Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús