La dictadura stalinista

Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, on va ser alçat per Lenin el 1922, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició en el si del partit en una operació per aconseguir el poder absolut desenvolupada entre 1924 i 1929 i que remataria en els anys trenta purgant tot possible focus opositor.

Així, el 1925, en el marc de la lluita per la direcció de la Revolució després de la mort de Lenin, Trotski va ser destituït del seu càrrec de comissari del poble per a la guerra. En aquest moment, preocupats per la gran concentració de poder en mans de Stalin, dos històrics dirigents bolxevics com Zinoviev i Kamenev van decidir passar a l’oposició. Tot i això, el comandament de Stalin des de la cúpula del partit va ser molt sòlid i la seva doctrina política va ser ferma.

El 1927, Stalin va seguir aplanant-se el camí cap al poder absolut en el PCUS i la URSS amb la decisió del Comitè Central d’expulsar Trotski, Zinoviev i Kamenev del partit. A la vegada, també van ser eliminats tots aquells elements que eren considerats esquerrans. Com que Trotski va negar-se a rectificar les seves opinions contràries a la política stalinista primer va ser desterrat a Alma-Ata (Kazakhastan) i, finalment, el 1929 era expulsat de la URSS.

JStalin.jpg

Stalin

Després, per a consolidar definitivament el seu poder, Stalin es desempallegaria de Bujarin, membre de l’ala dretana del partit, director del diari oficial soviètic Pravda i única persona que podia fer-li ombra en el Politburó en aquell moment.

Stalin va superar d’aquesta manera totes les baralles internes en el partit a la vegada que creava un grup o casta de funcionaris fidels que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat, el que més endavant es coneixeria com a nomenklatura, una burocràcia amb un nivell de vida i un poder superiors al de la resta de la població.

El secretari general havia aconseguit el domini absolut donant pas a una dictadura totalitària basada en els mecanismes del culte a la personalitat del líder i la repressió de qualsevol dissidència mitjançant el terror i la coacció. I per a finalitzar aquest procés d’assoliment del poder absolut a la URSS, el 1936 s’adoptava una nova constitució que, en la pràctica, legalitzava la dictadura de Stalin.

Les purgues polítiques es van encarregar d’anul·lar qualsevol dissidència i la pràctica del terror va ser el mitjà per aconseguir la submissió de la societat soviètica. I com a instrument executor de la repressió que vindria, el 1934, Stalin va crear una nova i temible policia política: el Comitè del Poble per a Assumptes Interns (NKVD).

D’aquesta manera, el programa de purgues stalinistes, iniciat el 1933 amb l’expulsió dels “elements estranys i indesitjables”, van estendre’s a tots els àmbits soviètics: el PCUS primer, després l’exèrcit i finalment al conjunt de la societat.

Les més conegudes, en el punt més àlgid del terror, van ser les purgues del període 1936-1939, que amb els anomenats processos de Moscou van eliminar sense cap contemplació més del 50% dels membres del Comitè Central del partit. Tots els opositors a dreta i esquerra de Stalin van ser liquidats produint una renovació dels membres del partit.

En els processos de Moscou fins i tot els antics rivals polítics de Stalin com Kamenev, Zinoviev o Bujarin, entre d’altres membres de la vella guàrdia bolxevic, ja sense cap mena de poder efectiu en el partit, van ser condemnats a mort i executats. Va investigar-se la “puresa” i l’adhesió ideològica de tots els militants a la causa stalinista, resultant-ne expulsats els no addictes a Stalin i afavorint l’ingrés de nous militants “favorables” al líder. A més, a l’exèrcit a va ser purgat l’antic heroi de la guerra civil russa, el mariscal Tukhatxevski, executat com a element sospitós.

Segons les xifres oficials que han anat fent-se públiques en els darrers anys, entre 1937 i 1938, el que podem anomenar com a període del terror stalinista, van ser executades unes 700.000 persones, a banda de una quantitat superior d’arrestos, judicis i denúncies públiques patides per tot aquell que era considerat opositor a Stalin.

Però aquest sistema repressiu no tan sols va ser patit pels diversos aparells de poder de l’Estat soviètic. Es calcula que uns vuit milions de persones van ser enviades als camps de treballs forçats, coneguts com a gulags, situats especialment a Sibèria, on van patir unes condicions de vida atroces. Molts dels empresonats moririen allà víctimes de la paranoia stalinista.

Gulag_work.jpeg

Treballadors en un gulag soviètic

Nombre de persones empresonades als gulags soviètics

Any

Presoners

1934

510.307

1935

965.742

1936

1.296.494

1937

1.196.369

1938

1.881.570

1939

1.672.438

1940

1.659.992

1941

1.929.729

Si bé a partir del 1939 la violència de les purgues va anar disminuint, la repressió va continuar sent un fet habitual en tot el període de govern de Stalin. A més, el sistema de terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviètica difícil d’obviar. Milions de persones patirien la persecució policial per falses denúncies, sovint presentades per cobrar-se els deutes d’antigues rivalitats personals. I el nombre d’empresonats en els gulags no va parar de créixer fins que la Segona Guerra Mundial va fer ineludible centrar els esforços en el front de guerra i oblidar temporalment el “front” interior, sense buidar excessivament els camps de concentració.

Belbaltlag--1932.gif

Treballadors en un camp de concentració soviètic

Així, purgats els enemics, sense cap oposició manifesta a la seva persona, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia com a arma repressora, Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic fins a la seva mort el 1953.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús