Entrades amb l'etiqueta ‘Grècia’

Grecs a la península Ibèrica

dimecres, 18/07/2012

Aquests dies hem parlat amb Xavier Aquilué, director i responsable científic de Centre Iberia Graeca: aquest centre té l’objectiu de documentar, investigar i difondre el patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica. L’ICAC hi ha col·laborat introduint-hi els objectes de procedència grega trobats als jaciments de les comarques de Tarragona. El Centre es va presentar a l’Institut l’11 de juny.

Xavier Aquilué, director del projecte Iberia Graeca

Què és el Centre Iberia Graeca?
Un organisme que té com a objectiu la recerca, la documentació i la difusió del llegat arqueològic grec de la península Ibèrica. La web és l’eina principal de treball. S’hi estan ordenant i recollint en una base documental tots els objectes grecs que van arribar a la península Ibèrica a l’antiguitat i que s’han recuperat en excavacions.

De cada objecte en feu una fitxa.
Sí, amb la procedència, la cronologia, la tipologia, el museu on és, la bibliografia i la part gràfica. L’objectiu és disposar en un mateix sistema de documentació tota la informació facilitada per aquests materials.

Quin tipus de materials documenteu?
Tots els objectes grecs publicats fins ara procedents de jaciments de la península Ibèrica, és a dir, ceràmiques, bronzes, monedes, escultures, inscripcions, elements arquitectònics… A la base documental, no hi incloem objectes grecs de col·leccions que es troben en museus i que procedeixen de fora de la península.

Parla’ns de la col·laboració de l’ICAC.
Amb l’ICAC hem introduït 536 materials ceràmics grecs procedents de 39 jaciments arqueològics de les comarques de Tarragona publicats en 240 referències bibliogràfiques diferents. L’ICAC, per fer-ho, ha contractat Faustino Pérez, que ha tingut l’assessorament de la Dra. Maite Miró, del Consell Científic del Centre. Això lliga amb un dels nostres objectius: la formació de joves investigadors en arqueologia grega.

Web del projecte Iberia Graeca

D’on surt la idea de crear el Centre?
Surt el 2005, quan jo era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i col·laborava amb Dra. Paloma Cabrera del Museo Arqueológico Nacional. L’any 2007 es va publicar al BOE el decret de creació del Centre, però no va ser fins a finals del 2010 que l’Administració dota el centre de personal, pressupost i seu pròpia, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries, la Palaiapòlis d’Emporion, a partir del 2011.

Comença a funcionar, doncs, l’any passat.
Sí, prioritzant la base documental de la web, donant a conèixer el centre i fent convenis de col·laboració amb institucions per, entre altres, contractar joves documentalistes que s’especialitzin en arqueologia grega. Entre aquestes institucions, cal destacar l’ICAC i la Universitat Autónoma de Madrid. Passat l’estiu s’hi incorporarà la Junta d’Andalusia.

En quin moment està el Centre?
Es comença a desenvolupar amb força. Tenim més de 3.000 objectes trobats a Tarragona, a Girona i a les províncies d’Andalusia. I esperem que l’any vinent Portugal en formi i es puguin incorporar els materials apareguts al país veí.

Documentant sempre només materials arqueològics ja publicats?
Sí, però en una segona fase volem introduir a la base de dades els materials grecs apareguts en excavacions ara encara inèdites. Intentarem trobar els recursos perquè aquests materials s’estudiïn, es publiquin i formin part de la nostra base documental.

Teniu cap model de referència?
Bases documentals com la nostra cada vegada seran més nombroses. Actualment ja existeix la base de dades del Metropolitan Museum de Nova York, amb tots els seus fons digitalitzats, o el magnífic arxiu fotogràfic i documental de ceràmica grega de John D. Beazley (l’arxiu Beazley) de la Universitat d’Oxford.

Quin ús us sembla que tindrà aquesta base de dades?
Serà una eina clau per a la recerca de l’època clàssica, i una eina perquè se socialitzi i es difongui a la xarxa, a l’abast de qualsevol persona del món que hi estigui interessada!

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

 

 

Economia i religió: un duet que ve d’antic…

divendres, 8/06/2012

Aquesta setmana hem parlat amb Marta García Morcillo i Kyle Erikson, de la Universitat de Gal·les Trinity Saint David (Regne Unit), són membres del projecte “Camins sagrats: comerç, rutes i cultes a la Mediterrània antiga”. Fa poc van venir a presentar aquest projecte a l’ICAC en el seminari Religió, iconografia i economia en el món antic.

Què és un lloc de culte?
No cal que sigui un temple, un altar o una construcció de l’home: pot ser una gruta… o un bosc! A Grècia i a Roma hi havia els boscos sacres. També hi ha hagut muntanyes sagrades, venerades com un déu.

A vosaltres us interessa la relació entre llocs de culte i economia.
Volem estudiar la Mediterrània des d’aquesta prespectiva nova entre els segles XII aC i VI dC. És a dir, tota l’antiguitat. I no només la Mediterrània, sinó també les zones limítrofs: Àfrica (la cultura del Sàhara, Egipte, etc.), Pèrsia i les cultures mesopotàmiques, Aràbia, i les cultures atlàntiques, com la celta.

Eonomia_Reigio.jpgQui sou?
Un equip interdisciplinari de deu persones, entre arqueòlegs, antropòlegs, historiadors, teòlegs i filòlegs clàssics. Aviat tindrem incorporacions de dues universitats alemanyes, Heidelberg i Mainz. La nostra voluntat és anar ampliant el grup i que puguem integrar escoles i tradicions de diversos països, com l’ICAC. Els investigadors catalans hi estan convidats!

Hi pot haver economia sense religió, però religió sense economia no?
Aquesta pregunta ens fa pensar! I si la traslladéssim a la creació del lloc de culte, hauríem de dir que és veritat, perquè els llocs de culte solen tenir un vincle amb activitats econòmiques o seculars. Sovint són llocs neutrals, a mig camí entre el món terrenal i el món diví. I aquest fet, que siguin espais especials i segurs, facilita l’intercanvi comercial i cultural.

I creen rutes entre ells?
Sí, perquè entre aquests llocs sagrats hi ha comunicació: hi circulen materials, persones, idees… O sigui que entre ells hi ha un vincle, i l’hem d’entendre de manera territorialitzada.

Les rutes sagrades coincideixen amb les naturals?
Molt sovint són rutes creades per la geografia, sí, i coincideixen amb altres rutes, com els camins de la transhumància, com ens ha demostrat la Diana Gorostidi en el cas d’Hèrcules a la Itàlia central. Els espais sagrats no sempre estan situats en indrets estratègics, però sí en llocs naturals especials.

La natura marca l’enclavament sacre?
Què és primer, el temple o el lloc? Això no ho resoldrem. Per posar un exemple de casa nostra, segur que Montserrat, per la seva orografia tan única, ja era un lloc de culte precristià. Però el que a nosaltres ens interessa, i és nou, és connectar amb l’entorn d’aquests llocs i estudiar els patrons de continuïtat que han tingut.

Canviar per continuar, com tot?
Sí, els llocs de culte s’adapten als canvis igual que els mercats. Amb la romanització, per exemple, els cultes que ja existeixen s’enfronten als cultes nous. Com sobreviuen? Per què? Com es transformen?

Posa’ns-en un exemple.
Hi ha el cas paradigmàtic d’Efes, com ens ha explicat l’Horacio González: passa de lloc de culte grec a lloc de culte cristià! Era una ciutat tan coneguda, tan potent, amb una força tel·lúrica tan gran, que no es podia perdre.

Els pelegrinatges porten riquesa.
I tant, perquè no només genera comerç de relíquies i d’objectes votius. On hi ha gent hi ha comerç, però no només comerç! De fet hi ha rutes comercials consolidades per un ús religiós, com el pelegrinatge. Aquest seria el cas, per exemple, dels santuaris panhel·lènics del sud de Grècia, com Delfos.

Quines altres rutes us interessen?

Les rutes d’esclaus en època grecoromana. Hi ha santuaris lligats al comerç i transport d’esclaus, i en alguns d’aquests santuaris s’hi podia fer manumissió, és a dir, funcionaven com a lloc on es feia la cerimònia d’alliberament d’esclaus.

La creació d’identitat és un altre aspecte de la vostra recerca.
Ens interessa com els llocs sacres fomenten, regulen i contribueixen a crear identitats, i a transformar-les! Diem “identitats” perquè se’n sobreposen moltes. Una persona, per exemple, podia ser home, estranger, pelegrí, comerciant de vi (la professió era molt important) i devot d’Afrodita.

Que complex.
És complex i fàcil alhora, perquè ho entenem per sentit comú en el món d’avui, i ens falta entendre-ho en el món antic. Ara passa igual: pots compartir identitat amb un japonès si tots dos sou del Barça, perquè compartiu un ritual col·lectiu, unes emocions, però alhora tots dos teniu moltes altres identitats.

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

De l’arqueologia a la literatura grega arcaica

dijous, 27/10/2011

Com ja us deveu imaginar, a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica no només hi investiguen arqueòlegs: hi treballen experts en diverses àrees del món antic, com per exemple filòlegs clàssics. Avui us convidem a descobrir el món de la literatura grega antiga de la mà del Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC, que ens parla de la poesia lírica coral grega.

 

Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC. Foto: C. Badia

Per què t’interessa el poeta Estesícor d’Hímera?

Perquè és un poeta arcaic, del 600 aC, que es coneix poc. Se n’han conservat molt pocs fragments però és un poeta molt influent en la iconografia en època arcaica i clàssica, i en els autors posteriors. Hi ha molta literatura indirecta sobre ell! A més era d’Hímera, una ciutat grega de Sicília, i representa la incorporació al nucli de la cultura grega de l’espai occidental de la Mediterrània. També té interès per a mi perquè és un dels poetes més importants de la lírica coral.

La lírica coral és un tema de recerca teu.

Sí, la funcionalitat del cor en la cultura grega, que ja era important molt abans del naixement del teatre. M’interessa com a poesia i sobretot com a pràctica ritual, a l’hora d’articular tots els espais de la cultura grega. Parlo d’aspectes que solem separar del text i de la dansa, com l’origen de l’organització territorial, de l’espai urbà, les institucions polítiques i judicials, les festes religioses, etc.

Situem-nos: un cor només és un grup de gent que canta?

Sí, i que balla, i amb la seva actuació articula espais, perquè és una pràctica ritualitzada que funciona com a mecanisme a través del qual s’organitza l’espai. El cor és una estructura harmònica: de vegades en forma de rotllana, símbol de la cohesió del grup, i de vegades com a dos semicors separats i enfrontats, o com a fileres que obren camins.

Seguiu endinsant-vos en l’entrevista i descobriu La coralitat com a matriu de la cultura grega.