Entrades amb l'etiqueta ‘Filologia clàssica’

Trencaclosques a l’amfiteatre de Tarragona

dimarts, 12/06/2012

Inscripció reconstruïda de l'Amfiteatre romà de Tàrraco, durant el festival Tàrraco Viva. Foto: I. Rodà

Qui hagi estat ja sap que l’amfiteatre romà de Tarragona és un edifici impressionant: hi cabien 14.000 espectadors i s’hi celebraven lluites de gladiadors. El que menys persones saben, però, és que dins d’aquest edifici públic, s’hi amaga la inscripció més llarga fins ara trobada a tot l’imperi romà. Les investigacions arqueològiques permeten confirmar que l’edifici va ser construït en temps de Trajà o Adrià, i que en època de l’emperador Elagàbal (o Heliogàbal) es va remodelar sumptuosament.

La inscripció en qüestió va ser estudiada amb detall i reconstruïda pel Prof. Géza Alföldy: Estava feta per blocs de pedra i tenia una longitud de 147 metres. Ara només es conserva un 40% del total: 51 blocs amb fragments desordenats, trobats en èpoques i llocs diferents. ¿Com s’ho va fer el professor Aföldy per resoldre aquest trencaclosques?

  • Primer pas: estudiant el context de la inscripció. Una inscripció en un edifici tan important i en una ubicació tan a la vista dels espectadors només podia correspondre a personatges d’alt estament social. A més de les lletres recuperades, trobem un fet curiós: moltes estan esborrades expressament ja en època antiga, com si haguessin volgut suprimir el nom d’algú. Això es coneix com a damnatio memoriae, i era una condemna oficial que esborrava de tots els llocs públics la imatge i el nom de certes persones considerades nefastes. Aquesta condemna va afectar cèlebres emperadors romans, com Neró, Domicià, Còmode, Geta i  Elagàbal. El cas d’aquests dos últims, però, va ser excepcional: no només se’ls va esborrar el nom, sinó tot el seu títol imperial. I aquest és el cas de la inscripció de l’amfiteatre de Tàrraco.
  • Segon pas: Fixant-nos en la ubicació de diversos fragments, especialment en les seqüències CE, RD i AG, que només tenen cabuda en el nom d’Elagàbal, que a més d’Emperador tenia el títol de Sacerdot del Sol: Sacerdos amplissimus Dei Invicti Solis Elagabali.

Ironia de la història: Aquesta costosa intervenció només va durar un any, ja que després de la caiguda en desgràcia d’Elagàbal, el seu nom va ser esborrat del podi de l’edifici que havia rehabilitat. La coincidència del seu nom amb el del seu successor van fer que probablement es pintessin les noves lletres directament a sobre, mentre que la resta dels blocs van ser unificats segurament pintats de vermell. L’edifici va ser utilitzat almenys fins al segle IV per a la realització de jocs o actes celebratius. El text de la inscripció devia quedar completament camuflat, i va ser oblidat. Vet aquí, doncs, que la inscripció més llarga va ser també una de les menys perdurables de tota la península.

Croquis de la reconstrucció i fregments originats de la inscripció de l'Anfiteatre romà de Tàrraco (Alföldy, G. 1997: Die Bauinschriften Des Aquäduktes Von Segovia Und Des Amphitheaters Von Tarraco, Berlín, De Gryter (Madrider Forschungen, Band 19)

 Dra. Diana Gorostidi Pi
Investigadora de l’ICAC

Economia i religió: un duet que ve d’antic…

divendres, 8/06/2012

Aquesta setmana hem parlat amb Marta García Morcillo i Kyle Erikson, de la Universitat de Gal·les Trinity Saint David (Regne Unit), són membres del projecte “Camins sagrats: comerç, rutes i cultes a la Mediterrània antiga”. Fa poc van venir a presentar aquest projecte a l’ICAC en el seminari Religió, iconografia i economia en el món antic.

Què és un lloc de culte?
No cal que sigui un temple, un altar o una construcció de l’home: pot ser una gruta… o un bosc! A Grècia i a Roma hi havia els boscos sacres. També hi ha hagut muntanyes sagrades, venerades com un déu.

A vosaltres us interessa la relació entre llocs de culte i economia.
Volem estudiar la Mediterrània des d’aquesta prespectiva nova entre els segles XII aC i VI dC. És a dir, tota l’antiguitat. I no només la Mediterrània, sinó també les zones limítrofs: Àfrica (la cultura del Sàhara, Egipte, etc.), Pèrsia i les cultures mesopotàmiques, Aràbia, i les cultures atlàntiques, com la celta.

Eonomia_Reigio.jpgQui sou?
Un equip interdisciplinari de deu persones, entre arqueòlegs, antropòlegs, historiadors, teòlegs i filòlegs clàssics. Aviat tindrem incorporacions de dues universitats alemanyes, Heidelberg i Mainz. La nostra voluntat és anar ampliant el grup i que puguem integrar escoles i tradicions de diversos països, com l’ICAC. Els investigadors catalans hi estan convidats!

Hi pot haver economia sense religió, però religió sense economia no?
Aquesta pregunta ens fa pensar! I si la traslladéssim a la creació del lloc de culte, hauríem de dir que és veritat, perquè els llocs de culte solen tenir un vincle amb activitats econòmiques o seculars. Sovint són llocs neutrals, a mig camí entre el món terrenal i el món diví. I aquest fet, que siguin espais especials i segurs, facilita l’intercanvi comercial i cultural.

I creen rutes entre ells?
Sí, perquè entre aquests llocs sagrats hi ha comunicació: hi circulen materials, persones, idees… O sigui que entre ells hi ha un vincle, i l’hem d’entendre de manera territorialitzada.

Les rutes sagrades coincideixen amb les naturals?
Molt sovint són rutes creades per la geografia, sí, i coincideixen amb altres rutes, com els camins de la transhumància, com ens ha demostrat la Diana Gorostidi en el cas d’Hèrcules a la Itàlia central. Els espais sagrats no sempre estan situats en indrets estratègics, però sí en llocs naturals especials.

La natura marca l’enclavament sacre?
Què és primer, el temple o el lloc? Això no ho resoldrem. Per posar un exemple de casa nostra, segur que Montserrat, per la seva orografia tan única, ja era un lloc de culte precristià. Però el que a nosaltres ens interessa, i és nou, és connectar amb l’entorn d’aquests llocs i estudiar els patrons de continuïtat que han tingut.

Canviar per continuar, com tot?
Sí, els llocs de culte s’adapten als canvis igual que els mercats. Amb la romanització, per exemple, els cultes que ja existeixen s’enfronten als cultes nous. Com sobreviuen? Per què? Com es transformen?

Posa’ns-en un exemple.
Hi ha el cas paradigmàtic d’Efes, com ens ha explicat l’Horacio González: passa de lloc de culte grec a lloc de culte cristià! Era una ciutat tan coneguda, tan potent, amb una força tel·lúrica tan gran, que no es podia perdre.

Els pelegrinatges porten riquesa.
I tant, perquè no només genera comerç de relíquies i d’objectes votius. On hi ha gent hi ha comerç, però no només comerç! De fet hi ha rutes comercials consolidades per un ús religiós, com el pelegrinatge. Aquest seria el cas, per exemple, dels santuaris panhel·lènics del sud de Grècia, com Delfos.

Quines altres rutes us interessen?

Les rutes d’esclaus en època grecoromana. Hi ha santuaris lligats al comerç i transport d’esclaus, i en alguns d’aquests santuaris s’hi podia fer manumissió, és a dir, funcionaven com a lloc on es feia la cerimònia d’alliberament d’esclaus.

La creació d’identitat és un altre aspecte de la vostra recerca.
Ens interessa com els llocs sacres fomenten, regulen i contribueixen a crear identitats, i a transformar-les! Diem “identitats” perquè se’n sobreposen moltes. Una persona, per exemple, podia ser home, estranger, pelegrí, comerciant de vi (la professió era molt important) i devot d’Afrodita.

Que complex.
És complex i fàcil alhora, perquè ho entenem per sentit comú en el món d’avui, i ens falta entendre-ho en el món antic. Ara passa igual: pots compartir identitat amb un japonès si tots dos sou del Barça, perquè compartiu un ritual col·lectiu, unes emocions, però alhora tots dos teniu moltes altres identitats.

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

Martí Boada, Plini el Vell i els delictes ecològics

dilluns, 2/04/2012

Aquesta setmana parlem amb  Martí Boada i Juncà, geògraf doctor en Ciències Ambientals. El seu camp d’interès és el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). El 2011 va ser comissari a Catalunya de l’Any internacional dels boscos.

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Per un ambientòleg, quin interès té l’arqueologia clàssica?
És molt important, perquè per entendre la situació ambiental actual i l’estructura dels nostres paisatges ens hem de remuntar tan enrere com ens sigui possible. He treballat molts textos clàssics: Estrabó, Columel·la, Plini i un llarg etcètera. Aquests testimonis escrits m’han estimulat molt, més potser que les troballes arqueològiques pròpiament.

Parla’ns-en.
La Història natural de Plini és sensacional. Deixant a part Aristòtil, és la primera història natural, el primer inventari precientífic. Fa un retrat de l’entorn una mica fantasiós però interessantíssim!

Per què?
Perquè, entre altres coses, formula el primer cas de delicte ecològic. Mostra una visió precientífica però ja ecològica. Diu que qui mata una cigonya se l’hauria de condemnar a mort, perquè les cigonyes controlen la població de rates i gripaus. Entén el paper regulador de les cigonyes, és a dir: entén l’estructura de la piràmide tròfica! Condemnar a mort per matar una cigonya és un supòsit fortíssim, i és el primer cop que es documenta una penalització per motius ecològics.

I Estrabó, per què també t’és interessant?
El tercer volum de la Geographica d’Estrabó ens ha permès veure la situació paisatgística ibèrica. Alerta, no descriu la península com una selva: diu que és boscosa. D’aquesta obra se n’ha extret la falsa imatge de la península com una selva, i n’ha sortit el mite de l’esquirol que podia anar dels Pirineus a l’estret de Gibraltar saltant de banca en branca. Ha anat molt bé per segons quins discursos que denuncien la desforestació.

Hispània volia dir ‘terra de conills’.
Estrabó diu que els pobles del sud-est ibèric s’han d’exiliar per culpa d’una plaga de conills. Els conills, a part de menjar-se els conreus, quan orinen fan un esgarrapall que si són molts acaben desestructurant el sòl. Aquest potser és el primer impacte ambiental sobre la població documentat a la península. D’aquest episodi també revela que aquesta cultura ibèrica no menjava conills, és a dir, no incorporava a la seva dieta una proteïna que tenia ben disponible!

Com canvia el paisatge amb els romans?
Com diu Estrabó, a la península hi havia molta densitat forestal, i els romans van començar a aprofitar les planes fèrtils, van fer deveses… Els assentament s molts cops no els triaven, sinó que s’establien on ja hi havia poblats ibèrics, tot i que ells preferien les planes fluvials perquè asseguraven la mobilitat. La domus havia d’estar ben comunicada, per anar bé al costat de la mateixa Via Augusta. Quin ordit de vies es va fer! L’hem ben heredat.

Com tantíssimes altres coses!
Mira, el model d’agricultura que descriu Cató a De Agri Cultura encara és vigent. Diu que al voltant de la domus hi ha d’haver en primer lloc el jardí, amb plantes remeieres, culinàries i decoratives. En segon lloc, l’hort, que té una oferta estacional molt variada i proveeix d’aliment fresc en un moment en què no hi ha gaires sistemes de conservació. En tercer lloc, els secans de cereals, per poder fer el pa i també per tirar endavant la producció de proteïnes, és a dir, els ramats. En quart lloc, els fruiters de secà: la vinya, l’olivera, els avellanerars… I en cinquè lloc el bosc, per a la producció d’energia i de fusta. Aquest model ha valgut fins a l’arribada dels hidrocarburs fòssils.

Fantàstic!
Ah, i també encara val tot el que diu Columel·la dels empelts, els vivers forestals, la vinya, la preparació de les terres… L’arada romana aguanta fins ara!

Aegueix descobrint tot el que l’arqueologia clàssica aporta als estudis de les Ciències Ambientals en aquest enllaç.

 

Text de Carme Badia i Puig
Març del 2012

 

De l’arqueologia a la literatura grega arcaica

dijous, 27/10/2011

Com ja us deveu imaginar, a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica no només hi investiguen arqueòlegs: hi treballen experts en diverses àrees del món antic, com per exemple filòlegs clàssics. Avui us convidem a descobrir el món de la literatura grega antiga de la mà del Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC, que ens parla de la poesia lírica coral grega.

 

Dr. Jesús Carruesco, professor de Filologia clàssica de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’ICAC. Foto: C. Badia

Per què t’interessa el poeta Estesícor d’Hímera?

Perquè és un poeta arcaic, del 600 aC, que es coneix poc. Se n’han conservat molt pocs fragments però és un poeta molt influent en la iconografia en època arcaica i clàssica, i en els autors posteriors. Hi ha molta literatura indirecta sobre ell! A més era d’Hímera, una ciutat grega de Sicília, i representa la incorporació al nucli de la cultura grega de l’espai occidental de la Mediterrània. També té interès per a mi perquè és un dels poetes més importants de la lírica coral.

La lírica coral és un tema de recerca teu.

Sí, la funcionalitat del cor en la cultura grega, que ja era important molt abans del naixement del teatre. M’interessa com a poesia i sobretot com a pràctica ritual, a l’hora d’articular tots els espais de la cultura grega. Parlo d’aspectes que solem separar del text i de la dansa, com l’origen de l’organització territorial, de l’espai urbà, les institucions polítiques i judicials, les festes religioses, etc.

Situem-nos: un cor només és un grup de gent que canta?

Sí, i que balla, i amb la seva actuació articula espais, perquè és una pràctica ritualitzada que funciona com a mecanisme a través del qual s’organitza l’espai. El cor és una estructura harmònica: de vegades en forma de rotllana, símbol de la cohesió del grup, i de vegades com a dos semicors separats i enfrontats, o com a fileres que obren camins.

Seguiu endinsant-vos en l’entrevista i descobriu La coralitat com a matriu de la cultura grega.