Entrades amb l'etiqueta ‘marbre’

Sobre l’enllosat: apunts finals

dimecres, 21/07/2010
llosa catedral.JPG

Llosa de la Catedral amb un asterisc incís.

octàgon.jpg

L'octàgon de l’enllosat.

·

Dues coses més. D’una banda, hem reconegut marques de picapedrer a les lloses extretes del sondeig. Es tracta de marques d’identificació dels equips de treball que devien servir per identificar i quantificar la feina feta.
 
També us adjuntem una fotografia de l’octàgon de l’enllosat amb els tipus de pedra identificats. Per si un dia hi passeu per sobre.

El quadrat fa referència a la pedra d’Aigüeres de la Savinosa; el triangle, a la pedra de Santa Tecla de Tarragona; el cercle groc, al llisós de Tarragona, i el cercle blau, al marbre de Luni-Carrara (Itàlia).

La prova del sofre

diumenge, 11/07/2010
prova sofre.JPG

La Isabel Rodà fent la prova del sofre.

·

Ens ha visitat la Isabel Rodà i li hem ensenyat els marbres que hem recuperat en l’estratigrafia. Ella és especialista en el reconeixement dels diferents tipus de marbre emprats pels romans i ens ha identificat dues peces de marbre blanc del Proconès (actual Turquia). La seva explicació ha estat molt interessant, però el que més ens ha agradat ha estat el seu recurs olfactiu. Resulta que si aquest marbre es fragmenta desprèn una característica olor de sofre, i així ho hem comprovat ratllant la peça (per un costat ja trencat) amb un paletí.
 
No és un mètode gaire ortodox, però és un exemple més dels trucs que utilitzen els arqueòlegs per sortir del pas durant el treball de camp. Els amants de la ceràmica hem après, per exemple, a distingir entre les peces més semblants de sigillata tardoitàlica i sigillata sud-gàl·lica mossegant l’argila i apreciant la granulositat de la trencadissa a la llengua. És, evidentment, un mètode menys lesiu que l’olfactiu per a l’arqueòleg, i no es pot aplicar durant tota la vida científica. Això sí, no queda invalidat per un constipat.
 
Bromes a banda, la identificació de dues peces de marbre Proconès, que evidentment ratificarem analíticament més endavant, enriqueix el nostre procés interpretatiu, ja que la cronologia d’ús d’aquest tipus de marbre sembla posterior al moment en què es va construir el temple d’August.
 
Sabem que l’emperador Adrià va romandre a Tarraco durant l’hivern dels anys 122-123 després de Crist i que va sufragar la restauració del temple d’August, però desconeixem l’abast d’aquesta obra. S’han relacionat amb aquest fet una sèrie de pedestals estatuaris dedicats als genis dels conventus iuridici en què es dividia la prouincia Hispània Citerior i també dos capitells corintis de marbre del Proconès que s’han datat en època adrianenca. Amb tot això, la possibilitat que els fragments ara recuperats siguin igualment del Proconès constitueix una prova més de la reforma esmentada del temple d’August i, de retruc, pot indicar-nos que una part, encara no determinada, dels marbres que ara estem recuperant provenen del temple central de la plaça, i no del seu porticat perimetral. Val a dir que durant els nostres treballs arqueològics desenvolupats anteriorment al costat del porticat perimetral no vam localitzar aquesta varietat de marbre blanc.
 
Per tant, si el sofre no enganya, ens hi estem acostant…

Els marbres de la Catedral

dijous, 8/07/2010
marbres 1.JPG

Motllura de marbre, durant el procés d’extracció.

·

Amb aquesta denominació coneixem els nombrosos fragments de decoració arquitectònica i estatuària fetes de marbre que decoraven aquest recinte sagrat. Tot era material d’importació i, en el cas de Tarraco, preferentment de les pedreres italianes de Luni-Carrara.

marbres 2.jpg

El carretó de la compra.

Suposem que el temple devia ser de marbre (els fonaments que busquem, no) i sabem que tot el porticat perimetral ho era. Això té sentit pel fet que, per als romans, la plaça que envoltava el temple constituïa el seu espai cerimonial, mentre que el temple era la cel·la que acollia les estàtues de culte i l’accés hi era restringit.
 

marbres 3.JPG

Capsa amb peces ja rentades.

Gairebé de forma miraculosa, alguns fragments de marbre han sobreviscut a la conversió en morter de calç i l’estudi d’aquestes peces (decoració, modulació arquitectònica, cronologia, etc.) és el que ens permet refer el volum i la fesomia d’aquest recinte de dues hectàrees d’extensió.

marbres 4.jpg

Segur que unes mans com aquestes no ho van esculpir.

En podeu trobar més informació a la bibliografia.