Entrades amb l'etiqueta ‘història’

El vessant màgic i lúdic de l’epigrafia: en record de Géza Alföldy

dimarts, 18/12/2012

Aquests dies hem parlat amb en Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant, un dels coeditors del CIL II (Corpus Inscriptionum Latinarum-Hispania) i traductor de la Historia social de Roma del professor Géza Alföldy, del qual va ser deixeble i col·laborador. Parlem amb ell arran de la seva participació al I Congrés internacional d’Arqueologia i Món antic, celebrat a Tarragona el 29 i 30 de novembre en homenatge al professor Alföldy (1935-2011).

Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant

Què ha significat Géza Alföldy per a l’epigrafia espanyola?
Géza Alföldy va donar un impuls personal als estudis epigràfics de tota una generació de docents a Espanya i ha estat mestre de molts investigadors i professors que ara són a quasi totes les universitats espanyoles i en moltes d’europees. Entre ells hi ha uns quants catedràtics. José Remesal, de la Universitat de Barcelona, Francisco Pina Polo, de la Universitat de Saragossa, Javier Andreu, de la UNED, Gerardo Pereira, de la Universitat de Santiago…

Quin elenc!
Des del curs 1979/1980 fins a l’últim any de vida el professor Alföldy va tenir persones becades a la Universitat de Heidelberg, on hi havia una gran biblioteca i on es podien establir contactes científics amb investigadors d’altres països. Va fomentar el treball conjunt entre estrangers i els espanyols en formació. Això era un salt molt important en la qualitat de l’estudi.

Quin creu que és el seu principal llegat?
Per mi el més important és que a tots nosaltres ens va contagiar el rigor en el mètode. És a dir, no es tracta de concentrar-se en un tipus de font, com la font epigràfica, sinó de dominar tots els recursos que ens proveeixen d’informació de l’antiguitat. Amb ell aprenies que qualsevol petit detall arqueològic pot ser útil.

Quin gran aprenentatge!
Ell no creia en parcel·les estanques, tenia coneixements amplis de tots els àmbits, tot i que la font epigràfica ja sabem que és una font primària i requereix tota l’atenció, però per reconstruir la història antiga no n’hi ha prou. En la història antiga ens va fer obrir els ulls.

Vostè codirigeix el CIL II i s’ocupa de l’interior de la península Ibèrica.
Sí, durant molts anys vaig treballar amb Géza Alföldy al País Valencià i a tota Castella la Manxa i, entre altres coses, ara m’ocupo de concloure la tasca que ell havia iniciat en aquestes zones. La Manxa és un espai geogràfic amb moltes troballes epigràfiques on Alföldy havia fet descobriments molt importants.

Van ser col·laboradors molts anys.
Sí. Amb ell havia fet moltíssimes campanyes epigràfiques per la península. La primera va ser a Guadalajara, el 1979. Vam viatjar molt junts, vam conviure molt. Géza Alföldy ens va ensenyar que per estudiar epigrafia s’havien de recórrer els pobles mirant si es conservaven les inscripcions citades des del segle XIX o abans, mirant si en trobàvem de noves… De fet el CIL creix perquè “es pentina” el territori, i això és el que fèiem.

Recerca sobre el terreny!
I parlant amb gent, que en això també era un mestre. A més es coneixia perfectíssimament la geografia d’Espanya i Portugal. Tenia una memòria prodigiosa, i molta intuïció per saber on calia investigar i els llocs que calia descartar. Sabia on buscar.

Diu que també era un mestre parlant amb la gent?
Sí, perquè era molt proper, molt cordial, tenia una gran habilitat per relacionar-se amb tothom, de seguida entaulava converses… I mantenia correspondència amb gent dels pobles que l’havien ajudat i que nosaltres ni coneixíem.

De les seves virtuts com a científic, quina destacaria?
La capacitat de, a partir de fragments d’inscripcions, elaborar el discurs històric. De seguida posava aquell fragment en relació amb la història, i tot seguit aquella peça entrava a formar part del puzle de la història i adquiria sentit.

Què era per ell l’epigrafia?
Una eina útil científicament i una cosa quasi lúdica! Viatjar, enraonar amb la gent i interpretar inscripcions eren el mateix! Ell sempre va voler donar aquest vessant màgic a l’epigrafia. El temps no tenia límits. Més d’un cop a l’hora de dinar no hi havia dinar, perquè la inscripció que tenia a les mans era molt més interesant que un plat de menjar.

Si voleu saber més coses sobre Géza Alföldy, trobareu més informació al web de l’ICAC, que per cert ha canviat de domini: www.icac.cat

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

El professor Lamboglia i l’arqueologia catalana

dimecres, 14/11/2012

S’acaba de commemorar a Albenga el centenari del naixement de l’estudiós i arqueòleg italià Nino Lamboglia (1912-1977), d’importància cabdal per a l’arqueologia catalana. Entre les personalitats convidades a l’acte d’homenatge hi havia la directora de l’ICAC, la Dra. Isabel Rodà, que es va formar amb ell a finals dels anys seixanta.

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Qui era Nino Lamboglia?
Era un geni, un dels savis de l’arqueologia del segle XX! I un historiador integral: sabia de prehistòria, arqueologia romana i medieval, epigrafia, numismàtica, restauració, museïtzació i dinamització del patrimoni… Fins i tot de paisatge! Gràcies a ell es va desviar l’actual autopista que travessa la regió italiana de la Ligúria, que havia de passar molt arran de mar.

Se’l considera un arqueòleg innovador.
Ho era! Va començar a veure l’arqueologia en el sentit modern. Per exemple, amb ell va començar l’arqueologia subaquàtica. Ja no es tractava d’anar a “pescar àmfores”, sinó de comprendre els jaciment submergits a l’aigua en tota la seva complexitat.

Quina importància per a l’arqueologia catalana?
Molta. Als anys 50 i 60 la seva presència aquí va ser importantíssima. Especialment a Empúries, on va treballar dels anys 40 als anys 60, però també a Tarragona i Barcelona.

Comencem per Empúries.

Ja al 1947 va participar activament en el primer curs d’arqueologia d’Empúries, que és el més antic del país. Va venir com a fundador i primer director de l’Istituto degli Studi Liguri. Des de llavors va tenir gran simpatia envers els arqueòlegs catalans. Ah, i va fer unes excavacions mítiques als decumani A i B d’Empúries! Va significar l’inici de l’aplicació de criteris d’excavació estratigràfica moderna a casa nostra. I el 1949 va publicar la cronologia de la ceràmica romana, segons l’estratigrafia de la ciutat romana d’Albintimilium (Ventimiglia).

També has esmentat la seva aportació a Tarragona i Barcelona.

Sí. El 1952 va fer una conferència a l’Ajuntament de Tarragona en què ja va dir que les muralles de la Part Alta eren romanes i no ibèriques perquè el material de dins era d’època romana republicana. I el 1967 es va excavar a la plaça de Sant Miquel de Barcelona amb un conveni amb el professor Lamboglia com a director de l’Istituto degli Studi Liguri i tenint de directora la professora Paquita Pallarès.

I on tu vas participar.
Sí, i vaig començar a aprendre què era l’arqueologia. Era molt molt jove, treballava al Museu d’Història de Barcelona i encara estudiava. Feia uns ulls com taronges! El que m’ensenyaven era fabulós.

Per què?
Vaig aprendre a llegir en vertical la història! Vam llegir els vint segles de Barcelona! A la sorra d’assentament de les llambordes de la plaça de Sant Miquel hi vam trobar ceràmica romana. Vaig aprendre que s’ha de guardar tot! Aquells petits fragments eren testimoni del que trobaríem més avall.

Què vau trobar?
Restes de l’època d’August, i a sota ja no hi havia res més, o sigui que vam “tocar” l’any zero de Barcino!

El 1968 vas fer una primera estada a l’Istituto degli Studi Liguri i vas treballar estretament amb el professor Lamboglia.
Sí, hi vaig estar tot l’estiu, excavant amb el professore i amb la Paquita Pallarès al jaciment de Ventimiglia. Els tenia a tots dos per a mi! Allò va ser una formació impressionant. Treballàvem tot el dia i, com a anècdota, el professor Lamboglia cada vespre em feia escriure el diari de l’excavació en llatí!

Us ha marcat a tota una generació.
Sí, sens dubte, els que estudiàvem a finals dels 60 i principis dels 70: Josep Guitart, Mercè Roca, Maria Eugènia Aubet… Sempre ens va obrir les portes, i el nostre agraïment i reconeixement ha de ser perenne.

 

Entrevista i retrat fets per Carme Badia i Puig

 

El redescobriment del jaciment de Noheda i l’impacte entre la seva gent

dimecres, 1/08/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Arnau Perich, investigador en formació de l'ICAC

Avui l’Arnau Perich, jove investigador en formació de l’ICAC, ens acaba d’explicar la seva estada a les excavacions de la vil·la romana de Noheda (Cuenca). Ens parla de la importancia de la valoració del patrimoni, en aquest cas de la vil·la romana de Noheda, per part dels habitants del municipi, un aspecte clau de la conservació d’aquest patrimoni.

 

Hola a tothom,

Com us comentava en el post anterior, del que m’agradaria parlar-vos ara és de les meves sensacions sobre com estan vivint la descoberta del seu patrimoni arqueològic els habitants de la zona, especialment els del municipi de Villar de Domingo García (Cuenca), que és on se situa el pedania de Noheda, i que és un petit poble a uns 26 km al nord de Cuenca.

Es tracta d’un d’aquests pobles que semblen organitzar-se al voltant de la carretera que els travessa. No ho sé del cert, però em va semblar que bona part d’ells viuen de l’agricultura del cereal i, com molts altres pobles de la zona, pateix la problemàtica que alguns dels seus joves, per necessitat o per voluntat, veuen el seu futur en altres llocs, lluny de la seva terra natal.

Inauguració de les Primeras Jornadas de la Villa Romana de Noheda (Foto: vocesdecuenca.es)

Inauguració de les Primeras Jornadas de la Villa Romana de Noheda (Foto: vocesdecuenca.es)

Com ja sabem, la vil·la de Noheda es va descobrir casualment cap a l’any 1984, però no va ser fins al 2005 que es van iniciar les excavacions arqueològiques modernes. Des d’aquest moment el poble ha començat a aparèixer al mapa del patrimoni arqueològic de Castella-La Manxa i l’interès per conèixer-lo ha anat creixent entre els experts, però també entre la seva gent. És per aquest motiu que durant la primera setmana en la que vam estar a Noheda es varen fer les I Jornadas sobre la Villa Romana de Noheda. Són unes jornades que combinen equilibradament els aspectes científics amb els divulgatius, amb l’objectiu de que els ciutadans de Villar de Domingo García prenguin consciència del seu patrimoni. Dic el “seu” no perquè sí, sinó perquè durant les conferències es va voler insistir molt en que els ciutadans se’l fessin seu, el sentissin com a tal i el protegissin. El fet que els habitants estimin el seu patrimoni i el vegin com un actiu de futur és importantíssim per a la seva conservació.

Sopar romà en motiu de I Jornadas sobre la Villa Romana de Noheda. (Foto: Victoria Silva Martínez)

Sopar romà en motiu de I Jornadas sobre la Villa Romana de Noheda. (Foto: Victoria Silva Martínez)

Tan és així, que els habitants de Noheda s’han convertit en els vigilants més estrictes del jaciment, doncs ràpidament truquen a la Guàrdia Civil si veuen algun cotxe desconegut en una hora poc habitual.

Les jornades es van fer a l’església del poble i estava que no s’hi cabia! Tots els bancs eren plens i aquí i allà pul·lulaven nens i nenes vestits de romans, preparats per una petita funció de teatre on, disfressats, explicaven els déus de l’Olimp i quines paraules castellanes derivaven d’ells. En una de les aules de l’escola els habitants del Villar podien contemplar els grans panells sobre els mosaics de la vil·la, així com a una petita mostra dels marbres que havien aparegut a les excavacions. Per acabar aquestes jornades es va fer un sopar romà el dissabte al vespre, on pràcticament va participar tot el poble, potser sentint-se una mica més a prop dels seus llunyans avantpassats.

Arnau Perich Roca
Investigador en formació de l’ICAC

Alumnes i arqueòlegs

dimarts, 22/05/2012

En el nostre ànim de difondre els resultats de la recerca arqueològica que fem a l’ICAC, any rere any col·laborem amb l’Associació de Professorat de Llengües Clàssiques (APLEC) amb l’objectiu d’elaborar diverses activitats de difusió i coneixement del món clàssic dirigides als alumnes de secundària i batxillerat de Catalunya. Per exemple, fa us dies  us en parlàvem en aquest blog: Odissea als instituts.

Aquest any, en el marc del festival Tàrraco Viva 2012, hem preparat, en col•laboració amb l’APLEC, una nova activitat adreçada a alumnes de secundària i batxillerat de Catalunya.  Aquesta vegada, l’activitat es titula “Passejada arquitectònica”: primer es realitzarà una sessió introductòria a l’ICAC a càrrec de Josep M. Macias . Després, es farà una passejada pràctica per la Part Alta de Tarragona i, en especial, per la plaça del Fòrum i l’exterior de la torre del Pretori, on els alumnes podran conèixer de primera mà les restes d’arquitectura romana de Tarragona.  L’activitat anirà acompanyada d’exercicis pràctics que ajudaran els alumnes a aprendre a llegir i comprendre l’arquitectura romana que conviu quotidianament amb la Tarragona actual. Trobareu més informació sobre aquesta activitat al programa de Tàrraco Viva i a la web de l’ICAC.

En aquesta mateixa línia,  l’any 2011 es va fer, en el mateix marc de Tarraco Viva, l’activitat titulada “Passejada epigràfica”, dirigida per Diana Gorostidi i en què van participar més d’un centenar d’alumnes de diverses escoles de Catalunya. Les imatges que veieu en aquest post són d’aquesta activitat.

La Tàrraco amagada

divendres, 20/04/2012

Ja és aquí el cap de setmana, i nosaltres, juntament amb patrimoni.gencat, us hem preparat La Tàrraco amagada: una ruta més enllà dels munoments turístics.

Si hi vas…

+ Comença la ruta a la pedrera romana del Mèdol (Altafulla), d’on sortien les pedres per construir la majoria d’edificis de Tarragona.
+ Seguint la Via Augusta, arribaràs a la capital. Acosta’t al Fòrum de la Colònia i, si et motiva l’espeleologia, prepara’t per recórrer una cova urbana que els romans coneixien molt bé.
+ Als afores de Tarragona hi ha restes de diverses vil·les romanes. Una de les més desconegudes és la de La Llosa, a Cambrils.

…i ja que hi ets

+ Fes la ruta dels espais de la Guerra Civil a Cambrils.
+ Apropa’t al Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou.
+ Si fas aquesta escapada al maig, no et pots perdre el festival romà Tarraco Viva.

Itinerari de la ruta a Google Maps:


Veure Ruta 92: La Tarraco amagada en un mapa més gran

Restes romanes a Barcelona

dimecres, 11/04/2012

Fa uns dies us explicàvem el viatge de les quatre columnes del palau de la Generalitat: un viatge llarg i apassionant, des de Troia fins a Barcelona, i de 1.900 anys de durada. Però sabíeu que el centre de Barcelona està farcit de restes arqueològiques romanes? Us heu entretingut mai a descobrir-les amb detall?

Moltes vegades aquestes restes romanes no són fàcils d’identificar, per això avui us proposem aquest reportatge en vídeo:  acompanyats per la Dra. Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, aprendrem algunes tècniques per identificar aquestes restes romanes, i descobrirem obres emblemàtiques del Museu Frederic Marès de Barcelona i de la capella de Sant Ramon de Penyafort de la Catedral de Barcelona, que reaprofiten elements romans.

 

Arqueologia de la mort (II)

divendres, 23/03/2012
Parker.jpg

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012

Els orígens del Carnaval

dilluns, 20/02/2012
Bacus del Murtrar. (Museu de Reus), Núm. d’inv. 13.044.  Foto: F. X. Cabrero / IMMR.

Bacus del Murtrar. (Museu de Reus), Núm. d’inv. 13.044. Foto: F. X. Cabrero / IMMR.

Som en uns dies de festes recuperades. El Carnaval precedeix l’inici del període de penitència que la religió cristiana catòlica situa el dimecres de cendra. Sempre, des dels seus orígens, van suposar uns dies de transgressió i disbauxa i per això no ens ha de sorprendre que l’Església, o totalitarismes, com el franquisme, els anorreessin. Els carnavals coincideixen amb el període de final de l’hivern i principis de la primavera i per tant amb la resurrecció de la natura. Reconverteixen les festes paganes romanes conegudes com a Lupercalia, que es celebraven el 15 de febrer. Tenien el seu epicentre en el Lupercal, la cova on la lloba amamantà el bessons Ròmul i Rem segons els orígens mítics de Roma.

 

Un del components d’aquestes festes era la prostitució sagrada que duien a terme les lupae, les llobes. Eren festes molt populars i per això potser duraren fins l’any 494, quan el papa Gelasi I les suprimí. Altres festes d’inici de primavera eren les d’Anna Perenna (15 de març) quan aquesta deessa itàlica, camuflada sota uns vels, ocupà el lloc de la deessa Minerva per jaure amb el déu Mart. Dos dies després, el 17 de març tenien lloc les festes Liberalia, en honor de Liber Pater i de la seva companya, Libera. Liber s’identificava amb el déu Bacus i també en aquestes festes tenia un protagonisme la protecció dels camps i la fertilitat de la terra, amb un ritual en què els adolescents donaven el pas a la vida adulta i per tant obrien les portes a la llibertat i la independència.

Les cartes de Schulten

dimecres, 18/01/2012
Schulten.jpg

Els arqueòlegs Jaume Massó i M. Eugenia R. Tajuelo, autors del llibre. Foto: C. Badia

Aquesta setmana us proposem l’entrevista als arqueòlegs Jaume Massó i M. Eugenia R. Tajuelo. Acaben de publicar el llibre Adolf Schulten en Reus y Tarragona. El legado Salvador Vilaseca (Ediciones de La Ergástula, Madrid, 2011). L’arqueòloga M. Eugenia R. Tajuelo ja va publicar el 2008 un recull de l’arqueòleg alemany, Adolf Schulten. Epistolario y referencias historiográficas. Arran d’aquest llibre, va contactar amb ella el també arqueòleg Jaume Massó, director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus. De la trobada n’ha nascut aquest llibre que han presentat al desembre i que aplega la col·lecció de cartes que Salvador Vilaseca va rebre de Schulten al llarg de quinze anys.

Per què és important aquest llibre?

Perquè permet conèixer aspectes de la investigació arqueològica de Tàrraco a través de la relació de dos personatges: un professor alemany d’Història antiga i un metge i prehistoriador reusenc. Gràcies a l’arqueologia es van fer amics, i més i tot, perquè Salvador Vilaseca va tenir cura de la salut de Schulten, i algun cop li va arribar a salvar la vida i tot!

Bona part del volum l’ocupen les cartes.

Són 60 cartes i altres documents (postals, telegrames) que Salvador Vilaseca rep de Schulten entre el 1940 i el 1954. Tenim la sort que el doctor Vilaseca ho guardava tot, de manera que al Museu tenim un fons important. Em fa la sensació que Schulten era més despreocupat en aquest sentit, i moltes cartes les devia llençar. De fet ha sigut impossible recuperar les cartes que rebia Schulten. O sigui que no sabem a ell què li escriuen!

De les cartes que Schulten envia a Vilaseca, què se n’extreu?

Aparentment semblen papers personals, del dia a dia, però van més enllà, perquè ens donen informació del context general, de l’estat de la investigació arqueològica, de persones que fan història… La gràcia és que hi apareixen diverses situacions personals i polítiques, i es nota l’entorn en què es mouen.

Per saber qui era Adolf Schulten, seguiu llegint l’entrevista clicant aquí.

Ager Tarraconensis

dimecres, 4/01/2012

“El territori de Tàrraco té una densitat de vil·les per sobre de la mitjana de l’Imperi”

Ager.jpg

La Dra. Prevosti i el Dr. Guitart, directors científics del Projecte Ager Tarraconensis. Foto: C. Badia

Comencem l’any 2012 proposant-vos l’entrevista a Marta Prevosti i Josep Guitart, directors científics del Projecte Ager Tarraconensis. Acaben de publicar, com a directors científics de la recerca, el volum dedicat al poblament del territori de Tàrraco. Aquest llibre se suma als dos que ja hi ha publicats dins de la sèrie sobre l’agerTarraconensis, un sobre els aspectes històrics i el marc natural i l’altre sobre les inscripcions romanes.

Què és el Projecte Ager Tarraconensis?

És l’estudi de paisatge i territori de l’ager de Tàrraco, agafant totes les dades arqueològiques i de paisatge pròpiament i integrant-les per poder veure com ha funcionat l’evolució d’aquesta àrea entre l’època ibèrica i la tardoantiguitat, és a dir, entre el 500 aC i el 712 dC.

Sou els primers a fer un estudi global així?

És un tipus d’estudi que no s’havia fet mai, amb un plantejament de tanta complitud i envergadura, amb una gran quantitat d’investigadors de diferents especialitats (en total, 43) i amb uns resultats inèdits absolutament i molt interessants. La magnitud de l’estudi no ha anat en detriment de la profunditat.

En quina àrea geogràfica us heu centrat?

Hem agafat una àrea que inclou el Baix Camp, el Tarragonès i un municipi de l’Alt Camp. Per això inicialment dèiem que era un estudi “a la dreta del riu Francolí”. És una zona on els establiments rurals no disposen de gaires estudis (a diferència d’altres zones com el Maresme, el Vallès i comarques gironines, molt treballades, amb moltes excavacions, molt madures per imbricar-ho tot). Pel que fa als estudis individuals dels establiments, l’ager Tarraconenesis estava força negligit, perquè fins ara els esforços s’han centrat més en el nucli Tàrraco per la gran riquesa arqueològica que té. En canvi, aquest estudi de conjunt permet conèixer aspectes que en aquelles àrees amb més dades no s’han treballat. Tàrraco disposa ara d’un estudi de conjunt del seu territori com cap altra ciutat romana de la península Ibèrica.

Seguiu descobrint l’Ager Tarraconensis clicant aquest enllaç.