Entrades amb l'etiqueta ‘entrevistes’

Restes romanes a Barcelona

dimecres, 11/04/2012

Fa uns dies us explicàvem el viatge de les quatre columnes del palau de la Generalitat: un viatge llarg i apassionant, des de Troia fins a Barcelona, i de 1.900 anys de durada. Però sabíeu que el centre de Barcelona està farcit de restes arqueològiques romanes? Us heu entretingut mai a descobrir-les amb detall?

Moltes vegades aquestes restes romanes no són fàcils d’identificar, per això avui us proposem aquest reportatge en vídeo:  acompanyats per la Dra. Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, aprendrem algunes tècniques per identificar aquestes restes romanes, i descobrirem obres emblemàtiques del Museu Frederic Marès de Barcelona i de la capella de Sant Ramon de Penyafort de la Catedral de Barcelona, que reaprofiten elements romans.

 

Martí Boada, Plini el Vell i els delictes ecològics

dilluns, 2/04/2012

Aquesta setmana parlem amb  Martí Boada i Juncà, geògraf doctor en Ciències Ambientals. El seu camp d’interès és el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). El 2011 va ser comissari a Catalunya de l’Any internacional dels boscos.

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Per un ambientòleg, quin interès té l’arqueologia clàssica?
És molt important, perquè per entendre la situació ambiental actual i l’estructura dels nostres paisatges ens hem de remuntar tan enrere com ens sigui possible. He treballat molts textos clàssics: Estrabó, Columel·la, Plini i un llarg etcètera. Aquests testimonis escrits m’han estimulat molt, més potser que les troballes arqueològiques pròpiament.

Parla’ns-en.
La Història natural de Plini és sensacional. Deixant a part Aristòtil, és la primera història natural, el primer inventari precientífic. Fa un retrat de l’entorn una mica fantasiós però interessantíssim!

Per què?
Perquè, entre altres coses, formula el primer cas de delicte ecològic. Mostra una visió precientífica però ja ecològica. Diu que qui mata una cigonya se l’hauria de condemnar a mort, perquè les cigonyes controlen la població de rates i gripaus. Entén el paper regulador de les cigonyes, és a dir: entén l’estructura de la piràmide tròfica! Condemnar a mort per matar una cigonya és un supòsit fortíssim, i és el primer cop que es documenta una penalització per motius ecològics.

I Estrabó, per què també t’és interessant?
El tercer volum de la Geographica d’Estrabó ens ha permès veure la situació paisatgística ibèrica. Alerta, no descriu la península com una selva: diu que és boscosa. D’aquesta obra se n’ha extret la falsa imatge de la península com una selva, i n’ha sortit el mite de l’esquirol que podia anar dels Pirineus a l’estret de Gibraltar saltant de banca en branca. Ha anat molt bé per segons quins discursos que denuncien la desforestació.

Hispània volia dir ‘terra de conills’.
Estrabó diu que els pobles del sud-est ibèric s’han d’exiliar per culpa d’una plaga de conills. Els conills, a part de menjar-se els conreus, quan orinen fan un esgarrapall que si són molts acaben desestructurant el sòl. Aquest potser és el primer impacte ambiental sobre la població documentat a la península. D’aquest episodi també revela que aquesta cultura ibèrica no menjava conills, és a dir, no incorporava a la seva dieta una proteïna que tenia ben disponible!

Com canvia el paisatge amb els romans?
Com diu Estrabó, a la península hi havia molta densitat forestal, i els romans van començar a aprofitar les planes fèrtils, van fer deveses… Els assentament s molts cops no els triaven, sinó que s’establien on ja hi havia poblats ibèrics, tot i que ells preferien les planes fluvials perquè asseguraven la mobilitat. La domus havia d’estar ben comunicada, per anar bé al costat de la mateixa Via Augusta. Quin ordit de vies es va fer! L’hem ben heredat.

Com tantíssimes altres coses!
Mira, el model d’agricultura que descriu Cató a De Agri Cultura encara és vigent. Diu que al voltant de la domus hi ha d’haver en primer lloc el jardí, amb plantes remeieres, culinàries i decoratives. En segon lloc, l’hort, que té una oferta estacional molt variada i proveeix d’aliment fresc en un moment en què no hi ha gaires sistemes de conservació. En tercer lloc, els secans de cereals, per poder fer el pa i també per tirar endavant la producció de proteïnes, és a dir, els ramats. En quart lloc, els fruiters de secà: la vinya, l’olivera, els avellanerars… I en cinquè lloc el bosc, per a la producció d’energia i de fusta. Aquest model ha valgut fins a l’arribada dels hidrocarburs fòssils.

Fantàstic!
Ah, i també encara val tot el que diu Columel·la dels empelts, els vivers forestals, la vinya, la preparació de les terres… L’arada romana aguanta fins ara!

Aegueix descobrint tot el que l’arqueologia clàssica aporta als estudis de les Ciències Ambientals en aquest enllaç.

 

Text de Carme Badia i Puig
Març del 2012

 

Arqueologia de la mort (II)

divendres, 23/03/2012
Parker.jpg

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012

Les vil·les romanes

dimarts, 7/02/2012

La Dra. Annalisa Marzano a la biblioteca de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem l’entrevista a Annalisa Marzano, professora a la Universitat de Reading (Regne Unit), ha centrat bona part dels seus estudis en l’economia rural i el sistema de la vil·la en el món romà. És autora, entre altres, del llibre Roman villas in central Italy. A social and economic history. Ha estat la professora convidada del seminari internacional d’Arqueologia Clàssica, que ha tingut lloc a l’ICAC els dies 31 de gener i 1 de febrer, amb el títol “Hàbitat rural i transformació del paisatge a l’Antiguitat”.

És una experta en vil·les.

Bé, m’ha interessat estudiar l’economia de les vil·les i la seva funció social. És a dir, estudiar les vil·les com a estructura productiva i des del punt de vista social, i com això canvia al llarg del temps.

La “funció social” de les vil·les!

Sí, per exemple les relacions entre propietaris i veïns, entre propietaris i ciutats… Hem de pensar que la vil·la també es fa servir per rebre amics i clients. És un lloc per als negocis, els banquets, els banys… Al segle II dC la vil·la té una funció social molt concreta.

Són llocs per parlar.

Plini el Jove, autor del segle II dC, explica fins a quin punt la vil·la és un lloc de trobada. Lloc de trobada fora ciutat. Però hi ha un lligam fort entre els propietaris i els nobles de ciutat que formen part del consell municipal. També hi ha una relació forta amb la ciutat, ja que els propietaris més rics en són benefactors: restauren temples, edificis públics o fan altres tipus de donacions, i a canvi la ciutat els dedica estàtues en honor seu.

Des del camp influïen a ciutat.

Amb l’Imperi fer carrera política és més limitat que en temps de la República, perquè tot depèn de la relació amb l’emperador. A Roma les elits ja no poden construir, per exemple, perquè la contrucció és monopoli de l’emperador. De manera que la seva influència queda fragmentada i ja no està focalitzada a Roma. A les zones rurals de la Itàlia central és el moment que comencen a emergir propietaris que ajuden, medien…

Seguiu descobrint què s’hi feia a les vil·les romanes llegint l’entrevista sencera.

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

Les cartes de Schulten

dimecres, 18/01/2012
Schulten.jpg

Els arqueòlegs Jaume Massó i M. Eugenia R. Tajuelo, autors del llibre. Foto: C. Badia

Aquesta setmana us proposem l’entrevista als arqueòlegs Jaume Massó i M. Eugenia R. Tajuelo. Acaben de publicar el llibre Adolf Schulten en Reus y Tarragona. El legado Salvador Vilaseca (Ediciones de La Ergástula, Madrid, 2011). L’arqueòloga M. Eugenia R. Tajuelo ja va publicar el 2008 un recull de l’arqueòleg alemany, Adolf Schulten. Epistolario y referencias historiográficas. Arran d’aquest llibre, va contactar amb ella el també arqueòleg Jaume Massó, director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus. De la trobada n’ha nascut aquest llibre que han presentat al desembre i que aplega la col·lecció de cartes que Salvador Vilaseca va rebre de Schulten al llarg de quinze anys.

Per què és important aquest llibre?

Perquè permet conèixer aspectes de la investigació arqueològica de Tàrraco a través de la relació de dos personatges: un professor alemany d’Història antiga i un metge i prehistoriador reusenc. Gràcies a l’arqueologia es van fer amics, i més i tot, perquè Salvador Vilaseca va tenir cura de la salut de Schulten, i algun cop li va arribar a salvar la vida i tot!

Bona part del volum l’ocupen les cartes.

Són 60 cartes i altres documents (postals, telegrames) que Salvador Vilaseca rep de Schulten entre el 1940 i el 1954. Tenim la sort que el doctor Vilaseca ho guardava tot, de manera que al Museu tenim un fons important. Em fa la sensació que Schulten era més despreocupat en aquest sentit, i moltes cartes les devia llençar. De fet ha sigut impossible recuperar les cartes que rebia Schulten. O sigui que no sabem a ell què li escriuen!

De les cartes que Schulten envia a Vilaseca, què se n’extreu?

Aparentment semblen papers personals, del dia a dia, però van més enllà, perquè ens donen informació del context general, de l’estat de la investigació arqueològica, de persones que fan història… La gràcia és que hi apareixen diverses situacions personals i polítiques, i es nota l’entorn en què es mouen.

Per saber qui era Adolf Schulten, seguiu llegint l’entrevista clicant aquí.

Ager Tarraconensis

dimecres, 4/01/2012

“El territori de Tàrraco té una densitat de vil·les per sobre de la mitjana de l’Imperi”

Ager.jpg

La Dra. Prevosti i el Dr. Guitart, directors científics del Projecte Ager Tarraconensis. Foto: C. Badia

Comencem l’any 2012 proposant-vos l’entrevista a Marta Prevosti i Josep Guitart, directors científics del Projecte Ager Tarraconensis. Acaben de publicar, com a directors científics de la recerca, el volum dedicat al poblament del territori de Tàrraco. Aquest llibre se suma als dos que ja hi ha publicats dins de la sèrie sobre l’agerTarraconensis, un sobre els aspectes històrics i el marc natural i l’altre sobre les inscripcions romanes.

Què és el Projecte Ager Tarraconensis?

És l’estudi de paisatge i territori de l’ager de Tàrraco, agafant totes les dades arqueològiques i de paisatge pròpiament i integrant-les per poder veure com ha funcionat l’evolució d’aquesta àrea entre l’època ibèrica i la tardoantiguitat, és a dir, entre el 500 aC i el 712 dC.

Sou els primers a fer un estudi global així?

És un tipus d’estudi que no s’havia fet mai, amb un plantejament de tanta complitud i envergadura, amb una gran quantitat d’investigadors de diferents especialitats (en total, 43) i amb uns resultats inèdits absolutament i molt interessants. La magnitud de l’estudi no ha anat en detriment de la profunditat.

En quina àrea geogràfica us heu centrat?

Hem agafat una àrea que inclou el Baix Camp, el Tarragonès i un municipi de l’Alt Camp. Per això inicialment dèiem que era un estudi “a la dreta del riu Francolí”. És una zona on els establiments rurals no disposen de gaires estudis (a diferència d’altres zones com el Maresme, el Vallès i comarques gironines, molt treballades, amb moltes excavacions, molt madures per imbricar-ho tot). Pel que fa als estudis individuals dels establiments, l’ager Tarraconenesis estava força negligit, perquè fins ara els esforços s’han centrat més en el nucli Tàrraco per la gran riquesa arqueològica que té. En canvi, aquest estudi de conjunt permet conèixer aspectes que en aquelles àrees amb més dades no s’han treballat. Tàrraco disposa ara d’un estudi de conjunt del seu territori com cap altra ciutat romana de la península Ibèrica.

Seguiu descobrint l’Ager Tarraconensis clicant aquest enllaç.

Els capitells

dimecres, 28/12/2011

“Els capitells són clau per parlar de l’arquitectura de què formen part”

El Dr. Domingo a la biblioteca de l'ICAC. Foto: C. Badia

Aquesta setmana parlem amb el Dr. Javier Á.  Domingo, que acaba de publicar el llibre Capiteles tardorromanos y visigodos en la península ibèrica (siglos IV-VIII d. C.), dins de la col·lecció Documenta de l’ICAC. Actualment investiga a la Universitat de La Sapienza de Roma.

 Aquest llibre omple un buit?

Sí, es pot dir que faltava aquesta visió general de la producció de capitells en època tardana a la península Ibèrica: tallers, producció, distribució a la península, relacions amb altres àrees i influències d’Itàlia, del món bizantí, del nord d’Àfrica, etc. És un estudi que serà de gran ajuda per a altres investigacions futures de context d’aquestes peces peces.

Bona part del llibre és un catàleg.

Fer un catàleg ja és molt! És un catàleg que segueix la tradició, però amb la novetat que agrupa els capitells per àrees geogràfiques (és a dir, per topografia) i per tipologia d’edificis als quals pertanyen (és a dir, per context). Hi ha un total de 861 capitells.

Deunidó!

Una part del material és inèdit, i malgrat que el catàleg no és complet, perquè sempre em van arribant peces, és una eina per fer el salt dels capitells a l’estudi dels edificis per als quals han sigut pensats.

En quins aspectes dels capitells t’has fixat?

En dos principalment: les influències bizantines i les imitacions de models clàssics en els tallers visigots. Pels que fa a les influències bizantines, és important destacar la concentració que hi ha al nord de la península (Valladolid, Segòvia, etc.), la part més allunyada de la zona que dominaven els bizantins, al sud-est peninsular.

I això, com s’explica?

Si ho vols descobrir,  i vols conèixer més coses seobre els capitells, segueix llegint l’entrevista clicant aquí.

La conquesta romana de Catalunya

dimecres, 7/12/2011

Dr. Jaume Noguera, autor del llibre 'La conquesta romana de Catalunya'

Aquesta setmana us proposem l’entrevista a Jaume Noguera, professor de la Universitat de Barcelona i exinvestigador de l’ICAC , que acaba de publicar La conquesta romana de Catalunya. El llibre, de caràcter divulgatiu, ofereix una nova interpretació de la Segona Guerra Púnica, l’enfrontament entre romans i cartaginesos per l’hegemonia mediterrània a finals del segle III aC.

Per què has escrit un llibre sobre un tema prou conegut?

Perquè des del punt de vista arqueològic, d’aquest tema, no n’hi ha cap! Fins ara les interpretacions de la Segona Guerra Púnica tan sols es basaven en les fonts escrites, és a dir, en els fets narrats per autors antics com Polibi i Titus Livi.

I tu t’has basat en fonts arqueològiques.

Sí, el llibre presenta molt material inèdit procedent de les nostres prospeccions d’aquests últims anys. Aquesta documentació arqueològica m’ha permès fer una nova lectura, tenir una visió nova d’aquesta guerra al nord de l’Ebre, és a dir, a l’actual Catalunya.

Això sí que és notícia!

Per primer cop s’incorporen fonts arqueològiques al discurs d’aquest episodi. Se sap que els romans arriben el 218 aC per documentació escrita i indicis com les monedes, de la mateixa manera que se sap que Tarragona la funden els Escipions però… Què se n’ha trobat?

Si voleu saber què se n’ha trobat,  llegiu l’entrevista sencera en aquest enllaç.

El monestir bizantí de Cabrera

dijous, 24/11/2011
puche.JPG

Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem una entrevista a Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC. Des de la campanya del 2000, col·labora amb els arqueòlegs Magnalena Riera i Mateu Riera a l’àrea del monestir bizantí de l’illa de Cabrera, del que ja us havíem parlat  el mes de juliol en el post L’illa de Cabrera. L’excavació s’emmarca en el projecte “Recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de l’illa de Cabrera”. Patrocinat per l’Ajuntament de Palma, en són codirectors Magdalena Riera, arqueòloga municipal de Palma, i Mateu Riera.

En la campanya del 2011 hi han participat, en torns per setmanes, una vintena de persones de Mallorca, Catalunya, Granada, Sevilla i Romania. Hi ha arqueòlegs, historiadors, historiadors de l’art, especialistes en fauna, dibuixants, restauradors i obrers especialitzats. Des de l’ICAC també se n’estan fent analítiques de carbons i llavors, així com estudis de marbres (fets per la Unitat d’Estudis Arqueomètrics).

Josep Maria, en què us heu centrat, aquest estiu?
En la zona de la necròpolis del monestir bizantí, on abans hi havia hagut instal·lacions de producció de porpra. De fet hem continuat l’excavació del pla de les Figueres, a tocar del port, on la vam deixar el 2009, perquè l’any passat vam treballar en un possible eremitori (es Clot des Guix).

Heu trobat una cel·la del monestir?
No en diem “cel·la”, perquè no sabem si s’hi dormia. És una estructura arquitectònica quadrangular, de 4,5 per 2,5 metres. No hem esbrinat què era. Conté una pedra llisa que pot ser de molí de farina i fa pensar en un ús industrial. El que podem afirmar és que és una estructura tocant al monestir, una estructura complexa amb una cronologia que coincideix amb la cronologia del monestir.

Voleu saber-ne més? Llegiu l’entrevista sencera seguint aquest enllaç.

En record de l’eminent epigrafista Géza Alföldy

dimarts, 8/11/2011

El professor Alföldy fa un any, a la plaça del Fòrum de Tarragona. Foto: C. Badia

L’eminent epigrafista Géza Alföldy, professor d’Història Antiga de la Universitat de Heidelberg, va morir ahir, 6 de novembre, als 76 anys, a Atenes. Era a Grècia per ser investit com a doctor honoris causa a la Universitat de la Jònia, a Corfú.

El professor Alföldy formava part del Consell Científic Assessor de l’ICAC i la Universitat Rovira i Virgili l’havia investit doctor honoris causa el 2009.

Géza Alföldy (Budapest, 1935 – Atenes, 2011), historiador de l’antiguitat i epigrafista, doctor per la Universitat de Budapest el 1959, era professor emèrit de la Universitat de Heidelberg i secretari de l’Acadèmia de Ciències de Heidelberg.

Considerat l’especialista més important en epigrafia llatina i un dels principals coneixedors de la història social del món romà, va ser investit doctor honoris causa per nou universitats.

De fet la seva vinculació amb Tarragona ha estat sempre molt estreta arran de les nombroses amistats que va fer amb arqueòlegs tarragonins des que hi va arribar per primer cop als anys seixanta per preparar l’edició de les inscripcions romanes de la ciutat. Es va instal·lar un any en un primer pis a prop de l’amfiteatre, que sempre recordava amb molt afecte. L’obra resultant, Die römischen Inschriften von Tarraco (Berlín, 1975) va suposar un fort impuls per al millor coneixement històric de Tàrraco, un millor apropament al seu passat romà i una revalorització de les restes arqueològiques tarragonines.

Des de l’ICAC volem manifestar el nostre sentit condol per una pèrdua tan gran, no només per la vàlua del profesor Alföldy com a investigador, sinó també pel seva personalitat, el seu carisma i entusiasme per la feina, i la seva dedicació a la formació de les generacions més joves, que sempre va ajudar i encoratjar.

Llegiu la notícia sencera al web de l’ICAC, i Llegiu i sentiu la conversa entre el professor Alföldy i la directora de l’ICAC, la també epigrafista Isabel Rodà, el novembre del 2010.