La Societat de Nacions

La Societat de Nacions (SDN) va ser una organització internacional, fundada al final de la Primera Guerra Mundial per iniciativa del president nord-americà Wilson.

Symbol_of_the_League_of_Nations.pngFinalitzada la guerra va fer-se patent la necessitat de regular les relacions internacionals. El president nord-americà Wilson ja apuntava en els seus Catorze Punts el desig de crear un organisme, amb funcions de parlament internacional, que permetés als diferents països que l’integressin, en funció de litigi, una oportunitat de solucionar els seus conflictes sense necessitat de recórrer a l’enfrontament bèl·lic.

D’aquesta manera, la segona part del Tractat de Versalles proposava la creació de la Societat de Nacions. I per a dotar el nou organisme del caràcter més neutral possible, va fixar-se la seu de la SDN a la ciutat suïssa de Ginebra.

La Societat de Nacions estava constituïda per:

1. Secretaria: un òrgan merament administratiu que exercia un paper de coordinació.

2. Consell: permanent, amb funcions de directori i format per les cinc potències vencedores (Gran Bretanya, França, Itàlia, Japó i Estats Units).

3. Assemblea General: on hi participarien tots els Estats membres en una reunió a celebrar anualment.

4. Tribunal Internacional de Justícia: òrgan jurídic, situat a la ciutat de l’Haia.

5. Oficina Internacional del Treball (OIT): òrgan jurídic autònom que tenia per funció la defensa dels interessos dels treballadors mitjançant els acords internacionals.

Origin_of_the_League_of_Nations.png

El nou organisme tenia com a principal objectiu, segons el seu pacte fundacional d’abril de 1919, garantir la pau internacional i vetllar per la seguretat col·lectiva, així com el desarmament i la cooperació econòmica i cultural entre els diversos Estats del món. Els seus membres es comprometien a esgotar tots els procediments per a solucionar de manera pacífica els conflictes i evitar l’esclat d’una nova guerra.

Article 6. Els membres de la Societat de Nacions reconeixen que el manteniment de la pau exigeix la reducció dels armaments nacionals al mínim compatible amb la seguretat nacional […].

Article 10. Els membres de la Societat de Nacions es comprometen a respectar i a mantenir contra qualsevol agressió exterior la integritat territorial i la independència política present de tots els membres de la Societat […].

Article 16. Si un membre de la Societat de Nacions recorregués a la guerra […], se’l considerarà ipso facto com si hagués comés un acte contra tots els altres membres de la Societat. Aquests es comprometen a trencar immediatament tota relació comercial o financera amb ell […].

Amb aquests objectius es van imposar sancions per als Estats que infringissin el pacte fundacional de la SDN. Fins i tot s’establia que l’Estat que cometés infraccions greus podia ser exclòs de l’organització.

Però ja des de la seva configuració primerenca la Societat de Nacions va veure’s marcada per tota una sèrie de contradiccions. La SDN va ser una organització extremadament fràgil que no va poder portar a la pràctica els objectius que s’havia plantejat perquè no disposava ni de l’exèrcit ni de la capacitat executiva per a forçar el compliment de les seves resolucions.

El primer problema amb que va topar la naixent SDN va ser l’absència en l’organisme dels Estats Units, principals mentors de la idea i gran potència emergent com a conseqüència de la Gran Guerra. La no sanció dels tractats de pau de Versalles pel Senat nord-americà i l’inici d’una política exterior d’aïllament respecte dels assumptes europeus per part dels EUA, deixaven la Societat de Nacions sense el país del quan n’havia sorgit la idea originària.

L’altra absència significativa seria la de la Unió Soviètica. La URSS no seria admesa a l’organisme de Ginebra fins el 1934.

Archivo:League of Nations Anachronous Map.PNG

Així, la SDN estava formada per 40 estats (27 vencedors de la Primera Guerra Mundial i 13 de neutrals) i quedaven fora els Estats Units (que no varen aprovar la duresa de les sancions imposades a Alemanya després de la guerra i no s’hi volgueren incorporar) i l’URSS (integrada el 1934, expulsada el 1940). Per tant, països que tenien un gran pes en les relacions internacionals quedaven fora de l’organització.

League_of_Nations_cartoon_from_Punch_-_Project_Gutenberg.pngLa Societat de Nacions tenia la possibilitat de condemnar i sancionar els països infractors dels tractats de pau. Però, a la pràctica, aquestes sancions només serien simples condemnes morals que difícilment arribarien a aturar les transgressions de l’ordre internacional. La guerra de Manxúria o la invasió d’Etiòpia per Itàlia serien dues de les mostres de la incapacitat de la SDN.

Dels seixanta-quatre països que van arribar a formar part de la Societat de Nacions, catorze en van acabar marxant.

Finalment, cal destacar que en un món amb la pervivència dels grans imperis colonials, la representació de l’organisme era d’un caràcter marcadament europeu. Fins i tot, va arribar a qualificar-se despectivament la SDN com un “club de blancs, occidentals i rics”.

Tot i les evidents mancances que hem assenyalat, com a aspectes positius que va aportar la Societat de Nacions en el món d’entreguerres cal assenyalar l’establiment d’una diplomàcia multilateral, la prohibició dels tractats secrets i la constitució d’organismes de caràcter humanitari i de cooperació internacional (OIT, OMS) que encara avui continuen vigents.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús