Lord Byron

dimarts , 18/03/2014 (Vicente Moreno Cullell)

George Gordon Byron (1788-1824), conegut com a Lord Byron per la seva procedència aristocràtica, va fer de la seva vida un mite del romanticisme. És més, la seva vida de dandi, aventurer, extravagant, melancòlic i transgressor ha tingut tanta o més influència que la seva obra a l’hora de crear el mite Byron.

Lord_Byron_coloured_drawing.png

Nascut a Londres, va heretar el títol nobiliari familiar amb només deu anys. L’absència del pare (que va abandonar la seva família després de dilapidar la fortuna familiar) i una coixesa congènita van marcar la seva infantesa. Va assistir a Harrow i Cambridge, va ocupar el seu escó a la Cambra dels Lords amb vint-i-un anys i va marxar a realitzar el seu Grand Tour per Europa.

El seu caràcter llibertí i cínic van crear-li una aureola satànica i maleïda en el Londres del seu temps. Va relacionar-se amb la societat més selecta de la ciutat i va aprofitar-ho per establir nombroses aventures sexuals il·lícites, inclosa la dona del primer ministre i una germanastra. Objecte de tota mena d’escàndols sexuals, va casar-se el 1813, però la seva esposa va abandonar-lo mesos després. Byron, cínic com cap altre, va retreure-li que tacava el seu honor amb aquesta fugida. I ell també va fugir.

Mai més va retornar a Anglaterra. Va pelegrinar per Europa (Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, Turquia), tot mantenint el seu estil de vida i acompanyat dels escàndols sexuals més diversos. El 1823, amb l’esclat de la guerra d’independència de Grècia, Byron va recolzar els rebels grecs contra els turcs. Va finançar els independentistes i va formar un exèrcit per envair Grècia. Guerrer homèric del segle XIX, va morir allí, afectat per la pesta, amb només trenta-sis anys.

Lord_Byron_on_his_Death-bed_c._1826.jpg

Lord Byron dóna vida en els seus poemes a personatges rebels, a través dels quals, amb un estil eloqüent i apassionat, mostra el seu menyspreu per la societat, el seu cansament respecte de la vida i un profund escepticisme.

En la Peregrinació del Childe Harold relata les experiències dels seus viatges; Caïm és una interpretació anticristiana de la creació i l’aparició del mal a la terra; i Don Joan és una recreació inacabada del mite del seductor. En aquestes obre Byron perfila el que avui coneixem com heroi byronià: un personatge arrogant i cínic, enemic i transgressor de les normes i les convencions socials, seductor, misteriós, autodestructiu…Combinant magistralment idealisme i paròdia.

Voltaire, Càndid i l’optimisme

dimarts , 11/02/2014 (Vicente Moreno Cullell)

Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.

Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.

Voltaire.jpg

Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.

Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.

Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.

Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.

Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.

A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.

Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.

candide.jpg

Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).

I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.

El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.

William Shakespeare

dijous, 30/01/2014 (Vicente Moreno Cullell)

Poeta, dramaturg, actor… Conegut habitualment com el gran poeta nacional d’Anglaterra i considerat per bona part de la crítica com el millor dramaturg de la història de la literatura, William Shakespeare (1564-1616) és un dels escriptors que ha exercit una influència més gran en tots els països i èpoques. A través de la fusió de la tradició popular i la culta, Shakespeare va aconseguir un teatre per a tots els públics esdevenint l’autor teatral més important de tots els temps.

shakespeare.jpg

William Shakespeare

Londres seria la ciutat que marcaria la vida de Shakespeare des del punt de vista professional. Allà va trobar diverses feines vinculades al món del teatre, començant com a simple actor en els teatres The Globe i Blackfriars. Amb només vint anys ja era membre de la companyia de Lord Chamberlain, la més prestigiosa de la ciutat. Però ell volia ser dramaturg, i aquest seria el següent pas que assoliria.

