París i les llums de la Il·lustració

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús