La mort de Lenin i la batalla per la successió

Des del 1922, Lenin, el gran líder de la Revolució comunista soviètica, va estar molt malalt. La seva malaltia no va fer més que agreujar-se en els dos anys següents mentre començaven a produir-se les primeres disputes entre els principals dirigents bolxevics per aconseguir el poder a la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, quan, el gener de 1924, Lenin va morir, a l’URSS va obrir-se una època de debat i d’inestabilitat. La mort d’un líder tan carismàtic com Lenin va provocar un greu problema de successió. Cap dels altres líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, en la cursa successòria van destacar dos personatges, Stalin i Trotski, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat.

Trotski havia demostrat la seva capacitat política i organitzativa durant la Revolució d’Octubre, en la construcció de l’Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra, però mai va aconseguir el suport total de Lenin i dins del propi partit sempre va ser considerat com un nouvingut a la causa bolxevic.

trotski.jpg

Trotski

Per la seva banda, Stalin havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del partit el 1922. És a dir, era la persona que controlava tot el desenvolupament intern del partit en un moment clau per a la seva futura supervivència política. A més, va comptar amb el suport d’altres vells líders bolxevics (Kamenev, Zinoviev, Bujarin) en el seu propòsit d’aïllar Trotski.

stalin.jpg

Stalin

Poc abans de morir, Lenin va dictar una carta, coneguda com el seu testament polític, en la qual expressava la seva preocupació per l’immens poder acumulat per Stalin i en la qual proposava que fos substituït per una persona amb un caràcter “més tolerant”:

Crec que el factor fonamental en la qüestió de l’estabilitat el constitueixen membres del Comitè Central com ara Stalin i Trotski. Les relacions que hi ha entre ells són, al meu parer, les que en bona part podrien causar aquesta divisió, i per evitar-la crec que hauríem d’augmentar fins a cinquanta o cent els membres del Comitè Central.

El camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder immens, i jo no estic segur que sàpiga utilitzar sempre aquest poder amb la cautela necessària […].

Stalin és massa rude, i aquest defecte, que es pot tolerar en les nostres relacions com a comunistes, és inacceptable en un secretari general. Per tant, proposo als camarades que tractin de trobar la manera de treure Stalin d’aquest càrrec i de substituir-lo per una altra persona que en sigui superior en tots els aspectes, és a dir, més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades, menys capritxós, etc.

Però quan Lenin va morir aquesta carta va ser amagada als membres del Comitè Central  del partit (Politburó). No es faria públic el seu contingut fins al mes de maig i aleshores ja seria tard per a descavalcar Stalin del poder, tot i que la lluita per la direcció política i econòmica amb Trotski no havia fet més que començar.

En primer lloc calia determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista després de la NEP, perquè molts dels membres de partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda hi havia la concepció política del que havia de ser l’URSS.

Així, respecte de la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotski i l’anomenada oposició esquerrana, eren partidaris de liquidar la NEP i començar a exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos en la construcció de la societat socialista. En canvi, d’altres membres del partit eren partidaris de realitzar una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles que poguessin ser intercanviats per béns de consum industrial.

Respecte de les idees polítiques sobre el camí que havia de prendre la Revolució arribats al període d’entreguerres, també van produir-se enfrontaments. Per a Trotski calia que la Revolució s’escampés per tot el món i que des de la Internacional Comunista i els partits comunistes s’impulsés la Revolució permanent a tots els països. En canvi, Stalin era partidari de la construcció del socialisme en un sol país (doctrina totalment contradictòria amb els predicaments leninistes), de manera que la principal preocupació del Komintern seria la defensa dels interessos de l’URSS.

Per desfer-se del seu oponent, Stalin es va alinear, al principi, amb les posicions més conservadores en matèria econòmica, i va arribar a marginar i fins i tot expulsar Trotski del país el 1929. Després d’aconseguir això, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política de l’economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS que es basava en una forta industrialització.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • Josep

      24/05/2012 - 15:42

      M’agradaria poder llegir tot el testament de Lenin. Em podríeu indicar d’on heu extret aquest fragment?

      Moltes gràcies.

    • Vicente Moreno Cullell

      25/05/2012 - 08:22

      Josep,

      En aquest enllaç pots trobar les cartes de 1922 que constitueixen l’anomenat “testament polític” de Lenin:

      http://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1920s/testamento.htm

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús