Amb el monument del Condottiero Gattamelata (1455) a Pàdua, Donatello (1386-1466) recull el tema clàssic de l’estàtua eqüestre de l’heroi, inspirant-se en el retrat romà de Marc Aureli, que en aquell temps encara s’identificava erròniament amb Constantí. El monument va ser encarregat com a obra funerària per a Erasmo de Narni, anomenat Gattamelata, i suposa la recuperació definitiva dels models del paganisme de l’antiguitat per donar-los un sentit cristià contemporani, en aquest cas en honor d’un guerrer modern. El Gattamelata inicia una tradició en l’estatuària occidental que arribaria fins el segle XIX.
L’escultura expressa la calma de l’home i del cavall, que constitueixen una unitat harmònica, visualment remarcada per la continuïtat del bastó de comandament i l’espassa, que tracen una línea diagonal que uneix cavall i cavaller. El Condottiero se’ns presenta idealitzat com un antic emperador romà passant revista a la tropa en una actitud de comandament i amb un gest de poder.
És notable l’estudi anatòmic del cavall i del genet, que mostra en els seus trets el pas d’una llarga vida. El gran realisme de la figura de l’animal, representant en una potent tensió, que sembla avançar lentament pel moviment que indiquen les seves potes, és una característica destacada dels trets renaixentistes de l’obra.
És també l’exaltació del guerrer humanista, figura característica de l’època. D’aquesta manera, la seva mirada es dirigeix al capdavant controlant tant el cavall com un exèrcit invisible, sempre amb el cap descobert. És a dir, pels humanistes no hi ha contradicció entre la virtut (virtus) dels antics i els moderns herois cristians. Gattemalatta era un mercenari que havia lluitat per defensar els interessos venecians, un guerrer humanista, un personatge digne d’exaltació i per això és representat, sense violència però amb autoritat, amb el bastó dels generals i l’enorme espasa, símbols del poder.
El 1134 moria el rei d’Aragó, Alfons el Bataller. Moria sense descendència, però no sense hereus: els regnes d’Aragó i Navarra passaven a mans dels ordres militars del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. El Bataller, igual que Ramon Berenguer III, el qual s’havia ordenat com cavaller templer, admirava la tasca dels ordres militars, però la noblesa aragonesa no va acceptar el testament reial. A més, aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.
Però abans va dedicar els primers anys del regnat a posar ordre als comtats: els pactes, les donacions i els diferents acords signats pel Fratricida van ser anul•lats. El seu objectiu, ja encaminat a l’edificació de l’Estat dinàstic, era augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. En aquest sentit, reclamarà Carcassona i el Rasés, arrabassats la casa dels Besiers després de la mort del seu pare. El plet va allargar-se durant uns anys, amb accions militars pel mig, però finalment es va arribar a un compromís (1112): Ramon Berenguer III seria el titular de Carcassona, però Bernat Ató de Besiers regiria en el territori en nom seu. En el cas del Rasés, però, el conflicte tenia difícil situació ja que s’havia lliurat al rei Alfons d’Aragó. Va ser la política de l’Estat dinàstic la que el retornaria al casal de Barcelona dues generacions després.
El 1113, el papa Pasqual II va organitzar una croada contra Mallorca, en mans musulmanes i centre neuràlgic de la pirateria sarraïna en el Mediterrani. Toscans, corsos, sards i llombards composaven l’expedició papal, la qual va sortir de Pisa i va desembarcar a Blanes, on els líders de la croada van posar-se en contacte amb Ramon Berenguer perquè aquest dirigís l’expedició. Aquest, convençut del seu paper en la història, no va dubtar en liderar l’operació i amb l’ajuda dels comtats del Llenguadoc i la Provença va formar una esquadra de cinc-centes naus.
L’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
