Entrades amb l'etiqueta ‘postmedieval’

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Arqueologia “post – medieval” ??

divendres, 24/07/2015

La consideració de l’Arqueologia d’època moderna i època contemporània avui dia en el nostre context acadèmic és deplorable i per tant, amb una gran millora a fer. Queda molt de camí a recórrer i molta lluita per dur a terme. No ens queda més remei que declarar que, per tant, és l’arqueologia menys valorada de totes les seves vessants, que la veritat sigui dita, no són poques.

No sabem si per l’eterna pugna que hi ha entre l’ús de les fonts documentals i l’ús de les fonts arqueològiques, que semblen mai no casar entre elles i sempre juguen a “veure quin dels dos cavalls és millor”. Però no hauria de ser així, perquè tant la Història – entesa com a disciplina que construeix un discurs mitjançant les fonts documentals i no com a “l’avorrida assignatura que tothom suspenia a l’ESO” – com l’Arqueologia -entesa com l’anàlisi dels vestigis del passat- haurien de ser complementàries. I així doncs, juntes, tenen una relació de simbiosi que les fa necessàries entre elles. Són les dues cames del discurs històric i sense una, l’altra no pot caminar. D’acord, sí, deixem-ho clar des d’un principi per si algú s’ho pregunta: “Però l’Arqueologia prehistòrica perquè necessita la Història?”, doncs, la veritat és que les societats sense escriptura poc poden aprendre de la Història tot i que permeten configurar-la, però des que apareixen les fonts documentals – i ho han fet de manera exponencial al llarg de la nostra història mundial –  han anat augmentant fins a arribar al dia d’avui i per tant podem fer-les servir d’una millor manera.

 Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l'Arqueologia. Font: North Seattle College.

Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l’Arqueologia. Font: North Seattle College.

Però no ens en hem d’anar gaire lluny si volem veure quina és la consideració de l’arqueologia moderna i contemporània en el nostre context acadèmic. A la Universitat de Barcelona tenim la sort de poder estudiar arqueologia medieval i postmedieval, i podem escollir un bloc amb aquest mateix nom per fer el Treball Final de Grau, però no seria millor que en lloc de “post-medieval” aquest període s’anomenés “moderna i contemporània”? Aquest concepte de l’Arqueologia Post-Medieval és un calaix de sastre massa ampli i no pas definidor que no fa més que deixar-ne amagades i menystingudes la resta. En contraposició, aquesta arqueologia per a nosaltres és tant important com la resta.

I és que gràcies a l’Arqueologia d’època moderna i contemporània (sense ni tan sols el dret de tenir el seu nom com a tal dins del Post-Medievalisme) es podria estudiar com va ser la Revolució Industrial arreu gràcies als encara avui dia presents vestigis fabrils, o com es van dur a terme les grans batalles d’aquest període, que si més no ha estat anomenada l’Època de les Guerres, desembocant a les Guerres Mundials. Encara és menys apreciada Arqueologia d’Època Contemporània, que acostuma a veure’s com a quelcom massa proper – el passat més recent – per a ser considerada arqueologia, que se la creu una disciplina que estudia “neandertals, ibers i romans”. I és que allò que feien servir els nostres avis, l’arada que molts pagesos empesos per una moda “vintage” han col·locat als jardins de casa seva, és arqueologia. En són exemples arreu del territori els Museus Etnològics de la Ruralitat que mostren els vestigis materials dels pobles que ja no es fan servir i per tant s’han d’exposar, ja que no ens hi identifiquem.

Imatge de l'Espai d'Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Imatge de l’Espai d’Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Ja des d’un principi, l’Arqueologia Moderna i Contemporània va tenir molts problemes i moltes objeccions per a arribar a ser considerada com a tal (dins dels mínims que hi són), doncs els purs arqueòlegs sempre veien com que el seu treball era més significatiu amb una mancança de fonts documentals o els historiadors que tenen aquesta visió de l’arqueologia com a una “eina que estudia pedres i ceràmica” i que no pot ajudar-los en res. Partint des d’aquesta aprensió acadèmica, trobem com dins de la mateixa vessant arqueològica hi ha un fort debat historiogràfic del període cronològic que comprèn que al mateix temps és paral·lel al debat historiogràfic d’aquests períodes en la Història. Es debat en quin moment històric o amb quin procés s’inicia i acaba la Història Moderna i el mateix amb la Història Contemporània i encara més, el moment en què acaba: si arriba a un moment en concret o fins ahir mateix.

I, com ja hem esmentat, gràcies a la varietat temàtica tan àmplia que ofereixen les fonts documentals i arqueològiques de les quals disposem en aquests moments. En són exemples com l’arqueologia del conflicte – que ens ha dut a les pràctiques de la Cota 287 (Corbera d’Ebre, Terra Alta) -, l’arqueologia industrial, l’arqueologia del paisatge, l’arqueologia del món rural o l’arqueologia del comportament (Behavioural archaeology), totes vessants molt recents acceptades arreu del món. Un bon exemple d’aquesta arqueologia del comportament que creiem interessant ressaltar és el conegut com Tucson Garbage Project que es va dur a terme a la ciutat de Tucson (Arizona, Estats Units) el 1973 pel doctor William RATHJE i consistia a investigar mitjançant una metodologia arqueològica la brossa dels habitants partint de les dades quantitatives de diferents enquestes realitzades als habitants de Tucson i contrastar-ne ambdues.

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

Com a últim comentari que creiem que il·lustra aquesta discriminació cap a l’arqueologia ni més ni menys que la Llei de Patrimoni Cultural Català on s’estableix que els béns mobles per ser considerats com a patrimonials han de tenir un mínim de 100 anys d’antiguitat (Article 18.2,e) de la Llei 9/1993, del 30 de setembre de la Llei de Patrimoni Cultural Català) . D’aquesta manera, la majoria dels elements arqueològics d’època contemporània quedarien fora de l’aplicació d’aquesta llei, existint llavors un buit legal que creiem que té raó de ser.

I per això estem aquí, per canviar les coses: aquest és el tret de sortida.