La validació de la teoria

diumenge, 18/07/2010 (Els autors)

Tenint en compte que la plataforma només es documenta per la cresta superior, hem demanat la col·laboració del  Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Tarragona per dur a terme dues proves:
 
1. Una prova de càrrega per poder valorar la capacitat de suport d’aquesta plataforma.
2. Un sondeig geotècnic que ens ha d’indicar el gruix d’aquesta solera d’opus caementicium.

La base de la teoria (II)

diumenge, 18/07/2010 (Els autors)

plataforma.JPG

Vista superior plataforma. Hi faltarien els carreus espoliats al segle VI.

·

Segons els resultats, la plataforma C pot esdevenir una solera de caementicium que mesura uns 8 metres d’amplada, uns 27 de llargària i uns 2,5-3 de fondària. Plantegem aquesta evidència com el basament del pòrtic o pronao de temple. Es tractaria d’una estructura de morter de calç soterrada en el nivell geològic que suportaria una fonamentació i un pòdium fets en opus quadratum (carreus de pedra) d’aproximadament uns 4-5 metres d’alçada. Per damunt s’hi aixecaria el temple.
 

L’associació d’aquestes evidències amb un temple es fa a partir del següent:

  • La simetria entre la Catedral medieval i la gran anomalia geofísica detectada l’any 2007.
  • La coherència dels pilars de la Catedral en relació amb l’anomalia geofísica.
  • Dos dels pilars centrals de la Catedral s’ubiquen sobre aquesta plataforma de caementicium.
  • La presència de clavegueram dins la Catedral que segueix, per l’exterior, aquesta anomalia geofísica (en parlarem més endavant).

plataforma2.jpg

Vista des de la plataforma en 'opus caementicium'.

La relació de les evidències amb el temple d’August es basa en el següent:

  • El programa iconogràfic del porticat de la plaça sacra pagana té una clara relació amb el Forum Augustum de Roma, el qual envolta el temple de Mars Ultor considerat el model arquitectònic dels temples de culte imperials construïts a les capitals provincials.
  • La recuperació d’elements de decoració arquitectònica elaborats amb marbre del Proconès, associats a la reforma del temple d’August promoguda per l’emperador Adrià.
  • L’absència d’evidències en altres indrets de la ciutat.

La base de la teoria (I)

diumenge, 18/07/2010 (Els autors)

La localització dels fonaments del temple d’August es fonamenta en la confrontació dels resultats arqueològics i la informació de les prospeccions geofísiques. Val a dir que les dades obtingudes a partir de les tres tècniques emprades l’any 2007 han estat coincidents amb la realitat arqueològica (vegeu la bibliografia del projecte i el text sobre les prospeccions geofísiques). D’aquesta manera, la validació arqueològica de la geofísica permetrà plantejar propostes restitutives del subsòl i noves estratègies de recerca. 
Perfil 16.jpg

Perfil 16. Seccions tomogràfica i tridimensional.

·

Us adjuntem el perfil núm. 16 obtingut a partir de la tomografia de resistivitat elèctrica elaborada per la Universitat de Barcelona, el qual confrontem amb la restitució tridimensional preliminar dels dibuixants de l’ICAC per tal de mostrar aquesta coincidència. La cromàtica de la imatge tomogràfica deriva de la diversa densitat de materials, en què els colors més vius reflecteixen un nivell de densitat més elevat.
 
La identificació cronològica i funcional és la següent:

  • Els murs A i D corresponen a parets medievals anteriors a la Catedral.
  • L’estructura B és un gran suport de pedra i morter de calç que associem al basament de l’escalinata del temple.
  • L’estructura C és un gran basament de morter de calç que interpretem com la solera o basament de la pronao o pòrtic del temple.
  • El mur D és el mur visigot que ja hem explicat en una entrada anterior.
     

La relació amb la tomografia de resistivitat elèctrica és la següent:

  • Les estructures A i B conformen un promontori detectat tomogràficament.
  • Les estructures D i E conformen un promontori detectat tomogràficament.
  • L’estructura C presenta un replà superior horitzontal, tal com ho ha detectat l’arqueologia i, a més, el basament continua per sota dels murs D i E.

Limitacions del sondeig estratigràfic

divendres, 16/07/2010 (Els autors)

 

sondeig.jpg

Restitució tridimensional preliminar del sondeig.

  • Hem fet un sondeig de 30 m2 dins d’una àrea sacra de dues hectàrees d’extensió.
  • Les evidències d’època romana han estat intensament alterades per processos constructius de les èpoques visigoda i medieval.
  • En el sondeig han aparegut dos murs dels segles XIII-XIV que no han estat desmuntats i que ens han reduït l’àrea de documentació (núm. 1 i 2).
  • Les restes arquitectòniques s’han documentat per sota dels 67,60 msnm, mentre que el nivell de la plaça del recinte de culte romà es trobava al voltant dels 68 msnm.
  • No hi ha cap carreu de pedra documentat com a fruit d’una acció d’espoli intensa duta a terme durant l’antiguitat tardana.
  • A hores d’ara no tenim cap evidència material (ceràmica, monedes…) relativa a la fase de construcció del temple.

L’hora de l’estudi!

divendres, 16/07/2010 (Els autors)

Estudi.JPG

Detall general de la intervenció. La fletxa vermella indica una gran solera de fonamentació.

·

Aquests dies hem alentit el ritme del bloc perquè hem topat, gairebé de forma sobtada, amb la finalització de la documentació estratigràfica i, s’ha de reconèixer, hem prioritzat la nostra tasca.
                                                                                                            
Creiem que hem identificat les restes pertanyents a la fonamentació d’un temple, però ara ens cal un període d’anàlisi per tenir clar el procés constructiu d’una gran obra que, com ens imaginàvem, es documenta a nivell de fonamentació i ens ha arribat en un estat d’espoli i transformació molt intens.
 
Durant les properes dues o tres setmanes ordenarem tota la informació i us exposarem les nostres primeres valoracions, però abans us volem fer uns comentaris previs que us han d’ajudar a entendre la dificultat d’interpretar i contextualitzar una sèrie d’evidències que, amb el suport gràfic actual, són difícils d’explicar i, a la vegada, de comprendre. Farem també una sèrie de proves de contrastació estructural que us detallarem properament.
 
D’altra banda, entenem que l’opció d’anar fent un bloc coetani a l’excavació comporta avantatges, però també servituds que, en aquest cas, precipiten el període de reflexió i anàlisi que tot estudi arqueològic necessita. Nosaltres som plenament conscients d’aquesta situació, però entenem que els continguts que seguiran aquest text són propostes interpretatives que s’aniran concretant i que seran sotmeses a debat i contrastació amb altres col·legues i equips de recerca de dins i fora de la ciutat. Aquest temple esdevé un cas més de l’arquitectura religiosa romana i, per tant, les seves evidències constructives s’hauran de contrastar amb els nombrosos exemplars conservats arran del Mediterrani.
 
El bloc reflecteix un procés de treball i tindrà una vigència temporal específica, però aquesta excavació només és una actuació puntual d’un procés d’estudi científic dilatat en què el coneixement progressa contínuament.

L’antefixa de la Catedral

dijous, 15/07/2010 (Els autors)

antefixa copia.jpg

Fragment d’antefixa recuperat.

·

Als edificis importants, els romans acostumaven a incloure-hi un element decoratiu per coronar les teulades; unes plaques que s’adherien a l’última filera de teules i que reben el nom d’antefixes. Sovint s’hi representen amb relleu palmetes, personatges mitològics o d’altres. Tarragona és la ciutat hispànica que té més antefixes catalogades; algunes són importades, però la majoria es van fabricar a les terrisseries de Tarraco o de les vil·les del voltant. La producció local d’antefixes es va produir en una època molt concreta: entre finals del segle I aC i mitjans del I dC.
 

teulada romana.jpeg.jpg

Dibuix del model de voladís d’una teulada.

El fragment trobat a les excavacions de la Catedral s’ha localitzat en un nivell de l’Antiguitat Tardana i pertany a un tipus molt conegut que sabem que es fabricava a la mateixa ciutat i també a la gran terrisseria del Roquís (Riudoms). A la imatge s’hi aprecia la meitat inferior d’un bust femení; els pits coberts amb un vestit i el coll, però hi manca el cap.
 
Es tracta d’una imatge de la deessa Àrtemis (Diana) com a senyora de la Lluna (Selene), que a les antefixes tarraconenses es representa com un bust femení amb una diadema en forma de mitja lluna, amb un vel que cobreix la figura fins a les espatlles, formant plecs. Els cabells, llargs i solts, es reparteixen a ambdues bandes de la cara i a sota l’alçada de les orelles cauen trenats pel costat dels pits. Vesteix un chiton tancat en V, que se cenyeix al cos formant plecs.

Jordi López (ICAC)

Una moneda de Jaume I

dimarts, 13/07/2010 (Els autors)

moneda1.jpg

Anvers i revers de l’òbol de tern.

·

Durant els treballs d’excavació s’ha localitzat una moneda en els nivells de preparació de l’enllosat de la Catedral. Es tracta d’una peça de mòdul petit, de poc valor i de metall pobre, concretament de billó, i que apareix molt circulada. La peça numismàtica, com acostuma a passar en el tipus d’estratigrafia a què fem referència així com en el tipus de jaciment (esglésies i santuaris), deu respondre a una moneda perduda accidentalment durant els treballs de construcció de la Catedral.

moneda2.jpg

Moments posteriors a la troballa de la moneda.

La moneda correspon a un òbol de tern (la meitat d’un diner) de l’emissió del 1258 de la seca de Barcelona, encunyat sota Jaume I. La seva posició en la seqüència arqueològica, i un primer cop d’ull als materials ceràmics associats que encara no han estat estudiats en profunditat, permeten suposar una circulació d’aquesta peça fins al primer terç del segle XIV, fet que confirma la llarga durada en el circuit monetari de les monedes de tern encunyades pel monarca.

La troballa d’aquest òbol del segle XIII és un exemple de com el material numismàtic interrelacionat amb el context arqueològic que l’envolta pot confirmar les dades obtingudes a partir d’una estratigrafia i altres restes materials com la ceràmica.

Un mur d’època visigoda: un cas d’anàlisi

dilluns, 12/07/2010 (Els autors)

visigot 1.jpg

Detall del mur visigot.

· 

Interpretar el perquè i la data de construcció d’un mur pot arribar a ser un exercici de relació dels diferents elements estratigràfics i estructurals que hi estan relacionats. El cas que ens ocupa és un bon exemple de com entenem les evidències que separem i com aquestes poden reflectir l’evolució històrica de l’indret on estem fent l’excavació.  

A continuació us explicarem l’estat actual de la descripció i la interpretació, però heu de tenir en compte que és del tot preliminar i que ho fem per il·lustrar-vos en aquest bloc el nostre procés d’anàlisi i documentació. 

   

visigot 2.jpg

Detall dels paraments del mur visigot.

El que ve a continuació podrà variar, durant la fase d’estudi postexcavació, en funció de tres aspectes:
1. Una proposta millor.
2. Ara fem una anàlisi individual de l’evidència a dins l’àrea d’excavació. Posteriorment el plànol del mur s’inserirà en la planimetria general del seu entorn i podria ser que això en fes variar o modificar la interpretació.
3. L’anàlisi dels materials ceràmics apareguts encara no s’ha dut a terme. Les ceràmiques encara no s’han ni rentat. No obstant això, a mesura que recuperem els fragments mentre excavem, ens n’anem fent una idea aproximada que és, insistim, aproximada.

 

Al mur hi observem les característiques següents:
1.
La part superior està arrasada i molt endurida. Inicialment havíem cregut que responia a la part del mur homogeneïtzada per aguantar un alçat superior de tàpia. Això voldria dir que el mur conservat correspondria a un sòcol. No obstant, la cresta endurida del mur coincideix amb la cota del nivell de circulació dels obrers de la Catedral consistent en una capa compactada de pols de pedra calcària (segurament fruit del treball de l’obra). La cota de la part superior del mur coincideix amb el canvi de l’estratigrafia. Més amunt d’aquesta cota hi ha els farciments constructius de l’enllosat de la Catedral. A sota d’aquesta cota hi ha els estrats d’època visigoda. Per tant, la cota del mur ens indica la cota d’arrasament o de rebaix del segle XIV i l’hem assenyalat a les fotos amb una línia vermella.
2. Tota paret té dues cares o paraments. La cara B es caracteritza per estar feta de pedres mitjanes irregularment tallades i disposades ordenadament en fileres. El material de lligada és argila i no morter de calç.
3. La cara A és, en canvi, un parament irregular on les pedres que fan la paret no s’han retallat, són més petites i estan col·locades desordenadament. Aquí ens ha costat molt separar el parament de l’estratigrafia o terra en contacte, ja que, pel color i per les mateixes pedres, es confonia una mica amb l’argila de lligada de la paret.
4. A la cara A del mur s’aprecia a dins del rebliment intern un fragment d’àmfora oriental que, esperem, podrem classificar a partir de la tipologia de Late Roman Amphorae que va establir J. A. Riley. Tot arribarà.
  

visigot 3.JPG

Fragment d'àmfora oriental incrustat a l’argila del rebliment del mur.

En funció d’aquests trets arribem a les hipòtesis següents:
1.
El mur forma part d’una habitació o àmbit funcional més gran de la superfície que estem excavant.
2. La cara B constituiria, per la seva regularitat i estètica, un parament visible i la terra que hem excavat s’adossa a aquesta cara del mur i cobreix el nivell de pavimentació de l’àmbit. Per tant, el mur és anterior a la formació dels estrats i la cronologia d’aquests nivells de terra ens dirà quan es va colgar o abandonar l’àmbit arquitectònic.
3. La cara A sembla un parament poc estètic i curós, com si no hagués d’anar vist. Ara creiem que aquesta paret es va aixecar al mateix temps que els estrats d’aquest costat del mur, com si fos un marge de pagès que s’aixeca amb la voluntat de crear una superfície plana. El mur només és visible per la cara B, mentre que l’altra queda oculta per la terra continguda. Segons aquest parer la cronologia de la capa de terra ens indicarà el moment en què es va construir el mur.
 
Això ens permet deduir que:
1.
La cronologia funcional del mur se situa entre la data que proporcionin les ceràmiques dels estrats del costat A i les del costat B.
2. De moment aquests estrats s’emplacen al segle VI, tot i que tenim dubtes de si poden ser una mica posteriors. Tot arribarà.
3. El més important és, si podem confirmar que aquest mur recolza sobre la fonamentació del temple romà, que podrem dir que el temple (que esperem que sigui el d’August) es va enderrocar abans o en el mateix moment que la construcció d’aquest mur visigot.
4. Aleshores, difícilment la Catedral visigoda que s’esmenta en el document anomenat Oracional de Verona (escrit cap al 710) podria ser el temple romà del mig de la plaça.
 
Amb tot això esperem que:
1.
Haguem estat prou pedagògics.
2. No us espanteu i abandoneu el bloc.

Aquí s’aprofita tot!

dilluns, 12/07/2010 (Els autors)

itxaso 1.JPG

Itxaso Euba recull mostres amb uns companys.

·

Tot el que trobem en una excavació arqueològica ens pot aportar informació, fins i tot els materials que no ens criden l’atenció, com les monedes o les ceràmiques; és per això que no es llença res. La terra mateixa, que pot contenir carbons i altres residus orgànics com llavors o fruits, pot ser garbellada durant l’excavació per recollir-ne el material arqueològic que no hem vist excavant. A més, una quantitat de terra (establerta abans per un especialista) es recull en uns sacs ben etiquetats que es transportaran al laboratori.

itxaso-2.JPG

Sacs de mostres. A veure si hi ha sort!

Els carbons que trobem en un jaciment poden servir per datar, per carboni 14, el nivell o l’estructura que ens interessa. Però no només això: cada carbó és analitzat amb un microscopi i, com que conserva l’estructura original de la fusta, podem conèixer a quin gènere o espècie pertanyia el fragment. L’especialista que analitza els carbons de fusta d’un jaciment arqueològic es diu antracòleg (hi ha gent especialista en unes coses més rares!).

La identificació de molts fragments de carbó de diferents nivells del jaciment ens donarà informació sobre la vegetació de l’entorn de la ciutat de Tarragona en el passat. També podrem conèixer els tipus d’arbres utilitzats per a diferents activitats, com els focs domèstics, la construcció d’estructures de fusta, etc.

Itxaso Euba (ICAC)

Tarragona i la seva església al segle VI

diumenge, 11/07/2010 (Els autors)

La primera notícia que tenim de la presència d’una comunitat cristiana a Tàrraco és de l’any 259, moment en què són martiritzats el bisbe de Tàrraco, Fructuós, i els seus diaques Auguri i Eulogi. Seguint la dinàmica històrica de la resta de l’Imperi, l’Església de Tàrraco va assolir la seva llibertat de culte a inicis del segle IV. Durant l’imperi de Teodosi, l’any 385, el bisbe metropolità de Tàrraco, Himeri, va rebre atribucions primades per part del papa Sirici. En aquest sentit la importància de l’Església de Tàrraco serà cabdal respecte de la seva Província (Tarraconense) i la resta de les províncies hispàniques (Cartaginesa, Bètica, Lusitània i Gallaecia). Entre finals del segle IV i mitjans del segle V es produeix el gran desenvolupament del cristianisme a la ciutat evidenciat per l’epigrafia, les fonts escrites (Consenci), l’augment de manifestacions artístiques funeràries i la creació d’una arquitectura basilical com les esglésies del Francolí.
 
L’entrada dels visigots l’any 476, poble cristià arrià, no va alterar la vida de l’església catòlica a Tarragona. L’arrianisme va constituir una minoria reduïda en el cos militar i administratiu dels nouvinguts. El bisbe metropolità va continuar exercint amb normalitat el seu ministeri i va exercir una gran influència en la vida institucional de la ciutat com ho confirmen algunes de les fonts escrites. Així, Tarragona serà seu el 516 d’un important concili provincial i els bisbes metropolitans de Tàrraco presidiran altres concilis provincials a Barcelona (540) o a Lleida (546).
 
Les evidències arqueològiques i les fonts ens assenyalen que en aquest segle es va intensificar l’activitat constructiva eclesial. La basílica de l’amfiteatre es va construir en aquest segle. També en aquest moment l’acròpoli de la ciutat (zona de l’antiga àrea sacra del Concilium Provinciae) es converteix en espai eclesiàstic per bastir-hi el complex episcopal en el seu extrem nord-est. Aquest fet hauria comportat el desmantellament progressiu (des d’aproximadament mitjans de segle V) de les estructures edilícies paganes del recinte de culte i la radical transformació d’aquesta zona en un barri on hi devien conviure les edificacions eclesials, les civils i les domèstiques.