgesos s’havien enriquit gràcies al comerç i la incipient indústria i ocupaven la posició més benestant dins del Tercer Estat. Aquest era un grup molt ampli que incloïa comerciants, propietaris de tallers i negocis diversos, rendistes, funcionaris, professionals, metges, artistes, homes de lletres i científics.

Aquest grup representava l’esperit d’iniciativa econòmica i cultural de les societats europees de l’edat moderna. Però tampoc podien accedir al poder polític, que estava monopolitzat per l’alta noblesa, i restaven marginats dels cercles de poder. Excepte en els casos d’Anglaterra, Suïssa i les Províncies Unides, a la resta d’Europa la seva influència política va veure’s reduïda a ocupar alguns càrrecs municipals i restar apartada de l’alta política.

Seria en aquest segle quan la burgesia va començar a mostrar el malestar que li provocava la contradicció que una posició econòmica preeminent no li suposés cap influència política i social. Molts burgesos van optar aleshores a exigir participar com a alts càrrecs en la política, l’administració, l’exèrcit o l’Església. Per ascendir socialment, molts burgesos enriquits van recórrer a la compra de títols i al matrimoni amb persones de la baixa noblesa.

454px-Bartolomé_Esteban_Murillo_-_The_Young_Beggar.JPG

"El pollós", de Murillo. Els marginats són els grans oblidats de la societat de l'Antic Règim

Finalment, les classes populars estaven formades per una gran quantitat de criats, bracers, peons, empleats de botigues, aprenents i jornalers, tant al món rural com al món urbà. No tenien propietats, portaven una vida modesta i  vivien de l’escàs sou que cobraven. A més a més, a aquest grup s’han d’afegir també els que no treballaven en una activitat productiva, els marginats (brivalls, captaires, delinqüents, prostitutes, etc.), especialment abundants a les ciutats.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús