Entrades amb l'etiqueta ‘documentació gràfica’

Arqueologia en directe: Althiburos, Tunísia

dimarts, 18/09/2012

Campanya d'excavació estiu 2012 al jaciment d'Althiburos (Tunsísia). Foto: Joan Canela

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Durant uns dies de juliol, i com ja us vam explicar en aquest post, arqueòlegs i tècnics de l’ICAC es van desplaçar al jaciment d’Althiburos, una antiga ciutat númido-romana de Tunísia, a l’Àfrica. Situada al cor de l’antiga Numídia, a 180 km al sud-oest de Tunis, és especial perquè és la ciutat númida excavada amb uns orígens més antics i de més llarga durada: dels segles X-IX aC al segle XIII dC. La Universitat de Barcelona i l’Institut Nacional del Patrimoni de Tunísia, amb la col·laboració de l’ICAC, hi excaven des del 2006. Aquest any, en Josep Maria Puche, que dirigeix l’equip de topògrafs i documentalistes, ens explica la seva experiència.

jpuche.jpg

Josep Maria Puche, cap de la UDG

“Documentar, documentar i documentar.

Aquesta és una de les màximes del projecte.

Es vol estudiar una ciutat i el seu territori per poder entendre així  les dinàmiques del poblament antic a la zona. I això en una àrea extremadament rica en patrimoni arqueològic i pràcticament verge pel que fa a estudis previs.

Estem parlant d’una àrea d’uns 50 km². Per aquesta raó, a més de les excavacions arqueològiques en punts concrets, el projecte contempla conèixer a fons aquest territori, documentar-lo el més exhaustivament possible. Per fer-ho s’han definit dos equips, un de prospectors i un de topògrafs i dibuixants.

Els prospectors.  És un equip d’entre tres i cinc persones. Surten a les 6 del matí i desapareixen, qui sap on, fins a l’hora de dinar. I tot aquest temps no fan altre que caminar, caminar i caminar. Han de cobrir cada recó d’aquests 50 km² per tal d’anar detectant i registrant la totalitat de restes arqueològiques visibles. I a fe que tenen feina; només d’estructures funeràries tumulars ja n’han documentat quasi un miler!

Prospectors1.JPG

Equip de prospecció d'Althiburos. Foto: ICAC

Són, sens dubte, els que millor es coneixen el territori. I de passada són els més coneguts per la gent del territori. Un grup vestit a l’europea, amb barrets Quechua, GPS, càmera de fotos i motxilles no passa desapercebut en una zona fortament tradicional i bàsicament ramadera com és la vall d’Althiburos. No hi ha pastor que no els conegui i, de fet, no seria la primera, ni la segona vegada, que acaben dinant, convidats, en alguna casa de la contrada.

La seva

feina és essencial pel projecte. Permeten establir les bases de l’estudi de com es va ocupar el territori en l’antiguitat. Posteriorment, i en base al seu treball, es decideixen quins són els punts més adients on s’ha d’intensificar l’estudi, sigui excavant-los, sigui dibuixant-los.

Els topògrafs-dibuixants. Des de l’inici del projecte aquesta feina ha estat encomanada a la Unitat de Documentació Gràfica (UDG) de l’ICAC. En un primer moment s’ha hagut de generar una topografia  adequada a les necessitats del projecte, ja que no n’havia cap amb el detall i precisió necessària. Es va realitzar un mapa topogràfic a escala 1:2.000 de l’àrea central de la vall (uns 15 km²) que recollís tant l’orografia com tots els elements antròpics, siguin antics, siguin moderns. I això es va d’haver de fer a la manera “tradicional”; caminat, caminat i caminant.

topografiant (2).JPG

Topografiant a Althiburos. Foto: ICAC

Fer-ho així ens ha permès, al mateix temps, aixecar les plantes topogràfiques de totes les restes arqueològiques que s’han localitzat en l’àrea cartografiada, siguin d’època clàssica, siguin protohistòriques.

Però en arqueologia tota documentació mai és suficient. L’extraordinari estat de conservació de moltes de les estructures arqueològiques, sobretot de les d’època clàssica, permet dibuixar-les a escala 1/50 o a 1/100. I un dibuix a aquesta escala, si es fa ben fet,  permet entendre molt d’allò dibuixat.

A Althiburos sempre hi ha gent escampada per la vall, lluny de les àrees d’excavació. Gent que camina tot el dia per tal de poder ampliar el coneixement que en tenim. I tot i que caminar i dibuixar pot ser molt gratificant, no hem d’oblidar que l’ombra, així com l’aigua, aquí quasi són una utopia.

Al més de juliol el Sol és molt fort, a 800 metres d’alçada el Sol crema i al Nord d’Àfrica el Sol és implacable.

A Althiburos, Nord d’Àfrica, a 855 metres d’alçada. Mes de Juliol.”

Josep Maria Puche i Fonanilles
Cap de la UDG de l’ICAC

Recerca i noves tecnologies aplicades a Guissona

dilluns, 20/08/2012

Dennis Hücker, estudiant de Geodèsia i Geoinformàtica de la Leibniz Universtät Hannover (Alemanya), desenvolupa a l’Institut de Geomàtica (IG) un treball de final de carrera sobre mapes arqueològics augmentats. El projecte el porta a terme a la ciutat romana de Iesso, actual Guissona, gràcies a la col·laboració entre l’IG i la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, a més de la disponibilitat del Museu de Guissona. El seu tutor és Volker Paelke, cap de la unitat de recerca 3D Geo-visualization and Modelling (3D-GVM) de l’IG. Parlem amb ells dos i Alejandra Campos, project manager de la unitat 3D-GVM de l’IG.

Actualització: podeu llegir la notícia “Tecnologia 3D per a la Guissona romana” publicada al Diari Segre (29 d’agost).

Dennis Hücker amb un simulacre del que serà el seu treball, que entre altres oferirà recreacions en 3D.

Dennis Hücker amb un simulacre del que serà el seu treball, que entre altres oferirà recreacions en 3D

En què consistirà aquesta aplicació?
Pensem en una aplicació que ofereixi la possibilitat de visualitzar d’una manera nova i ordenada tota la informació que es té del jaciment: per cronologia (per veure els diferents estats del jaciment al llarg de la història), per estructures (els banys, el clavegueram, la casa senyorial, la muralla, etc.), per objectes (com les peces del museu)…

Perquè pugui fer una visita personalitzada.
Bé, es tracta d’oferir al visitant informació més atractiva i activa, com les recreacions en tres dimensions, i que, alhora, a mesura que els arqueòlegs vagin sabent més del jaciment s’hi pugui anar afegint.

Com funcionarà?
El visitant rep un mapa o plànol del jaciment en arribar. Doncs enfocant aquest mapa o plànol amb el mòbil o la tauleta que li facilitarà el mateix Museu de Guissona o que dugui ell, anirà obtenint la informació que vulgui. Navegarà al seu aire. Preguntarà tocant la pantalla: amb un clic tindrà un text explicatiu, un vídeo, una recreació en tres dimensions…

Tot sigui per fer entendre el jaciment!
Sí, aquest és l’objectiu: ajudar a comprendre estructures que no són evidents sobre el paper i tampoc quan t’hi passeges, i permetre que cadasú es recreï en aquella informació que li interessi més.

Heu fet res de semblant?
En arqueologia no. De fet es tracta d’un projecte pioner i pel que sabem únic a l’Estat espanyol i, sens dubte, traslladable a altres jaciments.

Quin repte suposa per vosaltres treballar en arqueologia?
És un món nou per nosaltres, que venim de la cartografia. O sigui que el primer repte és fer-nos una idea global del que signifiquen aquest conjunt de restes. En segon lloc, és un repte col·laborar amb una altra disciplina, amb gent que té un altre bagatge, uns altres coneixements… Però el repte és sobretot això que dèiem: fer visible i comprensible el que no és visible ni comprensible per al públic general a primer cop de vista.

La divulgació de l’arqueologia necessita aquests mapes arqueològics augmentats.
Doncs en aquest sentit confiem que aquesta col·laboració entre l’IG i l’ICAC sigui un pas més en aquesta línia de recerca conjunta que tenim oberta fa mesos i que hem segellat amb un conveni marc de col·laboració per explorar plegats projectes interdisciplinaris.

[Vegeu també la col·laboració en l’elaboració del mapa de l’aqüeducte romà de Tarragona.]

Carme Badia i Puig (Text i fotos)

Tocar el patrimoni

dijous, 9/08/2012

La professora Carla Maria Amici (Universitat del Salento, Lecce, Itàlia) és especialista en l’estudi arquitectònic dels monuments antics. Ha estat convidada al Curs d’Arqueologia de Guissona per fer la conferència “L’interpretazione e la ricostruzione dei monumenti antichi mediante il rilievo e l’analisi tecnica”.

Què cal per comprendre un edifici?
D’entrada fer-ne l’aixecament, amb tots els instruments tècnics de què disposem (estació total, escàner làser, fotogrametria, etc.). Però el més important és el temps que passem en contacte directe amb el monument, veient-lo, tocant-lo.

Amici.jpg

Professora Carla Maria Amici

Per què?
Perquè l’anàlisi ha de partir de l’observació del monument. És quan en copsarem els detalls, allò que el diferencia d’un altre… És bàsic fer un aixecament al moment, a mà, que és com dir amb el cervell.

Tot arqueòleg que estudia arquitectura ha de ser capaç de dibuixar, doncs.
Sens dubte. Sóc del parer que qui fa l’aixecament d’un monument és qui l’ha d’estudiar, perquè és qui el coneix millor. No podem encarregar els dibuixos, no podem fer un estudi a partir de dibuixos d’altri.

Dibuixar per conèixer!
Sí, és una eina de coneixement. Al mateix temps que dibuixes, coneixes, perquè només pots dibuixar el que entens. Si ho entens al moment, allò ja és una quarta part de la feina. Crec en aquesta comprensió directa sobre el terreny.

No n’hi ha d’altra!
Però hi ha qui recull dades d’un monument de manera indirecta (per exemple amb l’escàner làser) i es pensa que un cop al despatx les entendrà. Obtens la reconstrucció del monument, un núvol de punts enorme: però és com una fotografia bonica. Qui la comprèn? Només qui s’hi ha fixat quan hi era!

Esclar.
Treballem amb edificis de 2.000 anys, en què la història hi ha deixat rastre, i cal saber distingir què està fet expressament i què és accidental, què és fruit d’una època o d’una altra, què té significat i què no. Si no ho comprens al moment després és molt difícil, i potser t’ho acabes inventant.

Què ha d’aprendre l’arqueologia de l’arquitectura?
Abans qui estudiava els monuments antics eren enginyers i arquitectes. Ara són arqueòlegs. El que caldria és una col·laboració entre uns i altres, que ja es fa. És un esforç: els arqueòlegs han d’adquirir competències dels arquitectes, i els arquitectes, acceptar les opinions dels arqueòlegs.

Vostè sempre parla de “monuments”.
És per entendre’ns, i perquè jo mateixa faig una assignatura que es diu “Aixecament topogràfic i anàlisi tècnica dels monuments antics”. Però la paraula no m’agrada, perquè ens fa mirar amb respecte un edifici però ens n’allunya. I el que interessa és veure els edificis antics com veiem els d’ara, i fer-nos les mateixes preguntes.

Preguntes com ara quines?
Per què servia?, per on entrava la llum?, on duien les escales?, quantes hores calien per netejar-lo? Eren llocs per viure-hi, per ser usats. O sigui que més enllà d’etiquetar-los per cronologia i estil, més enllà de la seva bellesa, hem de fixar-nos en la seva funcionalitat. No els hem de considerar edificis morts!

Tenir-hi una mirada actual!
Sí, i per això un estudi també ha de donar indicacions per a la restauració. Ha d’incloure una mapatura de lesions i esquerdes, per exemple. No n’hi ha prou de conèixer un edifici pel plaer de coneixe’l: ha de servir per restaurar-lo i conservar-lo. Per mi és una obligació ètica de l’arqueòleg.

Què li sembla que l’ICAC tingui una Unitat de Documentació Gràfica?
Essencial! A més parlant amb el cap, Josep Maria Puche, veig que tenim un punt de vista molt semblant i una gran afinitat metodològica. Espero que anem col·laborant i espero també poder incrementar la vinguda d’alumnes de la Universitat del Salento a l’ICAC.

Carme Badia i Puig (text i fotos)

Grecs a la península Ibèrica

dimecres, 18/07/2012

Aquests dies hem parlat amb Xavier Aquilué, director i responsable científic de Centre Iberia Graeca: aquest centre té l’objectiu de documentar, investigar i difondre el patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica. L’ICAC hi ha col·laborat introduint-hi els objectes de procedència grega trobats als jaciments de les comarques de Tarragona. El Centre es va presentar a l’Institut l’11 de juny.

Xavier Aquilué, director del projecte Iberia Graeca

Què és el Centre Iberia Graeca?
Un organisme que té com a objectiu la recerca, la documentació i la difusió del llegat arqueològic grec de la península Ibèrica. La web és l’eina principal de treball. S’hi estan ordenant i recollint en una base documental tots els objectes grecs que van arribar a la península Ibèrica a l’antiguitat i que s’han recuperat en excavacions.

De cada objecte en feu una fitxa.
Sí, amb la procedència, la cronologia, la tipologia, el museu on és, la bibliografia i la part gràfica. L’objectiu és disposar en un mateix sistema de documentació tota la informació facilitada per aquests materials.

Quin tipus de materials documenteu?
Tots els objectes grecs publicats fins ara procedents de jaciments de la península Ibèrica, és a dir, ceràmiques, bronzes, monedes, escultures, inscripcions, elements arquitectònics… A la base documental, no hi incloem objectes grecs de col·leccions que es troben en museus i que procedeixen de fora de la península.

Parla’ns de la col·laboració de l’ICAC.
Amb l’ICAC hem introduït 536 materials ceràmics grecs procedents de 39 jaciments arqueològics de les comarques de Tarragona publicats en 240 referències bibliogràfiques diferents. L’ICAC, per fer-ho, ha contractat Faustino Pérez, que ha tingut l’assessorament de la Dra. Maite Miró, del Consell Científic del Centre. Això lliga amb un dels nostres objectius: la formació de joves investigadors en arqueologia grega.

Web del projecte Iberia Graeca

D’on surt la idea de crear el Centre?
Surt el 2005, quan jo era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i col·laborava amb Dra. Paloma Cabrera del Museo Arqueológico Nacional. L’any 2007 es va publicar al BOE el decret de creació del Centre, però no va ser fins a finals del 2010 que l’Administració dota el centre de personal, pressupost i seu pròpia, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries, la Palaiapòlis d’Emporion, a partir del 2011.

Comença a funcionar, doncs, l’any passat.
Sí, prioritzant la base documental de la web, donant a conèixer el centre i fent convenis de col·laboració amb institucions per, entre altres, contractar joves documentalistes que s’especialitzin en arqueologia grega. Entre aquestes institucions, cal destacar l’ICAC i la Universitat Autónoma de Madrid. Passat l’estiu s’hi incorporarà la Junta d’Andalusia.

En quin moment està el Centre?
Es comença a desenvolupar amb força. Tenim més de 3.000 objectes trobats a Tarragona, a Girona i a les províncies d’Andalusia. I esperem que l’any vinent Portugal en formi i es puguin incorporar els materials apareguts al país veí.

Documentant sempre només materials arqueològics ja publicats?
Sí, però en una segona fase volem introduir a la base de dades els materials grecs apareguts en excavacions ara encara inèdites. Intentarem trobar els recursos perquè aquests materials s’estudiïn, es publiquin i formin part de la nostra base documental.

Teniu cap model de referència?
Bases documentals com la nostra cada vegada seran més nombroses. Actualment ja existeix la base de dades del Metropolitan Museum de Nova York, amb tots els seus fons digitalitzats, o el magnífic arxiu fotogràfic i documental de ceràmica grega de John D. Beazley (l’arxiu Beazley) de la Universitat d’Oxford.

Quin ús us sembla que tindrà aquesta base de dades?
Serà una eina clau per a la recerca de l’època clàssica, i una eina perquè se socialitzi i es difongui a la xarxa, a l’abast de qualsevol persona del món que hi estigui interessada!

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

 

 

Arqueologia des de l’aire

dijous, 3/05/2012

Aquesta setmana hem parlat amb el professor Giuseppe Ceraudo, de la Universitat del Salento (Itàlia), on imparteix Topografia antiga i Aerotopografia arqueològica. Ell i el seu equip apliquen la fotografia aèrea a l’arqueologia: “Gràcies a l’aerofotografia reconstruïm la via Trajana metre a metre”.

Per què és important l’aerofotografia per a un arqueòleg?
És un dels instruments utilitzats per fer recerca topogràfica sobre el terreny. Però l’han de fer servir arqueòlegs especialistes, que sàpiguen entendre i interpretar les fotografies. A Itàlia, dins de l’assignatura de Topografia antiga es passa un examen en fotografia aèria.

Un recurs del segle XX per estudiar el món antic!
Del segle XIX, hauríem de dir, perquè la primera foto aèria amb finalitats arqueològiques a Itàlia data del 1899. Giacomo Boni excavava el fòrum de Roma i, en col·laboració amb militars, va retratar el jaciment des d’un globus aerostàtic.

Ceraudo.jpgLa fotografia aèria i el món militar sempre van lligats?
Fins fa pocs anys, sí. Justament per això disposem de moltes fotos aèries d’Itàlia fetes durant la Segona Guerra Mundial. A la Fototeca Nacional, a Roma, hi tenim les fotos de la RAF anglesa (Royal Airforce), la USAF nord-americana (United States Airforce) i la Luftwaffe alemanya. A més, a l’Institut Geogràfic Militar, a Florència, hi ha les imatges de l’AMI (Aeronàutica Militar Italiana).

Aquí es fan servir molt les imatges aèries del 1956, fetes per militars americans.
A Itàlia també tenim fotos d’aquest moment, en concret dels anys 1954-1955. Estan dipositades a Florència. Els Estats Units també van topografiar tot Itàlia en un vol que en diem “volo base”. Cal dir, però, que des de l’any 2000 a Itàlia es permet volar i fotografiar lliurement, amb el permís de l’aeronàutica militar. O sigui que ara les fotos les fem nosaltres!

Com s’interpreta una fotografia aèria?
Es tracta de saber-hi identificar restes arqueològiques, a través de les traces que apreciem en els conreus (cropmarks, en anglès).

Si vols descobrir a quin tipus de traces arqueològiques es poden detectar amb la fotografia aèrea, aquí teniu la resta de l’entrevista.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Abril del 2012

El cuniculus de Tarraco

divendres, 24/02/2012

Que el subsòl de Tarragona ens oculta misteris no és una frase feta. És, literalment, una realitat.

Des dels anys 90 sabem que hi ha una galeria romana subterrània excavada a la roca a més de 12 metres de fondària, coneguda com el cuniculus, i que no s’ha de confondre amb la cova urbana.

IMG_3805.jpgAquesta galeria és tota una incògnita. Sabem, però, que és anterior al segle I dC, i que la van construir els primers romans. Servia per portar aigua i tenia una sèrie de pous, actualment tots plens de terra i que reomplen la galeria. I poca cosa més.

Sabem que els romans la van excavar a partir d’aquests pous, però no entenem com s’ho van fer per connectar-los. La roca és tan dura que en lloc d’anar en línia recta, de pou a pou, anaven fent ziga-zagues i giravolts buscant la pedra més tova.

Nosaltres, els membres de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, amb tot l’instrumental GPS (que no funciona sota terra), els nostres aparells topogràfics de darrera generació i les nostres brúixoles som incapaços de fer una planimetria com cal. La galeria és estreta, sinuosa, incòmoda…i fosca! Per aquesta raó hem hagut de demanat ajut a la gent de l’Institut de Geomàtica, a l’Eulàlia Parés i en David Calero, que ens han donat un bon cop de mà.

Cuniculus Gener 2012 024.jpgElls tenen un departament especialitzat en navegació i posicionament. Han estat desenvolupant una metodologia de treball que a partir de girocompassos i acceleròmetres ha permès fer una cartografia fiable de la galeria, saber-ne el recorregut, on és i situar els pous en relació a la ciutat

Nosaltres hem necessitat especialistes molt qualificats, que apliquen tecnologies de posicionament del segle XXI, tan sols per descriure la galeria, que ja és molt. Com s’ho van fer els romans per excavar-la i anar-se’n trobant de pou en pou, malgrat les marrades que feien sota terra, en plena foscúria? Trobareu més fotos que ho il·lustren aquí.

Tenim tema d’estudi.

Josep Maria Puche
Cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC

El monestir bizantí de Cabrera

dijous, 24/11/2011
puche.JPG

Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem una entrevista a Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC. Des de la campanya del 2000, col·labora amb els arqueòlegs Magnalena Riera i Mateu Riera a l’àrea del monestir bizantí de l’illa de Cabrera, del que ja us havíem parlat  el mes de juliol en el post L’illa de Cabrera. L’excavació s’emmarca en el projecte “Recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de l’illa de Cabrera”. Patrocinat per l’Ajuntament de Palma, en són codirectors Magdalena Riera, arqueòloga municipal de Palma, i Mateu Riera.

En la campanya del 2011 hi han participat, en torns per setmanes, una vintena de persones de Mallorca, Catalunya, Granada, Sevilla i Romania. Hi ha arqueòlegs, historiadors, historiadors de l’art, especialistes en fauna, dibuixants, restauradors i obrers especialitzats. Des de l’ICAC també se n’estan fent analítiques de carbons i llavors, així com estudis de marbres (fets per la Unitat d’Estudis Arqueomètrics).

Josep Maria, en què us heu centrat, aquest estiu?
En la zona de la necròpolis del monestir bizantí, on abans hi havia hagut instal·lacions de producció de porpra. De fet hem continuat l’excavació del pla de les Figueres, a tocar del port, on la vam deixar el 2009, perquè l’any passat vam treballar en un possible eremitori (es Clot des Guix).

Heu trobat una cel·la del monestir?
No en diem “cel·la”, perquè no sabem si s’hi dormia. És una estructura arquitectònica quadrangular, de 4,5 per 2,5 metres. No hem esbrinat què era. Conté una pedra llisa que pot ser de molí de farina i fa pensar en un ús industrial. El que podem afirmar és que és una estructura tocant al monestir, una estructura complexa amb una cronologia que coincideix amb la cronologia del monestir.

Voleu saber-ne més? Llegiu l’entrevista sencera seguint aquest enllaç.