Entrades amb l'etiqueta ‘in memoriam’

El vessant màgic i lúdic de l’epigrafia: en record de Géza Alföldy

dimarts, 18/12/2012

Aquests dies hem parlat amb en Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant, un dels coeditors del CIL II (Corpus Inscriptionum Latinarum-Hispania) i traductor de la Historia social de Roma del professor Géza Alföldy, del qual va ser deixeble i col·laborador. Parlem amb ell arran de la seva participació al I Congrés internacional d’Arqueologia i Món antic, celebrat a Tarragona el 29 i 30 de novembre en homenatge al professor Alföldy (1935-2011).

Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant

Què ha significat Géza Alföldy per a l’epigrafia espanyola?
Géza Alföldy va donar un impuls personal als estudis epigràfics de tota una generació de docents a Espanya i ha estat mestre de molts investigadors i professors que ara són a quasi totes les universitats espanyoles i en moltes d’europees. Entre ells hi ha uns quants catedràtics. José Remesal, de la Universitat de Barcelona, Francisco Pina Polo, de la Universitat de Saragossa, Javier Andreu, de la UNED, Gerardo Pereira, de la Universitat de Santiago…

Quin elenc!
Des del curs 1979/1980 fins a l’últim any de vida el professor Alföldy va tenir persones becades a la Universitat de Heidelberg, on hi havia una gran biblioteca i on es podien establir contactes científics amb investigadors d’altres països. Va fomentar el treball conjunt entre estrangers i els espanyols en formació. Això era un salt molt important en la qualitat de l’estudi.

Quin creu que és el seu principal llegat?
Per mi el més important és que a tots nosaltres ens va contagiar el rigor en el mètode. És a dir, no es tracta de concentrar-se en un tipus de font, com la font epigràfica, sinó de dominar tots els recursos que ens proveeixen d’informació de l’antiguitat. Amb ell aprenies que qualsevol petit detall arqueològic pot ser útil.

Quin gran aprenentatge!
Ell no creia en parcel·les estanques, tenia coneixements amplis de tots els àmbits, tot i que la font epigràfica ja sabem que és una font primària i requereix tota l’atenció, però per reconstruir la història antiga no n’hi ha prou. En la història antiga ens va fer obrir els ulls.

Vostè codirigeix el CIL II i s’ocupa de l’interior de la península Ibèrica.
Sí, durant molts anys vaig treballar amb Géza Alföldy al País Valencià i a tota Castella la Manxa i, entre altres coses, ara m’ocupo de concloure la tasca que ell havia iniciat en aquestes zones. La Manxa és un espai geogràfic amb moltes troballes epigràfiques on Alföldy havia fet descobriments molt importants.

Van ser col·laboradors molts anys.
Sí. Amb ell havia fet moltíssimes campanyes epigràfiques per la península. La primera va ser a Guadalajara, el 1979. Vam viatjar molt junts, vam conviure molt. Géza Alföldy ens va ensenyar que per estudiar epigrafia s’havien de recórrer els pobles mirant si es conservaven les inscripcions citades des del segle XIX o abans, mirant si en trobàvem de noves… De fet el CIL creix perquè “es pentina” el territori, i això és el que fèiem.

Recerca sobre el terreny!
I parlant amb gent, que en això també era un mestre. A més es coneixia perfectíssimament la geografia d’Espanya i Portugal. Tenia una memòria prodigiosa, i molta intuïció per saber on calia investigar i els llocs que calia descartar. Sabia on buscar.

Diu que també era un mestre parlant amb la gent?
Sí, perquè era molt proper, molt cordial, tenia una gran habilitat per relacionar-se amb tothom, de seguida entaulava converses… I mantenia correspondència amb gent dels pobles que l’havien ajudat i que nosaltres ni coneixíem.

De les seves virtuts com a científic, quina destacaria?
La capacitat de, a partir de fragments d’inscripcions, elaborar el discurs històric. De seguida posava aquell fragment en relació amb la història, i tot seguit aquella peça entrava a formar part del puzle de la història i adquiria sentit.

Què era per ell l’epigrafia?
Una eina útil científicament i una cosa quasi lúdica! Viatjar, enraonar amb la gent i interpretar inscripcions eren el mateix! Ell sempre va voler donar aquest vessant màgic a l’epigrafia. El temps no tenia límits. Més d’un cop a l’hora de dinar no hi havia dinar, perquè la inscripció que tenia a les mans era molt més interesant que un plat de menjar.

Si voleu saber més coses sobre Géza Alföldy, trobareu més informació al web de l’ICAC, que per cert ha canviat de domini: www.icac.cat

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

El professor Lamboglia i l’arqueologia catalana

dimecres, 14/11/2012

S’acaba de commemorar a Albenga el centenari del naixement de l’estudiós i arqueòleg italià Nino Lamboglia (1912-1977), d’importància cabdal per a l’arqueologia catalana. Entre les personalitats convidades a l’acte d’homenatge hi havia la directora de l’ICAC, la Dra. Isabel Rodà, que es va formar amb ell a finals dels anys seixanta.

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Qui era Nino Lamboglia?
Era un geni, un dels savis de l’arqueologia del segle XX! I un historiador integral: sabia de prehistòria, arqueologia romana i medieval, epigrafia, numismàtica, restauració, museïtzació i dinamització del patrimoni… Fins i tot de paisatge! Gràcies a ell es va desviar l’actual autopista que travessa la regió italiana de la Ligúria, que havia de passar molt arran de mar.

Se’l considera un arqueòleg innovador.
Ho era! Va començar a veure l’arqueologia en el sentit modern. Per exemple, amb ell va començar l’arqueologia subaquàtica. Ja no es tractava d’anar a “pescar àmfores”, sinó de comprendre els jaciment submergits a l’aigua en tota la seva complexitat.

Quina importància per a l’arqueologia catalana?
Molta. Als anys 50 i 60 la seva presència aquí va ser importantíssima. Especialment a Empúries, on va treballar dels anys 40 als anys 60, però també a Tarragona i Barcelona.

Comencem per Empúries.

Ja al 1947 va participar activament en el primer curs d’arqueologia d’Empúries, que és el més antic del país. Va venir com a fundador i primer director de l’Istituto degli Studi Liguri. Des de llavors va tenir gran simpatia envers els arqueòlegs catalans. Ah, i va fer unes excavacions mítiques als decumani A i B d’Empúries! Va significar l’inici de l’aplicació de criteris d’excavació estratigràfica moderna a casa nostra. I el 1949 va publicar la cronologia de la ceràmica romana, segons l’estratigrafia de la ciutat romana d’Albintimilium (Ventimiglia).

També has esmentat la seva aportació a Tarragona i Barcelona.

Sí. El 1952 va fer una conferència a l’Ajuntament de Tarragona en què ja va dir que les muralles de la Part Alta eren romanes i no ibèriques perquè el material de dins era d’època romana republicana. I el 1967 es va excavar a la plaça de Sant Miquel de Barcelona amb un conveni amb el professor Lamboglia com a director de l’Istituto degli Studi Liguri i tenint de directora la professora Paquita Pallarès.

I on tu vas participar.
Sí, i vaig començar a aprendre què era l’arqueologia. Era molt molt jove, treballava al Museu d’Història de Barcelona i encara estudiava. Feia uns ulls com taronges! El que m’ensenyaven era fabulós.

Per què?
Vaig aprendre a llegir en vertical la història! Vam llegir els vint segles de Barcelona! A la sorra d’assentament de les llambordes de la plaça de Sant Miquel hi vam trobar ceràmica romana. Vaig aprendre que s’ha de guardar tot! Aquells petits fragments eren testimoni del que trobaríem més avall.

Què vau trobar?
Restes de l’època d’August, i a sota ja no hi havia res més, o sigui que vam “tocar” l’any zero de Barcino!

El 1968 vas fer una primera estada a l’Istituto degli Studi Liguri i vas treballar estretament amb el professor Lamboglia.
Sí, hi vaig estar tot l’estiu, excavant amb el professore i amb la Paquita Pallarès al jaciment de Ventimiglia. Els tenia a tots dos per a mi! Allò va ser una formació impressionant. Treballàvem tot el dia i, com a anècdota, el professor Lamboglia cada vespre em feia escriure el diari de l’excavació en llatí!

Us ha marcat a tota una generació.
Sí, sens dubte, els que estudiàvem a finals dels 60 i principis dels 70: Josep Guitart, Mercè Roca, Maria Eugènia Aubet… Sempre ens va obrir les portes, i el nostre agraïment i reconeixement ha de ser perenne.

 

Entrevista i retrat fets per Carme Badia i Puig

 

Arqueologia de la mort (II)

divendres, 23/03/2012
Parker.jpg

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012

En record de l’eminent epigrafista Géza Alföldy

dimarts, 8/11/2011

El professor Alföldy fa un any, a la plaça del Fòrum de Tarragona. Foto: C. Badia

L’eminent epigrafista Géza Alföldy, professor d’Història Antiga de la Universitat de Heidelberg, va morir ahir, 6 de novembre, als 76 anys, a Atenes. Era a Grècia per ser investit com a doctor honoris causa a la Universitat de la Jònia, a Corfú.

El professor Alföldy formava part del Consell Científic Assessor de l’ICAC i la Universitat Rovira i Virgili l’havia investit doctor honoris causa el 2009.

Géza Alföldy (Budapest, 1935 – Atenes, 2011), historiador de l’antiguitat i epigrafista, doctor per la Universitat de Budapest el 1959, era professor emèrit de la Universitat de Heidelberg i secretari de l’Acadèmia de Ciències de Heidelberg.

Considerat l’especialista més important en epigrafia llatina i un dels principals coneixedors de la història social del món romà, va ser investit doctor honoris causa per nou universitats.

De fet la seva vinculació amb Tarragona ha estat sempre molt estreta arran de les nombroses amistats que va fer amb arqueòlegs tarragonins des que hi va arribar per primer cop als anys seixanta per preparar l’edició de les inscripcions romanes de la ciutat. Es va instal·lar un any en un primer pis a prop de l’amfiteatre, que sempre recordava amb molt afecte. L’obra resultant, Die römischen Inschriften von Tarraco (Berlín, 1975) va suposar un fort impuls per al millor coneixement històric de Tàrraco, un millor apropament al seu passat romà i una revalorització de les restes arqueològiques tarragonines.

Des de l’ICAC volem manifestar el nostre sentit condol per una pèrdua tan gran, no només per la vàlua del profesor Alföldy com a investigador, sinó també pel seva personalitat, el seu carisma i entusiasme per la feina, i la seva dedicació a la formació de les generacions més joves, que sempre va ajudar i encoratjar.

Llegiu la notícia sencera al web de l’ICAC, i Llegiu i sentiu la conversa entre el professor Alföldy i la directora de l’ICAC, la també epigrafista Isabel Rodà, el novembre del 2010.