Entrades amb l'etiqueta ‘memòria’

Clàudia Ortega: Els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre)

dissabte, 28/01/2017

Autora del post: Clàudia Ortega

Si hom observa els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre, Terra Alta) pot visualitzar com devia ser la vida quotidiana en aquest poble de pagès fins a l’arribada de la guerra civil. La majoria de carrers s’han mantingut intactes des de llavors, fossilitzats entre les restes d’un poble fantasma que és testimoni directe de la vida i costums dels nostres avantpassats més recents. En els últims anys, a més, diversos grups de treball han realitzat tasques de manteniment d’estructures i empedrat d’alguns carrers basant-se en l’evidència arqueològica i amb l’ajuda de fotografies anteriors al 1938.

esglesia-abans-de-la-guerra

Fotografia de l’església de Sant Pere en que es pot veure com era la cantonada del carrer Pinyeres abans de la guerra civil. Font: Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre (http://www.poblevell.cat)

La topografia local ha propiciat que la xarxa viària del Poble Vell s’hagués d’adaptar al pendent natural, configurant tres terrasses sobre el turó de La Montera (247.9 m s.n.m.) a través de les quals s’organitzen els diferents carrers. L’adaptació al terreny natural es pot visualitzar clarament en el carrer Pinyeres, una de les vies principals, que enllaça l’accés nord amb la plaça de la República: es tracta d’un llarg carrer que aprofita la roca natural i que es troba empedrat en alguns trams, pel que acaba assolint un pendent suau. Aquest és un clar exemple de com devien ser la majoria dels carrers del Poble Vell: de terra i aprofitant la roca mare, la tècnica més emblemàtica és, però, la de l’empedrat.

tram-carrer-pinyeres

Tram del carrer de Pinyeres aprofitant el pendent i la roca natural.

Hi ha un gran nombre de carrers al Poble Vell que mostren evidències d’haver estat empedrats mitjançant còdols provinents del riu Sec. Aquests còdols, que sovint no superen els 15 cm de longitud, presenten formes arrodonides i allargassades i es troben disposats en el sentit del pendent, fet que ens porta a pensar que facilitarien el pas de l’aigua cap a la vall. Aquest, però, no és l’únic sistema de desguàs, al carrer del Forn, situat al punt més elevat del turó, encara es conserva un tram del que hauria estat un clavegueram subterrani cobert mitjançant blocs més o menys regulars. A més a més, en alguns carrers es pot observar un sistema de canalització d’aigües superficials, com és el cas del carrer de la Presó, una part del qual encara conserva l’empedrat original.

portalnou                                                                Empedrat del carrer del Portal Nou.

canmetget

Carrer proper a Can Metget en que s’ha detectat una ocupació de l’espai públic.

D’altra banda, la disposició dels còdols també marcaria els límits dels carrers i les voreres. Cal assenyalar, com a curiositat, l’enregistrament d’una ocupació de l’espai públic en un dels carrers propers a Cal Metget, la cronologia de la qual ens és desconeguda.

L’empedrat dels carrers del Poble Vell hauria afavorit el pas de carros i animals de càrrega, tenint en compte les dificultats que suposa la topografia, amunt i avall de La Montera. Aquest fet ens porta a intuir que l’empedrat original hauria estat recobert per una capa d’argiles per tal d’evitar el lliscament de vianants i bèsties, sobretot en dies de pluja i fang. L’ús de bèsties de càrrega se’ns fa evident en la presència de cavallerisses a les plantes baixes dels habitatges del Poble Vell, tal com evidencien les marques de roderes als llindars de les portes. Aquestes marques encara poden observar-se avui dia i es correspondrien amb un ús continuat de carros de no més de metre i mig d’amplada que estarien condicionats a la xarxa viària i al pendent de la zona.

llindar2

Exemple de desgast per les roderes en el llindar dels habitatges del Poble Vell.

D’aquesta manera, els carrers del Poble Vell no només respondrien a una adaptació a una topografia particular, sinó també a les necessitats d’un estil de vida que durant molts anys ha estat la base econòmica dels nostres avantpassats. L’estudi acurat de les diferents estructures del Poble Vell, inclosos els seus carrers, així com l’aplicació de l’arqueologia i de tècniques de restauració, poden ajudar a la conservació d’un món rural que encara és present en la memòria dels nostres avis i que malauradament estem perdent. No hem d’oblidar que tot allò referent a la vida i costums dels nostres avantpassats més recents forma part del nostre propi passat i, com a tal, ha de tenir un lloc privilegiat dins la nostra memòria històrica.

De l’etnografia a l’arqueologia: memòries d’un passat recent

dimarts, 12/01/2016

L’època contemporània ens ofereix un ampli ventall de fonts informatives per a l’estudi, podent conjugar en la recerca cultura material, documents, fotografies i material audiovisual. L’excepcionalitat d’aquest període rau però en l’existència de fonts orals, persones que han viscut contextos històrics determinats i que són capaces de comunicar les seves memòries, però també en els records col·lectius, en les memòries que tots i totes tenim del nostre passat més recent. Ciències socials com la història, l’antropologia o la sociologia treballen de formes diverses amb persones informants com a part de les seves investigacions. Ens preguntem doncs, de quina manera pot l’arqueologia enriquir la seva recerca amb aquestes memòries? Com es poden conjugar amb la materialitat?

Tractant de resoldre aquestes qüestions, membres d’El Passat més Recent hem participat entre els dies 16 i 20 de novembre en el Curs Treball de Camp Etnogràfic per a professionals del patrimoni  organitzat per l’equip del Incipit del CSIC a Santiago de Compostela.

L’etnografia, com a procés d’investigació de l’antropologia, empra una sèrie de tècniques per a estudiar la diversitat cultural i els conjunts de regles que modelen les societats; aquestes tècniques formen part d’una trobada entre la investigadora i el grup social estudiat. L’arqueologia contemporània, com a disciplina que estudia les societats contemporànies a partir de la seva relació amb la materialitat, es troba en un espai de necessària transdisciplinarietat (donades les múltiples i diverses fonts d’informació) en la tasca d’entendre el passat recent. S’haurà de conjugar doncs el treball amb els materials i amb els documents, però també amb les persones i els seus records, memòries i percepcions.

Pràctica d'observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Pràctica d’observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Més enllà de la coneguda tècnica de l’entrevista o la observació participant, l’etnografia ofereix múltiples tècniques que ens són útils per a treballar amb persones o grups. Una d’elles són les cartografies col·lectives i els mapejos d’actors, tècniques de treball col·laboratiu que permeten integrar informacions de vàries persones en un projecte determinat a fi de reconstruir elements determinats del passat. Un gran exemple n’és el projecte Todos los nombres, que ha portat a terme el recull de microbiografies de represaliades de la Guerra Civil i el Franquisme a Andalusia així com la creació d’un mapa de fosses a partir de les memòries de les informants.

Però la riquesa sensorial del record ens permet anar més enllà de la reconstrucció dels fets, per anar a cercar els ambients, els sons, les olors, els colors. A partir de la realització de Cartografies Col·lectives aplicades als estudis arqueològics del passat recent es poden realitzar reconstruccions d’espais materials o paisatges de memòria, creant ponts entre passat i present.

Per últim, l’etnografia proposa no només treballar amb les persones com a font d’informació, sinó treballar els projectes des d’un inici amb i des d’elles. Sabem que l’arqueologia contemporània tracta amb temes d’estudi especialment sensibles a les nostres realitats presents per la seva proximitat, però també per la seva vinculació política, cultural i fins i tot familiar. Tot i això, sovint estudiem les persones sense les persones, reconstruïm memòries i records sense atendre al seu impacte en el nostre present. L’ús de tècniques participatives d’Investigació Acció Participativa (IAP), es presenta com a alternativa aquestes dinàmiques d’investigació, involucrant les persones de l’entorn en la recerca com a subjectes investigadors. Es treballen memòries i discursos sovint divergents o conflictius sobre el passat, que s’incorporen en un diàleg amb la materialitat i els documents, treballant cap a la construcció de memòries col·lectives, de discursos conciliats. D’aquesta manera aquestes tècniques d’IAP prenen una tasca amb doble vessant: social i científica, permetent la construcció de coneixement de forma col·lectiva i el començar a gestionar els múltiples conflictes d’aquest passat tant recent.

IAP

Investigació Acció Participativa. Font: http://sandimeloconmusica.blogspot.com.es/2013/06/investigacion-accion-esa-gran.html

És possible doncs passar de fer una arqueologia PER A LA SOCIETAT a fer una arqueologia AMB i DES DE LA SOCIETAT?