Restes romanes a Barcelona

dimecres, 11/04/2012 (picantpedra)

Fa uns dies us explicàvem el viatge de les quatre columnes del palau de la Generalitat: un viatge llarg i apassionant, des de Troia fins a Barcelona, i de 1.900 anys de durada. Però sabíeu que el centre de Barcelona està farcit de restes arqueològiques romanes? Us heu entretingut mai a descobrir-les amb detall?

Moltes vegades aquestes restes romanes no són fàcils d’identificar, per això avui us proposem aquest reportatge en vídeo:  acompanyats per la Dra. Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, aprendrem algunes tècniques per identificar aquestes restes romanes, i descobrirem obres emblemàtiques del Museu Frederic Marès de Barcelona i de la capella de Sant Ramon de Penyafort de la Catedral de Barcelona, que reaprofiten elements romans.

 

Martí Boada, Plini el Vell i els delictes ecològics

dilluns, 2/04/2012 (picantpedra)

Aquesta setmana parlem amb  Martí Boada i Juncà, geògraf doctor en Ciències Ambientals. El seu camp d’interès és el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). El 2011 va ser comissari a Catalunya de l’Any internacional dels boscos.

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Per un ambientòleg, quin interès té l’arqueologia clàssica?
És molt important, perquè per entendre la situació ambiental actual i l’estructura dels nostres paisatges ens hem de remuntar tan enrere com ens sigui possible. He treballat molts textos clàssics: Estrabó, Columel·la, Plini i un llarg etcètera. Aquests testimonis escrits m’han estimulat molt, més potser que les troballes arqueològiques pròpiament.

Parla’ns-en.
La Història natural de Plini és sensacional. Deixant a part Aristòtil, és la primera història natural, el primer inventari precientífic. Fa un retrat de l’entorn una mica fantasiós però interessantíssim!

Per què?
Perquè, entre altres coses, formula el primer cas de delicte ecològic. Mostra una visió precientífica però ja ecològica. Diu que qui mata una cigonya se l’hauria de condemnar a mort, perquè les cigonyes controlen la població de rates i gripaus. Entén el paper regulador de les cigonyes, és a dir: entén l’estructura de la piràmide tròfica! Condemnar a mort per matar una cigonya és un supòsit fortíssim, i és el primer cop que es documenta una penalització per motius ecològics.

I Estrabó, per què també t’és interessant?
El tercer volum de la Geographica d’Estrabó ens ha permès veure la situació paisatgística ibèrica. Alerta, no descriu la península com una selva: diu que és boscosa. D’aquesta obra se n’ha extret la falsa imatge de la península com una selva, i n’ha sortit el mite de l’esquirol que podia anar dels Pirineus a l’estret de Gibraltar saltant de banca en branca. Ha anat molt bé per segons quins discursos que denuncien la desforestació.

Hispània volia dir ‘terra de conills’.
Estrabó diu que els pobles del sud-est ibèric s’han d’exiliar per culpa d’una plaga de conills. Els conills, a part de menjar-se els conreus, quan orinen fan un esgarrapall que si són molts acaben desestructurant el sòl. Aquest potser és el primer impacte ambiental sobre la població documentat a la península. D’aquest episodi també revela que aquesta cultura ibèrica no menjava conills, és a dir, no incorporava a la seva dieta una proteïna que tenia ben disponible!

Com canvia el paisatge amb els romans?
Com diu Estrabó, a la península hi havia molta densitat forestal, i els romans van començar a aprofitar les planes fèrtils, van fer deveses… Els assentament s molts cops no els triaven, sinó que s’establien on ja hi havia poblats ibèrics, tot i que ells preferien les planes fluvials perquè asseguraven la mobilitat. La domus havia d’estar ben comunicada, per anar bé al costat de la mateixa Via Augusta. Quin ordit de vies es va fer! L’hem ben heredat.

Com tantíssimes altres coses!
Mira, el model d’agricultura que descriu Cató a De Agri Cultura encara és vigent. Diu que al voltant de la domus hi ha d’haver en primer lloc el jardí, amb plantes remeieres, culinàries i decoratives. En segon lloc, l’hort, que té una oferta estacional molt variada i proveeix d’aliment fresc en un moment en què no hi ha gaires sistemes de conservació. En tercer lloc, els secans de cereals, per poder fer el pa i també per tirar endavant la producció de proteïnes, és a dir, els ramats. En quart lloc, els fruiters de secà: la vinya, l’olivera, els avellanerars… I en cinquè lloc el bosc, per a la producció d’energia i de fusta. Aquest model ha valgut fins a l’arribada dels hidrocarburs fòssils.

Fantàstic!
Ah, i també encara val tot el que diu Columel·la dels empelts, els vivers forestals, la vinya, la preparació de les terres… L’arada romana aguanta fins ara!

Aegueix descobrint tot el que l’arqueologia clàssica aporta als estudis de les Ciències Ambientals en aquest enllaç.

 

Text de Carme Badia i Puig
Març del 2012

 

Arqueologia de la mort (II)

divendres, 23/03/2012 (picantpedra)

Parker.jpg

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012

L’arqueologia de la mort

divendres, 9/03/2012 (picantpedra)

Vas funerari (lecit àtic de foncs blanc) del segle V a.C. Dona portant ofrenes a una tomba. Foto: Jastrow

 

Els dies 20 i 21 de març de 2012 es durà a terme a l’ICAC el segon dels Seminaris Internacionals d’Arqueologia Clàssica que fem cada any a l’ICAC. Aquest es titula L’arqueologia de la mort: una perpectiva multidisciplinar, i presentarà diverses lliçons sobre l’arqueologia de la mort i la informació que els rituals i pràctiques funeràries aporten sobre les societats que les han generades.

Els doctors Maria Carme Belarte (ICREA/ICAC) i Jesús Carruesco (URV/ICAC) en són els coordinadors científics. El convidat principal és el professor Mike Parker Pearson, de la Universitat de Sheffield, reconegut expert en prehistòria del Regne Unit, sobretot pel projecte d’excavació que dirigeix a l’espectacular jaciment d’Stonehenge que l’ha fet mereixedor del guardó “Arqueòleg de l’any 2010”.

El seminari compta amb la participació de set especialistes més, que tractaran aspectes metodològics i presentaran estudis de casos. Un cop fet el seminari, farem una entrevista al professor Parker perquè ens expliqui de primera mà els seus treballs sobre l’arqueologia de la mort.

La sandàlia d’un legionari romà

dijous, 1/03/2012 (picantpedra)

Ahir va sortir a El País la notícia d ela troballa de la sandàlia d’un legionari romà al Raval de Barcelona: com diu en Jacinto Antón, autor de l’aricle, “El descubrimiento es emocionantísimo: nos pone en contacto directo con la cotidianidad de las legiones, uno de los agentes más distinguibles, característicos y populares de la cultura romana.”

800px-Caligae_from_side.jpg

Càliga romana (Foto: MatthiasKabel)

 

En llatí, aquest tipus de calçat s’anomenava caliga (en singular), o caligae (en plural), i fou el que donà el sobrenom de Calígula a l’emperador romà Gai Juli Cèsar August Germànic.

Us recomanem doncs la lectura d’aquesta notícia tan original: la trobareu aquí.

El cuniculus de Tarraco

divendres, 24/02/2012 (picantpedra)

Que el subsòl de Tarragona ens oculta misteris no és una frase feta. És, literalment, una realitat.

Des dels anys 90 sabem que hi ha una galeria romana subterrània excavada a la roca a més de 12 metres de fondària, coneguda com el cuniculus, i que no s’ha de confondre amb la cova urbana.

IMG_3805.jpgAquesta galeria és tota una incògnita. Sabem, però, que és anterior al segle I dC, i que la van construir els primers romans. Servia per portar aigua i tenia una sèrie de pous, actualment tots plens de terra i que reomplen la galeria. I poca cosa més.

Sabem que els romans la van excavar a partir d’aquests pous, però no entenem com s’ho van fer per connectar-los. La roca és tan dura que en lloc d’anar en línia recta, de pou a pou, anaven fent ziga-zagues i giravolts buscant la pedra més tova.

Nosaltres, els membres de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, amb tot l’instrumental GPS (que no funciona sota terra), els nostres aparells topogràfics de darrera generació i les nostres brúixoles som incapaços de fer una planimetria com cal. La galeria és estreta, sinuosa, incòmoda…i fosca! Per aquesta raó hem hagut de demanat ajut a la gent de l’Institut de Geomàtica, a l’Eulàlia Parés i en David Calero, que ens han donat un bon cop de mà.

Cuniculus Gener 2012 024.jpgElls tenen un departament especialitzat en navegació i posicionament. Han estat desenvolupant una metodologia de treball que a partir de girocompassos i acceleròmetres ha permès fer una cartografia fiable de la galeria, saber-ne el recorregut, on és i situar els pous en relació a la ciutat

Nosaltres hem necessitat especialistes molt qualificats, que apliquen tecnologies de posicionament del segle XXI, tan sols per descriure la galeria, que ja és molt. Com s’ho van fer els romans per excavar-la i anar-se’n trobant de pou en pou, malgrat les marrades que feien sota terra, en plena foscúria? Trobareu més fotos que ho il·lustren aquí.

Tenim tema d’estudi.

Josep Maria Puche
Cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC

Els orígens del Carnaval

dilluns, 20/02/2012 (picantpedra)

Bacus del Murtrar. (Museu de Reus), Núm. d’inv. 13.044.  Foto: F. X. Cabrero / IMMR.

Bacus del Murtrar. (Museu de Reus), Núm. d’inv. 13.044. Foto: F. X. Cabrero / IMMR.

Som en uns dies de festes recuperades. El Carnaval precedeix l’inici del període de penitència que la religió cristiana catòlica situa el dimecres de cendra. Sempre, des dels seus orígens, van suposar uns dies de transgressió i disbauxa i per això no ens ha de sorprendre que l’Església, o totalitarismes, com el franquisme, els anorreessin. Els carnavals coincideixen amb el període de final de l’hivern i principis de la primavera i per tant amb la resurrecció de la natura. Reconverteixen les festes paganes romanes conegudes com a Lupercalia, que es celebraven el 15 de febrer. Tenien el seu epicentre en el Lupercal, la cova on la lloba amamantà el bessons Ròmul i Rem segons els orígens mítics de Roma.

 

Un del components d’aquestes festes era la prostitució sagrada que duien a terme les lupae, les llobes. Eren festes molt populars i per això potser duraren fins l’any 494, quan el papa Gelasi I les suprimí. Altres festes d’inici de primavera eren les d’Anna Perenna (15 de març) quan aquesta deessa itàlica, camuflada sota uns vels, ocupà el lloc de la deessa Minerva per jaure amb el déu Mart. Dos dies després, el 17 de març tenien lloc les festes Liberalia, en honor de Liber Pater i de la seva companya, Libera. Liber s’identificava amb el déu Bacus i també en aquestes festes tenia un protagonisme la protecció dels camps i la fertilitat de la terra, amb un ritual en què els adolescents donaven el pas a la vida adulta i per tant obrien les portes a la llibertat i la independència.

Odissea als instituts

dilluns, 13/02/2012 (picantpedra)

Odissea.jpg

Alumnes d'institut participant del concurs Odissea

La setmana passava va tenir lloc una nova edició del Concurs Odissea, la setena per a Galícia, la  cinquena per a la Comunitat Valenciana i  la primera  per Catalunya. Hi han participat un total de 2.937 alumnes, distribuïts per equips, pertanyents a 161 centres repartits per la geografia de les tres comunitats.

És un concurs virtual sobre el món clàssic, i té com a objectiu no només fomentar el gust per la cultura clàssica, sinó també potenciar l’ús de la llengua catalana a internet i desenvolupar la competència comunicativa, la digital i la d’aprendre a aprendre.

Enguany s’han batut rècords de participació, tant d’alumnes com de centres, en gran part gràcies a l’extraordinària acollida que ha tingut el concurs a Catalunya: més de 900 alumnes s’hi han inscrit, concretament 921 alumnes, repartits en 309 equips, amb una participació de 77 instituts. La mala notícia és l’absència d’Aragó, que no ha pogut participar per problemes de finançament.

Des de l’APLEC, l’associació de professorat de llengües clàssiques de Catalunya, entitat que s’ha encarregat de la organització del concurs, “estem molt satisfets de les dades de participació obtingudes, i això ens encoratja a seguir endavant, a confiar en aquest projecte i a seguir creient en el que fem, en la nostra feina”, afirma la seva presidenta Meritxell Blay.

El concurs a Catalunya, a més a més, està avalat per institucions de prestigi del món clàssic com la secció catalana d’estudis clàssics de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), per l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica), la revista de divulgació del món clàssic Auriga, l’empresa de productes del món clàssic Fòrum Traiani i pel Departament d’Ensenyament. Ara mateix ja es pot consultar la classificació provisional a la seva web. L’entrega de premis, on hi participaran investigadors de l’ICAC, tindrà lloc el 26 d’abril durant la fira de reconstrucció històrica  de la Magna Celebratio a Badalona.

Les vil·les romanes

dimarts, 7/02/2012 (picantpedra)

La Dra. Annalisa Marzano a la biblioteca de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem l’entrevista a Annalisa Marzano, professora a la Universitat de Reading (Regne Unit), ha centrat bona part dels seus estudis en l’economia rural i el sistema de la vil·la en el món romà. És autora, entre altres, del llibre Roman villas in central Italy. A social and economic history. Ha estat la professora convidada del seminari internacional d’Arqueologia Clàssica, que ha tingut lloc a l’ICAC els dies 31 de gener i 1 de febrer, amb el títol “Hàbitat rural i transformació del paisatge a l’Antiguitat”.

És una experta en vil·les.

Bé, m’ha interessat estudiar l’economia de les vil·les i la seva funció social. És a dir, estudiar les vil·les com a estructura productiva i des del punt de vista social, i com això canvia al llarg del temps.

La “funció social” de les vil·les!

Sí, per exemple les relacions entre propietaris i veïns, entre propietaris i ciutats… Hem de pensar que la vil·la també es fa servir per rebre amics i clients. És un lloc per als negocis, els banquets, els banys… Al segle II dC la vil·la té una funció social molt concreta.

Són llocs per parlar.

Plini el Jove, autor del segle II dC, explica fins a quin punt la vil·la és un lloc de trobada. Lloc de trobada fora ciutat. Però hi ha un lligam fort entre els propietaris i els nobles de ciutat que formen part del consell municipal. També hi ha una relació forta amb la ciutat, ja que els propietaris més rics en són benefactors: restauren temples, edificis públics o fan altres tipus de donacions, i a canvi la ciutat els dedica estàtues en honor seu.

Des del camp influïen a ciutat.

Amb l’Imperi fer carrera política és més limitat que en temps de la República, perquè tot depèn de la relació amb l’emperador. A Roma les elits ja no poden construir, per exemple, perquè la contrucció és monopoli de l’emperador. De manera que la seva influència queda fragmentada i ja no està focalitzada a Roma. A les zones rurals de la Itàlia central és el moment que comencen a emergir propietaris que ajuden, medien…

Seguiu descobrint què s’hi feia a les vil·les romanes llegint l’entrevista sencera.

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

De Troia a Barcelona: Les columnes del Palau de la Generalitat

dilluns, 6/02/2012 (picantpedra)

Façada del Palau de la Generalitat, amb les quatre columnes romanes. Foto: Amadalvarez

 

Aquests dies alguns diaris han parlat del viatge de les quatre columnes del palau de la Generalitat: un viatge llarg i apassionant, des de Troia fins a Barcelona, i de 1.900 anys de durada. Fa temps que un equip d’investigadors de l’ICAC treballa per reconstruir aquest viatge, tot integrant disciplines com l’arqueologia, la història i l’arqueometria.

Llegiu el reportatge sencer publicat el passat 30 de gener al diari La Vangiardia.