Arxiu del mes: juliol 2012

Arqueologia en directe: patrimoni ocult sota la terra

dimecres, 25/07/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Arnau Perich, investigador en formació de l'ICAC

Arnau Perich, investigador en formació de l'ICAC

Durant els propers dies tindrem com a convidat al blog l’Arnau Perich, un jove investigador en formació de l’ICAC que, en col·laboració amb la Universidad de Castilla la Mancha, participa en les excavacions de la vil·la romana de Noheda (Cuenca). Sabíeu que en aquesta vil·la s’hi estan trobant uns mosaics i pintures impressionants? El professor Miguel Valero va venir fa uns mesos a explicar-nos-ho a l’ICAC, aquí en teniu la informació. Us deixem amb les peripècies de l’Arnau Perich!

 

 El nostre dia a dia al jaciment

Vaig arribar el dilluns passat dia 16 amb un autocar que em va portar de Tarragona fins a Cuenca, via Terol. Aquesta setmana jo i els meus companys de vàries universitats espanyoles hem estat treballant en l’excavació de la que potser arribarà a ser una de les vil·les romanes més vastes i importants de tota la Hispania romana, tant per les dimensions del conjunt fins ara descobert, com pels excepcionals mosaics, pintures i decoracions en marbre que han sortit a la llum fins aquest moment.

Ens aixequem cada dia cap a les 6:50h del matí, esmorzem a la residència universitària en la que estem instal·lats i anem amb cotxes cap a Noheda, que es troba a uns 15 Km al nord de Cuenca.

Campanya d'estiu 2012 a la vil·la romana de Noheda (Cuenca)

Campanya d'estiu 2012 a la vil·la romana de Noheda (Cuenca)

Noheda és una petita agrupació de cases (pedanía, en diuen aquí) que pertany al municipi de Villar de Domingo García. Arribats allà i deixant endarrere el poblat de Noheda, entrem en l’espai tancat del jaciment. Pel que jo conec, Noheda és un cas força excepcional en l’arqueologia espanyola pel que fa a la història de la seva descoberta i investigació. El primer tros de mosaic va sortir de forma casual durant les feines de llaurat a principis dels anys 1980 i el propietari de la finca, José Luis Lledó, enlloc de tapar-ho i amagar-ho, va fer aturar els treballs agrícoles per no danyar les possibles restes arqueològiques, demostrant així una gran sensibilitat amb el patrimoni de la seva terra. La parcel·la  on es troba el jaciment és tot el vessant sud d’un petit turó, que descendeix suaument cap a un rierol flanquejat per pollancres.

El que ara estem fent és excavar una zona que es troba al sud de les grans termes privades de la vil·la. Es tracta d’una zona que creiem exterior a l’edifici termal. El que ens estem trobant són els nivells de la caiguda dels murs de l’edifici, és a dir, estem trobant el moment en què els murs d’aquest edifici van esfondrar-se. Aquí, petits fragments de marbre procedents de tot l’imperi ens parlen de la gran riquesa d’aquesta vil·la, que va tenir la seva vida a cavall dels segles IV i V d. C. Un dels grans problemes que ens

estem trobant en aquesta excavació és que els pollancres no es limiten a flaquejar el rierol, sinó que l’abandonament de les feines agrícoles a la parcel·la ha fet que també arrelin sobre les restes arqueològiques. El pollancres tenen unes arrels profundes i fortes, capaces de barrejar la terra i destrossar completament els murs.

Campanya d'estiu 2012 a la vil·la romana de Noheda (Cuenca)

Campanya d'estiu 2012 a la vil·la romana de Noheda (Cuenca)

Cap a quarts d’onze fem una petita pausa per a esmorzar i després seguim fins a les dues. Durant aquesta primera setmana a les tardes estem assistint a les  I Jornadas sobre la Villa Romana de Noheda, un cicle de conferències on es dóna a conèixer la vil·la als veïns del Villar de Domingo García i als d’altres pobles de la comarca. De fet, el descobriment d’aquest jaciment i la consciència sobre la seva importància està revolucionant aquest poble que no arriba als 250 habitants. En el meu pròxim post us vull parlar amb més profunditat sobre les jornades sobre la vil·la de Noheda i sobre totes les coses positives que està comportant, entre aquesta petita comunitat, la redescoberta del seu patrimoni, fins fa pocs anys ocult sota la terra.

 

Arnau Perich Roca
Investigador en formació de l’ICAC

Grecs a la península Ibèrica

dimecres, 18/07/2012

Aquests dies hem parlat amb Xavier Aquilué, director i responsable científic de Centre Iberia Graeca: aquest centre té l’objectiu de documentar, investigar i difondre el patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica. L’ICAC hi ha col·laborat introduint-hi els objectes de procedència grega trobats als jaciments de les comarques de Tarragona. El Centre es va presentar a l’Institut l’11 de juny.

Xavier Aquilué, director del projecte Iberia Graeca

Què és el Centre Iberia Graeca?
Un organisme que té com a objectiu la recerca, la documentació i la difusió del llegat arqueològic grec de la península Ibèrica. La web és l’eina principal de treball. S’hi estan ordenant i recollint en una base documental tots els objectes grecs que van arribar a la península Ibèrica a l’antiguitat i que s’han recuperat en excavacions.

De cada objecte en feu una fitxa.
Sí, amb la procedència, la cronologia, la tipologia, el museu on és, la bibliografia i la part gràfica. L’objectiu és disposar en un mateix sistema de documentació tota la informació facilitada per aquests materials.

Quin tipus de materials documenteu?
Tots els objectes grecs publicats fins ara procedents de jaciments de la península Ibèrica, és a dir, ceràmiques, bronzes, monedes, escultures, inscripcions, elements arquitectònics… A la base documental, no hi incloem objectes grecs de col·leccions que es troben en museus i que procedeixen de fora de la península.

Parla’ns de la col·laboració de l’ICAC.
Amb l’ICAC hem introduït 536 materials ceràmics grecs procedents de 39 jaciments arqueològics de les comarques de Tarragona publicats en 240 referències bibliogràfiques diferents. L’ICAC, per fer-ho, ha contractat Faustino Pérez, que ha tingut l’assessorament de la Dra. Maite Miró, del Consell Científic del Centre. Això lliga amb un dels nostres objectius: la formació de joves investigadors en arqueologia grega.

Web del projecte Iberia Graeca

D’on surt la idea de crear el Centre?
Surt el 2005, quan jo era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i col·laborava amb Dra. Paloma Cabrera del Museo Arqueológico Nacional. L’any 2007 es va publicar al BOE el decret de creació del Centre, però no va ser fins a finals del 2010 que l’Administració dota el centre de personal, pressupost i seu pròpia, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries, la Palaiapòlis d’Emporion, a partir del 2011.

Comença a funcionar, doncs, l’any passat.
Sí, prioritzant la base documental de la web, donant a conèixer el centre i fent convenis de col·laboració amb institucions per, entre altres, contractar joves documentalistes que s’especialitzin en arqueologia grega. Entre aquestes institucions, cal destacar l’ICAC i la Universitat Autónoma de Madrid. Passat l’estiu s’hi incorporarà la Junta d’Andalusia.

En quin moment està el Centre?
Es comença a desenvolupar amb força. Tenim més de 3.000 objectes trobats a Tarragona, a Girona i a les províncies d’Andalusia. I esperem que l’any vinent Portugal en formi i es puguin incorporar els materials apareguts al país veí.

Documentant sempre només materials arqueològics ja publicats?
Sí, però en una segona fase volem introduir a la base de dades els materials grecs apareguts en excavacions ara encara inèdites. Intentarem trobar els recursos perquè aquests materials s’estudiïn, es publiquin i formin part de la nostra base documental.

Teniu cap model de referència?
Bases documentals com la nostra cada vegada seran més nombroses. Actualment ja existeix la base de dades del Metropolitan Museum de Nova York, amb tots els seus fons digitalitzats, o el magnífic arxiu fotogràfic i documental de ceràmica grega de John D. Beazley (l’arxiu Beazley) de la Universitat d’Oxford.

Quin ús us sembla que tindrà aquesta base de dades?
Serà una eina clau per a la recerca de l’època clàssica, i una eina perquè se socialitzi i es difongui a la xarxa, a l’abast de qualsevol persona del món que hi estigui interessada!

 

Carme Badia i Puig (text i fotos)

 

 

Arqueologia en directe: final de l’aventura a Efes

dijous, 5/07/2012

Com es viu per dins una excavació arqueològica?

Horacio.jpg

Horacio González

Avui s’acaben les intervencions del nostre convidat al blog,  l’Horacio González, el jove investigadoren formació de l’ICAC que, com ja us vam explicar en aquest post,  col·labora amb l’Institut Austríac d’Arqueologia en les excavacions a la ciutat grecoromana d’Efes (Selçuk, Turquia). Llegiu aquí la primera part de l’aventura,  i aquí l’entrega just anterior a aquesta.

Us deixem amb la última entrega de la seva aventura a Efes, i us avancem que les properes setmanes tindrem altres convidats que estan excavant a altres indrets de la Mediterrània, i ens explicaran en primera persona tot el que passa a les excavacions on estan.

 

¡Hola a todos!

Aquí va la última entrega de mi estancia en Asia Menor, que ya os adelanto que con casi toda seguridad va a tener que ser completada con otras dos semanas de trabajo en el mes de octubre: ante la enorme cantidad de material, no ha dado tiempo más que completar el 50-60% del total. El problema es que a pesar de que la publicación de todo el conjunto cerámico no saldrá antes de finales de 2013, para mediados de ese mismo año está planeado que se publique un monográfico dedicado al canal y necrópolis del puerto, para el que necesitan un artículo mío que dé una visión general de todas las ánforas y las distintas cronologías de las mismas.

"The hands and the tools", manos y herramientas de barbero. Foto: Lucepotabile

 Por lo tanto, la última semana, a nivel de trabajo fue aún más dura que las anteriores, aunque también más divertida. El miércoles, tras acabar de ánforas hasta la coronilla, decidí irme al barbero, algo bastante típico en Turquía y que no sólo consiste en que te afeiten, sino que te dan un masaje, te ponen una mascarilla y, atención, te queman los pelos de las orejas y la nariz con una especie de barilla con fuego. El único pero que le pongo a la sesión es que estuve oliendo a chamusquina un buen rato, aunque valió la pena por el rato de charla, risas y el té que te tomas en la barbería.

 Ese mismo día la directora me había dado buenas noticias al decirme que van a poder asumir los costes derivados del análisis químico y petrográfico de unas 150-200 piezas, lo que nos va a ayudar un montón a establecer la zona exacta de procedencia de las ánforas y a ver variaciones regionales de algunos tipos poco conocidos, que sin embargo tuvieron buena difusión. Ya os adelanto que en Éfeso hay muchos cacharros del Mar Negro y que las importaciones hispanas se cortan en el transcurso del siglo V.

Estadio de Magnesia

 El fin de semana trajo consigo una nueva visita a yacimientos de Asia Menor. Esta vez le tocó el turno a Magnesia del Meandro, una de esas ciudades con nombre mágico y que hoy en día es menos conocida y visitada que sus vecinas Priene, Mileto o la propia Éfeso. Fui para allá principalmente porque la doctora Özlem Vapur de la universidad de Mugla estaba interesada en que le diera su opinión sobre unas piezas. Como en un primer momento no me vio muy convencido de querer seguir trabajando el sábado por la tarde, me prometió que me llevaría a ver las excavaciones del estadio, que como podéis ver en la foto, son una auténtica pasada.

 El viaje hasta Magnesia en dolmus (especie de microbus para viajes cortos que se utiliza en Turquía) dura apenas una hora y atraviesa unas montañas bastante chulas. El conductor resultó que había vivido 14 años en Stuttgart y hablaba al estilo de los turcos de mi barrio en Berlín, por lo que en el trayecto nos echamos unas risas sobre la reciente eliminación de los Germanos en el campeonato de Europa. Al llegar a Magnesia, uno se da cuenta de que está en un yacimiento turco, donde no hay ningún tipo de misión arqueológica occidental.

Detalle del estadio de Magnesia

 A pesar de tener uno de los primeros templos de estilo ático de Asia Menor y de contar con un ágora bastante chulo, el yacimiento está muy poco excavado y tien

e un potencial enorme. Los únicos visitantes que vi fueron un rebaño de cabras que de paso limpiaban de maleza la parte visitable de Magnesia y que, por cierto, más de una se metió en el pequeño depósito en el que estábamos trabajando Özlem y yo. La dirección del yacimiento corre a cargo de un buen equipo de arqueólogos de varias universidades turcas, destacando la de Ankara, pero el problema es que cuentan con muy poco dinero, entre otras cosas porque el potencial turístico parece limitado por tener, digámoslo así, unos vecinos tan potentes. La situación puede que cambie cuando acaben los trabajos de excavación del teatro, que en una buena parte del mismo está exactamente igual que hace 2000 años. Realmente es un edificio espectacular, que según mi amigo Andrew Leung (del equipo de Afrodisias), es bastante griego y está alejado del modelo de circo romano. Más espectacular aún resulta estar solo en este lugar y ver cómo entre varios metros de estratos aparecen los asientos impolutos. La verdad es que el viaje a Magnesia mereció la pena.

Vistas del ágora de Selcuk desde el Instituto Austriaco

 El domingo no hicimos mucho, hubo algunos que se fueron a Samos y otros a Afrodisias o Pamukkale, pero yo tenía que hacer la maleta y prepararme para otra noche sin dormir, ya que mi avión salía de nuevo a una hora tan bonita como las 4 de la madrugada, y tenía que recorrer los 80 kilómetros que separan Selçuk del aeropuerto de Izmir. Así que mis últimas horas en Éfeso fueron tranquilas y organizándome para empezar a asimilar toda la información recibida en estos intensos días.

Por el momento me despido de vosotros y os doy las gracias por haber seguido este blog desde la otra punta del Mediterráneo, tal vez en unos meses os vuelva a contar cómo va todo en la casa de Ártemis…

Güle güle, auf Wiederschauen, hasta la próxima.

Horacio González
Investigador en formació de l’ICAC