Entrades amb l'etiqueta ‘materialitat’

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Sergi Sánchez Crespo: Excavar al Mercat del Born: una experiència única

divendres, 24/02/2017

Autor del post: Sergi Sánchez Crespo

Entre el 27 de juny i el 8 de juliol dotze estudiants del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han estat aprenent a excavar en el Mercat del Born. Aquest és un indret únic, tant pel que fa a la magnitud de les restes preservades, com per la popularitat del propi jaciment, així com per la repercussió periodística que va suposar la primera excavació del jaciment des de la inauguració del Born Centre Cultural, el 2013 (cosa que, malauradament, no sol passar amb d’altres jaciments). El jaciment del Born és irrepetible també per la gran quantitat de materials que es troben, ja siguin ceràmiques, teules, restes òssies de fauna, fragments de bronze, claus de ferro, fragments de vidre, elements de joc com daus, etc. cosa que no passa a tot arreu.

Excavar en un jaciment d’unes cronologies “tant” recents, com són els segles XVII-XVIII, és força espectacular, perquè els materials que trobes (i la seva mida) són molt més sorprenents que no pas en un jaciment de cronologies molt més antigues, com podria ser un poblat ibèric o un campament romà (cosa que, sigui dit de passada, també és molt interessant per a molts de nosaltres).

Quant als àmbits en què es va excavar durant aquelles dues setmanes, potser dos dels tres van ser molt interessants: la claveguera de la Casa Corrales i l’habitació 19 d’aquest mateix habitatge. La claveguera era un àmbit d’excavació molt complex, en què la estratigrafia (els diversos nivells de terra, que s’excaven individualment, un per un) era molt difícil d’entendre i delimitar. No obstant, l’àmbit va ser molt agraït pel que fa als materials, especialment restes ceràmiques de tot tipus i fragments de vidre, els quals a vegades confoníem per la petjada que deixa el vidre en la terra.

Pel que fa a l’àmbit 19 de la Casa Corrales, era fascinant veure l’evolució de l’habitació (es podria dir així ja que els arqueòlegs estaven rodejats de murs) i veure quin tipus de materials sortien. A mesura que s’anava baixant els diversos estrats, la complexitat de l’habitació augmentava. De sobte, van aparèixer forats de pal, estrats amb formes estranyes i coloracions diverses.

Com potser s’ha pogut copsar, moltes vegades la feina dels arqueòlegs, a més d’identificar, classificar i estudiar els materials, molts cops també consisteix en identificar el color d’un estrat, així com veure la seva extensió, tant superficial com la seva profunditat. A més, s’ha de documentar quins estrats estan connectats entre sí, ja que d’una altra forma l’evolució de l’excavació es perdria, perdent d’aquesta manera la informació sobre els materials recuperats, ja que no es podria saber d’on han sorgit.

Per a un arqueòleg interessat en ceràmiques, era molt divertit veure les diferents produccions: les ceràmiques d’importació italianes, les ceràmiques de taula, les de cuina, així com fragments de peces ceràmiques que s’utilitzaven per a recollir aigua al pou (gibrells) o bé per a ús culinari (com podrien ser les greixeres). Va ser molt útil la classificació dels materials ceràmics que es van anar trobant durant la intervenció, perquè d’aquesta forma s’aprenien les diverses formes ceràmiques, el seu ús i el seu origen. Pel que fa a les ceràmiques importades, es van classificar segons l’estrat en què s’havien trobat i es van dipositar en una capsa a part de la resta de ceràmiques, perquè aquestes són les que ens permetrien en el posterior estudi datar els estrats i, finalment, veure fins a quina cronologia s’ha arribat durant la excavació.

Un dels objectius de la excavació, a part de la òbvia formació dels estudiants de pràctiques, era la recollida de mostres de terra de pràcticament tots els nivells per al seu posterior estudi bioarqueològic. Això vol dir que, a partir de la recollida de mostres de terra, aquestes es passarien per una màquina de flotació de restes vegetals. La màquina, que funciona amb aigua, permet que la terra sigui rebutjada i les restes macrobotàniques (com podrien ser carbons, llavors, fruits, etc) emergeixin cap a la superfície i siguin recollides per al seu estudi en el laboratori. Aquesta interessant iniciativa, dirigida pel doctor Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, permetrà l’estudi de la relació entre les plantes i les comunitats humanes que van viure en aquesta zona del barri del Born entre els segles XV-XVIII. Potser, aquest tipus de restes són més desconegudes per al públic general, que, en alguns casos, encara concep l’Arqueologia com la ciència que només pot desenterrar els materials “clàssics”: ceràmiques, monedes, armes i escultures. És per això que és molt necessari aquest tipus d’estudis, ja que ens aporten dades sobre quines espècies botàniques eren les més emprades.

Tornant als materials “clàssics”, el tipus més recurrent de ceràmiques en aquesta campanya d’excavació ha sigut la ceràmica comuna, és a dir, la que s’utilitzava en el dia a dia, ja fos per a menjar o bé per a buscar aigua al pou. Dintre d’aquesta denominació (“comuna”) hi ha diverses tipologies de peces (càntirs, gibrells, greixeres, etc), així com diversos acabats. Moltes tenen acabats vidrats, és a dir, superfícies externes lluents, que, generalment, presenten tres tonalitats: verd, marró i melat (que s’assembla al color de la mel). La raó d’aquestes tonalitats és deguda, probablement, a qüestions de moda, ja que la ceràmica de taula de mitjans del segle XVII sol combinar els colors blau i blanc perquè en un principi aquestes produccions pretenien imitar les importacions italianes, que eren de tonalitats blaves. Les argiles amb què es feien aquestes ceràmiques comunes solen ser més ataronjades que les argiles dels plats, bols, etc, perquè com que els vidrats no tindran coloració blanca, no cal que l’argila sigui gaire clara, com és el cas de la ceràmica de taula.

Un altre material destacat, tant per la seva fragilitat com per ser poc comú, és el vidre. A causa de la seva capacitat de trencar-se, el vidre és un material que no es renta al laboratori, a diferència de les ceràmiques i les restes òssies. També es deixa sense rentar perquè en alguns casos el vidre està decorat amb pigmentació negra o blanca, la qual es podria borrar.

En conclusió, l’excavació realitzada al Mercat del Born ha estat molt útil de cara a l’aprenentatge de la dinàmica d’una excavació: com s’identifiquen els estrats, com es realitza la seva planta i secció, la recollida dels materials, la recollida de mostres de terra per al seu estudi bioarqueològic, la classificació de les restes ceràmiques al laboratori, etc.

L’Arqueologia és una tasca científica que requereix d’un equip multidisciplinar, és a dir, en què hi participin professionals de diversos orígens, com per exemple biòlegs o bioarqueòlegs, antropòlegs físics, geòlegs, etc. És un treball que exigeix paciència, perquè tots els materials ceràmics i ossis que es trobin s’hauran de classificar; també exigeix rigor, perquè els resultats, tot i no ser els que un s’espera, són els que són, no es pot falsejar allò que és un fet, allò que la terra ens ha mostrat. I, per últim, és una tasca que t’ensenya valors, com són la disciplina, la constància, la companyonia, així com la comprensió i el respecte a les comunitats humanes del passat, que ens han deixat el seu món quotidià per tal que nosaltres puguem saber més dels nostres avantpassats més recents.

El Poble Vell de Corbera d’Ebre: análisis de las zonas de devastación

dimecres, 2/11/2016

Autora: Tania González Cantera

Corbera d’Ebre es un testimonio único de la crueldad y de la sinrazón de un conflicto tan presente aún en la actualidad como es la guerra civil. En el estado ruinoso de la parte antigua del pueblo, el denominado Poble Vell, han quedado fosilizadas tanto las causas, como las consecuencias de la batalla más larga y sangrienta del conflicto: la batalla del Ebro.

Sin ir más lejos, la antigua iglesia de Sant Pere es un recordatorio constante de la acción de ambos bandos en el Poble Vell. En su fachada puede observarse la huella originada a raíz de la destrucción de sus símbolos cristianos y de su ocupación por parte de los miembros de la CNT-FAI en julio de 1936 con el fin de su reutilización a modo de economato, así como de los bombardeos padecidos por parte de la aviación franquista en el verano de 1938. El caso de la iglesia es extrapolable a prácticamente el resto del Poble Vell: el combate entre republicanos y nacionales redujo este municipio catalán a una ingente masa de madera, cemento y hierro, donde muchas familias continuaron malviviendo hasta bien entrado el período franquista.

esglesia-corbera-interior

Font: http://openbuildings.com/buildings/1-huge-skylight-church-profile-45484

No obstante, el paso del tiempo, la reutilización de sus materiales y la ausencia de una acción global de restauración del mismo es el motivo principal de su degradado estado actual. Con todo, la ubicación de las diferentes viviendas y estructuras ha sido un factor vital para su conservación o degradación, ya que ha configurado un patrón. El origen de dicho patrón se debería a la formación geológica de la zona: la Montera, donde se asienta el Poble Vell, está conformada por tres niveles de terrazas. Según la geología, los niveles de terraza más elevados son los que más se erosionan y sufren la acción de los diferentes agentes naturales (agua, viento…), por lo que se trataría de las zonas que más fácilmente se degradarían. Por el contrario, las estructuras localizadas en la terraza menos elevada serían las que más y mejor se habrían preservado.

Este proceso ha podido ser constatado en el caso del Poble Vell ya que el número y el estado de conservación de las estructuras localizadas en las terrazas inferiores es superior a las de la parte alta de la Montera. Es más, la zona donde se ha intervenido durante la presente campaña sería la peor conservada de todo el Poble Vell, bien por causas geológicas como por antrópicas. El área circundante a las antiguas calles Forn y Portal Nou se asienta sobre terreno natural y no sobre una terraza, un hecho que intensifica la velocidad de degradación de las estructuras que se encuentran allí. Por si fuera poco, la acción del hombre ha acelerado considerablemente dicho proceso, especialmente tras 1969 cuando, por orden del consistorio local, se ordenó “convertir en Coto Escolar las ruinas del casco antiguo” mediante la “demolición en evitación de posibles accidentes con la plantación de arbolado en sus ruinas” (Clua Micola et al. 2007, 177).

foto-antiga-poble-vell

Font: http://www.poblevell.cat/ca/inici/inici.html

Sin embargo, el área superior de la Montera no ha sido el único espacio en el que el impacto de la acción humana ha tenido una incidencia negativa: a excepción de las estructuras subterráneas (como los trujales de vino), el Poble Vell en su conjunto ha sufrido dicho proceso. Este hecho ha tenido lugar como consecuencia de la reocupación de las ruinas durante la posguerra y de la posterior extracción de materia prima de estas estructuras para la construcción de las viviendas del pueblo nuevo, situado en las terrazas más inferiores de la Montera. En este sentido, la geología juega de nuevo un importante papel: las partes mejor conservadas de las viviendas aterrazadas, a excepción de las construcciones bombardeadas, serían las más cercanas a la cima de la Montera. En cambio, la destrucción de los sectores inferiores de las casas debido al fuerte impacto y al peso del derrumbamiento de los techos y de otras estructuras sería inevitable conforme a las leyes de la física. Asimismo, en muchos casos los propios derrumbes constituyen una especie de soporte para las estructuras contiguas, frenando de esta manera la posible caída de más inmuebles.

20160309_120456_opt

Exemple de graus de conservació d’alguns immobles del Poble Vell. Font: pròpia

Con todo, en función de los materiales de construcción empleados el grado de preservación variaría destacadamente ya que las edificaciones realizadas en tapial, si están bien consolidadas, frenarían el deterioro de manera muy notable, mientras que la caída de las viviendas de piedra sería mucho más frecuente al no estar éstas tan ligadas entre sí.

En definitiva, podemos concluir que la propia batalla del Ebro no ha sido la principal responsable del deterioro actual del Poble Vell, sino las posteriores actuaciones antrópicas sobre el mismo. Con el fin de evitar una mayor destrucción de estos vestigios tan singulares, sería vital la realización de obras tanto de consolidación como de restauración1 siempre que se quiera intervenir en el Poble Vell ya que, de esta manera, el impacto del ser humano no sería tan determinante.

Per saber-ne més: CLUA MICOLA, P., SÁNCHEZ CERVELLÓ, J., MARGALEF FANECA, C., 2007, Corbera d’Ebre. 200 ANYS D’HISTÒRIA. 1800-2007, Ajuntament de Corbera d’Ebre.

1En algunas zonas del Poble Vell ya se han realizado algunas obras de consolidación, como es el caso de la calle Pinyeres o el entorno de la plaza de Sant Pere durante los últimos meses del 2007 (Fuente: poblevell.cat).

Vivim entre ruïnes

dijous, 10/03/2016

Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.

Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.

Ruinas Modernas Julia Schulz2

Urbanització abandonada Font: Llibre “Ruinas Modernas, una topografia de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?

Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.

En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.

Greenpeace reclamant la demolició de l'Hotel Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Greenpeace reclamant la demolició de l’Hotel El Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana  Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.

Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.

La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.

edifici mig construir

Habitatges a mig construir. Font: https://lab4season2mpaa.files.wordpress.com/2014/10/documento-01-dsc_0042.jpg

Interpretant materialitats del conflicte

dissabte, 21/11/2015

Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?

Estat d'un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l'excavació

Estat d’un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l’excavació

Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.

En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.

En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.

Claper reomplint un tram de trinxera

Claper reomplint un tram de trinxera

Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.

Banyistes disfrutant d'un dia de platja a Alcanar al costat d'un niu de metralladora

Banyistes disfrutant d’un dia de platja a Alcanar al costat d’un niu de metralladora


*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.