Entrades amb l'etiqueta ‘aqueologia’

El professor Lamboglia i l’arqueologia catalana

dimecres, 14/11/2012

S’acaba de commemorar a Albenga el centenari del naixement de l’estudiós i arqueòleg italià Nino Lamboglia (1912-1977), d’importància cabdal per a l’arqueologia catalana. Entre les personalitats convidades a l’acte d’homenatge hi havia la directora de l’ICAC, la Dra. Isabel Rodà, que es va formar amb ell a finals dels anys seixanta.

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Qui era Nino Lamboglia?
Era un geni, un dels savis de l’arqueologia del segle XX! I un historiador integral: sabia de prehistòria, arqueologia romana i medieval, epigrafia, numismàtica, restauració, museïtzació i dinamització del patrimoni… Fins i tot de paisatge! Gràcies a ell es va desviar l’actual autopista que travessa la regió italiana de la Ligúria, que havia de passar molt arran de mar.

Se’l considera un arqueòleg innovador.
Ho era! Va començar a veure l’arqueologia en el sentit modern. Per exemple, amb ell va començar l’arqueologia subaquàtica. Ja no es tractava d’anar a “pescar àmfores”, sinó de comprendre els jaciment submergits a l’aigua en tota la seva complexitat.

Quina importància per a l’arqueologia catalana?
Molta. Als anys 50 i 60 la seva presència aquí va ser importantíssima. Especialment a Empúries, on va treballar dels anys 40 als anys 60, però també a Tarragona i Barcelona.

Comencem per Empúries.

Ja al 1947 va participar activament en el primer curs d’arqueologia d’Empúries, que és el més antic del país. Va venir com a fundador i primer director de l’Istituto degli Studi Liguri. Des de llavors va tenir gran simpatia envers els arqueòlegs catalans. Ah, i va fer unes excavacions mítiques als decumani A i B d’Empúries! Va significar l’inici de l’aplicació de criteris d’excavació estratigràfica moderna a casa nostra. I el 1949 va publicar la cronologia de la ceràmica romana, segons l’estratigrafia de la ciutat romana d’Albintimilium (Ventimiglia).

També has esmentat la seva aportació a Tarragona i Barcelona.

Sí. El 1952 va fer una conferència a l’Ajuntament de Tarragona en què ja va dir que les muralles de la Part Alta eren romanes i no ibèriques perquè el material de dins era d’època romana republicana. I el 1967 es va excavar a la plaça de Sant Miquel de Barcelona amb un conveni amb el professor Lamboglia com a director de l’Istituto degli Studi Liguri i tenint de directora la professora Paquita Pallarès.

I on tu vas participar.
Sí, i vaig començar a aprendre què era l’arqueologia. Era molt molt jove, treballava al Museu d’Història de Barcelona i encara estudiava. Feia uns ulls com taronges! El que m’ensenyaven era fabulós.

Per què?
Vaig aprendre a llegir en vertical la història! Vam llegir els vint segles de Barcelona! A la sorra d’assentament de les llambordes de la plaça de Sant Miquel hi vam trobar ceràmica romana. Vaig aprendre que s’ha de guardar tot! Aquells petits fragments eren testimoni del que trobaríem més avall.

Què vau trobar?
Restes de l’època d’August, i a sota ja no hi havia res més, o sigui que vam “tocar” l’any zero de Barcino!

El 1968 vas fer una primera estada a l’Istituto degli Studi Liguri i vas treballar estretament amb el professor Lamboglia.
Sí, hi vaig estar tot l’estiu, excavant amb el professore i amb la Paquita Pallarès al jaciment de Ventimiglia. Els tenia a tots dos per a mi! Allò va ser una formació impressionant. Treballàvem tot el dia i, com a anècdota, el professor Lamboglia cada vespre em feia escriure el diari de l’excavació en llatí!

Us ha marcat a tota una generació.
Sí, sens dubte, els que estudiàvem a finals dels 60 i principis dels 70: Josep Guitart, Mercè Roca, Maria Eugènia Aubet… Sempre ens va obrir les portes, i el nostre agraïment i reconeixement ha de ser perenne.

 

Entrevista i retrat fets per Carme Badia i Puig

 

Arqueologia d’estiu

dijous, 2/08/2012

Campanya d'excavació estiu 2012 al jaciment d'Althiburos (Tunsísia). Foto: Joan Canela

Durant aquests mesos d’estiu, a l’ICAC hem estat enfeinats excavant arreu de la Mediterrània. Us hem anat narrant en directe algunes de les excavacions, com la d‘Efes o la de la vil·la romana de Noheda: si voleu consultar totes les entrades, les teniu a la categoria i etiqueta Arqueologia en directe. A més a més, també hem estat excavant a Palaikastro (Creta,  Grècia), Piazza Armerina (Itàlia), Vil·la Adriana (Itàlia), Althiburos (Tunísia), Cuzco (Perú) i diversos indrets de Catalunya: us ho anirem explicant a partir del mes de setembre.

Però mentre tant, aquestes setmanes d’agost seguirem publicant al blog entrevistes a investigadors internacionals que ens han visitat durant aquests mesos d’estiu: us heu plantejar mai com investiguen el patrimoni? La setmana que ve, la Professora Amici ens explicarà com n’és d’important tocar els edificis que has d’investigar. I més endavant, tres investigadors de l’Institut de Geomàtica (IG) ens explicaran la nova aplicació per a dispositius mòbils que estan desenvolupant, juntament amb l’ICAC, per al jaciment romà de Guissona.

Que tuingueu un bon estiu!

 

Joves investigadors: missió a Efes

dijous, 31/05/2012

Aquesta setmana hem parlat amb  l’Horacio González, investigador en formació de l’ICAC. L’Horacio González col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). La missió aplega 300 investigadors de països diversos, la majoria austríacs, alemanys i turcs. Ell dins d’aquest gran equip s’ocupa de les àmfores romanes i bizantines. A l’ICAC és investigador en formació i treballa en la seva tesi, sobre comerç hispà amb la Germània inferior.

Parla’ns d’Efes.
Efes és un empori comercial i un lloc sagrat. És la capital de la província romana d’Àsia, una de les grans metròpolis del món romà juntament amb Roma, Alexandria, Cartago, Antioquia i, a partir del segle IV dC, Constantinoble.

Bon lloc per a un arqueòleg.
Sí, sobretot també perquè l’Efes hel·lenística i romana s’abandona al segle XIII i no hi ha hagut ocupació posterior. És una ciutat que surt esmentada molts cops en els textos sagrats de jueus i cristians. De fet hi va haver molta concentració de cristians des d’un primer període, i en part això va facilitar la transformació com a lloc de culte pagà, centrat en el culte a la deessa Àrtemis, a lloc de culte i pelegrinació cristià.

Quin canvi!
El culte a Àrtemis, que va durar dins al segle IV dC, proveïa de tanta riquesa que no s’hi podia renunciar! Efes era el “banc d’Àsia”, lloc de pelegrinatge… La capitalitat sacra la manté amb el cristianisme a través del culte a Sant Joan Baptista.

I també en fa font de riquesa?
La riquesa li venia de l’explotació i comercialització de béns agropecuaris i, efectivament, d’objectes sagrats, com ara figuretes de la divinitat. També es venia com a relíquia de Sant Joan Baptista la seva “pols sagrada”, que era la prova que era viu, perquè quan es movia aixecava aquesta pols… Però, si ens parem a pensar, el que és curiós és que no s’optés per al culte a la Mare de Déu.

Per què?
Perquè té moltes similituds amb Àrtemis, deessa anatòlica de la fertilitat, i també verge. Però no hi ha documentades pelegrinacions marianes fins al segle XIX, quan dins del corrent general de l’església catòlica es desenvolupa el culte marià basat en visions de diverses monges.

Biblioteca de Cels a EFES (foto:Kadellar a Wikimedia)

Efes és un jaciment històric. Ja deu quedar poc per excavar.
Al contrari! Només hi ha excavat entre el 5 i el 10%: les places, els carrers principals, el teatre, les dues àgores, les cases aterrassades… Però queda molt! Hi ha zones molt interessants tapades.

Per exemple?
L’estadi, que és dels més grans de l’imperi romà! A més també s’ha de treballar l’articulació de la ciutat amb el territori. Es coneixen, per exemple, per prospeccions, set aqüeductes. I respecte al meu tema d’estudi, les àmfores i les ceràmiques, sols hi ha indicis de dues terrisseries, però no s’han localitzat ni els forns!

Com és el teu treball amb les àmfores?
De moment he treballat amb material que prove de l’àgora ciutadana i de la casa aterrassada número 2, i ara també volem estudiar les del port tardoantic. Hi ha moltíssim material. Jo faig fitxes dels fragments i determino de quin tipus d’àmfores són, en faig fotos i dibuixos, miro la pasta al microscopi… Determinar la procedència és molt important: és el que permet entendre la importància de la importació i, amb les àmfores locals, la importància de l’exportació.

Què esperes poder saber de nou?
Espero seguir-hi treballant i poder contribuir a acabar donant una imatge total del comerç a Efes. Les àmfores són el millor indicador pel seu caràcter de pedra artificial que resisteix el pas dels segles, i és de les poques restes arqueològiques del moviment comercial.

Avui Efes és un referent turístic.
Sí. Efes, actualment la ciutat de Selçuk, té una mitjana de dos milions i mig de visitants a l’any, molts dels quals són cristians. Té més visitants que Pompeia entre altres coses perquè des dels anys 60 la ciutat propera de Kusadasi és lloc d’aturada de creuers.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Maig del 2012

Investigació arqueològica, àmfores i noves tecnologies

divendres, 11/05/2012

Us heu preguntat mai quina informació es pot treure d’una àmfora romana? Per exemple: investigant-ne l’origen i les restes de la matèria que transportaven es poden estudiar les xarxes de comerç en el món romà. Aquesta setmana parlem amb el Dr. Ramon Járrega, investigador principal del projecte d’investigació Amphorae ex Hispania.

El projecte, que combina la investigació arqueològica amb noves tecnologies, consisteix en elaborar un estudi i una base de dades virtual de les àmfores fabricades a Hispània durant els segles I aC a V dC. Participen en aquest projecte especialistes de diversos àmbits, com els investigadors de l’ICAC Piero Berni, Cèsar Carreras i Horacio González, i professors de les universitats de Sevilla i Cadis, a més d’un investigador de la Universitat d’Alacant.

 

Dr. Ramon Járrega, l'investigador de l'ICAC que lidera el projecte Amphorae en Hispania

Dr. Ramon Járrega, l'investigador de l'ICAC que lidera el projecte Amphorae en Hispania. Foto: C. Badia

Parla’ns de la importància de les àmfores per entendre el comerç hispà en el món romà.
A la part occidental de la Mediterrània van ser molt presents, sobretot les àmfores vineres. A la Gàl·lia, la península itàlica, també a Germània… Igualment les àmfores d’oli bètic, que foren molt importants per la seva abundància a Germània i a Roma, on la plebs tenia dret a una ració de blat i d’oli, i aquest oli era bàsicament originari de la vall del Guadalquivir.

Caram.
Per això les àmfores d’Hispània són clau per entendre el comerç del que contenien: vi i oli. I també salaons, molt estesos a la Mediterrània occidental.

Què ofereix de nou el projecte Amphorae ex Hispania?
Per primer cop es fa una base de dades que aplega les tipologies, les característiques i els exemples més rellevants d’àmfores hispanes, escampades per tota la Mediterrània i prova de la importància de la xarxa comercial de la Hispània romana. És un projecte interdisciplinar i hi col·laboren investigadors de tot Espanya. Sobretot catalans i andalusos, però aprofito aquesta entrevista per dir que el projecte està obert a tots els investigadors.

Es tracta d’una base de dades virtual.
Sí, i gràcies a la tecnologia permet als investigadors treballar en xarxa i compartir coneixements sobre l’estudi de les àmfores. El Dr. Piero Berni ha creat un laboratori virtual que ha donat peu a dos projectes: el de les àmfores (ICAC) i el de les ceràmiques romanes tardoantigues, liderat per Miquel Àngel Cau (UB) i en què també hi participa en Josep M. Macias de l’ICAC.

Quin és l’objectiu del vostre projecte?
Tenim dos objectius bàsics. El primer és redefinir les tipologies d’àmfores que ja coneixem, i el segon estudiar els centres de producció.

No estan estudiats, ja?
Diguem que està fet de manera sovint poc científica, falten excavacions i tot plegat s’ha de revisar. El repte és sistematitzar les tipologies d’àmfores i associar-les als centres de producció.

Que interessant.
La idea final és aconseguir fer una cartografia de centres de producció amb els tipus d’àmfores que s’hi feien. Ara ja estem fent fitxes d’àmfores amb tipologia, cronologia, fotos, dibuixos… També volem fer analítiques de pastes de determinades àrees de producció. D’altra banda, properament publicarem un manual d’àmfores hispanes.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Abril del 2012

La Tàrraco amagada

divendres, 20/04/2012

Ja és aquí el cap de setmana, i nosaltres, juntament amb patrimoni.gencat, us hem preparat La Tàrraco amagada: una ruta més enllà dels munoments turístics.

Si hi vas…

+ Comença la ruta a la pedrera romana del Mèdol (Altafulla), d’on sortien les pedres per construir la majoria d’edificis de Tarragona.
+ Seguint la Via Augusta, arribaràs a la capital. Acosta’t al Fòrum de la Colònia i, si et motiva l’espeleologia, prepara’t per recórrer una cova urbana que els romans coneixien molt bé.
+ Als afores de Tarragona hi ha restes de diverses vil·les romanes. Una de les més desconegudes és la de La Llosa, a Cambrils.

…i ja que hi ets

+ Fes la ruta dels espais de la Guerra Civil a Cambrils.
+ Apropa’t al Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou.
+ Si fas aquesta escapada al maig, no et pots perdre el festival romà Tarraco Viva.

Itinerari de la ruta a Google Maps:


Veure Ruta 92: La Tarraco amagada en un mapa més gran

Martí Boada, Plini el Vell i els delictes ecològics

dilluns, 2/04/2012

Aquesta setmana parlem amb  Martí Boada i Juncà, geògraf doctor en Ciències Ambientals. El seu camp d’interès és el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). El 2011 va ser comissari a Catalunya de l’Any internacional dels boscos.

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Prof. Martí Boada. (Foto: Arxiu Martí Boada).

Per un ambientòleg, quin interès té l’arqueologia clàssica?
És molt important, perquè per entendre la situació ambiental actual i l’estructura dels nostres paisatges ens hem de remuntar tan enrere com ens sigui possible. He treballat molts textos clàssics: Estrabó, Columel·la, Plini i un llarg etcètera. Aquests testimonis escrits m’han estimulat molt, més potser que les troballes arqueològiques pròpiament.

Parla’ns-en.
La Història natural de Plini és sensacional. Deixant a part Aristòtil, és la primera història natural, el primer inventari precientífic. Fa un retrat de l’entorn una mica fantasiós però interessantíssim!

Per què?
Perquè, entre altres coses, formula el primer cas de delicte ecològic. Mostra una visió precientífica però ja ecològica. Diu que qui mata una cigonya se l’hauria de condemnar a mort, perquè les cigonyes controlen la població de rates i gripaus. Entén el paper regulador de les cigonyes, és a dir: entén l’estructura de la piràmide tròfica! Condemnar a mort per matar una cigonya és un supòsit fortíssim, i és el primer cop que es documenta una penalització per motius ecològics.

I Estrabó, per què també t’és interessant?
El tercer volum de la Geographica d’Estrabó ens ha permès veure la situació paisatgística ibèrica. Alerta, no descriu la península com una selva: diu que és boscosa. D’aquesta obra se n’ha extret la falsa imatge de la península com una selva, i n’ha sortit el mite de l’esquirol que podia anar dels Pirineus a l’estret de Gibraltar saltant de banca en branca. Ha anat molt bé per segons quins discursos que denuncien la desforestació.

Hispània volia dir ‘terra de conills’.
Estrabó diu que els pobles del sud-est ibèric s’han d’exiliar per culpa d’una plaga de conills. Els conills, a part de menjar-se els conreus, quan orinen fan un esgarrapall que si són molts acaben desestructurant el sòl. Aquest potser és el primer impacte ambiental sobre la població documentat a la península. D’aquest episodi també revela que aquesta cultura ibèrica no menjava conills, és a dir, no incorporava a la seva dieta una proteïna que tenia ben disponible!

Com canvia el paisatge amb els romans?
Com diu Estrabó, a la península hi havia molta densitat forestal, i els romans van començar a aprofitar les planes fèrtils, van fer deveses… Els assentament s molts cops no els triaven, sinó que s’establien on ja hi havia poblats ibèrics, tot i que ells preferien les planes fluvials perquè asseguraven la mobilitat. La domus havia d’estar ben comunicada, per anar bé al costat de la mateixa Via Augusta. Quin ordit de vies es va fer! L’hem ben heredat.

Com tantíssimes altres coses!
Mira, el model d’agricultura que descriu Cató a De Agri Cultura encara és vigent. Diu que al voltant de la domus hi ha d’haver en primer lloc el jardí, amb plantes remeieres, culinàries i decoratives. En segon lloc, l’hort, que té una oferta estacional molt variada i proveeix d’aliment fresc en un moment en què no hi ha gaires sistemes de conservació. En tercer lloc, els secans de cereals, per poder fer el pa i també per tirar endavant la producció de proteïnes, és a dir, els ramats. En quart lloc, els fruiters de secà: la vinya, l’olivera, els avellanerars… I en cinquè lloc el bosc, per a la producció d’energia i de fusta. Aquest model ha valgut fins a l’arribada dels hidrocarburs fòssils.

Fantàstic!
Ah, i també encara val tot el que diu Columel·la dels empelts, els vivers forestals, la vinya, la preparació de les terres… L’arada romana aguanta fins ara!

Aegueix descobrint tot el que l’arqueologia clàssica aporta als estudis de les Ciències Ambientals en aquest enllaç.

 

Text de Carme Badia i Puig
Març del 2012

 

Arqueologia de la mort (II)

divendres, 23/03/2012
Parker.jpg

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012

L’arqueologia de la mort

divendres, 9/03/2012

Vas funerari (lecit àtic de foncs blanc) del segle V a.C. Dona portant ofrenes a una tomba. Foto: Jastrow

 

Els dies 20 i 21 de març de 2012 es durà a terme a l’ICAC el segon dels Seminaris Internacionals d’Arqueologia Clàssica que fem cada any a l’ICAC. Aquest es titula L’arqueologia de la mort: una perpectiva multidisciplinar, i presentarà diverses lliçons sobre l’arqueologia de la mort i la informació que els rituals i pràctiques funeràries aporten sobre les societats que les han generades.

Els doctors Maria Carme Belarte (ICREA/ICAC) i Jesús Carruesco (URV/ICAC) en són els coordinadors científics. El convidat principal és el professor Mike Parker Pearson, de la Universitat de Sheffield, reconegut expert en prehistòria del Regne Unit, sobretot pel projecte d’excavació que dirigeix a l’espectacular jaciment d’Stonehenge que l’ha fet mereixedor del guardó “Arqueòleg de l’any 2010”.

El seminari compta amb la participació de set especialistes més, que tractaran aspectes metodològics i presentaran estudis de casos. Un cop fet el seminari, farem una entrevista al professor Parker perquè ens expliqui de primera mà els seus treballs sobre l’arqueologia de la mort.

El temple perdut

dijous, 1/12/2011

Aquesta setmana tornem a recordar les excavacions que, durant els estius de 2010 i 2011, L’Ajuntament de Tarragona, el Capítol de la Catedral i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica han dut a terme a l’intertior de la Catedral de Tarragona.

Hi ha intervingut arqueòlegs, topògrafs, especialistes en estudis geotècnics, documentació gràfica i arqueometria, investigadors en formació i estudiants. Tots plegats, una bona colla, que a més ens van anar explicant el dia a dia de l’excavació al blog a Sàpiens A la recerca del temple d’August.

Us proposem doncs aquest documental de programa Arqueomanía de RTVE2, on narren de manera trepidant l’aventura de les excavacions a la Catedral, tot buscant el temple d’August.

El monestir bizantí de Cabrera

dijous, 24/11/2011
puche.JPG

Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l'ICAC

Aquesta setmana us proposem una entrevista a Josep Maria Puche, cap de la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC. Des de la campanya del 2000, col·labora amb els arqueòlegs Magnalena Riera i Mateu Riera a l’àrea del monestir bizantí de l’illa de Cabrera, del que ja us havíem parlat  el mes de juliol en el post L’illa de Cabrera. L’excavació s’emmarca en el projecte “Recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de l’illa de Cabrera”. Patrocinat per l’Ajuntament de Palma, en són codirectors Magdalena Riera, arqueòloga municipal de Palma, i Mateu Riera.

En la campanya del 2011 hi han participat, en torns per setmanes, una vintena de persones de Mallorca, Catalunya, Granada, Sevilla i Romania. Hi ha arqueòlegs, historiadors, historiadors de l’art, especialistes en fauna, dibuixants, restauradors i obrers especialitzats. Des de l’ICAC també se n’estan fent analítiques de carbons i llavors, així com estudis de marbres (fets per la Unitat d’Estudis Arqueomètrics).

Josep Maria, en què us heu centrat, aquest estiu?
En la zona de la necròpolis del monestir bizantí, on abans hi havia hagut instal·lacions de producció de porpra. De fet hem continuat l’excavació del pla de les Figueres, a tocar del port, on la vam deixar el 2009, perquè l’any passat vam treballar en un possible eremitori (es Clot des Guix).

Heu trobat una cel·la del monestir?
No en diem “cel·la”, perquè no sabem si s’hi dormia. És una estructura arquitectònica quadrangular, de 4,5 per 2,5 metres. No hem esbrinat què era. Conté una pedra llisa que pot ser de molí de farina i fa pensar en un ús industrial. El que podem afirmar és que és una estructura tocant al monestir, una estructura complexa amb una cronologia que coincideix amb la cronologia del monestir.

Voleu saber-ne més? Llegiu l’entrevista sencera seguint aquest enllaç.