Cap a 1610 va retirar-se al seu poble, on va viure fins a la seva mort acompanyat de la família que havia deixat enrere per treballar en el seu somni i gaudint de la vida rural. Shakespeare moria el 23 d’abril de 1616, el mateix dia que Miguel de Cervantes, però en un altre calendari (la catòlica Monarquia Hispànica seguia el calendari gregorià mentre que Anglaterra encara seguia el calendari julià).

Cap altre escriptor ha aconseguit aprofundir en l’ànima humana com Shakespeare ho va fer en les seves obres. Capaç d’expressar les passions més íntimes i les contradiccions humanes magistralment, l’autor va ser capaç d’utilitzar un llenguatge profund que arriba a tots els públics. En la quarantena d’obres que va escriure, va abraçar tots els gèneres dramàtics del moment amb èxit revolucionant el teatre del seu temps. Igualment, va escriure poemes (fonamentalment sonets).

La pregunta és obligada: per què les obres de Shakespeare mantenen vigent l’interès del públic segles després de la seva publicació? Perquè els temes tractats en les seves obres (amors, passions, desitjos, interessos, patiments, alegries) són eterns i permeten que el lector contemporani s’hi vegi reflectit. Potser alguns elements són aliens a un lector dels nostres dies (l’ús de la mitologia clàssica, per exemple), però prescindint-ne d’aquests l’obra s’entén igualment.

En conseqüència, les obres teatrals de Shakespeare esdevenen universals perquè commouen tant un espectador del segle XVI com un d’actual. I és que els seus personatges són literàriament reals, persones de carn i ossos amb virtuts i defectes, protagonistes amb desitjos i canvis d’estat d’ànim que són versemblants i propers als ulls de qualsevol lector. És a dir, Shakespeare transmet una sensació d’autenticitat que genera una “il·lusió de la vida” a través del llenguatge.

Miguel de Cervantes

dilluns, 20/01/2014 (Vicente Moreno Cullell)

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), l’anomenat “Príncipe de los Ingenios”, el principal escriptor de la història de la literatura castellana, va viure en el tombat dels segles XVI i XVII. Personatge intempestiu de la història d’Espanya, Cervantes és a la vegada “cima y síntesis de la literatura española en un momento en que todas las formas culturales de la Península Ibérica se hallaban en plena madurez”.

Cervantes.jpg

Va néixer a Alcalá de Henares, fill d’un cirurgià sense posició econòmica i que canviava freqüentment de residència per a poder guanyar-se la vida. Per això va estudiar a diverses ciutats castellanes com Córdoba, Sevilla, Madrid i Salamanca. Tanmateix, Cervantes va tenir una sòlida formació humanista que va iniciar a Espanya sota la disciplina de Juan López de Hoyos i que va continuar a Itàlia.

Estatua de MIGUEL DE CERVANTES (1547-1616) en la entrada de la Biblioteca Nacional de España, en Madrid. Esculpida por Juan Vancell Puigcercós.El 1569 va marxar a Itàlia, possiblement exiliat fugint d’un conflicte amb la justícia. Allí va ser protegit de Giulio Acquaviva (futur cardenal). Va enrolar-se a l’exèrcit i va participar a la Batalla de Lepant (1571) com a membre del terç de Montcada, on combatent contra l’armada turca va rebre un tret que va deixar-li inutilitzada la mà esquerra. També va participar en la conquesta de Tunis (1573).

El 1575, quan retornava cap a territori espanyol, va ser fet presoner juntament amb el seu germà Rodrigo per un corsari algerià quan es trobaven a tocar de la Costa Brava i va veure’s captiu a Alger durant cinc anys. Després de quatre intents frustrats de fuga seria escatat pels frares trinitaris (tot i que alguns historiadors parlen del pagament d’un rescat de 800 ducats, el qual hauria arruïnat els pares de l’escriptor).

Després de desembarcar a València, Cervantes va retornar a Madrid on va escriure les seves primeres obres de teatre. Fruit de les seves relacions amb Ana de Villafranca va néixer la seva filla Isabel de Saavedra. Posteriorment, el 1584, es casaria amb la manxega Catalina de Palacios y Salazar, un matrimoni desgraciat possiblement motivat per qüestions econòmiques.

Un any després apareixia la seva primera novel•la: La Galatea (1585). La literatura, però, no seria mai la seva forma de guanyar-se la vida. Així, entre 1587 i 1600 viuria a Sevilla exercint de comisario de abastos, requisant cereals i oli per a l’expedició que Felip II plantejava realitzar contra Anglaterra, i cobrador de rendes de l’Estat.

És una etapa marcada novament pels problemes amb la justícia. El 1592 va ser empresonat per unes suposades irregularitats administratives i econòmiques, i el 1597 tornaria a trepitjar la presó després de que el banquer en el qual havia dipositat els diners dels impostos es declarés en bancarrota. El procés judicial contra Cervantes es perllongaria fins el 1603, quan va ser exculpat.

Des de 1603 resideix a Valladolid, a la cort de Felip III, amb la seva família. El 1605 apareix publicat El Quijote, però l’èxit de les aventures de l’Alonso Quijano es veuria enterbolit per un nou afer obscur i que incloïa la seva família el portaria de retorn a la presó: la mort del noble Gaspar de Ezpeleta davant la seva casa. Cervantes i la seva família va ser processats, però van ser absolts.

El_ingenioso_hidalgo_don_Quijote_de_la_Mancha.jpg

El 1608 s’instal•la a Madrid acompanyat de la seva germana i filla. Ara bé, Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

Retornat a Madrid i esperonat per l’aparició del Quijote de Avellaneda, escriu la segona part d’El Quijote (publicada el 1615), però tot i l’èxit de l’obra viu en la pobresa. En aquesta etapa publica també les Novelas Ejemplares (1613), el poema Viaje al Parnaso (1614) i les Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615). Mor el 23 d’abril de 1616. Tres dies abans de morir havia acabat d’escriure la seva darrera novel•la: Los trabajos de Persiles y Sigismunda (publicada pòstumament el 1617).

La novel·la de cavalleries

dijous, 9/01/2014 (Vicente Moreno Cullell)

La literatura heroica i popular dels cantars de gesta va tenir la seva variant culta en una sèrie de relats del que s’anomena literatura cavalleresca. Nascuda en el segle XII, es tracta d’obres narrades primer en vers, i posteriorment en prosa, protagonitzades principalment per personatges dels cercles llegendaris carolingi i bretó, és a dir, a l’entorn de les figures de l’emperador Carlemany i del llegendari rei britànic Artur.

Iwein_Rodenegg.jpg

Château de Rodengo (segle XIII). Font: http://commons.wikimedia.org/

Aparegudes primer en vers, com una prolongació o continuació de l’èpica medieval, per a passar després a ser escrites en prosa, les novel·les de cavalleries (o roman courtois) són el reflex del seu temps perquè ens presenten l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats. Un món caracteritzat i mogut fonamentalment per tres elements: l’aventura, l’amor i la lleialtat als seus iguals.

Els cavallers continuen sent personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les seves gestes ja no venen dictades per la seva fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals.

El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal.

AdoubementLancelot.jpg

Lancelot du Lac. Miniature d'Évrard d'Espinques tirée du Lancelot en prose (BNF, Fr.116, 1475). Font: http://commons.wikimedia.org/

La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves per permetre-li demostrar el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral el cavaller protagonista del relat.

I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Evidentment, tot això representa un ideal, no un reflex del que passava en la realitat.

Isabel i el MUHBA, història d’un ridícul

diumenge, 22/09/2013 (Vicente Moreno Cullell)

El Museu d’Història de Barcelona (l’impronunciable MUHBA) ha prohibit el rodatge d’un episodi de la sèrie de TVE Isabel (produïda per la catalana Diagonal TV) en l’interior del Palau Reial perquè “no diferencia entre ficció i veracitat històrica”. De la mateixa manera, el senyor Joan Roca, el geògraf i director del museu (ja se sap que el més normal del món és que els museus d’història estiguin dirigits per geògrafs!), va vetar el rodatge en la Plaça del Rei (autoritzat per l’Ajuntament) perquè implicava que la façana del Palau incorporés uns estendards d’attrezzo de la Corona d’Aragó i de la Corona de Castella. Tot plegat surrealista.

Segons les informacions que apareixen en la premsa: El Museu d’Història de Barcelona no ha autoritzat el rodatge d’un capítol d”Isabel’ al Palau Reial perquè considera que no diferencia entre “ficció i veracitat històrica”, una circumstància “especialment delicada” pel pes “simbòlic notable” de l’espai. Ara bé, cap expert (és a dir, historiador) del Museu s’ha pronunciat públicament amb dades contretes en contra de la sèrie de ficció. És més, difícilment podrien fer-ho perquè, tot i trobar-nos davant d’una ficció històrica, amb els evidents recursos dramàtics que requereixen aquestes produccions, la seva aproximació a les fonts històriques i al relat comunament acceptat per la comunitat historioràfica és suficientment correcta.

Segons el geògraf Roca, el MUHBA s’ha limitat a aplicar la legislació municipal sobre patrimoni. Així, llegim a El País: “lo que no se puede hacer es cubrir o redecorar los elementos de un bien protegido, como pueden ser los muros o los balcones”. Per això fa uns mesos l’estàtua de Colom no va ser vestida amb una samarreta del Barça o en la inauguració del Born no va permetre’s la representació d’una obreta teatral de dubtós gust… Oh no! En conseqüència, l’argument és insostenible.

I per acabar d’adobar el numeret, resulta que l’alcalde Trias declarava divendres en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Si jo hagués estat el director del Museu d’Història, ho hauria autoritzat”.

Quina és l’única resposta possible a tot aquest desgavell: la censura ideològica. Resulta que els espais del MUHBA es poden llogar per a realitzar qualsevol acte privat. I els que hem treballat en aquella casa sabem sobradament que sovint es lloguen per actes molt allunyats del que hauria de ser un museu d’història. En canvi, no es permet gravar una ficció històrica perquè aquesta pot resultar políticament incòmoda. La memòria dels Reis Catòlics ara no toca.

Cap justificació historiogràfica ni cap criteri sobre patrimoni poden justificar la decisió. Però les decisions polítiques sí que ho expliquen. Quan no es posen professionals al capdavant de les institucions, sinó comissaris polítics, passa el que passa. Un geògraf (Roca) dirigeix el Museu d’Història de la ciutat de Barcelona, un editor i antic venedor d’assegurances (Torra) el Born, un pseudoperiodista (Calçada) està al capdavant del tricentenari del 1714 per part de la Generalitat… On són els historiadors? Amb ells ens evitaríem ridículs majúsculs com el viscut aquests dies.

Ja pots votar per “Ciències Socials en Xarxa” als Premis Blocs Catalunya 2013

dimarts , 30/07/2013 (Vicente Moreno Cullell)

logo.jpgObrim el blog en plenes vacances per recordar-vos que fins el 2 de setembre està obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2013, i aquesta bitàcola es torna a presentar dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Després de ser finalistes els anys 2011 i 2012, a la tercera anirà la vençuda?

Podeu donar un cop d’ull als altres blogs presentats, que com cada any n’hi ha de molt bons, i si ho considereu apropiat votar per nosaltres en aquesta direcció. Per fer-ho caldrà que us registreu com a usuaris a la web de STIC en la pestanya que trobareu a la dreta de la pantalla. El registre és molt senzill i es pot fer només amb un email i password o, si no voleu registrar-vos com a nous usuaris, podeu fer-ho entrant directament com a usuaris personals de Facebook o Twitter (si teniu un compte, és clar).

Un cop registrats, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2012, on hi trobareu les 15 categories temàtiques. En seleccionar una categoria (en el nostre cas “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”), apareixeran tots els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils. Només podeu emetre un vot per categoria així que escolliu bé, encara que no sigui per aquest blog, perquè després no podreu canviar-lo.

És d’agrair aquesta iniciativa que cada any realitza la STIC perquè, a més de donar la possibilitat de participar obertament a tots els blocaires, permet donar a conèixer la gran qualitat de la blogosfera catalana, sense cap mena de dubte, una de les més actives i de millor nivell que podem trobar a la xarxa.

Tant si ens voteu com si no ho feu, gràcies per participar i fer crèixer el món dels blogs en català!!!

Joana d’Arc, la donzella d’Orleans

dijous, 30/05/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.

Joan_of_arc_miniature_graded.jpg

Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)

Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.

La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.

Vigiles_de_Charles_VII,_fol._57v,_Prise_d'Orléans_(1429).jpg

Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)

El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.

Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.

Ingres_coronation_charles_vii.jpg

Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)

La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.

Stilke_Hermann_Anton_-_Joan_of_Arc's_Death_at_the_Stake.jpg

Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)

Espanya, maig de 2013

dimecres, 22/05/2013 (Vicente Moreno Cullell)

Quan des de certs àmbits, per exemple la televisió pública TeleMadrid o les tertúlies de l’anomenada caverna mediàtica (o TDT party), s’ha posat de moda qualificar els catalans de nazis pel crim de defensar la seva identitat, cultura i drets polítics, podem observar com alguns tics de la dreta espanyola ens condueixen cap a temps pretèrits suposadament superats.

Per exemple, la setmana passada La Directa destapava la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge als combatents de la División Azul:

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

llanos_DA.jpg

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic dl règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen le’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

Per si això no fos suficientment greu, en un context de retallades salvatges i de retirada de tota política relacionada amb la memòria històrica, aquest cap de setmana podíem llegir a Vilaweb:

El govern espanyol ha decidit millorar l’estat de les instal·lacions del Valle de los Caídos, el mausoleu del dictador Francisco Franco. Aquesta setmana el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat l’anunci de licitació de les obres per a la restauració de la façana de la Basílica de la Santa Cruz. L’import d’aquestes obres a la tomba del dictador franquista superen els 280.000 euros.

El concurs el fa el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional, l’organisme que gestiona el patrimoni estatal i que depèn directament del Ministeri de Presidència del govern espanyol.

I per a rematar la festa del despropòsit en la relació, sempre sota sospita, del PP i la memòria del franquisme ahir llegíem a Público que:

El Partido Popular rechazará mañana en el Pleno del Congreso la propuesta de la Izquierda Plural para declarar el 18 de julio como el Día de la condena de la dictadura franquista. El texto, firmado por Cayo Lara y José Luis Centella, exigía el reconocimiento a todas las víctimas de la Guerra civil. No parece, por tanto, que el Gobierno vaya a hacer caso al reto que lanzaba esta mañana Lara: “Vamos a ver de verdad si el Partido Popular tiene un mínimo de talante democrático y está dispuesto a empezar a cerrar heridas todavía abiertas en pleno siglo XXI”.

La norma contiene tres breves artículos y el primero de ellos es el que reclama que se “declare el 18 de julio de cada año como día oficial de condena a la dictadura franquista, fecha del comienzo de la guerra civil española y del golpe de Estado de Francisco Franco contra el legítimo gobierno republicano”.

No és 1975, és 2013. Sense comentaris… Després alguns mitjans es permeten l’emissió de vídeos com el de TeleMadrid. I, evidentment, mai passa res. Diguin el que diguin des de la caverna, la realitat és que la primera màquina de crear independentistes no està precisament entre l’independentisme. Que s’ho facin mirar abans de parlar de convivència i democràcia.


Els distintius de la infàmia

dissabte, 18/05/2013 (Vicente Moreno Cullell)

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg