L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg

Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús