Irlanda: de la guerra civil a la independència

En el període d’entreguerres la qüestió irlandesa va tenir finalment una solució que va començar a marcar el primer ministre britànic Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidaria en aquest període a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i el problema del repartiment de la terra.

bandera-irlanda.jpg

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra europea per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda. Tot i això, va fracassar.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. S’iniciava el camí cap a la independència.

D’aquesta manera quan, després de les eleccions de 1918, els diputats irlandesos van decidir no ocupar els seus escons al Parlament de Westminster i reconstituir a Dublín la primera Assemblea Irlandesa, el Dail Eireann, estaven donant un pas importantíssim cap a la independència del país. Des d’aquest moment, a Irlanda s’enfrontarien dos poders: el britànic, en franca retirada, i el puixant nacionalisme irlandès, protegit, a més, per l’IRA de recent creació.

El Sinn Fein dirigit per De Valera havia aconseguit 73 escons als comicis i havia trencat amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda, tot i que encara restava un bon tros del camí per recórrer.

El mateix Loyd George havia intentat iniciar converses d’acostament amb De Valera, elegit president republicà irlandès el març de 1919, però els dos interlocutors mantenien postures irreductibles.

En un clima de guerra civil larvada i confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic, el 1920, el govern britànic va aprovar finalment la Ireland Act que consagrava la divisió de l’illa en dues àrees autònomes dins del Regne Unit: el nord amb majoria protestant sota plena sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia una incipient autonomia. Semblava que, finalment, s’havia arribat a una sortida negociada entre els rebels irlandesos i els britànics.

Ireland_1921.gif

Irlanda el 1921

Malgrat això, l’acord va resultar insuficient i a finals de 1921 el govern britànic dotava Irlanda del Sud d’un Parlament amb facultats legislatives pel que feia a la política interna i d’un govern executiu responsable davant d’aquesta cambra. Aquest acord, però, portaria cua perquè molts republicans van refusar-lo al·legant que era una humiliació a l’independentisme irlandès l’obligació de jurar els càrrecs davant de la Corona britànica i, a més, consumava la partició de l’illa.

Així, l’illa va dividir-se en dos parts, el nord sota sobirania britànica i el sud independent. Les eleccions per revalidar el tractat van donar el triomf al partidaris de la independència, encara que només ho suposés per a una part de l’illa. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

mapa_geografico_irlanda.gif

La Irlanda independent

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord, però, no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes. Amb la independència de la Irlanda catòlica s’encenia definitivament la metxa d’una guerra civil inevitable.

Fets com l’assassinat del mariscal de camp Wilson, l’ocupació i el bombardeig del Palau de Justícia de Dublín, la retirada de De Valera al sud-est de l’illa i el seu suport a la rebel·lió van ser els trets fonamentals d’una guerra caïnita que va ensagnar totes les famílies irlandeses i de la qual, encara avui, perduren els efectes polítics.

Després d’uns mesos de reacció violenta, la insurrecció va començar a perdre força cap al maig de 1923, i el mateix De Valera va ordenar als seus correligionaris la fi de les hostilitats. Començava aleshores un llarguíssim procés de reconciliació nacional. I de reconstrucció del país.

El febrer de 1932, De Valera obtindria la victòria electoral, fet que li permetria formar un nou govern com a president del Consell Executiu i cobrir l’últim tram cap a la independència total respecte la Gran Bretanya.

Eamon_de_Valera.jpg

Éamon de Valera

L’ocasió es presentaria el 1937 amb la crisi constitucional britànica provocada per l’abdicació del rei Eduard VIII. De Valera va aprofitar-se de la conjuntura per a presentar un model de Constitució en el qual Irlanda es configurava com a República independent. A les eleccions del mateix 1937 es ratificaria la nova Constitució que feia d’Irlanda, ara sí, un Estat de ple dret a l’Europa occidental, sense cap tipus dependència britànica.

Encara, però, restaria per resoldre la qüestió de l’Ulster, el nord sota domini britànic. Qüestió que encara a dia d’avui resta pendent.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Xavi Jordà

      26/05/2010 - 19:53

      A part de la pel-licula “El vent que agita l’ordi”, quines pel-licules hi ha més sobre el tema?

    • Vicente Moreno Cullell

      27/05/2010 - 09:55

      Xavi, “Michael Collins” està força bé. I sobre la societat irlandesa d’inicis del segle XX no s’ha de deixar de visitar “Las cenizas de Angela”, però millor llegir el llibre que la pel·lícula, tot s’ha de dir.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús