Entrades amb l'etiqueta ‘historia contemporania’

Pau Menéndez Molist: Què va passar en l’espai històric dels Barrancs?

dijous, 14/12/2017

Autor del post: Pau Menéndez Molist

El passat mes de juny es va començar la intervenció arqueològica en Els Barrancs (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) un dels nombrosos espais museïtzats de la Guerra Civil pel COMEBE i que consisteix en la recuperació de 300 metres lineals de trinxera i de diferents txaboles. L’any 2005 es va fer una petita intervenció, i enguany, els alumnes de pràctiques de la UB han pogut complementar amb gairebé 300 metres més de trinxera, diferents refugis i txaboles que l’any que ve s’acabaran de documentar i adequar per la visita.

L’arqueologia de la Guerra Civil s’està consolidant en els últims 10 anys i era totalment necessària les actuacions sistemàtiques per tal de donar a conèixer al públic el passat més recent de la nostra història. Els arqueòlegs són els únics professionals capacitats per documentar aquest tipus de restes, però és evident que han de ser els historiadors qui expliquin les interpretacions i els estudis a partir del buidatge de la documentació. La finalitat d’aquesta tasca és la d’oferir un discurs que permeti explicar aquests fets de la història contemporània a les futures generacions. En aquest sentit, la tasca realitzada aquests dies ens és gairebé impossible de reconstruir sense reunir les fonts orals, els documents oficials coetanis o qualsevol altre detall a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera es podrà restituir la microhistòria en aquest racó de la batalla de l’Ebre.

És per això, que amb aquest text, hem volgut presentar quin és el context de l’espai dels Barrancs i comentar el que sabem del seu moment de construcció, ús i abandonament. El 25 de juliol del 1938 s’inicia la batalla de l’Ebre (Figura 1), un dels escenaris més determinants de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta batalla se situa en un marc negatiu per la República, després d’haver perdut el front del Nord i de l’Aragó. No obstant, la Generalitat va decidir fortificar-se en la línia dels rius Ebre i Segre per fer front als sollevats abans que entressin a Catalunya. Els franquistes havien arribat a tallar per Vinaròs la zona fidel al govern legítim, iniciant l’ofensiva cap a València i deixant en reserva la conquesta de Catalunya. És en aquest moment quan el govern de Negrín idea l’ofensiva en el meandre de la Foia de Mora, entre Riba-Roja i el congost de Benifallet.

Figura 1. Ofensiva republicana entre el 25 i el 27 de juliol de 1938 (Rubio i Hernàndez, 2013)

El president del Govern va plantejar l’ofensiva amb tres objectius primordials: en primer lloc alleugerar el setge que patia la ciutat de València per part dels franquistes; en segon terme demostrar a les potències democràtiques d’Europa que la República encara podia fer front al feixisme i; en darrer terme, un cop propagandístic per a reafirmar la moral d’un bàndol que tenia les de perdre. De fet, el govern va jugar molt bé les seves cartes i tenia les de guanyar, però les esperances es varen veure minvades al 30 de setembre quan es va firmar el Pacte de Munich.

La batalla es va desenvolupar entre el 25 de Juliol i el 15 novembre, amb un total de 115 dies de combats on la Terra Alta i la Ribera d’Ebre foren el camp de batalla més sagnant de la història de l’Estat. L’exèrcit de l’Ebre va passar el riu a les 12:15 de la matinada i en 24 hores havien recorregut un terreny extens. Entre la zona de Riba-Roja i Flix, el XV Cos d’Exèrcit s’encarregà d’organitzar el creuament de l’Ebre. A tres km al sud de Flix, la 33a Brigada Mixta de la 3a Divisió munten les barcasses i arribaren al marge occidental, juntament amb la 60 Brigada Mixta que ho fa per l’altra banda del Flix. Els Republicans començaren a enfilar cap al poble on acaben encerclant els nacionals de la 16a Brigada de Mérida de la 50 Divisió. Per la Banda de Riba-Roja, la 31a Brigada Mixta de la 3a Divisió travessa el riu i acaba fent rendir la 16 Brigada de Burgos allotjada al poble.

Les tres Brigades republicanes, un cop assegurats els seus caps de pont, comencen a encarrilar la marxa cap a l’oest, arribant a conquerir les posicions entorn de la Fatarella. Les tropes franquistes s’havien retirat cap a Gandesa i Vilalba dels Arcs, on s’havien atrinxerat. La 33a Brigada Mixta comença l’ofensiva cap a la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. El dia 26 a primera hora del matí, la 3a Divisió dirigida pel comandant Cabezos va arribar al seu límit, i va començar l’assalt sobre Vilalba dels Arcs, però només arribaren fins a l’ermita del Calvari on es feren forts. En el Poble de Massaluca, el Regiment de Cavalleria intentà l’assalt, però a causa de la manca de suport artiller, l’ofensiva va haver de recular.

Figura 2. Situació de les trinxeres dels Barrancs (Elaboració de l’autor)

El 27 de juliol, el front s’estabilitzà i va començar la resistència republicana per les contraofensives franquistes. Les tres Brigades que havien arribat a la zona es començaren a atrinxerar prevenint els contraatacs nacionals. Després del fracàs dels assalts a Gandesa i Vilalba, l’Exèrcit Republicà va decidir mantenir-se en punts estratègics per aguantar les envastides dels nacionals. En l’indret entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca és on se situa el jaciment excavat pels alumnes de pràctiques de la UB, un indret ocupat pels republicans on es varen fortificar fins gairebé al final de la batalla. Així doncs, va començar una batalla de desgast que va durar més de 3 mesos. El Front de la Batalla de l’Ebre es concentrà en la zona sud de Vilalba dels Arcs, especialment entre el municipi, la Fatarella i Corbera d’Ebre. Per tant, els soldats allotjats en les trinxeres dels Barrancs varen gaudir d’una certa tranquil·litat (Figura 2).

Les excavacions del 2005 i del 2017 vénen a confirmar aquesta informació, ja que la quantitat de materials i el coneixement de les fonts indiquen que va ser un espai inactiu. Les troballes d’aquesta campanya destaquen per la quantitat de metres de trinxera documentats i pel nombre de txaboles i refugis excavats a la roca trobats a la vessant del turó, així com el bon parapetament d’aquestes fortificacions (Figura 3). A més, molts d’aquests refugis es troben a la primera línia, fet poc habitual. També ens permet afirmar aquesta hipòtesi l’absència de grans volums de metralla, beines, bales i cràters d’artilleria. El complex defensiu, les dues línies de trinxera al sud, així com la la zona de descans al nord, on apareixen la majoria de refugis i txaboles, indicaria aquest front com una zona tranquil·la. És per això que els soldats republicans varen construir en aquestes carenes diferents emplaçaments ben protegits. De fet, un dels majors problemes per la tropa era l’avorriment, i per tant, el comandament dels batallons i brigades mantenien ocupats els soldats en l’edificació de nius d’ametralladora, refugis o, en defintiva, millorar les seves posicions defensives.

Figura 3. Reconstrucció de les trinxeres dels Barrancs desprès de la intervenció de 2005 (COMEBE)

De totes maneres, aquesta explicació no implica que no hi hagués combats. Probablement s’hi efectuava algun bombardeig casual, així com intercanvi de trets. Però en cap cas fou objecte d’un assalt organitzat per modificar les línies de la batalla i ocupar les trinxeres enemigues. Malauradament, es desconeixen excombatents que estiguessin en aquestes posicions i disposar d’una descripció més fideldigne. La topografia del terreny entorn dels Barrancs es caracteritza per les seves valls abruptes i per ser l’inici de l’altiplà de la Fateralla, una zona fàcil de defensar. Per tant, l’estratègia de general Franco s’enfocà cap a la foia de Bot per neutralitzar les posicions republicanes de la Serra de Pàndols i de Cavalls, i més endavant dirigir-se cap a la Fatarella. A continuació, les onejades franquistes del general Yagüe es varen dirigir cap a les Camposines i més endavant als diferents flancs defensats pels republicans. Després de la conquesta de la Serra de la Fatarella el 15 d’octubre, l’Exèrcit de l’Ebre es comença a replegar a l’altra banda del riu. Un cop assegurada la posició de Gaeta, les tropes de la 152a Divisió franquista del Coronel Rada comencen l’ofensiva el 29 d’octubre cap a la zona dels Barrancs, on no varen trobar gairebé resistència.

D’aquesta manera s’acaba d’abandonar l’espai conegut com Els Barrancs, un indret de memòria d’aquest conflicte i un cas exemplar d’adaptació de les restes per als visitans que vulguin conèixer el camp de batalla.

 


Bibliografia

RUBIO, X. i HERNÁNDEZ, X. (2013). “El Cruce del río y el ataque a Gandesa”, 1938. La Batalla del Ebro, Desperta Ferro, Madrid,  p. 23-30.

TORMO, D. (2015): “Intervencions realitzades pel COMEBE: Espais de lesDevees i Barrancs, lloc de comandament de la Fatarella, Turó de Valljordà i Puntes de Millet”, Actes de la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, p. 21-32.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Vivim entre ruïnes

dijous, 10/03/2016

Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.

Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.

Ruinas Modernas Julia Schulz2

Urbanització abandonada Font: Llibre “Ruinas Modernas, una topografia de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?

Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.

En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.

Greenpeace reclamant la demolició de l'Hotel Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Greenpeace reclamant la demolició de l’Hotel El Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana  Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.

Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.

La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.

edifici mig construir

Habitatges a mig construir. Font: https://lab4season2mpaa.files.wordpress.com/2014/10/documento-01-dsc_0042.jpg

Arqueologia industrial a L’Hospitalet de Llobregat

dijous, 12/11/2015

El passat 11 d’octubre de 2015, amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni, a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) es va dur a terme una visita guiada als vestigis encara presents d’aquell passat industrial que va ser tan present a la ciutat, doncs fou una de les ciutats industrials més importants de Catalunya. El Centre d’Estudis de L’Hospitalet conjuntament amb el Museu d’Història de la ciutat hospitalenca van coordinar i ser els artífices d’aquesta visita o ruta per aquest passat industrial que la Isabel Boj – professora de Didàctica de la Història a la Universitat de Barcelona i creadora de l’empresa Schola. Didàctica Activa – va dirigir al llarg dels barris de Santa Eulàlia i Sant Josep de L’Hospitalet.

La visita s’inicia al barri de Santa Eulàlia, gran nucli industrial tèxtil que es va començar a formar a partir de Sants, i a més, serà el primer punt de la ciutat en tenir activitat industrial. Això comportarà tot un seguit de construcció d’infraestructures civils de cara als treballadors que treballaran a les fàbriques junt amb la creació dels habitatges, que marcaran un abans i un després en la morfologia i demografia del barri.

Treballadores i treballadors de la fàbrica Can Trias, una altra important indústria tèxtil a L’H.

Tot i que moltes de les indústries de la ciutat queden actualment sota els actuals carrers de les ciutats, encara queden vives en el record i en la toponímia dels carrers, com és el cas de l’Aprestadora Española S.A., indústria d’aprests i blanquejos fundada el 1853 amb l’embranzida de la revolució industrial per un membre de la família de grans industrials Bonaplata. Avui dia, només el carrer d’Aprestadora recorda el seu nom, encara viu en la cultura popular del barri.

El carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia fou un de tants carrers que es formaren entre la dècada de 1920 i 1930 per la construcció d’habitatges per als treballadors de les indústries del barri, els quals, encara avui dia en podem trobar dempeus. Però no només això sinó que a més, al número 13 del mateix carrer, es pot trobar el magatzem d’Olis Regàs (actualment Cavas Avida), edifici modernista construït el 1911 per l’arquitecte Juli Maria Fossas amb les decoracions típiques del moviment modernista, també vestigi permanent d’aquesta època de la ciutat.

Magatzem modernista d’Olis Regàs (1911).

El teixit urbà també és testimoni encara present d’aquesta industrialitat de la ciutat, doncs no només l’entramat de carrers és una prova de com s’articularen en direcció als nuclis industrials del barri, sinó que a més, els grans propietaris de les fàbriques fins i tot donaren part dels territoris per a construir-hi carrers i habitatges per als treballadors, com és el cas de l’Alodia Salvador, casada amb el polític liberalista Josep Maluquer (fill dels quals fou en Josep Maluquer i Salvador, qui introduí la Seguretat Social a l’Estat) que van cedir el 1877 les terres dels actuals carrers Cavall Bernat, carrer Salvadors i passatge Maluquer.

Just al costat es troba Can Trinxet, el més gran complex industrial de la ciutat s’erigí fins fa menys de dues dècades del qual encara en queda un bastió irreductible (com el poblet gal de l’Astèrix) que és Can Gras (tot i que se’l coneix com Can Trinxet perquè es van fusionar en un moment donat). Can Trinxet, fundada el 1883, fou una de les més importants indústries de cotó amb una plantilla majoritària de dones i els edificis eren obra de l’arquitecte modernista Ramon Alsina, tenint tanta importància que entre 1927-29, va ser visitada pel rei Alfons XIII. Actualment, només podem observar el complex Can Gras, abandonat i el qual espera a que l’Ajuntament el reformi i l’adeqüi com a espai de la ciutat.

Can Trinxet (1883) de l’arquitecte Ramon Alsina.

La biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet fou des del segle XIX un gran complex tèxtil construït a “l’estil de Manchester” per l’arquitecte Claudi Duran i és un dels grans vestigis industrials que la ciutat encara preserva i és l’exemple de com la ciutat pot reaprofitar els vestigis de l’arqueologia industrial. De la mateixa manera, l’institut Can Vilumara (sederia modernista propietat dels Vilumara des de 1907) és reaprofitat com a institut de secundària o les indústries Cosme Toda (important indústria de rajoles, edifici de Ramon Puig i Gairalt i lloc de producció d’una gran majoria de les rajoles modernistes dels edificis de Barcelona) o Albert Hermanos (fàbrica de cintes i vetes que va estar oberta fins el 2007) que són testimoni d’aquest passat industrial i estan a l’espera de ser reaprofitades per la ciutat.

Biblioteca Tecla Sala

Indústria Cosme Toda

Porteria de l’Ins. Can Vilumara (antiga Casa del Director)

Com a conclusió, creiem recomanable aquestes rutes pel patrimoni industrial de la ciutat de L’Hospitalet i recomanem, òbviament, els seus paral·lels a les ciutats i pobles d’arreu per a poder conèixer, a través dels edificis o dels records vius, aquest passat més recent com va ser la Revolució Industrial i del qual encara queden dempeus entre els nostres edificis. I gairebé se’ns oblida de comentar! Com a apunt, per a les properes jornades de patrimoni industrial, per què no anomenar-lo pel seu nom i dir “Ruta pel patrimoni arqueològic industrial”? Doncs al cap i a la fi, si la ruta té la intenció d’interpretar la societat industrial a partir de l’observació dels edificis i fàbriques que en queden, no és això el mateix que pretèn l’arqueologia industrial?

Habitatges industrials avui desapareguts al barri de Santa Eulàlia.

 

Per a més informació, podeu veure el reportatge que va fer la televisió de L’Hospitalet sobre la ruta !

Què va passar a la Cota 287?

dimarts, 4/08/2015

Com a arqueòlegs i arqueòlogues, no només ens interessa el treball de camp (és a dir, prospecció i excavació). També és vital conèixer el context territorial, històric i social de la zona on volem treballar. La necessitat d’entendre el context social s’accentua en el cas de l’Època Moderna i Contemporània, perquè els fets a estudiar són molt propers a la memòria col·lectiva del territori.

L’objectiu de tota intervenció arqueològica és saber què va passar i com, plantejant-nos una sèrie de preguntes bàsiques: Quin és el context històric? Quins fets van ocórrer a la Cota 287? Per què? Com es va desenvolupar? Qui hi va participar? Quins materials i estructures s’han conservat? Què ens aporten? …

Els resultats finals de la intervenció ajudaran a respondre aquestes preguntes. Però, també és important tenir en compte la documentació històrica, fent un estudi previ per entendre el context. La col·laboració entre la Història i l’Arqueologia és clau per conèixer al màxim possible el nostre jaciment.


La Cota 287 està situada molt a prop del poble de Corbera d’Ebre, a uns dos kilòmetres de distància. Gràcies a les ordres d’operacions de l’època podem conèixer el context general dels fets que s’hi van produir. Aquests es troben emmarcats en la Batalla de l’Ebre (25 de juliol de 1938 – 16 de novembre de 1938) de la Guerra Civil Espanyola.

Delimitació de la Cota 287 a escala 1:5000. Font: ICC.

Delimitació de la Cota 287, a escala 1:5000. Font: ICC.

La Batalla de l’Ebre va ser planificada inicialment pels comandaments republicans amb l’objectiu d’alleugerir la pressió que l’exèrcit franquista estava exercint sobre València des del 21 d’abril de 1938. A més, des del bàndol republicà també es volia cridar l’atenció de les potències europees amb l’esperança de què intervinguessin a favor del govern republicà, així com aprofitar l’efecte propagandístic que podria comportar una possible victòria. 

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l'Ebre. Font: facilitat per COMEBE.

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l’Ebre. Font: http://www.batallaebre.org/dossier_visita.pdf

En el seu inici l’operació es va basar en creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, penetrant en el territori franquista. La intenció era prendre poblacions com Gandesa, Batea i Vall-de-roures, i les tres serres de la zona: Fatarella i les serres de Cavalls i Pàndols. El poble de Corbera d’Ebre va ser ocupat al migdia del primer dia de l’ofensiva republicana, el 26 de juliol de 1938.

Vista actual de la Serra de Cavalls  des del Poble Vell de Corbera.

Vista actual de la Serra de Cavalls des del Poble Vell de Corbera d’Ebre.

Després que l’exèrcit republicà arribés a la seva línia màxima de penetració, el sis d’agost de 1938 les tropes franquistes van iniciar una sèrie de contraofensives (7 en total) per recuperar i avançar en el territori ocupat.

A priori, sabem que la Cota 287 va ser un punt en la defensa republicana durant la cinquena contraofensiva franquista, entre el 16 i 24 de setembre de 1938. Concretament, gràcies a les fonts històriques, coneixem que es van produir combats entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

La Cota 287 es trobava defensada pel batalló Mickiewicz, el segon de la XIII Brigada de la 35a Divisió Internacional, i composta principalment per polonesos. Els atacs van ser duts a terme per la 13a Divisió franquista, coneguda com a La Mano Negra

Bandera del Batalló Mickiewicz. Font: http://sidbrint.ub.edu/

Durant els dos dies de combats, els soldats de la 13ª Divisió franquista van dur a terme una sèrie d‘atacs continuats a la cota. Aquests es basaven en bombardejos aeris i d’artilleria. Seguidament, la infanteria intentava assaltar la Cota, tot i que van ser rebutjats pels brigadistes en diverses ocasions. El bàndol republicà comptava també amb el suport de tancs (en menor nombre), i les bateries republicanes del Coll del Coso.

Els combats van finalitzar la tarda del dia 22 de setembre de 1938, ja que es va donar l’ordre d’arreplegament pel batalló de brigadistes. La Cota 287 va ser evacuada durant la nit i ocupada ràpidament pels soldats franquistes. Al dia següent van ser retirats dels fronts de batalla tots els soldats brigadistes, sent la defensa de la Cota 287 l’última actuació dels brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz a la Guerra Civil.

Poc després (el 29 de setembre de 1938), es va signar el pacte de Múnic entre França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia per tal de resoldre la crisi dels Sudets. Aquest acord va ser cabdal per a la política de no-intervenció o d’apaigament que van dur a terme les potències europees durant el Període d’Entreguerres, i que va condicionar el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.

El fet de tenir aquesta informació històrica des d’un primer moment ens ajuda a contextuatlizar les estructures i els objectes a mesura que es van localitzant. Un cop recollida tota la informació aportada per la intervenció arqueològica es podrà respondre més acuradament la pregunta sobre què va passar a la Cota 287, amb una interpretació sobre els successos puntuals i de la vida quotidiana dels combatents.

Arqueologia “post – medieval” ??

divendres, 24/07/2015

La consideració de l’Arqueologia d’època moderna i època contemporània avui dia en el nostre context acadèmic és deplorable i per tant, amb una gran millora a fer. Queda molt de camí a recórrer i molta lluita per dur a terme. No ens queda més remei que declarar que, per tant, és l’arqueologia menys valorada de totes les seves vessants, que la veritat sigui dita, no són poques.

No sabem si per l’eterna pugna que hi ha entre l’ús de les fonts documentals i l’ús de les fonts arqueològiques, que semblen mai no casar entre elles i sempre juguen a “veure quin dels dos cavalls és millor”. Però no hauria de ser així, perquè tant la Història – entesa com a disciplina que construeix un discurs mitjançant les fonts documentals i no com a “l’avorrida assignatura que tothom suspenia a l’ESO” – com l’Arqueologia -entesa com l’anàlisi dels vestigis del passat- haurien de ser complementàries. I així doncs, juntes, tenen una relació de simbiosi que les fa necessàries entre elles. Són les dues cames del discurs històric i sense una, l’altra no pot caminar. D’acord, sí, deixem-ho clar des d’un principi per si algú s’ho pregunta: “Però l’Arqueologia prehistòrica perquè necessita la Història?”, doncs, la veritat és que les societats sense escriptura poc poden aprendre de la Història tot i que permeten configurar-la, però des que apareixen les fonts documentals – i ho han fet de manera exponencial al llarg de la nostra història mundial –  han anat augmentant fins a arribar al dia d’avui i per tant podem fer-les servir d’una millor manera.

 Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l'Arqueologia. Font: North Seattle College.

Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l’Arqueologia. Font: North Seattle College.

Però no ens en hem d’anar gaire lluny si volem veure quina és la consideració de l’arqueologia moderna i contemporània en el nostre context acadèmic. A la Universitat de Barcelona tenim la sort de poder estudiar arqueologia medieval i postmedieval, i podem escollir un bloc amb aquest mateix nom per fer el Treball Final de Grau, però no seria millor que en lloc de “post-medieval” aquest període s’anomenés “moderna i contemporània”? Aquest concepte de l’Arqueologia Post-Medieval és un calaix de sastre massa ampli i no pas definidor que no fa més que deixar-ne amagades i menystingudes la resta. En contraposició, aquesta arqueologia per a nosaltres és tant important com la resta.

I és que gràcies a l’Arqueologia d’època moderna i contemporània (sense ni tan sols el dret de tenir el seu nom com a tal dins del Post-Medievalisme) es podria estudiar com va ser la Revolució Industrial arreu gràcies als encara avui dia presents vestigis fabrils, o com es van dur a terme les grans batalles d’aquest període, que si més no ha estat anomenada l’Època de les Guerres, desembocant a les Guerres Mundials. Encara és menys apreciada Arqueologia d’Època Contemporània, que acostuma a veure’s com a quelcom massa proper – el passat més recent – per a ser considerada arqueologia, que se la creu una disciplina que estudia “neandertals, ibers i romans”. I és que allò que feien servir els nostres avis, l’arada que molts pagesos empesos per una moda “vintage” han col·locat als jardins de casa seva, és arqueologia. En són exemples arreu del territori els Museus Etnològics de la Ruralitat que mostren els vestigis materials dels pobles que ja no es fan servir i per tant s’han d’exposar, ja que no ens hi identifiquem.

Imatge de l'Espai d'Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Imatge de l’Espai d’Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Ja des d’un principi, l’Arqueologia Moderna i Contemporània va tenir molts problemes i moltes objeccions per a arribar a ser considerada com a tal (dins dels mínims que hi són), doncs els purs arqueòlegs sempre veien com que el seu treball era més significatiu amb una mancança de fonts documentals o els historiadors que tenen aquesta visió de l’arqueologia com a una “eina que estudia pedres i ceràmica” i que no pot ajudar-los en res. Partint des d’aquesta aprensió acadèmica, trobem com dins de la mateixa vessant arqueològica hi ha un fort debat historiogràfic del període cronològic que comprèn que al mateix temps és paral·lel al debat historiogràfic d’aquests períodes en la Història. Es debat en quin moment històric o amb quin procés s’inicia i acaba la Història Moderna i el mateix amb la Història Contemporània i encara més, el moment en què acaba: si arriba a un moment en concret o fins ahir mateix.

I, com ja hem esmentat, gràcies a la varietat temàtica tan àmplia que ofereixen les fonts documentals i arqueològiques de les quals disposem en aquests moments. En són exemples com l’arqueologia del conflicte – que ens ha dut a les pràctiques de la Cota 287 (Corbera d’Ebre, Terra Alta) -, l’arqueologia industrial, l’arqueologia del paisatge, l’arqueologia del món rural o l’arqueologia del comportament (Behavioural archaeology), totes vessants molt recents acceptades arreu del món. Un bon exemple d’aquesta arqueologia del comportament que creiem interessant ressaltar és el conegut com Tucson Garbage Project que es va dur a terme a la ciutat de Tucson (Arizona, Estats Units) el 1973 pel doctor William RATHJE i consistia a investigar mitjançant una metodologia arqueològica la brossa dels habitants partint de les dades quantitatives de diferents enquestes realitzades als habitants de Tucson i contrastar-ne ambdues.

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

Com a últim comentari que creiem que il·lustra aquesta discriminació cap a l’arqueologia ni més ni menys que la Llei de Patrimoni Cultural Català on s’estableix que els béns mobles per ser considerats com a patrimonials han de tenir un mínim de 100 anys d’antiguitat (Article 18.2,e) de la Llei 9/1993, del 30 de setembre de la Llei de Patrimoni Cultural Català) . D’aquesta manera, la majoria dels elements arqueològics d’època contemporània quedarien fora de l’aplicació d’aquesta llei, existint llavors un buit legal que creiem que té raó de ser.

I per això estem aquí, per canviar les coses: aquest és el tret de sortida.