La demografia de l’Antic Règim: la vida amenaçada

El règim demogràfic antic és la fase primitiva de l’evolució demogràfica de totes les societats. És una etapa caracteritzada per l’existència de taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, fet que provocava un creixement de la població molt baix a llarg termini. A Europa aquesta etapa demogràfica va durar fins a la Revolució Industrial.

Així ens descriu l’historiador francès François Lebrun la demografia de l’Antic Règim a la seva obra Demografia: els temps difícils (1980):

Entre els dotze i els divuit mesos després del casament arribava el naixement del primer fill. Els següents naixien, generalment, cada dos anys, fet que assegurava a la família set o vuit fills en el millor dels casos, és a dir, si la unió no es trencava per la mort del marit o de la dona abans que ella arribés a l’edat de la menopausa.

El nombre mitjà de fills per família se situava entre quatre i cinc, cosa que equival a una taxa de natalitat de l’ordre del 35 al 40 per mil i fins i tot més, xifra important però lluny dels naixements anuals d’una fecunditat natural.

04poblacpreind.jpg

Diversos factors ens expliquen aquesta xifra: l’edat tardana de les noies en el primer matrimoni, la importància dels avortaments espontanis i de les esterilitats després de parts difícils i, sobretot, la pràctica de la lactància.

Per molt importants que ens puguin semblar aquestes xifres vistes des de l’actualitat, la xifra de quatre a cinc parts reeixits per família era amb prou feines suficient per a assegurar el relleu generacional a causa de la gran mortalitat infantil existent en el model demogràfic propi de l’Antic Règim.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús