Entrades amb l'etiqueta ‘fonamentació’

L’informe del COAAT

diumenge, 8/08/2010

Després de les converses mantingudes amb l’equip d’arqueòlegs que dirigeixen l’excavació de la nau central de la Catedral de Tarragona -Andreu Muñoz, Imma Teixell i Josep M. Macias- el 20 de juliol es van dur a terme les proves geotècniques que s’havien acordat, per tal d’ajudar a clarificar, amb les tecnologies actuals, quines característiques físiques i compositives es podien trobar al subsòl de les excavacions fetes fins llavors.
 
Des del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes tècnics i Enginyers de l’Edificació de Tarragona (COAAT) els vam aconsellar de fer uns sondejos geotècnics que ens permetessin donar informació sobre les capes inferiors del terreny o bé de les mateixes restes i alhora aprofitar per fer un penetració estàndard o SPT (de l’anglès standard penetration test) per determinar la resistència del terreny. Per poder efectuar totes aquestes proves, ens vam posar en contacte amb els serveis professionals del CITAM (Centre d’Investigació Tecnològica i Assaig de Materials, SA), fundat l’any 1979 pel COAAT. 
 
Un sondeig geotècnic es caracteritza pel seu reduït diàmetre i per la lleugeresa, versatilitat i fàcil desplaçament de les màquines. Aquestes proves poden arribar a una profunditat d’uns 150 m. Permeten travessar qualsevol tipus de material, així com extreure testimonis i efectuar assaigs a l’interior. Els procediments de perforació depenen de la naturalesa del terreny i del tipus de mostreig i testificació que es vagi a fer. Els més usuals són els sondejos a rotació i els sondejos a percussió.

Els sondejos a rotació poden perforar qualsevol tipus de sòl o roca fins a profunditats molt elevades i amb diferents inclinacions. L’extracció de testimonis és contínua i el percentatge de recuperació del testimoni que fa a la longitud perforada pot ser molt alt, en funció del sistema d’extracció. Alguns tipus de materials són difícils de perforar a rotació, com les graves, i les bitlles o les sorres fines sota el nivell freàtic, a causa de l’arrossegament del mateix fluid de perforació.

L’assaig de penetració o SPT és un tipus de prova de penetració dinàmica, emprada per assajar terrenys on volem fer un reconeixement geotècnic. L’assaig o prova més utilitzat consisteix en la realització de sondejos i es porta a terme al fons de la perforació.

Es tracta de mesurar el nombre de cops necessari perquè s’introdueixi a una determinada profunditat una cullera (cilíndrica i buida) molt robusta (diàmetre exterior de 51 mm i interior de 35 mm), que permet prendre una mostra, naturalment alterada, al seu interior.
 
Un cop realitzades les proves i a la vista dels resultats de l’informe elaborat pel CITAM, podem procedir a determinar algunes observacions:

1. Els assaigs es van fer prenent com a referència la plataforma que els arqueòlegs interpreten com el basament de l’escalinata del temple, a una banda i a l’altra (ho podem expressar com l’exterior i l’interior). I van donar els resultats següents:

  • Unitat (amb referència a la plataforma de l’escalinata)
  • SR-1 (exterior) / SR-2 (interior)
  • Cota inici sondeig, des del paviment de la Catedral (± 0,0 m). SR-1: -0,9 m / SR-2: -1,2 m
    A Morter i roca calcària. SR-1: — / SR-2: -1,2 a -3,5 m
    B Argiles de color marró clar i beixos amb graves arrodonides i anguloses heromètriques (d’ordre mil·limètric i centimètric) de natura predominantment calcària, amb concrecions calcàries i intercalacions de nivells més carbonatats. SR-1: -0,9 a -5,1 m / SR-2:  -3,5 a -4,8 m
    C Argiles marrons una mica humides amb presència de gravetes calcàries de diàmetres predominantment d’ordre mil·limètric. SR-1: -5,1 a -6,5 m / SR-2: -4,8 a -6,00 m
    D Roca calcària de color gris mudstone amb vetes de calcita intercalades de color blanques i vermelles. SR-1: > -6,5 m / SR-2: > -6,00 m

Així, podem comprovar com els sondeigs realitzats a ambdues bandes ens donen dues components molt diferenciades: a l’exterior trobem argiles fins a la cota -6,5 (materials naturals de reblert), mentre que a l’interior trobem un gruix de 2,30 m (molt coincident amb la tomografia de resistivitat) de materials elaborats (morter i roca calcària) que podríem assimilar a una llosa de formigó ciclopi de 2,30 m de gruix, tenint el terreny, a partir d’aquesta cota -3,5 m, les mateixes característiques que l’anterior sondeig, fins a arribar a la cota -6,00 on apareix la roca calcària. El gruix de les argiles està comprès entre 1,20 i 1,40 m. Podríem pensar que aquesta capa d’argiles regularitzaria el lleuger pendent que té cap a l’exterior la roca calcària.
 
2. Respecte a la prova de tensió admissible i assentaments feta en el sondeig 2, sobre l’estrat C d’argiles marrons una mica humides, el resultat obtingut és d’1,20 Kp/cm2. Tenint en compte els coeficients de seguretat aplicables en l’actualitat, les tecnologies constructives d’avui, podríem suposar que aquest terreny permetria suportar, actualment, un edifici de 12 plantes (uns 36 m d’alçada) sobre una llosa de fonamentació, similar a la trobada, si bé podria ser armada i de menys gruix (aproximadament, 1,5 m).

Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes tècnics i Enginyers de l’Edificació de Tarragona (COAAT)

Les conduccions de la Catedral

dissabte, 24/07/2010
claveguera-1.jpg

Plànol del recinte de culte. En vermell, els trams de canal visualitzats.

·

claveguera-2.jpg

Detall de la conducció.

Les conduccions de la Catedral es coneixien d’antic i hem tingut l’oportunitat de visitar-ne algun dels trams. Hi ha segments en què sembla una conducció medieval o moderna i, en d’altres, d’època romana. El tram més llarg es troba en una de les naus laterals i corre paral·lela a la fonamentació del temple. Un altre segment continua cap al claustre i un tercer va paral·lel a la façana de la Catedral. 
 
Aquest és un element freqüent en les places sacres romanes i, en el nostre cas, és comprensible, ja que mostra la voluntat de canalitzar les aigües de pluja que podria recollir una plaça de dues hectàrees d’extensió. Vegeu seguidament dos detalls més de la conducció. 

claveguera-3.jpgclaveguera-4.jpg

L’hora de l’estudi!

divendres, 16/07/2010
Estudi.JPG

Detall general de la intervenció. La fletxa vermella indica una gran solera de fonamentació.

·

Aquests dies hem alentit el ritme del bloc perquè hem topat, gairebé de forma sobtada, amb la finalització de la documentació estratigràfica i, s’ha de reconèixer, hem prioritzat la nostra tasca.
                                                                                                            
Creiem que hem identificat les restes pertanyents a la fonamentació d’un temple, però ara ens cal un període d’anàlisi per tenir clar el procés constructiu d’una gran obra que, com ens imaginàvem, es documenta a nivell de fonamentació i ens ha arribat en un estat d’espoli i transformació molt intens.
 
Durant les properes dues o tres setmanes ordenarem tota la informació i us exposarem les nostres primeres valoracions, però abans us volem fer uns comentaris previs que us han d’ajudar a entendre la dificultat d’interpretar i contextualitzar una sèrie d’evidències que, amb el suport gràfic actual, són difícils d’explicar i, a la vegada, de comprendre. Farem també una sèrie de proves de contrastació estructural que us detallarem properament.
 
D’altra banda, entenem que l’opció d’anar fent un bloc coetani a l’excavació comporta avantatges, però també servituds que, en aquest cas, precipiten el període de reflexió i anàlisi que tot estudi arqueològic necessita. Nosaltres som plenament conscients d’aquesta situació, però entenem que els continguts que seguiran aquest text són propostes interpretatives que s’aniran concretant i que seran sotmeses a debat i contrastació amb altres col·legues i equips de recerca de dins i fora de la ciutat. Aquest temple esdevé un cas més de l’arquitectura religiosa romana i, per tant, les seves evidències constructives s’hauran de contrastar amb els nombrosos exemplars conservats arran del Mediterrani.
 
El bloc reflecteix un procés de treball i tindrà una vigència temporal específica, però aquesta excavació només és una actuació puntual d’un procés d’estudi científic dilatat en què el coneixement progressa contínuament.