Entrades amb l'etiqueta ‘Trinxeres’

Pau Menéndez Molist: Què va passar en l’espai històric dels Barrancs?

dijous, 14/12/2017

Autor del post: Pau Menéndez Molist

El passat mes de juny es va començar la intervenció arqueològica en Els Barrancs (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) un dels nombrosos espais museïtzats de la Guerra Civil pel COMEBE i que consisteix en la recuperació de 300 metres lineals de trinxera i de diferents txaboles. L’any 2005 es va fer una petita intervenció, i enguany, els alumnes de pràctiques de la UB han pogut complementar amb gairebé 300 metres més de trinxera, diferents refugis i txaboles que l’any que ve s’acabaran de documentar i adequar per la visita.

L’arqueologia de la Guerra Civil s’està consolidant en els últims 10 anys i era totalment necessària les actuacions sistemàtiques per tal de donar a conèixer al públic el passat més recent de la nostra història. Els arqueòlegs són els únics professionals capacitats per documentar aquest tipus de restes, però és evident que han de ser els historiadors qui expliquin les interpretacions i els estudis a partir del buidatge de la documentació. La finalitat d’aquesta tasca és la d’oferir un discurs que permeti explicar aquests fets de la història contemporània a les futures generacions. En aquest sentit, la tasca realitzada aquests dies ens és gairebé impossible de reconstruir sense reunir les fonts orals, els documents oficials coetanis o qualsevol altre detall a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera es podrà restituir la microhistòria en aquest racó de la batalla de l’Ebre.

És per això, que amb aquest text, hem volgut presentar quin és el context de l’espai dels Barrancs i comentar el que sabem del seu moment de construcció, ús i abandonament. El 25 de juliol del 1938 s’inicia la batalla de l’Ebre (Figura 1), un dels escenaris més determinants de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta batalla se situa en un marc negatiu per la República, després d’haver perdut el front del Nord i de l’Aragó. No obstant, la Generalitat va decidir fortificar-se en la línia dels rius Ebre i Segre per fer front als sollevats abans que entressin a Catalunya. Els franquistes havien arribat a tallar per Vinaròs la zona fidel al govern legítim, iniciant l’ofensiva cap a València i deixant en reserva la conquesta de Catalunya. És en aquest moment quan el govern de Negrín idea l’ofensiva en el meandre de la Foia de Mora, entre Riba-Roja i el congost de Benifallet.

Figura 1. Ofensiva republicana entre el 25 i el 27 de juliol de 1938 (Rubio i Hernàndez, 2013)

El president del Govern va plantejar l’ofensiva amb tres objectius primordials: en primer lloc alleugerar el setge que patia la ciutat de València per part dels franquistes; en segon terme demostrar a les potències democràtiques d’Europa que la República encara podia fer front al feixisme i; en darrer terme, un cop propagandístic per a reafirmar la moral d’un bàndol que tenia les de perdre. De fet, el govern va jugar molt bé les seves cartes i tenia les de guanyar, però les esperances es varen veure minvades al 30 de setembre quan es va firmar el Pacte de Munich.

La batalla es va desenvolupar entre el 25 de Juliol i el 15 novembre, amb un total de 115 dies de combats on la Terra Alta i la Ribera d’Ebre foren el camp de batalla més sagnant de la història de l’Estat. L’exèrcit de l’Ebre va passar el riu a les 12:15 de la matinada i en 24 hores havien recorregut un terreny extens. Entre la zona de Riba-Roja i Flix, el XV Cos d’Exèrcit s’encarregà d’organitzar el creuament de l’Ebre. A tres km al sud de Flix, la 33a Brigada Mixta de la 3a Divisió munten les barcasses i arribaren al marge occidental, juntament amb la 60 Brigada Mixta que ho fa per l’altra banda del Flix. Els Republicans començaren a enfilar cap al poble on acaben encerclant els nacionals de la 16a Brigada de Mérida de la 50 Divisió. Per la Banda de Riba-Roja, la 31a Brigada Mixta de la 3a Divisió travessa el riu i acaba fent rendir la 16 Brigada de Burgos allotjada al poble.

Les tres Brigades republicanes, un cop assegurats els seus caps de pont, comencen a encarrilar la marxa cap a l’oest, arribant a conquerir les posicions entorn de la Fatarella. Les tropes franquistes s’havien retirat cap a Gandesa i Vilalba dels Arcs, on s’havien atrinxerat. La 33a Brigada Mixta comença l’ofensiva cap a la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. El dia 26 a primera hora del matí, la 3a Divisió dirigida pel comandant Cabezos va arribar al seu límit, i va començar l’assalt sobre Vilalba dels Arcs, però només arribaren fins a l’ermita del Calvari on es feren forts. En el Poble de Massaluca, el Regiment de Cavalleria intentà l’assalt, però a causa de la manca de suport artiller, l’ofensiva va haver de recular.

Figura 2. Situació de les trinxeres dels Barrancs (Elaboració de l’autor)

El 27 de juliol, el front s’estabilitzà i va començar la resistència republicana per les contraofensives franquistes. Les tres Brigades que havien arribat a la zona es començaren a atrinxerar prevenint els contraatacs nacionals. Després del fracàs dels assalts a Gandesa i Vilalba, l’Exèrcit Republicà va decidir mantenir-se en punts estratègics per aguantar les envastides dels nacionals. En l’indret entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca és on se situa el jaciment excavat pels alumnes de pràctiques de la UB, un indret ocupat pels republicans on es varen fortificar fins gairebé al final de la batalla. Així doncs, va començar una batalla de desgast que va durar més de 3 mesos. El Front de la Batalla de l’Ebre es concentrà en la zona sud de Vilalba dels Arcs, especialment entre el municipi, la Fatarella i Corbera d’Ebre. Per tant, els soldats allotjats en les trinxeres dels Barrancs varen gaudir d’una certa tranquil·litat (Figura 2).

Les excavacions del 2005 i del 2017 vénen a confirmar aquesta informació, ja que la quantitat de materials i el coneixement de les fonts indiquen que va ser un espai inactiu. Les troballes d’aquesta campanya destaquen per la quantitat de metres de trinxera documentats i pel nombre de txaboles i refugis excavats a la roca trobats a la vessant del turó, així com el bon parapetament d’aquestes fortificacions (Figura 3). A més, molts d’aquests refugis es troben a la primera línia, fet poc habitual. També ens permet afirmar aquesta hipòtesi l’absència de grans volums de metralla, beines, bales i cràters d’artilleria. El complex defensiu, les dues línies de trinxera al sud, així com la la zona de descans al nord, on apareixen la majoria de refugis i txaboles, indicaria aquest front com una zona tranquil·la. És per això que els soldats republicans varen construir en aquestes carenes diferents emplaçaments ben protegits. De fet, un dels majors problemes per la tropa era l’avorriment, i per tant, el comandament dels batallons i brigades mantenien ocupats els soldats en l’edificació de nius d’ametralladora, refugis o, en defintiva, millorar les seves posicions defensives.

Figura 3. Reconstrucció de les trinxeres dels Barrancs desprès de la intervenció de 2005 (COMEBE)

De totes maneres, aquesta explicació no implica que no hi hagués combats. Probablement s’hi efectuava algun bombardeig casual, així com intercanvi de trets. Però en cap cas fou objecte d’un assalt organitzat per modificar les línies de la batalla i ocupar les trinxeres enemigues. Malauradament, es desconeixen excombatents que estiguessin en aquestes posicions i disposar d’una descripció més fideldigne. La topografia del terreny entorn dels Barrancs es caracteritza per les seves valls abruptes i per ser l’inici de l’altiplà de la Fateralla, una zona fàcil de defensar. Per tant, l’estratègia de general Franco s’enfocà cap a la foia de Bot per neutralitzar les posicions republicanes de la Serra de Pàndols i de Cavalls, i més endavant dirigir-se cap a la Fatarella. A continuació, les onejades franquistes del general Yagüe es varen dirigir cap a les Camposines i més endavant als diferents flancs defensats pels republicans. Després de la conquesta de la Serra de la Fatarella el 15 d’octubre, l’Exèrcit de l’Ebre es comença a replegar a l’altra banda del riu. Un cop assegurada la posició de Gaeta, les tropes de la 152a Divisió franquista del Coronel Rada comencen l’ofensiva el 29 d’octubre cap a la zona dels Barrancs, on no varen trobar gairebé resistència.

D’aquesta manera s’acaba d’abandonar l’espai conegut com Els Barrancs, un indret de memòria d’aquest conflicte i un cas exemplar d’adaptació de les restes per als visitans que vulguin conèixer el camp de batalla.

 


Bibliografia

RUBIO, X. i HERNÁNDEZ, X. (2013). “El Cruce del río y el ataque a Gandesa”, 1938. La Batalla del Ebro, Desperta Ferro, Madrid,  p. 23-30.

TORMO, D. (2015): “Intervencions realitzades pel COMEBE: Espais de lesDevees i Barrancs, lloc de comandament de la Fatarella, Turó de Valljordà i Puntes de Millet”, Actes de la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, p. 21-32.

Interpretant materialitats del conflicte

dissabte, 21/11/2015

Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?

Estat d'un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l'excavació

Estat d’un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l’excavació

Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.

En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.

En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.

Claper reomplint un tram de trinxera

Claper reomplint un tram de trinxera

Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.

Banyistes disfrutant d'un dia de platja a Alcanar al costat d'un niu de metralladora

Banyistes disfrutant d’un dia de platja a Alcanar al costat d’un niu de metralladora


*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.

 

 

(Ex)cavant trinxeres

dissabte, 17/10/2015

Fortificar consisteix en preparar el terreny per al combat a partir de construccions estratègicament disposades per tal de facilitar la lluita alhora de dificultar el moviment de l’enemic. D’aquesta manera, fortificar permet l’economia d’homes i de material en el combat, doncs esdevé una protecció per als soldats en la lluita a més de limitar la maniobra de l’oponent. En cas de replegament serveix també de contenció del contrari i base per a nous atacs, esdevenint així un punt de suport durant el combat.

Combatents dins trinxera durant la lluita. Font: https://tempsdeguerra.wordpress.com/

Si bé trobem les fortificacions permanents, les quals disposen de temps il·limitat per la seva construcció així com gaudeixen dels mitjans constructius necessaris, les fortificacions de campanya en canvi, com ho són les trinxeres, compten amb majors complicacions alhora de realitzar-se. Aquestes, al ser cavades al mateix camp de batalla els recursos són limitats, per tant els materials seran els propis del terreny a més d’alguns pocs que s’hi puguin aportar. La mà d’obra seran els propis soldats, que hauran de dur a terme la tasca a la major velocitat possible. D’aquesta manera es faran servir mètodes, com ara establir torns entre els cavadors encarregats de la tasca, per tal d’aprofitar-ne un màxim rendiment. Pel factor d’urgència, les construccions hauran de gaudir d’un caràcter de perfectibilitat, per tant hauran de ser útils des del mateix moment de la seva construcció, i a partir d’aquest, anar-se perfeccionant.

En la intervenció arqueològica d’una trinxera primerament estudiarem el context històric, el qual ens pot aportar uns primers coneixements de l’estructura. En aquesta recerca podem obtenir dades molt rellevants com ara la cronologia exacta, qui va combatre en aquell punt, quina importància pot tenir aquest espai en l’enfrontament, així com les necessitats que van empènyer a la seva construcció. És aleshores que localitzarem la trinxera ja sigui a partir dels mateixos documents, testimonis o els propis veïns. Amb aquestes informacions prèvies entorn la fortificació en qüestió podrem començar el treball al camp. En cas d’una limitació temporal a l’hora de dur a terme la campanya, un cop situada l’estructura, observarem què tenim davant per tal d’escollir els àmbits que es considerin més representatius per a l’estudi que es vol dur a terme.

Companyes prenent mesures d'un tram de trinxera a la cota 287.

Companyes prenent mesures d’un tram de trinxera a la cota 287.

Per tal d’entendre la trinxera, haurem de parar atenció al terreny on s’ubica, doncs aquest n’és un gran condicionant en la seva elaboració. Per una banda el relleu de la zona determinarà una sèrie de característiques, tant pel que fa la disposició com pel que fa la tècnica constructiva i la seva morfologia. Per l’altra part ens ajudarà a saber-ne de la construcció, veure quins materials trobem a la zona, quins d’aquests han estat utilitzats en l’edificació i quins són aportacions externes… així com calcular a partir de la duresa del terreny la durada i com de feixuga ha estat la tasca de realització.

Aleshores començarem netejant la zona per tal de distingir els límits de la trinxera, podent així excavar-ne l’interior, buidant de tot el material que l’hagi reomplert. Aquest haurà de ser un procés meticulós en el qual caldrà anar perfilant l’estructura i recuperant el material que pugui aparèixer. Juntament amb el material recollirem  totes les dades en la extracció com ara la seva ubicació en l’espai, doncs ens interessa com està col·locat i on, però sobretot el conjunt de materials més que les peces en sí.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Per tant, en el procés d’excavació documentarem absolutament tot el que anem veient. A partir d’aquesta recollida intensiva de dades obtingudes en el treball de camp, a més de tota aquella informació que en puguem extreure d’una bona anàlisi dels materials recuperats; podrem extreure unes conclusions entorn la trinxera estudiada. Aquestes ens permetran contrastar les dades documentals i una millor comprensió d’aquesta, així com dels motius de la seva construcció i el seu funcionament, a més de parlar-nos del dia a dia de les persones que l’ocupaven en la seva fase d’utilització.