Entrades amb l'etiqueta ‘Mediterrània’

Arqueologia en directe: Althiburos, Tunísia

dimarts, 18/09/2012

Campanya d'excavació estiu 2012 al jaciment d'Althiburos (Tunsísia). Foto: Joan Canela

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Durant uns dies de juliol, i com ja us vam explicar en aquest post, arqueòlegs i tècnics de l’ICAC es van desplaçar al jaciment d’Althiburos, una antiga ciutat númido-romana de Tunísia, a l’Àfrica. Situada al cor de l’antiga Numídia, a 180 km al sud-oest de Tunis, és especial perquè és la ciutat númida excavada amb uns orígens més antics i de més llarga durada: dels segles X-IX aC al segle XIII dC. La Universitat de Barcelona i l’Institut Nacional del Patrimoni de Tunísia, amb la col·laboració de l’ICAC, hi excaven des del 2006. Aquest any, en Josep Maria Puche, que dirigeix l’equip de topògrafs i documentalistes, ens explica la seva experiència.

jpuche.jpg

Josep Maria Puche, cap de la UDG

“Documentar, documentar i documentar.

Aquesta és una de les màximes del projecte.

Es vol estudiar una ciutat i el seu territori per poder entendre així  les dinàmiques del poblament antic a la zona. I això en una àrea extremadament rica en patrimoni arqueològic i pràcticament verge pel que fa a estudis previs.

Estem parlant d’una àrea d’uns 50 km². Per aquesta raó, a més de les excavacions arqueològiques en punts concrets, el projecte contempla conèixer a fons aquest territori, documentar-lo el més exhaustivament possible. Per fer-ho s’han definit dos equips, un de prospectors i un de topògrafs i dibuixants.

Els prospectors.  És un equip d’entre tres i cinc persones. Surten a les 6 del matí i desapareixen, qui sap on, fins a l’hora de dinar. I tot aquest temps no fan altre que caminar, caminar i caminar. Han de cobrir cada recó d’aquests 50 km² per tal d’anar detectant i registrant la totalitat de restes arqueològiques visibles. I a fe que tenen feina; només d’estructures funeràries tumulars ja n’han documentat quasi un miler!

Prospectors1.JPG

Equip de prospecció d'Althiburos. Foto: ICAC

Són, sens dubte, els que millor es coneixen el territori. I de passada són els més coneguts per la gent del territori. Un grup vestit a l’europea, amb barrets Quechua, GPS, càmera de fotos i motxilles no passa desapercebut en una zona fortament tradicional i bàsicament ramadera com és la vall d’Althiburos. No hi ha pastor que no els conegui i, de fet, no seria la primera, ni la segona vegada, que acaben dinant, convidats, en alguna casa de la contrada.

La seva

feina és essencial pel projecte. Permeten establir les bases de l’estudi de com es va ocupar el territori en l’antiguitat. Posteriorment, i en base al seu treball, es decideixen quins són els punts més adients on s’ha d’intensificar l’estudi, sigui excavant-los, sigui dibuixant-los.

Els topògrafs-dibuixants. Des de l’inici del projecte aquesta feina ha estat encomanada a la Unitat de Documentació Gràfica (UDG) de l’ICAC. En un primer moment s’ha hagut de generar una topografia  adequada a les necessitats del projecte, ja que no n’havia cap amb el detall i precisió necessària. Es va realitzar un mapa topogràfic a escala 1:2.000 de l’àrea central de la vall (uns 15 km²) que recollís tant l’orografia com tots els elements antròpics, siguin antics, siguin moderns. I això es va d’haver de fer a la manera “tradicional”; caminat, caminat i caminant.

topografiant (2).JPG

Topografiant a Althiburos. Foto: ICAC

Fer-ho així ens ha permès, al mateix temps, aixecar les plantes topogràfiques de totes les restes arqueològiques que s’han localitzat en l’àrea cartografiada, siguin d’època clàssica, siguin protohistòriques.

Però en arqueologia tota documentació mai és suficient. L’extraordinari estat de conservació de moltes de les estructures arqueològiques, sobretot de les d’època clàssica, permet dibuixar-les a escala 1/50 o a 1/100. I un dibuix a aquesta escala, si es fa ben fet,  permet entendre molt d’allò dibuixat.

A Althiburos sempre hi ha gent escampada per la vall, lluny de les àrees d’excavació. Gent que camina tot el dia per tal de poder ampliar el coneixement que en tenim. I tot i que caminar i dibuixar pot ser molt gratificant, no hem d’oblidar que l’ombra, així com l’aigua, aquí quasi són una utopia.

Al més de juliol el Sol és molt fort, a 800 metres d’alçada el Sol crema i al Nord d’Àfrica el Sol és implacable.

A Althiburos, Nord d’Àfrica, a 855 metres d’alçada. Mes de Juliol.”

Josep Maria Puche i Fonanilles
Cap de la UDG de l’ICAC

Grecs a la península Ibèrica

dimecres, 18/07/2012

Aquests dies hem parlat amb Xavier Aquilué, director i responsable científic de Centre Iberia Graeca: aquest centre té l’objectiu de documentar, investigar i difondre el patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica. L’ICAC hi ha col·laborat introduint-hi els objectes de procedència grega trobats als jaciments de les comarques de Tarragona. El Centre es va presentar a l’Institut l’11 de juny.

Xavier Aquilué, director del projecte Iberia Graeca

Què és el Centre Iberia Graeca?
Un organisme que té com a objectiu la recerca, la documentació i la difusió del llegat arqueològic grec de la península Ibèrica. La web és l’eina principal de treball. S’hi estan ordenant i recollint en una base documental tots els objectes grecs que van arribar a la península Ibèrica a l’antiguitat i que s’han recuperat en excavacions.

De cada objecte en feu una fitxa.
Sí, amb la procedència, la cronologia, la tipologia, el museu on és, la bibliografia i la part gràfica. L’objectiu és disposar en un mateix sistema de documentació tota la informació facilitada per aquests materials.

Quin tipus de materials documenteu?
Tots els objectes grecs publicats fins ara procedents de jaciments de la península Ibèrica, és a dir, ceràmiques, bronzes, monedes, escultures, inscripcions, elements arquitectònics… A la base documental, no hi incloem objectes grecs de col·leccions que es troben en museus i que procedeixen de fora de la península.

Parla’ns de la col·laboració de l’ICAC.
Amb l’ICAC hem introduït 536 materials ceràmics grecs procedents de 39 jaciments arqueològics de les comarques de Tarragona publicats en 240 referències bibliogràfiques diferents. L’ICAC, per fer-ho, ha contractat Faustino Pérez, que ha tingut l’assessorament de la Dra. Maite Miró, del Consell Científic del Centre. Això lliga amb un dels nostres objectius: la formació de joves investigadors en arqueologia grega.

Web del projecte Iberia Graeca

D’on surt la idea de crear el Centre?
Surt el 2005, quan jo era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i col·laborava amb Dra. Paloma Cabrera del Museo Arqueológico Nacional. L’any 2007 es va publicar al BOE el decret de creació del Centre, però no va ser fins a finals del 2010 que l’Administració dota el centre de personal, pressupost i seu pròpia, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries, la Palaiapòlis d’Emporion, a partir del 2011.

Comença a funcionar, doncs, l’any passat.
Sí, prioritzant la base documental de la web, donant a conèixer el centre i fent convenis de col·laboració amb institucions per, entre altres, contractar joves documentalistes que s’especialitzin en arqueologia grega. Entre aquestes institucions, cal destacar l’ICAC i la Universitat Autónoma de Madrid. Passat l’estiu s’hi incorporarà la Junta d’Andalusia.

En quin moment està el Centre?
Es comença a desenvolupar amb força. Tenim més de 3.000 objectes trobats a Tarragona, a Girona i a les províncies d’Andalusia. I esperem que l’any vinent Portugal en formi i es puguin incorporar els materials apareguts al país veí.

Documentant sempre només materials arqueològics ja publicats?
Sí, però en una segona fase volem introduir a la base de dades els materials grecs apareguts en excavacions ara encara inèdites. Intentarem trobar els recursos perquè aquests materials s’estudiïn, es publiquin i formin part de la nostra base documental.

Teniu cap model de referència?
Bases documentals com la nostra cada vegada seran més nombroses. Actualment ja existeix la base de dades del Metropolitan Museum de Nova York, amb tots els seus fons digitalitzats, o el magnífic arxiu fotogràfic i documental de ceràmica grega de John D. Beazley (l’arxiu Beazley) de la Universitat d’Oxford.

Quin ús us sembla que tindrà aquesta base de dades?
Serà una eina clau per a la recerca de l’època clàssica, i una eina perquè se socialitzi i es difongui a la xarxa, a l’abast de qualsevol persona del món que hi estigui interessada!

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

 

 

Arqueologia en directe: final de l’aventura a Efes

dijous, 5/07/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Horacio.jpg

Horacio González

Avui s’acaben les intervencions del nostre convidat al blog,  l’Horacio González, el jove investigadoren formació de l’ICAC que, com ja us vam explicar en aquest post,  col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). Llegiu aquí la primera part de l’aventura,  i aquí l’entrega just anterior a aquesta.

Us deixem amb la última entrega de la seva aventura a Efes, i us avancem que les properes setmanes tindrem altres convidats que estan excavant a altres indrets de la Mediterrània, i ens explicaran en primera persona tot el que passa a les excavacions on estan.

 

¡Hola a todos!

Aquí va la última entrega de mi estancia en Asia Menor, que ya os adelanto que con casi toda seguridad va a tener que ser completada con otras dos semanas de trabajo en el mes de octubre: ante la enorme cantidad de material, no ha dado tiempo más que completar el 50-60% del total. El problema es que a pesar de que la publicación de todo el conjunto cerámico no saldrá antes de finales de 2013, para mediados de ese mismo año está planeado que se publique un monográfico dedicado al canal y necrópolis del puerto, para el que necesitan un artículo mío que dé una visión general de todas las ánforas y las distintas cronologías de las mismas.

"The hands and the tools", manos y herramientas de barbero. Foto: Lucepotabile

 Por lo tanto, la última semana, a nivel de trabajo fue aún más dura que las anteriores, aunque también más divertida. El miércoles, tras acabar de ánforas hasta la coronilla, decidí irme al barbero, algo bastante típico en Turquía y que no sólo consiste en que te afeiten, sino que te dan un masaje, te ponen una mascarilla y, atención, te queman los pelos de las orejas y la nariz con una especie de barilla con fuego. El único pero que le pongo a la sesión es que estuve oliendo a chamusquina un buen rato, aunque valió la pena por el rato de charla, risas y el té que te tomas en la barbería.

 Ese mismo día la directora me había dado buenas noticias al decirme que van a poder asumir los costes derivados del análisis químico y petrográfico de unas 150-200 piezas, lo que nos va a ayudar un montón a establecer la zona exacta de procedencia de las ánforas y a ver variaciones regionales de algunos tipos poco conocidos, que sin embargo tuvieron buena difusión. Ya os adelanto que en Éfeso hay muchos cacharros del Mar Negro y que las importaciones hispanas se cortan en el transcurso del siglo V.

Estadio de Magnesia

 El fin de semana trajo consigo una nueva visita a yacimientos de Asia Menor. Esta vez le tocó el turno a Magnesia del Meandro, una de esas ciudades con nombre mágico y que hoy en día es menos conocida y visitada que sus vecinas Priene, Mileto o la propia Éfeso. Fui para allá principalmente porque la doctora Özlem Vapur de la universidad de Mugla estaba interesada en que le diera su opinión sobre unas piezas. Como en un primer momento no me vio muy convencido de querer seguir trabajando el sábado por la tarde, me prometió que me llevaría a ver las excavaciones del estadio, que como podéis ver en la foto, son una auténtica pasada.

 El viaje hasta Magnesia en dolmus (especie de microbus para viajes cortos que se utiliza en Turquía) dura apenas una hora y atraviesa unas montañas bastante chulas. El conductor resultó que había vivido 14 años en Stuttgart y hablaba al estilo de los turcos de mi barrio en Berlín, por lo que en el trayecto nos echamos unas risas sobre la reciente eliminación de los Germanos en el campeonato de Europa. Al llegar a Magnesia, uno se da cuenta de que está en un yacimiento turco, donde no hay ningún tipo de misión arqueológica occidental.

Detalle del estadio de Magnesia

 A pesar de tener uno de los primeros templos de estilo ático de Asia Menor y de contar con un ágora bastante chulo, el yacimiento está muy poco excavado y tien

e un potencial enorme. Los únicos visitantes que vi fueron un rebaño de cabras que de paso limpiaban de maleza la parte visitable de Magnesia y que, por cierto, más de una se metió en el pequeño depósito en el que estábamos trabajando Özlem y yo. La dirección del yacimiento corre a cargo de un buen equipo de arqueólogos de varias universidades turcas, destacando la de Ankara, pero el problema es que cuentan con muy poco dinero, entre otras cosas porque el potencial turístico parece limitado por tener, digámoslo así, unos vecinos tan potentes. La situación puede que cambie cuando acaben los trabajos de excavación del teatro, que en una buena parte del mismo está exactamente igual que hace 2000 años. Realmente es un edificio espectacular, que según mi amigo Andrew Leung (del equipo de Afrodisias), es bastante griego y está alejado del modelo de circo romano. Más espectacular aún resulta estar solo en este lugar y ver cómo entre varios metros de estratos aparecen los asientos impolutos. La verdad es que el viaje a Magnesia mereció la pena.

Vistas del ágora de Selcuk desde el Instituto Austriaco

 El domingo no hicimos mucho, hubo algunos que se fueron a Samos y otros a Afrodisias o Pamukkale, pero yo tenía que hacer la maleta y prepararme para otra noche sin dormir, ya que mi avión salía de nuevo a una hora tan bonita como las 4 de la madrugada, y tenía que recorrer los 80 kilómetros que separan Selçuk del aeropuerto de Izmir. Así que mis últimas horas en Éfeso fueron tranquilas y organizándome para empezar a asimilar toda la información recibida en estos intensos días.

Por el momento me despido de vosotros y os doy las gracias por haber seguido este blog desde la otra punta del Mediterráneo, tal vez en unos meses os vuelva a contar cómo va todo en la casa de Ártemis…

Güle güle, auf Wiederschauen, hasta la próxima.

Horacio González
Investigador en formació de l’ICAC

 

Arqueologia en directe: aventura a Efes (IV de VI)

dijous, 28/06/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Horacio.jpg

Horacio Gonzalez

Aquesta setmana seguim amb el nostre convidat al blog,  l’Horacio González, un jove investigador en formació de l’ICAC que, com ja us vam explicar en aquest post,  col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). Llegiu aquí la primera part de l’aventura,  i aquí l’entrega just anterior a aquesta. I sobretot, no us perdeu les seves peripècies!

 

¡Hola de nuevo!

Sebasteion de Aphrodisias.JPG

Sebasteion de Afrodisias

Este viaje lo había organizado Christian, que trabaja en la unidad gráfica del ÖAI y que también realiza alguna labor en Afrodisias. Tuvimos la suerte de contar con la presencia de Andy Leung, un arquitecto norteamericano que lleva veinte años trabajando en Afrodisias y que nos quiso acompañar a pesar de que en estos momentos está trabajando en la reconstrucción de un patio de peristilo en la casa aterrazada 2 de Éfeso. Después de conducir dos horas y media hacia el interior, llegamos a la capital de la Caria tardoantigua, donde nos esperaba la gente de la Universidad de Nueva York que dirigen las excavaciones desde hace más de 60 años.

Estadio de Afrodisias.JPG

Estadio de Afrodisias

He de decir que si Éfeso impresiona por su majestuosidad y por los materiales que aquí encontramos, Afrodisias te embriaga según llegas al yacimiento. El secreto de su encanto reside en dos hechos: El primero, que está excelentemente conservada porque únicamente había un pueblecito sobre ella, que con el inicio de las excavaciones a finales de los 50 fue trasladado a las afueras de la ciudad antigua. El segundo,  que es una ciudad de mármol. Sus enormes canteras, donde se extrajeron bloques de una gran calidad que entre otros lugares también llegaron a Tarragona, hicieron que en épocas posteriores realmente no fuera muy necesario reutilizar los bloques de mármol de templos, ágoras y baños públicos para construir otros edificios, o peor aún, para quemarlos y obtener cal, cosa que desgraciadamente suele pasar en la mayor parte de los yacimientos con ocupación posterior.

Andy y Horacio discutiendo sobre el calzado de Nerón en el museo de Aphrodisias.JPG

Andy y Horacio discutiendo sobre el calzado de Nerón en el museo de Aphrodisias

Visitamos toda la ciudad, aunque Andy decía que sólo eran los highlights, y el magnífico museo lleno de esculturas que, sin exageración ninguna, creo que nada tienen que envidiar a las del Louvre, British, Pergamon y otros museos europeos. Las explicaciones de cómo habían sido encontradas las cosas y de cómo se habían puesto en pie muchas de ellas, nos ayudó muchísimo a entender mejor la historia de Afrodisias y el desarrollo de sus excavaciones. También a darnos cuenta de que hoy en día es un verdadero laboratorio para aquellos que se dedican a la arquitectura grecorromana, donde no hacen ningún tipo de falta las imaginativas reconstrucciones en 3D ya que lo tienes todo in situ.

Los últimos lugares que visitamos fueron el espectacular templo de Afrodita y el estadio con capacidad para unas 40 mil personas, todo ello sin apenas turistas, ya que la ciudad “solamente” recibe unos 300 mil visitantes al año, una pequeñez si lo comparamos con los 2 millones que tenemos en Éfeso.

Con la visita a Afrodisias me despido de vosotros hasta la próxima semana, cuando os contaré cómo han ido las cosas por este rincón del Mediterráneo cargado de piedras y cacharros. Hoscakal, auf wiedersehen, hasta la próxima.

Horacio González
Investigador en formació de l’ICAC

 

 

Arqueologia en directe: aventura a Efes (II de VI)

dijous, 21/06/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Horacio.jpg

Horacio González

 Aquesta setmana seguim amb el nostre convidat en aquest blog,  l’Horacio González, un jove investigador en formació de l’ICAC que, com ja us vam explicar en aquest post,  col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). Des de dimarts passat i durant tres setmanes l’Horacio ens anirà explicant, en forma de diari de viatge, les seves aventures a la missió arqueològica d’Efes:  li farem arribar els vostres comentaris i preguntes, i sobretot, no us perdeu les seves peripècies! Llegiu aquí la primera part de l’aventura.

Terrace Houses, Ephesus.

Casa romana amb terrassa, Efes (Turquia) Foto: Rita1234 a Wikimedia

Tras andar unos metros y decir las palabras mágicas de “Kazi Evi” lo menos 3 o 4 veces para que los que viven del turisteo te dejen tranquilo, me planté en la magnífica residencia del ÖAI en Selcuk. Es un complejo mediterráneo muy griego (de hecho fue construido en el siglo XIX, antes de la expulsión de la población griega en la mal llamada guerra de la independencia) con varios edificios con porche en torno a tres patios muy mediterráneos. Lo primero que hice fue presentarme ante la directora del Instituto, la doctora Sabine Ladstätter, quien me recibió perfectamente y con quien me tomé otro té hablando de cómo había ido el último año, en el que entre otras cosas le habían otorgado el premio a mejor investigadora del año en Austria, algo que considero un ejemplo para todos nosotros y, sinceramente, da fuerzas para seguir en este oficio. Después de esta charla pasamos a tratar el tema del trabajo de esta campaña, en la que debido al estado avanzado de mi tesis y a distintos compromisos, estaré menos tiempo del que me hubiera gustado. Lo primero que me dijo es que había que terminar con el material de dos pequeñas estancias de la casa aterrazada 2 (Hanghaus 2), que presentaban poco material pero completarían la visión que  teníamos con el trabajo realizado el año pasado. Pero enseguida me comentó que lo que le interesaba de verdad era que trabajara las ánforas de las últimas excavaciones en la zona del puerto y la necrópolis adyacente, ya que con ello y con su trabajo sobre los demás tipos cerámicos, podríamos progresar enormemente en el entendimiento de las actividades comerciales efesias entre los siglo V y VII d.C., un periodo en el que la ciudad vuelve a vivir un momento de auge de la mano de los primeros emperadores bizantinos.

L'investigador en formació de l'ICAC, Horacio González (esquerra), amb el seu equip a l'excavació d'Efes (Turquia)

 Así que tras darme una ducha y comer algo, me dirigí al depósito a empezar el trabajo, no sin antes  saludar a Tomas Hinterman, un buen amigo suizo que está acabando su doctorado sobre la difusión en el Egeo de un tipo de cerámica local específico de época augustea y julio-claudia, y a Niki Gail, el fotógrafo del ÖAI y uno de mis mejores amigos en Éfeso, cuya ayuda nos es indispensable para todos los que aquí trabajamos.

 Este año cuento con la ayuda de tres estudiantes, Ütku, Nicole y Reinhart, que dibujan y ordenan todo el material del puerto. Ütku acaba de terminar sus estudios en la Universidad de Bursa y  es un excelente dibujante, Nicole viene de la universidad de Michigan pero se crió en Austria, mientras que Reinhart está acabando sus estudios en Viena. Los tres están siendo de gran ayuda en mi trabajo y son una buena muestra de que las condiciones para trabajar aquí, son excepcionales.

Dipòsit de l'excavació d'Efes amb caixes plenes d'àmfores per estudiar

 El resto de la semana ha transcurrido conforme a la ingente cantidad de material con la que me he encontrado, ya que cada día los chavales me daban nuevas cajas llenas de ánforas, lo que ha hecho ampliar (voluntariamente) mis horas de trabajo. Viendo la enorme masa de ánforas locales que tenemos, no me extraña que nos encontremos ánforas efesias por todos lados, incluidas todas las que llegan a Tarragona en los siglos V y VI. El horario marcado para trabajar hace que empecemos a las 7 de la mañana, con una pequeña pausa a las 10 para tomar un té y parando para comer a las 12. La vuelta al trabajo es a las 13 y hay una nueva pausa a eso de las 15, acabándose en teoría la jornada a las 17, aunque tanto Tomas como yo nos estamos quedando hasta las 18.30-19, cuando Mahmut viene a cerrar el depósito y se ríe de nosotros diciendo que dejemos de trabajar y nos pillemos un dolmus (microbuses comunitarios) para ir a la playa, que ya está bien de prestarle atención a los cacharros. A las 19.30 se cena y después solemos ir a algún café en la ciudad a tomarnos algo viendo la Eurocopa, aunque en ocasiones nos vamos a cenar un buen pide o un kofte a algún restaurante.

 El fin de semana se trabaja el sábado, pero sólo hasta la hora de comer, aunque ayer aproveché después de comer un par de horas para acabar de determinar unas piezas muy chulas que provienen  del Mar Negro.

Lili, Cristian i l'Horacio a Efes, anant cap al concert

 Como ya os he comentado, este fin de semana ha sido bastante especial, debido a la visita del presidente y el ministro austriaco, acompañados del embajador y de todo un séquito de personalidades turcas, como el presidente de la región, los alcaldes de las principales ciudades de la zona y gente del ministerio de cultura de Turquía. El motivo de la visita, aparte de estrechar los lazos entre ambos estados, ha sido que se cumplen 50 años del descubrimiento de las casas aterrazadas de Éfeso, unas increíbles viviendas situadas en el centro de la ciudad romana, que conservan varios metros de alzado con todo tipo de decoración de las paredes y mosaicos. Yo personalmente, a pesar de las excepcionales medidas de seguridad (han venido hasta los Cobra, una especie de geos austriacos), estoy encantado de la visita, ya que el sábado por la noche nos invitaron a un cóctel seguido de un concierto de música clásica en la misma biblioteca de Celsio, un marco  excepcional, que como no podía ser de otra forma acabó con una polca de Strauss.

 El domingo vinieron todos a comer con nosotros al instituto y a mi me tocó en la mesa del ministro y su mujer, entre otros junto a Sinan (el conservador jefe de Éfeso) y mi amiga Lili, que ha excavado un odeón en el temenos (recinto sagrado) del Artemision (templo de la diosa Ártemis). La doctora Ladstätter me ha presentado como Herr González, nuestro especialista en ánforas, y la verdad es que el ministro se ha mostrado como una persona muy afable e interesada en nuestro trabajo. Con el presidente también he llegado a tener unas palabras, aunque éste se ha interesado más por la alineación de España contra Croacia y me ha dicho que ha apostado por que España gane la Eurocopa.

 Después de contaros esto, me despido de vosotros hasta la próxima semana, se está haciendo de noche y las cigüeñas del templo ya han regresado a su nido, es hora de pensar en irse retirando que mañana a las 6.20 hay que levantarse para seguir analizando las corrientes comerciales del mundo tardoantiguo… quien sabe, tal vez mañana sea el momento en el que me encuentre con algún ánfora tarraconense.

Continuarà la setmana que ve….

Horacio González
Investigador en formació de l’ICAC

Arqueologia en directe: aventura a Efes (I de VI)

dimarts, 19/06/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Horacio.jpg

Horacio González

 Durant les properes tres setmanes tindrem com a convidat en aquest blog l’Horacio González, un jove investigador en formació de l’ICAC que, com ja us vam explicar en aquest post,  col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). Cada setmana l’Horacio ens anirà explicant, en forma de diari de viatge, les seves aventures a la missió arqueològica d’Efes:  li farem arribar els vostres comentaris i preguntes, i sobretot, no us perdeu les seves peripècies!

 

 

 Buenos días a todos,

Voy a contaros brevemente cómo van mis derroteros por Éfeso, donde por tercer año consecutivo participo en la misión arqueológica liderada por el Instituto Austriaco de Arqueología (ÖAI). Para mi siempre es un honor poder estar trabajando en uno de los yacimientos más espectaculares del mundo antiguo, donde lo micénico precede a lo jónico, las cerámicas de barniz negro se superponen a las monedas lidias y donde Ártemis acaba dejando paso a San Juan y éste a su vez al sonido de los muecines, que a estas alturas del año llaman a la oración a horas tan adecuadas como las 5.15h de la madrugada.

L'investigador en formació de l'ICAC, Horacio González (esquerra), amb el seu equip a l'excavació d'Efes (Turquia)

Sin embargo, he de reconocer que este año la primera semana en Éfeso se ha presentado más movida que en los precedentes, debido principalmente a dos cosas: la cantidad ingente de trabajo con la que me he encontrado y la visita de Heinz Fischer, presidente de la República Austriaca,  acompañado del ministro de ciencia y tecnología (si, en los países como Austria con 3% de paro, existe una cartera ministerial dedicada a la ciencia donde también entran las humanidades).

Mi llegada al aeropuerto de Izmir, después de un vuelo de dos horas y media desde Berlín, con tormenta eléctrica incluida, fue a las 2.45h de la madrugada. No es que para ahorrar gastos hubiese volado con la compañía turca más barata que había encontrado, para nada, ya que los austriacos me pagan el vuelo con Lufthansa, sino que era la única posibilidad de volar directo y no tirarme varias horas en el aeropuerto de Estambul o, peor aún, en el de Ankara o Antalya. Dicho esto, tuve que echarme a dormir en cualquier lugar y esperar hasta que saliera el primer tren a Selcuk a eso de las 8.30h de la mañana. He de decir que Turquía es un país en pleno auge, y eso se nota en los trenes, ya que el que cogí esta vez poco tiene que ver con aquel cargado de campesinas y donde te sentabas frente al típico retrato de Ataturk vestido de militar, que había conocido en primer viaje al país hace ya más de diez años y que aún se mantenía en el 2010. Si bien estos cambios  hacen perder cierto encanto, está claro que el progreso bien entendido repercute en el bienestar de la gente y creo que en Turquía cada vez se vive mejor.

La llegada a Selcuk siempre tiene un toque mágico. El Mediterráneo turco sigue siendo muy virgen, con un bosque muy frondoso y variado en especies vegetales y animales, que copa las continuas montañas de la antigua Jonia, si a eso le sumamos que lo primero que se ve al llegar es la fortaleza medieval que domina la basílica de San Juan y los imponentes restos de uno de los varios acueductos bizantinos, como arqueólogo uno tiene la sensación de haber llegado al lugar adecuado.

Kazi Evi per dins, la casa d'excavacions que l'Institut Austríac d'Arqueologia té a Efes

Antes de dirigirme al “Avusturia Kazi Evi” (Casa de excavaciones del Instituto austriaco), decidí pasarme a tomar un té por el restaurante-cafetería de Mehmet, donde tantas veces había cenado con Tamàs Bezeczky, mi verdadero mentor en esta aventura de las actividades comerciales en la Antigüedad en la que para bien o para mal ando metido. Tras saludarme efusivamente, Mehmet me comentó que este año había llovido mucho y hasta muy tarde, por lo que si empezaban a subir las temperaturas, la plaga de mosquitos iba a ser tremenda. Y es que no tenemos que olvidar que Éfeso, al igual que las cercanas Priene o Mileto, se encontraba en la Antigüedad en la misma línea de costa, mientras que la continua sedimentación de los ríos ha que actualmente se encuentren a varios kilómetros de la costa y que exista una tierra inundable, marcada por el curso del Meandro y del Caystros, muy proclive a la malaria y a las plagas de mosquitos.

Continurarà…

Horacio González
Investigador en formació de l’ICAC

Economia i religió: un duet que ve d’antic…

divendres, 8/06/2012

Aquesta setmana hem parlat amb Marta García Morcillo i Kyle Erikson, de la Universitat de Gal·les Trinity Saint David (Regne Unit), són membres del projecte “Camins sagrats: comerç, rutes i cultes a la Mediterrània antiga”. Fa poc van venir a presentar aquest projecte a l’ICAC en el seminari Religió, iconografia i economia en el món antic.

Què és un lloc de culte?
No cal que sigui un temple, un altar o una construcció de l’home: pot ser una gruta… o un bosc! A Grècia i a Roma hi havia els boscos sacres. També hi ha hagut muntanyes sagrades, venerades com un déu.

A vosaltres us interessa la relació entre llocs de culte i economia.
Volem estudiar la Mediterrània des d’aquesta prespectiva nova entre els segles XII aC i VI dC. És a dir, tota l’antiguitat. I no només la Mediterrània, sinó també les zones limítrofs: Àfrica (la cultura del Sàhara, Egipte, etc.), Pèrsia i les cultures mesopotàmiques, Aràbia, i les cultures atlàntiques, com la celta.

Eonomia_Reigio.jpgQui sou?
Un equip interdisciplinari de deu persones, entre arqueòlegs, antropòlegs, historiadors, teòlegs i filòlegs clàssics. Aviat tindrem incorporacions de dues universitats alemanyes, Heidelberg i Mainz. La nostra voluntat és anar ampliant el grup i que puguem integrar escoles i tradicions de diversos països, com l’ICAC. Els investigadors catalans hi estan convidats!

Hi pot haver economia sense religió, però religió sense economia no?
Aquesta pregunta ens fa pensar! I si la traslladéssim a la creació del lloc de culte, hauríem de dir que és veritat, perquè els llocs de culte solen tenir un vincle amb activitats econòmiques o seculars. Sovint són llocs neutrals, a mig camí entre el món terrenal i el món diví. I aquest fet, que siguin espais especials i segurs, facilita l’intercanvi comercial i cultural.

I creen rutes entre ells?
Sí, perquè entre aquests llocs sagrats hi ha comunicació: hi circulen materials, persones, idees… O sigui que entre ells hi ha un vincle, i l’hem d’entendre de manera territorialitzada.

Les rutes sagrades coincideixen amb les naturals?
Molt sovint són rutes creades per la geografia, sí, i coincideixen amb altres rutes, com els camins de la transhumància, com ens ha demostrat la Diana Gorostidi en el cas d’Hèrcules a la Itàlia central. Els espais sagrats no sempre estan situats en indrets estratègics, però sí en llocs naturals especials.

La natura marca l’enclavament sacre?
Què és primer, el temple o el lloc? Això no ho resoldrem. Per posar un exemple de casa nostra, segur que Montserrat, per la seva orografia tan única, ja era un lloc de culte precristià. Però el que a nosaltres ens interessa, i és nou, és connectar amb l’entorn d’aquests llocs i estudiar els patrons de continuïtat que han tingut.

Canviar per continuar, com tot?
Sí, els llocs de culte s’adapten als canvis igual que els mercats. Amb la romanització, per exemple, els cultes que ja existeixen s’enfronten als cultes nous. Com sobreviuen? Per què? Com es transformen?

Posa’ns-en un exemple.
Hi ha el cas paradigmàtic d’Efes, com ens ha explicat l’Horacio González: passa de lloc de culte grec a lloc de culte cristià! Era una ciutat tan coneguda, tan potent, amb una força tel·lúrica tan gran, que no es podia perdre.

Els pelegrinatges porten riquesa.
I tant, perquè no només genera comerç de relíquies i d’objectes votius. On hi ha gent hi ha comerç, però no només comerç! De fet hi ha rutes comercials consolidades per un ús religiós, com el pelegrinatge. Aquest seria el cas, per exemple, dels santuaris panhel·lènics del sud de Grècia, com Delfos.

Quines altres rutes us interessen?

Les rutes d’esclaus en època grecoromana. Hi ha santuaris lligats al comerç i transport d’esclaus, i en alguns d’aquests santuaris s’hi podia fer manumissió, és a dir, funcionaven com a lloc on es feia la cerimònia d’alliberament d’esclaus.

La creació d’identitat és un altre aspecte de la vostra recerca.
Ens interessa com els llocs sacres fomenten, regulen i contribueixen a crear identitats, i a transformar-les! Diem “identitats” perquè se’n sobreposen moltes. Una persona, per exemple, podia ser home, estranger, pelegrí, comerciant de vi (la professió era molt important) i devot d’Afrodita.

Que complex.
És complex i fàcil alhora, perquè ho entenem per sentit comú en el món d’avui, i ens falta entendre-ho en el món antic. Ara passa igual: pots compartir identitat amb un japonès si tots dos sou del Barça, perquè compartiu un ritual col·lectiu, unes emocions, però alhora tots dos teniu moltes altres identitats.

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

Joves investigadors: missió a Efes

dijous, 31/05/2012

Aquesta setmana hem parlat amb  l’Horacio González, investigador en formació de l’ICAC. L’Horacio González col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). La missió aplega 300 investigadors de països diversos, la majoria austríacs, alemanys i turcs. Ell dins d’aquest gran equip s’ocupa de les àmfores romanes i bizantines. A l’ICAC és investigador en formació i treballa en la seva tesi, sobre comerç hispà amb la Germània inferior.

Parla’ns d’Efes.
Efes és un empori comercial i un lloc sagrat. És la capital de la província romana d’Àsia, una de les grans metròpolis del món romà juntament amb Roma, Alexandria, Cartago, Antioquia i, a partir del segle IV dC, Constantinoble.

Bon lloc per a un arqueòleg.
Sí, sobretot també perquè l’Efes hel·lenística i romana s’abandona al segle XIII i no hi ha hagut ocupació posterior. És una ciutat que surt esmentada molts cops en els textos sagrats de jueus i cristians. De fet hi va haver molta concentració de cristians des d’un primer període, i en part això va facilitar la transformació com a lloc de culte pagà, centrat en el culte a la deessa Àrtemis, a lloc de culte i pelegrinació cristià.

Quin canvi!
El culte a Àrtemis, que va durar dins al segle IV dC, proveïa de tanta riquesa que no s’hi podia renunciar! Efes era el “banc d’Àsia”, lloc de pelegrinatge… La capitalitat sacra la manté amb el cristianisme a través del culte a Sant Joan Baptista.

I també en fa font de riquesa?
La riquesa li venia de l’explotació i comercialització de béns agropecuaris i, efectivament, d’objectes sagrats, com ara figuretes de la divinitat. També es venia com a relíquia de Sant Joan Baptista la seva “pols sagrada”, que era la prova que era viu, perquè quan es movia aixecava aquesta pols… Però, si ens parem a pensar, el que és curiós és que no s’optés per al culte a la Mare de Déu.

Per què?
Perquè té moltes similituds amb Àrtemis, deessa anatòlica de la fertilitat, i també verge. Però no hi ha documentades pelegrinacions marianes fins al segle XIX, quan dins del corrent general de l’església catòlica es desenvolupa el culte marià basat en visions de diverses monges.

Biblioteca de Cels a EFES (foto:Kadellar a Wikimedia)

Efes és un jaciment històric. Ja deu quedar poc per excavar.
Al contrari! Només hi ha excavat entre el 5 i el 10%: les places, els carrers principals, el teatre, les dues àgores, les cases aterrassades… Però queda molt! Hi ha zones molt interessants tapades.

Per exemple?
L’estadi, que és dels més grans de l’imperi romà! A més també s’ha de treballar l’articulació de la ciutat amb el territori. Es coneixen, per exemple, per prospeccions, set aqüeductes. I respecte al meu tema d’estudi, les àmfores i les ceràmiques, sols hi ha indicis de dues terrisseries, però no s’han localitzat ni els forns!

Com és el teu treball amb les àmfores?
De moment he treballat amb material que prove de l’àgora ciutadana i de la casa aterrassada número 2, i ara també volem estudiar les del port tardoantic. Hi ha moltíssim material. Jo faig fitxes dels fragments i determino de quin tipus d’àmfores són, en faig fotos i dibuixos, miro la pasta al microscopi… Determinar la procedència és molt important: és el que permet entendre la importància de la importació i, amb les àmfores locals, la importància de l’exportació.

Què esperes poder saber de nou?
Espero seguir-hi treballant i poder contribuir a acabar donant una imatge total del comerç a Efes. Les àmfores són el millor indicador pel seu caràcter de pedra artificial que resisteix el pas dels segles, i és de les poques restes arqueològiques del moviment comercial.

Avui Efes és un referent turístic.
Sí. Efes, actualment la ciutat de Selçuk, té una mitjana de dos milions i mig de visitants a l’any, molts dels quals són cristians. Té més visitants que Pompeia entre altres coses perquè des dels anys 60 la ciutat propera de Kusadasi és lloc d’aturada de creuers.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Maig del 2012

El monestir bizantí de Cabrera

dijous, 24/11/2011
puche.JPG

Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem una entrevista a Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC. Des de la campanya del 2000, col·labora amb els arqueòlegs Magnalena Riera i Mateu Riera a l’àrea del monestir bizantí de l’illa de Cabrera, del que ja us havíem parlat  el mes de juliol en el post L’illa de Cabrera. L’excavació s’emmarca en el projecte “Recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de l’illa de Cabrera”. Patrocinat per l’Ajuntament de Palma, en són codirectors Magdalena Riera, arqueòloga municipal de Palma, i Mateu Riera.

En la campanya del 2011 hi han participat, en torns per setmanes, una vintena de persones de Mallorca, Catalunya, Granada, Sevilla i Romania. Hi ha arqueòlegs, historiadors, historiadors de l’art, especialistes en fauna, dibuixants, restauradors i obrers especialitzats. Des de l’ICAC també se n’estan fent analítiques de carbons i llavors, així com estudis de marbres (fets per la Unitat d’Estudis Arqueomètrics).

Josep Maria, en què us heu centrat, aquest estiu?
En la zona de la necròpolis del monestir bizantí, on abans hi havia hagut instal·lacions de producció de porpra. De fet hem continuat l’excavació del pla de les Figueres, a tocar del port, on la vam deixar el 2009, perquè l’any passat vam treballar en un possible eremitori (es Clot des Guix).

Heu trobat una cel·la del monestir?
No en diem “cel·la”, perquè no sabem si s’hi dormia. És una estructura arquitectònica quadrangular, de 4,5 per 2,5 metres. No hem esbrinat què era. Conté una pedra llisa que pot ser de molí de farina i fa pensar en un ús industrial. El que podem afirmar és que és una estructura tocant al monestir, una estructura complexa amb una cronologia que coincideix amb la cronologia del monestir.

Voleu saber-ne més? Llegiu l’entrevista sencera seguint aquest enllaç.

De l’arqueologia a la literatura grega arcaica

dijous, 27/10/2011

Com ja us deveu imaginar, a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica no només hi investiguen arqueòlegs: hi treballen experts en diverses àrees del món antic, com per exemple filòlegs clàssics. Avui us convidem a descobrir el món de la literatura grega antiga de la mà del Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC, que ens parla de la poesia lírica coral grega.

 

Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC. Foto: C. Badia

Per què t’interessa el poeta Estesícor d’Hímera?

Perquè és un poeta arcaic, del 600 aC, que es coneix poc. Se n’han conservat molt pocs fragments però és un poeta molt influent en la iconografia en època arcaica i clàssica, i en els autors posteriors. Hi ha molta literatura indirecta sobre ell! A més era d’Hímera, una ciutat grega de Sicília, i representa la incorporació al nucli de la cultura grega de l’espai occidental de la Mediterrània. També té interès per a mi perquè és un dels poetes més importants de la lírica coral.

La lírica coral és un tema de recerca teu.

Sí, la funcionalitat del cor en la cultura grega, que ja era important molt abans del naixement del teatre. M’interessa com a poesia i sobretot com a pràctica ritual, a l’hora d’articular tots els espais de la cultura grega. Parlo d’aspectes que solem separar del text i de la dansa, com l’origen de l’organització territorial, de l’espai urbà, les institucions polítiques i judicials, les festes religioses, etc.

Situem-nos: un cor només és un grup de gent que canta?

Sí, i que balla, i amb la seva actuació articula espais, perquè és una pràctica ritualitzada que funciona com a mecanisme a través del qual s’organitza l’espai. El cor és una estructura harmònica: de vegades en forma de rotllana, símbol de la cohesió del grup, i de vegades com a dos semicors separats i enfrontats, o com a fileres que obren camins.

Seguiu endinsant-vos en l’entrevista i descobriu La coralitat com a matriu de la cultura grega.