L’autocràcia tsarista i la crítica de Tolstoi

Arran de l’atemptat sofert pel tsar Alexandre II, el 1881, els intents reformistes que havien caracteritzat la segona meitat del segle XIX rus van ser abandonats definitivament. D’aquesta manera, en els regnats d’Alexandre III (1881-1894) i Nicolau II (1894-1917) es retornaria a l’immobilisme polític i a la repressió sistemàtica de qualsevol forma d’oposició al règim.

D’aquesta manera, l’Imperi rus mantenia a començaments del segle XX una monarquia absoluta en la qual el tsar estava investit d’un poder autocràtic que, com en el cas dels monarques il·lustrats europeus del segle XVIII, provenia de la gràcia de Déu i en el que l’arbitrarietat era la norma general de l’Estat.

Ningú no podia controlar els actes del tsar, que governava mitjançant els decrets (els anomenats ukases), i cap institució representava ni protegia els súbdits davant de l’omnipotència de la monarquia absoluta. Així, l’Estat rus es basava en quatre pilars fonamentals: la burocràcia, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la policia (l’okhrana), que són l’exemple de l’arbitrarietat d’aquest sistema.

Fins i tot, el gener de 1902, l’escriptor Lleó Tolstoi va adreçar una carta al tsar Nicolau II denunciant la situació de repressió i creixent misèria en què vivia el país:

 Benvolgut germà,

Crec més oportú aquest tractament, ja que m’adreço més aviat a l’home germà que al tsar. Un terç de Rússia es troba en estat de prevenció, és a dir, fora de la llei. L’exèrcit de policies uniformats i secrets augmenta sense parar. Les presons, els llocs de desterrament i els presidis són plens, a més de centenars de delinqüents comuns, de presos polítics, als quals ara també s’afegeixen els obrers. La censura ha arribat a tanta absurditat en les prohibicions com mai no havia arribat en els pitjors temps […].

Tolstoi.jpg

L'escriptor rus Lleó Tolstoi

I com a resultat d’aquesta intensa i despietada tasca de govern, la població agrícola […] es va empobrint d’any en any fins al punt que la fam s’ha convertit en un fenomen normal […].

L’autocràcia és una forma de govern caduca que pot correspondre a les exigències d’un poble situat a en algun racó de l’Àsia Central, apartat del món sencer; però no a les exigències del poble rus, que cada vegada s’il·lustra més.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      30/04/2010 - 18:14

      Benvolgut Vicente,

      Primer de tot, felicitats pel teu blog. Em sembla molt xulo, interessant i molt però molt, molt educatiu! Em fas apendre moltíssim!

      Respecte als darrers posts sobre Rússia, i com a mi també m’apassiona el tema, volia formular-te una qüestió per veure que n’opines: creus que Rússia pot ser catalogada com a potència europea? Hi ha una corrent d’historiadors que posen en dubte l’adscripció europea de Rússia. Jo penso que Rússia és un híbrid extrany entre orient-occident, ni europeus ni asiàtics, únicament russos. Tenen un alfabet propi, una esglèsia ortodoxa russa, una evolució social i política pròpia,costums pròpies…

      Salut,

      Ferran Vital

    • Vicente Moreno Cullell

      01/05/2010 - 10:22

      Benvolgut Ferran,

      Moltes gràcies per participar del blog. Igualment et felicito pel teu blog Històries d’un Món Real. Si el meu té una clara finalitat didàctica, sempre que passo pels teus escrits aconsegueixes que acabi donant unes quantes voltes a les teves idees. I en els temps que corren aconseguir portar a la reflexió no és gens fàcil.

      Respecte a la qüestió que planteges sobre si hauríem de considerar Rússia com un Estat europeu, tens tota la raó en dir que és un híbrid força curiós. Si només consideréssim la geografia jo no dubtaria en dir que és molt més asiàtica que europea (si ho quantifiquem en quilòmetres, és clar). Ara bé, política i culturalment ja és una altra cosa.

      Rússia és hereva directa, sota el meu modest punt de vista, de l’Imperi Bizantí (igual que, per exemple, Sèrbia i Bulgària que no dubtaríem en qualificar d’europees). I això comporta, com diu Ruiz-Domènec en el seu llibre Europa. Las claves de su historia, que forma part de l’Orient europeu i per tant d’Europa amb tots els drets històrics. Certament, les seves creences són ortodoxes, però en els seus orígens hi ha la matriu cristiana i el desmembrament de l’Imperi Romà en Occident i Orient, per tant és Europa. L’alfabet ciríl·lic és certament una anomalia respecte del nostre alfabet, però la seva matriu és grega, per tant europea. I, finalment, hi ha la política. El tsarisme combinava a la perfecció l’herència de Bizanci i alguns trets de l’Antic Règim europeu, convertint-se en bastió dels contrarevolucionaris en la Restauració del XIX; Rússia participa de la política europea des de l’edat moderna; viu la seva Il·lustració; forma part dels objectius de Napoleó quan busca la unitat europea sota els principis del liberalisme (igual que un segle i mig després ho serà de Hitler sota uns altres principis); participa de tots els grans conflictes europeus des del segle XVIII… I viu una Revolució sota els principis marxistes/socialistes desenvolupats a Europa convertint-se en el gran referent del progressisme marxista europeu del segle XX.

      En resum, òbviament, la seva situació geogràfica fa que participi també en la política asiàtica, però crec que no podem posar en dubte la seva pertinença a Europa a nivell històric i polític, inclús en part geogràfic ja que les seves capitals són més properes a Europa i a la seva història que a Àsia.

    • Ferran Vital

      02/05/2010 - 12:17

      Benvolgut Vicente,

      Únicament volía crear una mica de controvèrsia sobre aquest tema. Els teus arguments em semblen molt encertats i adients, però la manca de llibertats polítiques, socials i culturals de Rússia em fa pensar que el gegant rus no és un estat homologable als altres estats europeus. Clar que també és ben cert que els tsars feien anomenar a Rússia com la “tercera Roma”, com a hereus del Imperi Romà i del Imperi Bizantí, i que el mot tsar és una evolució del títol de “Caesar” llatí.

      Els Estats Units també tenen una matriu europea, i una herència cultural europea, però no podem pas afirmar que els EUA siguin una potència europea. Quelcom similar passa amb Rússia. Recordo que a la llicenciatura existia una assignatura anomenada Països Europeus IV, on s’estudiava bàsicament l’evolució contemporànea de Rússia, i el doctor JJ López sovint ens afirmava que Rússia era” un enigma dins d’un misteri envoltat d’allò desconegut”…

      Un plaer compartir punts de vista amb tu,

      Ferran Vital

    • Vicente Moreno Cullell

      03/05/2010 - 20:37

      No puc estar més d’acord amb l’afirmació de Rússia com a “gran enigma” europeu/occidental. Fins i tot diria que pot ser considerada com la gran anomalia del segle XXI.

      Rússia és l’únic Estat (que jo conegui) on encara funciona la “successió democràtica” i l’oposició és incapaç d’esdevenir veritable alternativa pels motius que sigui (tu mateix has citat la manca de llibertats polítiques, socials i culturals). Des de Gorbatxov, és a dir, des de la introducció del sistema democràtic, que cada president nomena un successor i aquest arrasa en les eleccions. I el poble s’ho pren amb naturalitat (soviètica).

    • Amaiur

      27/05/2010 - 21:12

      Es un plaer llegir el vostre debat, molt educatiu per persones que com jo tenim curiositat sobre el passat i la seva influencia en el present.

      Aquesta “successió” és quelcom semblant al sistema de successió de les tribus barbares?.

      Salut

    • Vicente Moreno Cullell

      28/05/2010 - 21:06

      A veure, jo si hem de buscar una analogia propera sobre el que més amunt anomenava “successió democràtica” citaria el cas de l’Espanya de la Restauració on primer es designava el govern i després es celebraven les eleccions on lògicament guanyava qui havia estat nomenat prèviament… Coses de la política hispana!!!

      I si portem l’exemple a l’extrem d’obviar la participació dels ciutadans membres de la comunitat sí que podem parlar del sistema de designació de successors en algunes cultures fortament jerarquitzades (primitives o no tant). Però sempre tenint en compte que això és una exageració semàntica que fem servir per a il·lustrar un cas concret, perquè si bé la Rússia actual és una democràcia que pot presentar-nos molts dubtes en el seu funcionament sí que manté una estructura formal d’Estat liberal, aquestes societats ni són democràtiques ni ho semblem.

      En el cas dels anomenats pobles bàrbars (jo prefereixo dir-ne franco-germànics), aquests, segons els seus usatges, escollien el seu cap mitjançant una assemblea de guerrers que a la vegada administrava justícia i decidia la guerra i la pau. En poder ser escollits com a caps de la tribu només els membres de la “classe nobiliària” sí que era relativament fàcil controlar la successió. Tot i així, no falten casos de revoltes entre les classes dominants per fer-se amb el poder. L’exemple més sonat tot i que tardà i davant d’una estructura monàrquica és el de Pipí el Breu, majordom de palau, que, amb el suport del papat, va destronar el rei merovingi i va establir una nova dinastia a França, l’anomenada dinastia carolíngia, donant pas a una nova etapa en la història europea.

      Moltes gràcies per participar del blog!!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús