Arxiu de la categoria ‘Entrevistes’

El vessant màgic i lúdic de l’epigrafia: en record de Géza Alföldy

dimarts, 18/12/2012

Aquests dies hem parlat amb en Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant, un dels coeditors del CIL II (Corpus Inscriptionum Latinarum-Hispania) i traductor de la Historia social de Roma del professor Géza Alföldy, del qual va ser deixeble i col·laborador. Parlem amb ell arran de la seva participació al I Congrés internacional d’Arqueologia i Món antic, celebrat a Tarragona el 29 i 30 de novembre en homenatge al professor Alföldy (1935-2011).

Juan Manuel Abascal, catedràtic d’Història antiga de la Universtitat d’Alacant

Què ha significat Géza Alföldy per a l’epigrafia espanyola?
Géza Alföldy va donar un impuls personal als estudis epigràfics de tota una generació de docents a Espanya i ha estat mestre de molts investigadors i professors que ara són a quasi totes les universitats espanyoles i en moltes d’europees. Entre ells hi ha uns quants catedràtics. José Remesal, de la Universitat de Barcelona, Francisco Pina Polo, de la Universitat de Saragossa, Javier Andreu, de la UNED, Gerardo Pereira, de la Universitat de Santiago…

Quin elenc!
Des del curs 1979/1980 fins a l’últim any de vida el professor Alföldy va tenir persones becades a la Universitat de Heidelberg, on hi havia una gran biblioteca i on es podien establir contactes científics amb investigadors d’altres països. Va fomentar el treball conjunt entre estrangers i els espanyols en formació. Això era un salt molt important en la qualitat de l’estudi.

Quin creu que és el seu principal llegat?
Per mi el més important és que a tots nosaltres ens va contagiar el rigor en el mètode. És a dir, no es tracta de concentrar-se en un tipus de font, com la font epigràfica, sinó de dominar tots els recursos que ens proveeixen d’informació de l’antiguitat. Amb ell aprenies que qualsevol petit detall arqueològic pot ser útil.

Quin gran aprenentatge!
Ell no creia en parcel·les estanques, tenia coneixements amplis de tots els àmbits, tot i que la font epigràfica ja sabem que és una font primària i requereix tota l’atenció, però per reconstruir la història antiga no n’hi ha prou. En la història antiga ens va fer obrir els ulls.

Vostè codirigeix el CIL II i s’ocupa de l’interior de la península Ibèrica.
Sí, durant molts anys vaig treballar amb Géza Alföldy al País Valencià i a tota Castella la Manxa i, entre altres coses, ara m’ocupo de concloure la tasca que ell havia iniciat en aquestes zones. La Manxa és un espai geogràfic amb moltes troballes epigràfiques on Alföldy havia fet descobriments molt importants.

Van ser col·laboradors molts anys.
Sí. Amb ell havia fet moltíssimes campanyes epigràfiques per la península. La primera va ser a Guadalajara, el 1979. Vam viatjar molt junts, vam conviure molt. Géza Alföldy ens va ensenyar que per estudiar epigrafia s’havien de recórrer els pobles mirant si es conservaven les inscripcions citades des del segle XIX o abans, mirant si en trobàvem de noves… De fet el CIL creix perquè “es pentina” el territori, i això és el que fèiem.

Recerca sobre el terreny!
I parlant amb gent, que en això també era un mestre. A més es coneixia perfectíssimament la geografia d’Espanya i Portugal. Tenia una memòria prodigiosa, i molta intuïció per saber on calia investigar i els llocs que calia descartar. Sabia on buscar.

Diu que també era un mestre parlant amb la gent?
Sí, perquè era molt proper, molt cordial, tenia una gran habilitat per relacionar-se amb tothom, de seguida entaulava converses… I mantenia correspondència amb gent dels pobles que l’havien ajudat i que nosaltres ni coneixíem.

De les seves virtuts com a científic, quina destacaria?
La capacitat de, a partir de fragments d’inscripcions, elaborar el discurs històric. De seguida posava aquell fragment en relació amb la història, i tot seguit aquella peça entrava a formar part del puzle de la història i adquiria sentit.

Què era per ell l’epigrafia?
Una eina útil científicament i una cosa quasi lúdica! Viatjar, enraonar amb la gent i interpretar inscripcions eren el mateix! Ell sempre va voler donar aquest vessant màgic a l’epigrafia. El temps no tenia límits. Més d’un cop a l’hora de dinar no hi havia dinar, perquè la inscripció que tenia a les mans era molt més interesant que un plat de menjar.

Si voleu saber més coses sobre Géza Alföldy, trobareu més informació al web de l’ICAC, que per cert ha canviat de domini: www.icac.cat

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

El professor Lamboglia i l’arqueologia catalana

dimecres, 14/11/2012

S’acaba de commemorar a Albenga el centenari del naixement de l’estudiós i arqueòleg italià Nino Lamboglia (1912-1977), d’importància cabdal per a l’arqueologia catalana. Entre les personalitats convidades a l’acte d’homenatge hi havia la directora de l’ICAC, la Dra. Isabel Rodà, que es va formar amb ell a finals dels anys seixanta.

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Isabel Rodà de Llanza, directora de l'ICAC. Foto: Carme Badia i Puig

Qui era Nino Lamboglia?
Era un geni, un dels savis de l’arqueologia del segle XX! I un historiador integral: sabia de prehistòria, arqueologia romana i medieval, epigrafia, numismàtica, restauració, museïtzació i dinamització del patrimoni… Fins i tot de paisatge! Gràcies a ell es va desviar l’actual autopista que travessa la regió italiana de la Ligúria, que havia de passar molt arran de mar.

Se’l considera un arqueòleg innovador.
Ho era! Va començar a veure l’arqueologia en el sentit modern. Per exemple, amb ell va començar l’arqueologia subaquàtica. Ja no es tractava d’anar a “pescar àmfores”, sinó de comprendre els jaciment submergits a l’aigua en tota la seva complexitat.

Quina importància per a l’arqueologia catalana?
Molta. Als anys 50 i 60 la seva presència aquí va ser importantíssima. Especialment a Empúries, on va treballar dels anys 40 als anys 60, però també a Tarragona i Barcelona.

Comencem per Empúries.

Ja al 1947 va participar activament en el primer curs d’arqueologia d’Empúries, que és el més antic del país. Va venir com a fundador i primer director de l’Istituto degli Studi Liguri. Des de llavors va tenir gran simpatia envers els arqueòlegs catalans. Ah, i va fer unes excavacions mítiques als decumani A i B d’Empúries! Va significar l’inici de l’aplicació de criteris d’excavació estratigràfica moderna a casa nostra. I el 1949 va publicar la cronologia de la ceràmica romana, segons l’estratigrafia de la ciutat romana d’Albintimilium (Ventimiglia).

També has esmentat la seva aportació a Tarragona i Barcelona.

Sí. El 1952 va fer una conferència a l’Ajuntament de Tarragona en què ja va dir que les muralles de la Part Alta eren romanes i no ibèriques perquè el material de dins era d’època romana republicana. I el 1967 es va excavar a la plaça de Sant Miquel de Barcelona amb un conveni amb el professor Lamboglia com a director de l’Istituto degli Studi Liguri i tenint de directora la professora Paquita Pallarès.

I on tu vas participar.
Sí, i vaig començar a aprendre què era l’arqueologia. Era molt molt jove, treballava al Museu d’Història de Barcelona i encara estudiava. Feia uns ulls com taronges! El que m’ensenyaven era fabulós.

Per què?
Vaig aprendre a llegir en vertical la història! Vam llegir els vint segles de Barcelona! A la sorra d’assentament de les llambordes de la plaça de Sant Miquel hi vam trobar ceràmica romana. Vaig aprendre que s’ha de guardar tot! Aquells petits fragments eren testimoni del que trobaríem més avall.

Què vau trobar?
Restes de l’època d’August, i a sota ja no hi havia res més, o sigui que vam “tocar” l’any zero de Barcino!

El 1968 vas fer una primera estada a l’Istituto degli Studi Liguri i vas treballar estretament amb el professor Lamboglia.
Sí, hi vaig estar tot l’estiu, excavant amb el professore i amb la Paquita Pallarès al jaciment de Ventimiglia. Els tenia a tots dos per a mi! Allò va ser una formació impressionant. Treballàvem tot el dia i, com a anècdota, el professor Lamboglia cada vespre em feia escriure el diari de l’excavació en llatí!

Us ha marcat a tota una generació.
Sí, sens dubte, els que estudiàvem a finals dels 60 i principis dels 70: Josep Guitart, Mercè Roca, Maria Eugènia Aubet… Sempre ens va obrir les portes, i el nostre agraïment i reconeixement ha de ser perenne.

 

Entrevista i retrat fets per Carme Badia i Puig

 

Romans al Pirineu

dimarts, 28/08/2012

 

Dr. Josep M. Palet (ICAC). Arnau Garcia, investigador en formació de l’ICAC

Del 8 al 23 de juliol del 2012, un equip de 9 arqueòlegs ha treballat a Coma de Vaca i la Vall de Núria dins del projecte I+D InterAmbAr que dirigeix el Dr. Josep M. Palet (ICAC). Arnau Garcia, investigador en formació de l’ICAC, i Hèctor Orengo, investigador postdoctoral de la Universitat de Nottingham i adscrit de l’ICAC, són els directors de l’excavació juntament amb el Dr. Palet.

Aquesta és la vostra tercera intervenció al Pirineu gironí.
Sí, el tercer i últim any, tot i que esperem renovar el projecte I+D tres anys més. El primer any vam fer prospeccions i vam documentar unes 350 estructures a les tres valls: del Freser, de Coma de Vaca i de Núria. El 2011 i el 2012 han sigut campanyes d’excavació i de sondejos de diagnòstic, imprescindibles per tenir un mapa fiable de la cronologia de les estructures i saber quina finalitat tenien.

Com ha anat aquest any?
Ha sigut una gran campanya! I una sort poder excavar 9 arqueòlegs durant quinze dies, ara que per culpa de la crisi s’han reduït moltíssim les excavacions!

Quins resultats destacaríeu?
Que tenim ben caracteritzats els quatre grans períodes d’ocupació del territori. Hi ha una part prehistòrica, del neolític final (2300 aC), d’ocupació pastoral, que hem detectat per un tancat un hàbitat en cova. Després hi ha l’època romana altimperial, de la qual hem excavat la famosa cabana romana que vam anunciar l’any passat.

Fent al fotogrametria i excavant a la cabana romana a Coma de Vaca.

Com és aquesta cabana?
Només hem excavat a nivell d’enderroc, i hem delimitat una estructura quadrangular, d’uns 4 x 5 metres, amb murs molt potents, gruixuts d’1 metre. Aquesta cabana del segle I dC devia durar poc pel motiu pel qual la van construir, potser fins al segle III, però la van tornar a ocupar més endavant, en època altmedieval. És gran, està dalt d’un promontori a uns 2.500 metres, és un balcó sobre la vall de Coma de Vaca amb gran domini visual i molt a la vora de l’actual GR transpirinenc.

Quin lloc més estratègic!
I tant. No pot ser una cabana de pastors. La vinculem al control del territori i a explotacions de recursos minerometal·lúrgics. A més, no descartem que hi hagi altres cabanes semblants a la mateixa àrea, formant un sistema de cabanes que servís per dormir-hi a miners i soldats.

Excavacions al tancat del neolític final (Vall de Núria) i, a la dreta, orri d'època moderna al Roc de l'Orri (Coma del Freser)

Allà dalt hi havia activitat minerometal·lúrgica en època romana?
Tenim aquesta hipòtesi, i els estudis paleoambientals ens donen la raó, perquè hi ha restes de contaminació de treballar el ferro. Curiosament, tot indica que hi havia més activitat d’aquesta que ramadera. Hem d’estirar aquest fil en els propers anys!

És zona rica en ferro, doncs?
Sí, és una zona fèrrica. En aquest sentit, i com a novetat, aquest any hem trobat restes d’explotació metal·lúrgica: escòries de ferro, fruit de la cocció per obtenir aquest mineral en estat més pur. O sigui que podríem dir que hem anat a buscar ramats d’ovelles i hem trobat explotacions metal·lúrgiques! La prova del carboni 14, però, ens ho ha de confirmar.

Imatges del grup. A més dels entrevistats i d'Hèctor Orengo, hi ha Marta Flórez (Universitat Blaise-Pascal (França)/ICAC), dues estudiants del màster d'Arqueologia Clàssica amb beca de col·laboració, Irene Cruz i Anna Ten, i Michel Matteazzi, investigador en formació de la Universitat de Pàdua cotutelat per la URV/ICAC.

Quins són els altres dos períodes d’ocupació que heu descobert?
Diverses estructures ramaderes de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana, és a dir, del segle VI a l’XI. Del període visigòtic hem trobat un tresor, objectes de vidre, que se’n feien més que de ceràmica. I finalment, hem trobat restes de l’època moderna i contemporània, des del segle XV fins a principis del XX. Aquesta última és la gran fase ramadera, molt vinculada a la transhumància entre l’Empordà i costa central catalana i el Pirineu.

Quina gran conclusió traieu d’aquests tres anys?
Que en època romana la connexió al Pirineu ve donada per l’activitat minerometal·lúrgica que va de l’Empordà a la Cerdanya francesa, mentre que, a partir de l’època medieval, preval l’eix nord-sud entre plana i muntanya per la transhumància. En època romana les explotacions minerometal·lúrgiques sortia a compte tenir-les per sobre de 2.000 metres, mentre que en època moderna ja no, i s’instal·laven a cotes més baixes

 

Text i fotos: Carme Badia i Puig


Recerca i noves tecnologies aplicades a Guissona

dilluns, 20/08/2012

Dennis Hücker, estudiant de Geodèsia i Geoinformàtica de la Leibniz Universtät Hannover (Alemanya), desenvolupa a l’Institut de Geomàtica (IG) un treball de final de carrera sobre mapes arqueològics augmentats. El projecte el porta a terme a la ciutat romana de Iesso, actual Guissona, gràcies a la col·laboració entre l’IG i la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, a més de la disponibilitat del Museu de Guissona. El seu tutor és Volker Paelke, cap de la unitat de recerca 3D Geo-visualization and Modelling (3D-GVM) de l’IG. Parlem amb ells dos i Alejandra Campos, project manager de la unitat 3D-GVM de l’IG.

Actualització: podeu llegir la notícia “Tecnologia 3D per a la Guissona romana” publicada al Diari Segre (29 d’agost).

Dennis Hücker amb un simulacre del que serà el seu treball, que entre altres oferirà recreacions en 3D.

Dennis Hücker amb un simulacre del que serà el seu treball, que entre altres oferirà recreacions en 3D

En què consistirà aquesta aplicació?
Pensem en una aplicació que ofereixi la possibilitat de visualitzar d’una manera nova i ordenada tota la informació que es té del jaciment: per cronologia (per veure els diferents estats del jaciment al llarg de la història), per estructures (els banys, el clavegueram, la casa senyorial, la muralla, etc.), per objectes (com les peces del museu)…

Perquè pugui fer una visita personalitzada.
Bé, es tracta d’oferir al visitant informació més atractiva i activa, com les recreacions en tres dimensions, i que, alhora, a mesura que els arqueòlegs vagin sabent més del jaciment s’hi pugui anar afegint.

Com funcionarà?
El visitant rep un mapa o plànol del jaciment en arribar. Doncs enfocant aquest mapa o plànol amb el mòbil o la tauleta que li facilitarà el mateix Museu de Guissona o que dugui ell, anirà obtenint la informació que vulgui. Navegarà al seu aire. Preguntarà tocant la pantalla: amb un clic tindrà un text explicatiu, un vídeo, una recreació en tres dimensions…

Tot sigui per fer entendre el jaciment!
Sí, aquest és l’objectiu: ajudar a comprendre estructures que no són evidents sobre el paper i tampoc quan t’hi passeges, i permetre que cadasú es recreï en aquella informació que li interessi més.

Heu fet res de semblant?
En arqueologia no. De fet es tracta d’un projecte pioner i pel que sabem únic a l’Estat espanyol i, sens dubte, traslladable a altres jaciments.

Quin repte suposa per vosaltres treballar en arqueologia?
És un món nou per nosaltres, que venim de la cartografia. O sigui que el primer repte és fer-nos una idea global del que signifiquen aquest conjunt de restes. En segon lloc, és un repte col·laborar amb una altra disciplina, amb gent que té un altre bagatge, uns altres coneixements… Però el repte és sobretot això que dèiem: fer visible i comprensible el que no és visible ni comprensible per al públic general a primer cop de vista.

La divulgació de l’arqueologia necessita aquests mapes arqueològics augmentats.
Doncs en aquest sentit confiem que aquesta col·laboració entre l’IG i l’ICAC sigui un pas més en aquesta línia de recerca conjunta que tenim oberta fa mesos i que hem segellat amb un conveni marc de col·laboració per explorar plegats projectes interdisciplinaris.

[Vegeu també la col·laboració en l’elaboració del mapa de l’aqüeducte romà de Tarragona.]

Carme Badia i Puig (Text i fotos)

Tocar el patrimoni

dijous, 9/08/2012

La professora Carla Maria Amici (Universitat del Salento, Lecce, Itàlia) és especialista en l’estudi arquitectònic dels monuments antics. Ha estat convidada al Curs d’Arqueologia de Guissona per fer la conferència “L’interpretazione e la ricostruzione dei monumenti antichi mediante il rilievo e l’analisi tecnica”.

Què cal per comprendre un edifici?
D’entrada fer-ne l’aixecament, amb tots els instruments tècnics de què disposem (estació total, escàner làser, fotogrametria, etc.). Però el més important és el temps que passem en contacte directe amb el monument, veient-lo, tocant-lo.

Amici.jpg

Professora Carla Maria Amici

Per què?
Perquè l’anàlisi ha de partir de l’observació del monument. És quan en copsarem els detalls, allò que el diferencia d’un altre… És bàsic fer un aixecament al moment, a mà, que és com dir amb el cervell.

Tot arqueòleg que estudia arquitectura ha de ser capaç de dibuixar, doncs.
Sens dubte. Sóc del parer que qui fa l’aixecament d’un monument és qui l’ha d’estudiar, perquè és qui el coneix millor. No podem encarregar els dibuixos, no podem fer un estudi a partir de dibuixos d’altri.

Dibuixar per conèixer!
Sí, és una eina de coneixement. Al mateix temps que dibuixes, coneixes, perquè només pots dibuixar el que entens. Si ho entens al moment, allò ja és una quarta part de la feina. Crec en aquesta comprensió directa sobre el terreny.

No n’hi ha d’altra!
Però hi ha qui recull dades d’un monument de manera indirecta (per exemple amb l’escàner làser) i es pensa que un cop al despatx les entendrà. Obtens la reconstrucció del monument, un núvol de punts enorme: però és com una fotografia bonica. Qui la comprèn? Només qui s’hi ha fixat quan hi era!

Esclar.
Treballem amb edificis de 2.000 anys, en què la història hi ha deixat rastre, i cal saber distingir què està fet expressament i què és accidental, què és fruit d’una època o d’una altra, què té significat i què no. Si no ho comprens al moment després és molt difícil, i potser t’ho acabes inventant.

Què ha d’aprendre l’arqueologia de l’arquitectura?
Abans qui estudiava els monuments antics eren enginyers i arquitectes. Ara són arqueòlegs. El que caldria és una col·laboració entre uns i altres, que ja es fa. És un esforç: els arqueòlegs han d’adquirir competències dels arquitectes, i els arquitectes, acceptar les opinions dels arqueòlegs.

Vostè sempre parla de “monuments”.
És per entendre’ns, i perquè jo mateixa faig una assignatura que es diu “Aixecament topogràfic i anàlisi tècnica dels monuments antics”. Però la paraula no m’agrada, perquè ens fa mirar amb respecte un edifici però ens n’allunya. I el que interessa és veure els edificis antics com veiem els d’ara, i fer-nos les mateixes preguntes.

Preguntes com ara quines?
Per què servia?, per on entrava la llum?, on duien les escales?, quantes hores calien per netejar-lo? Eren llocs per viure-hi, per ser usats. O sigui que més enllà d’etiquetar-los per cronologia i estil, més enllà de la seva bellesa, hem de fixar-nos en la seva funcionalitat. No els hem de considerar edificis morts!

Tenir-hi una mirada actual!
Sí, i per això un estudi també ha de donar indicacions per a la restauració. Ha d’incloure una mapatura de lesions i esquerdes, per exemple. No n’hi ha prou de conèixer un edifici pel plaer de coneixe’l: ha de servir per restaurar-lo i conservar-lo. Per mi és una obligació ètica de l’arqueòleg.

Què li sembla que l’ICAC tingui una Unitat de Documentació Gràfica?
Essencial! A més parlant amb el cap, Josep Maria Puche, veig que tenim un punt de vista molt semblant i una gran afinitat metodològica. Espero que anem col·laborant i espero també poder incrementar la vinguda d’alumnes de la Universitat del Salento a l’ICAC.

Carme Badia i Puig (text i fotos)

Grecs a la península Ibèrica

dimecres, 18/07/2012

Aquests dies hem parlat amb Xavier Aquilué, director i responsable científic de Centre Iberia Graeca: aquest centre té l’objectiu de documentar, investigar i difondre el patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica. L’ICAC hi ha col·laborat introduint-hi els objectes de procedència grega trobats als jaciments de les comarques de Tarragona. El Centre es va presentar a l’Institut l’11 de juny.

Xavier Aquilué, director del projecte Iberia Graeca

Què és el Centre Iberia Graeca?
Un organisme que té com a objectiu la recerca, la documentació i la difusió del llegat arqueològic grec de la península Ibèrica. La web és l’eina principal de treball. S’hi estan ordenant i recollint en una base documental tots els objectes grecs que van arribar a la península Ibèrica a l’antiguitat i que s’han recuperat en excavacions.

De cada objecte en feu una fitxa.
Sí, amb la procedència, la cronologia, la tipologia, el museu on és, la bibliografia i la part gràfica. L’objectiu és disposar en un mateix sistema de documentació tota la informació facilitada per aquests materials.

Quin tipus de materials documenteu?
Tots els objectes grecs publicats fins ara procedents de jaciments de la península Ibèrica, és a dir, ceràmiques, bronzes, monedes, escultures, inscripcions, elements arquitectònics… A la base documental, no hi incloem objectes grecs de col·leccions que es troben en museus i que procedeixen de fora de la península.

Parla’ns de la col·laboració de l’ICAC.
Amb l’ICAC hem introduït 536 materials ceràmics grecs procedents de 39 jaciments arqueològics de les comarques de Tarragona publicats en 240 referències bibliogràfiques diferents. L’ICAC, per fer-ho, ha contractat Faustino Pérez, que ha tingut l’assessorament de la Dra. Maite Miró, del Consell Científic del Centre. Això lliga amb un dels nostres objectius: la formació de joves investigadors en arqueologia grega.

Web del projecte Iberia Graeca

D’on surt la idea de crear el Centre?
Surt el 2005, quan jo era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i col·laborava amb Dra. Paloma Cabrera del Museo Arqueológico Nacional. L’any 2007 es va publicar al BOE el decret de creació del Centre, però no va ser fins a finals del 2010 que l’Administració dota el centre de personal, pressupost i seu pròpia, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries, la Palaiapòlis d’Emporion, a partir del 2011.

Comença a funcionar, doncs, l’any passat.
Sí, prioritzant la base documental de la web, donant a conèixer el centre i fent convenis de col·laboració amb institucions per, entre altres, contractar joves documentalistes que s’especialitzin en arqueologia grega. Entre aquestes institucions, cal destacar l’ICAC i la Universitat Autónoma de Madrid. Passat l’estiu s’hi incorporarà la Junta d’Andalusia.

En quin moment està el Centre?
Es comença a desenvolupar amb força. Tenim més de 3.000 objectes trobats a Tarragona, a Girona i a les províncies d’Andalusia. I esperem que l’any vinent Portugal en formi i es puguin incorporar els materials apareguts al país veí.

Documentant sempre només materials arqueològics ja publicats?
Sí, però en una segona fase volem introduir a la base de dades els materials grecs apareguts en excavacions ara encara inèdites. Intentarem trobar els recursos perquè aquests materials s’estudiïn, es publiquin i formin part de la nostra base documental.

Teniu cap model de referència?
Bases documentals com la nostra cada vegada seran més nombroses. Actualment ja existeix la base de dades del Metropolitan Museum de Nova York, amb tots els seus fons digitalitzats, o el magnífic arxiu fotogràfic i documental de ceràmica grega de John D. Beazley (l’arxiu Beazley) de la Universitat d’Oxford.

Quin ús us sembla que tindrà aquesta base de dades?
Serà una eina clau per a la recerca de l’època clàssica, i una eina perquè se socialitzi i es difongui a la xarxa, a l’abast de qualsevol persona del món que hi estigui interessada!

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

 

 

Economia i religió: un duet que ve d’antic…

divendres, 8/06/2012

Aquesta setmana hem parlat amb Marta García Morcillo i Kyle Erikson, de la Universitat de Gal·les Trinity Saint David (Regne Unit), són membres del projecte “Camins sagrats: comerç, rutes i cultes a la Mediterrània antiga”. Fa poc van venir a presentar aquest projecte a l’ICAC en el seminari Religió, iconografia i economia en el món antic.

Què és un lloc de culte?
No cal que sigui un temple, un altar o una construcció de l’home: pot ser una gruta… o un bosc! A Grècia i a Roma hi havia els boscos sacres. També hi ha hagut muntanyes sagrades, venerades com un déu.

A vosaltres us interessa la relació entre llocs de culte i economia.
Volem estudiar la Mediterrània des d’aquesta prespectiva nova entre els segles XII aC i VI dC. És a dir, tota l’antiguitat. I no només la Mediterrània, sinó també les zones limítrofs: Àfrica (la cultura del Sàhara, Egipte, etc.), Pèrsia i les cultures mesopotàmiques, Aràbia, i les cultures atlàntiques, com la celta.

Eonomia_Reigio.jpgQui sou?
Un equip interdisciplinari de deu persones, entre arqueòlegs, antropòlegs, historiadors, teòlegs i filòlegs clàssics. Aviat tindrem incorporacions de dues universitats alemanyes, Heidelberg i Mainz. La nostra voluntat és anar ampliant el grup i que puguem integrar escoles i tradicions de diversos països, com l’ICAC. Els investigadors catalans hi estan convidats!

Hi pot haver economia sense religió, però religió sense economia no?
Aquesta pregunta ens fa pensar! I si la traslladéssim a la creació del lloc de culte, hauríem de dir que és veritat, perquè els llocs de culte solen tenir un vincle amb activitats econòmiques o seculars. Sovint són llocs neutrals, a mig camí entre el món terrenal i el món diví. I aquest fet, que siguin espais especials i segurs, facilita l’intercanvi comercial i cultural.

I creen rutes entre ells?
Sí, perquè entre aquests llocs sagrats hi ha comunicació: hi circulen materials, persones, idees… O sigui que entre ells hi ha un vincle, i l’hem d’entendre de manera territorialitzada.

Les rutes sagrades coincideixen amb les naturals?
Molt sovint són rutes creades per la geografia, sí, i coincideixen amb altres rutes, com els camins de la transhumància, com ens ha demostrat la Diana Gorostidi en el cas d’Hèrcules a la Itàlia central. Els espais sagrats no sempre estan situats en indrets estratègics, però sí en llocs naturals especials.

La natura marca l’enclavament sacre?
Què és primer, el temple o el lloc? Això no ho resoldrem. Per posar un exemple de casa nostra, segur que Montserrat, per la seva orografia tan única, ja era un lloc de culte precristià. Però el que a nosaltres ens interessa, i és nou, és connectar amb l’entorn d’aquests llocs i estudiar els patrons de continuïtat que han tingut.

Canviar per continuar, com tot?
Sí, els llocs de culte s’adapten als canvis igual que els mercats. Amb la romanització, per exemple, els cultes que ja existeixen s’enfronten als cultes nous. Com sobreviuen? Per què? Com es transformen?

Posa’ns-en un exemple.
Hi ha el cas paradigmàtic d’Efes, com ens ha explicat l’Horacio González: passa de lloc de culte grec a lloc de culte cristià! Era una ciutat tan coneguda, tan potent, amb una força tel·lúrica tan gran, que no es podia perdre.

Els pelegrinatges porten riquesa.
I tant, perquè no només genera comerç de relíquies i d’objectes votius. On hi ha gent hi ha comerç, però no només comerç! De fet hi ha rutes comercials consolidades per un ús religiós, com el pelegrinatge. Aquest seria el cas, per exemple, dels santuaris panhel·lènics del sud de Grècia, com Delfos.

Quines altres rutes us interessen?

Les rutes d’esclaus en època grecoromana. Hi ha santuaris lligats al comerç i transport d’esclaus, i en alguns d’aquests santuaris s’hi podia fer manumissió, és a dir, funcionaven com a lloc on es feia la cerimònia d’alliberament d’esclaus.

La creació d’identitat és un altre aspecte de la vostra recerca.
Ens interessa com els llocs sacres fomenten, regulen i contribueixen a crear identitats, i a transformar-les! Diem “identitats” perquè se’n sobreposen moltes. Una persona, per exemple, podia ser home, estranger, pelegrí, comerciant de vi (la professió era molt important) i devot d’Afrodita.

Que complex.
És complex i fàcil alhora, perquè ho entenem per sentit comú en el món d’avui, i ens falta entendre-ho en el món antic. Ara passa igual: pots compartir identitat amb un japonès si tots dos sou del Barça, perquè compartiu un ritual col·lectiu, unes emocions, però alhora tots dos teniu moltes altres identitats.

Text i fotos de Carme Badia i Puig

 

Joves investigadors: missió a Efes

dijous, 31/05/2012

Aquesta setmana hem parlat amb  l’Horacio González, investigador en formació de l’ICAC. L’Horacio González col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). La missió aplega 300 investigadors de països diversos, la majoria austríacs, alemanys i turcs. Ell dins d’aquest gran equip s’ocupa de les àmfores romanes i bizantines. A l’ICAC és investigador en formació i treballa en la seva tesi, sobre comerç hispà amb la Germània inferior.

Parla’ns d’Efes.
Efes és un empori comercial i un lloc sagrat. És la capital de la província romana d’Àsia, una de les grans metròpolis del món romà juntament amb Roma, Alexandria, Cartago, Antioquia i, a partir del segle IV dC, Constantinoble.

Bon lloc per a un arqueòleg.
Sí, sobretot també perquè l’Efes hel·lenística i romana s’abandona al segle XIII i no hi ha hagut ocupació posterior. És una ciutat que surt esmentada molts cops en els textos sagrats de jueus i cristians. De fet hi va haver molta concentració de cristians des d’un primer període, i en part això va facilitar la transformació com a lloc de culte pagà, centrat en el culte a la deessa Àrtemis, a lloc de culte i pelegrinació cristià.

Quin canvi!
El culte a Àrtemis, que va durar dins al segle IV dC, proveïa de tanta riquesa que no s’hi podia renunciar! Efes era el “banc d’Àsia”, lloc de pelegrinatge… La capitalitat sacra la manté amb el cristianisme a través del culte a Sant Joan Baptista.

I també en fa font de riquesa?
La riquesa li venia de l’explotació i comercialització de béns agropecuaris i, efectivament, d’objectes sagrats, com ara figuretes de la divinitat. També es venia com a relíquia de Sant Joan Baptista la seva “pols sagrada”, que era la prova que era viu, perquè quan es movia aixecava aquesta pols… Però, si ens parem a pensar, el que és curiós és que no s’optés per al culte a la Mare de Déu.

Per què?
Perquè té moltes similituds amb Àrtemis, deessa anatòlica de la fertilitat, i també verge. Però no hi ha documentades pelegrinacions marianes fins al segle XIX, quan dins del corrent general de l’església catòlica es desenvolupa el culte marià basat en visions de diverses monges.

Biblioteca de Cels a EFES (foto:Kadellar a Wikimedia)

Efes és un jaciment històric. Ja deu quedar poc per excavar.
Al contrari! Només hi ha excavat entre el 5 i el 10%: les places, els carrers principals, el teatre, les dues àgores, les cases aterrassades… Però queda molt! Hi ha zones molt interessants tapades.

Per exemple?
L’estadi, que és dels més grans de l’imperi romà! A més també s’ha de treballar l’articulació de la ciutat amb el territori. Es coneixen, per exemple, per prospeccions, set aqüeductes. I respecte al meu tema d’estudi, les àmfores i les ceràmiques, sols hi ha indicis de dues terrisseries, però no s’han localitzat ni els forns!

Com és el teu treball amb les àmfores?
De moment he treballat amb material que prove de l’àgora ciutadana i de la casa aterrassada número 2, i ara també volem estudiar les del port tardoantic. Hi ha moltíssim material. Jo faig fitxes dels fragments i determino de quin tipus d’àmfores són, en faig fotos i dibuixos, miro la pasta al microscopi… Determinar la procedència és molt important: és el que permet entendre la importància de la importació i, amb les àmfores locals, la importància de l’exportació.

Què esperes poder saber de nou?
Espero seguir-hi treballant i poder contribuir a acabar donant una imatge total del comerç a Efes. Les àmfores són el millor indicador pel seu caràcter de pedra artificial que resisteix el pas dels segles, i és de les poques restes arqueològiques del moviment comercial.

Avui Efes és un referent turístic.
Sí. Efes, actualment la ciutat de Selçuk, té una mitjana de dos milions i mig de visitants a l’any, molts dels quals són cristians. Té més visitants que Pompeia entre altres coses perquè des dels anys 60 la ciutat propera de Kusadasi és lloc d’aturada de creuers.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Maig del 2012

Investigació arqueològica, àmfores i noves tecnologies

divendres, 11/05/2012

Us heu preguntat mai quina informació es pot treure d’una àmfora romana? Per exemple: investigant-ne l’origen i les restes de la matèria que transportaven es poden estudiar les xarxes de comerç en el món romà. Aquesta setmana parlem amb el Dr. Ramon Járrega, investigador principal del projecte d’investigació Amphorae ex Hispania.

El projecte, que combina la investigació arqueològica amb noves tecnologies, consisteix en elaborar un estudi i una base de dades virtual de les àmfores fabricades a Hispània durant els segles I aC a V dC. Participen en aquest projecte especialistes de diversos àmbits, com els investigadors de l’ICAC Piero Berni, Cèsar Carreras i Horacio González, i professors de les universitats de Sevilla i Cadis, a més d’un investigador de la Universitat d’Alacant.

 

Dr. Ramon Járrega, l'investigador de l'ICAC que lidera el projecte Amphorae en Hispania

Dr. Ramon Járrega, l'investigador de l'ICAC que lidera el projecte Amphorae en Hispania. Foto: C. Badia

Parla’ns de la importància de les àmfores per entendre el comerç hispà en el món romà.
A la part occidental de la Mediterrània van ser molt presents, sobretot les àmfores vineres. A la Gàl·lia, la península itàlica, també a Germània… Igualment les àmfores d’oli bètic, que foren molt importants per la seva abundància a Germània i a Roma, on la plebs tenia dret a una ració de blat i d’oli, i aquest oli era bàsicament originari de la vall del Guadalquivir.

Caram.
Per això les àmfores d’Hispània són clau per entendre el comerç del que contenien: vi i oli. I també salaons, molt estesos a la Mediterrània occidental.

Què ofereix de nou el projecte Amphorae ex Hispania?
Per primer cop es fa una base de dades que aplega les tipologies, les característiques i els exemples més rellevants d’àmfores hispanes, escampades per tota la Mediterrània i prova de la importància de la xarxa comercial de la Hispània romana. És un projecte interdisciplinar i hi col·laboren investigadors de tot Espanya. Sobretot catalans i andalusos, però aprofito aquesta entrevista per dir que el projecte està obert a tots els investigadors.

Es tracta d’una base de dades virtual.
Sí, i gràcies a la tecnologia permet als investigadors treballar en xarxa i compartir coneixements sobre l’estudi de les àmfores. El Dr. Piero Berni ha creat un laboratori virtual que ha donat peu a dos projectes: el de les àmfores (ICAC) i el de les ceràmiques romanes tardoantigues, liderat per Miquel Àngel Cau (UB) i en què també hi participa en Josep M. Macias de l’ICAC.

Quin és l’objectiu del vostre projecte?
Tenim dos objectius bàsics. El primer és redefinir les tipologies d’àmfores que ja coneixem, i el segon estudiar els centres de producció.

No estan estudiats, ja?
Diguem que està fet de manera sovint poc científica, falten excavacions i tot plegat s’ha de revisar. El repte és sistematitzar les tipologies d’àmfores i associar-les als centres de producció.

Que interessant.
La idea final és aconseguir fer una cartografia de centres de producció amb els tipus d’àmfores que s’hi feien. Ara ja estem fent fitxes d’àmfores amb tipologia, cronologia, fotos, dibuixos… També volem fer analítiques de pastes de determinades àrees de producció. D’altra banda, properament publicarem un manual d’àmfores hispanes.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Abril del 2012

Arqueologia des de l’aire

dijous, 3/05/2012

Aquesta setmana hem parlat amb el professor Giuseppe Ceraudo, de la Universitat del Salento (Itàlia), on imparteix Topografia antiga i Aerotopografia arqueològica. Ell i el seu equip apliquen la fotografia aèrea a l’arqueologia: “Gràcies a l’aerofotografia reconstruïm la via Trajana metre a metre”.

Per què és important l’aerofotografia per a un arqueòleg?
És un dels instruments utilitzats per fer recerca topogràfica sobre el terreny. Però l’han de fer servir arqueòlegs especialistes, que sàpiguen entendre i interpretar les fotografies. A Itàlia, dins de l’assignatura de Topografia antiga es passa un examen en fotografia aèria.

Un recurs del segle XX per estudiar el món antic!
Del segle XIX, hauríem de dir, perquè la primera foto aèria amb finalitats arqueològiques a Itàlia data del 1899. Giacomo Boni excavava el fòrum de Roma i, en col·laboració amb militars, va retratar el jaciment des d’un globus aerostàtic.

Ceraudo.jpgLa fotografia aèria i el món militar sempre van lligats?
Fins fa pocs anys, sí. Justament per això disposem de moltes fotos aèries d’Itàlia fetes durant la Segona Guerra Mundial. A la Fototeca Nacional, a Roma, hi tenim les fotos de la RAF anglesa (Royal Airforce), la USAF nord-americana (United States Airforce) i la Luftwaffe alemanya. A més, a l’Institut Geogràfic Militar, a Florència, hi ha les imatges de l’AMI (Aeronàutica Militar Italiana).

Aquí es fan servir molt les imatges aèries del 1956, fetes per militars americans.
A Itàlia també tenim fotos d’aquest moment, en concret dels anys 1954-1955. Estan dipositades a Florència. Els Estats Units també van topografiar tot Itàlia en un vol que en diem “volo base”. Cal dir, però, que des de l’any 2000 a Itàlia es permet volar i fotografiar lliurement, amb el permís de l’aeronàutica militar. O sigui que ara les fotos les fem nosaltres!

Com s’interpreta una fotografia aèria?
Es tracta de saber-hi identificar restes arqueològiques, a través de les traces que apreciem en els conreus (cropmarks, en anglès).

Si vols descobrir a quin tipus de traces arqueològiques es poden detectar amb la fotografia aèrea, aquí teniu la resta de l’entrevista.

 

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Abril del 2012