El pacte de Locarno

L’experiència dels primers anys vint va fer evident que Europa no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals. Així, el primer pas en aquesta direcció seria el desenvolupament del Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra.

A continuació, el següent pas va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925, es signaven els importants Acords de Locarno que retornaven Alemanya a la normalitat de les relacions internacionals en l’Europa d’entreguerres.

Bundesarchiv_Bild_183-R03618,_Locarno,_Gustav_Stresemann,_Chamberlain,_Briand.jpg

Gustav Stresemann (Ministre d'Afers Extrangers alemany), Joseph Austen Chamberlain (Ministre d'Afers Extrangers britànic) i Aristide Briand (Ministre d'Afers Extrangers francès) en les negociacions de Locarno

Aquest és un extracte del Tractat acordat en les reunions realitzades entre el 5 i el 16 d’octubre de 1925:

Article 1r. Les altes parts contractants garanteixen individual i col·lectivament, com s’estipula als articles següents, al manteniment del status quo territorial, resultant de les fronteres entre Alemanya i Bèlgica, i entre Alemanya i França, i la inviolabilitat d’aquestes fronteres, tal com han estat fixades per i en execució del Tractat de `Pau signat a Versalles el 28 de juny de 1919 […].

Article 2n. Alemanya i Bèlgica, i també Alemanya i França, es comprometen recíprocament a no iniciar, l’una o l’altra part, cap atac o invasió, i no recórrer d’una o altra part, en cap cas, a la guerra. Malgrat això, aquesta estipulació no es durà a terme sempre que es tracti:

1. De l’exercici de la legítima defensa […].

2. D’una acció en aplicació de l’article 16è del Pacte de la Societat de Nacions.

3. D’una acció en raó d’una decisió presa per l’Assemblea o el Consell de la Societat de Nacions, o en aplicació de l’article 15è, paràgraf 7, del Pacte, sempre que, en aquest darrer cas, aquesta acció anés dirigida contra un Estat que hagi atacat primer.

Article 3r. Prenent en consideració els compromisos adquirits pel present Tractat, Alemanya i Bèlgica, i Alemanya i França, es comprometen a solucionar per via pacífica […] totes les qüestions, de qualsevol caràcter, que vinguin a dividir-los i que no hagin pogut ser resoltes pels procediments diplomàtics ordinaris.

Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:

1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.

2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.

3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.

4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.

5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.

La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Ara s’iniciava un nou clima en les relacions europees que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya en la Societat de Nacions el 1926. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics països bel·ligerants.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús