Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Civil’

Els fortins de costa de Mataró

dimarts, 12/07/2016

L’any 1937, com a part del projecte de fortificació de la costa mediterrània per part de l’Exèrcit Republicà, va ser construïda tota una xarxa de trinxeres, fortins i bateries antiaèries a la ciutat de Mataró destinades a la defensa del territori davant les incursions per mar i aire. Moltes d’aquestes queden recollides en el llibre de Josep Clara “Els búnquers de la costa catalana” i encara aprofundeix més l’Adrián Cabezas en las seva tesi doctoral: La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que va ser defensada a la UB l’any 2013.

Hem pogut conèixer les estructures defensives de la línia de costa de Mataró de la mà de la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, una plataforma en què gent gran i entitats treballen conjuntament per a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat a partir de la recollida de testimonis, la recerca, la revalorització d’espais i la difusió. Aquesta plataforma permet viabilitzar projectes diversos relacionats amb el passat recent des de la població amb l’objectiu de fer arribar la memòria al conjunt de la societat mataronina. Una d’aquestes iniciatives ha estat l’inventari i estudi dels fortins situats a les platges de Mataró de cara a promoure’n la protecció. Els fortins van ser finalment recollits i declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) al planejament urbanístic l’any 2014 amb la seva colaboració en la Modificació puntual del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró de 1999.

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

El passat 25 de maig vam passejar amb ells i elles per la vora del mar visitant els 7 fortins que encara es conserven a la costa mataronina. Aquestes estructures, construïdes amb formigó armat amb la tècnica de l’encofrat, presenten un mateix patró en tots el casos: una mateixa morfologia, distribució interna i ubicació, amb una entrada que se situa indistintament al cantó esquerra o dret i una espitllera o tronera amb una obertura de 180 graus dividida en dos. Així mateix, s’observa una preferència en la localització en les proximitats de les rieres per la facilitat de transport d’armament i amb una distància aproximada de 600 m entre fortins, que estarien comunicats per línies de trinxeres. Alguns fortins, a més, van ser recoberts amb sorra de platja durant la seva construcció per a camuflar-los en l’entorn. Aquestes robustes estructures serien capaces de preservar personal i armament a resguard de l’impacte d’artilleria i bombes d’aviació i vaixells.

Els fortins de Mataró foren construïts l’agost de 1937 per part de civils i soldats organitzats en la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra” per a poder donar resposta a una nova forma de guerra que atacaria no només objectius militars sinó població civil.

Vista d’un fortí a la sorra de la platja. Font: pròpia

La defensa de costa, per tant, serví per defensar la població i les platges dels bombardejos de l’aviació i la marina de guerra, així com per a evitar possibles desembarcaments. És per aquesta forma de guerra que molts fortins anaren equipats amb armament antiaeri. La costa del Maresme, i Mataró en particular, va ser bombardejada per mar pels vaixells Canàries i Balears, però també va patir l’atac aeri d’hidroavions bimotors i avions trimotors italians i alemanys de la Legió Còndor, afectant a les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Cant, Arenys de Mar, Calella i Malgrat de Mar.

Abandonats després de la presa de Catalunya per part de les tropes franquistes, els fortins de Mataró van ser reutilitzats entre 1944 i 1945 en el context de la Segona Guerra Mundial per la por de la Dictadura a una possible intervenció dels aliats que mai arribà i que la portà a refortificar la costa de Portbou a Alcanar i construir una nova barrera defensiva als Pirineus, la Línia P. Anys més tard, La Guàrdia Civil va fer ús dels fortins com a punts de guaita per a la vigilància del contraband i a partir dels anys 50 molts van ser utilitzats com a vivenda i refugi. Però la visita als fortins no només ens oferí històries de guerra, sinó també la possibilitat dels assistents que van viure els fets de compartir les seves experiències personals i el relat d’històries de memòria popular com és el cas del Ferm, un peculiar personatge que visqué en un fortí en honor del qual s’ha compost una havanera i fins i tot s’ha fet un gegant.

Mataró, gràcies a la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, suposa un exemple en la protecció d’aquestes estructures defensives de la Guerra Civil, així com altres pobles del Maresme com Santa Susanna o Arenys de Mar. La major part d’aquestes accions es deuen a iniciatives ciutadanes, que amb el seu treball i el seu esforç han reclamat la protecció i conservació del patrimoni de la Guerra Civil, però encara queda molt camí per fer. A Mataró la Comissió encara exigeix la deguda conservació d’alguns fortins que estan quedant sepultats sota la terra o s’estan enfonsant en la platja, però també reivindiquen l’acondicionament dels fortins: que s’identifiquin i s’expliquin amb cartells, que es dignifiquin i que se’n pugui acondicionar algun per a la visita.

Fortí "camuflat" en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Fortí “camuflat” en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach

dilluns, 22/02/2016

Tot i que molts historiadors i arqueòlegs es posicionen en contra de la novel·la històrica perquè dóna imatges de fals històric, hi ha una altra branca que creuen que és una bona eina de difusió, doncs es tracta d’una bona forma de poder arribar a la gent i de fer viure la història al lector. En aquest context trobem un gran llistat de novel·les històriques que, seran millors quant més recerca històrica tinguin al darrere.

En el cas del període que comprenen la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura franquista, hi ha una llarga llista de novel·les ambientades en aquesta època. En aquest enllaç podreu trobar-ne una molt completa, ordenada cronològicament i amb una petita sinopsi de cadascuna de les històries.

Luciérnagas d'Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l'experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

Luciérnagas d’Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l’experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

La novel·la que tractem en aquesta entrada és Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, publicada en 2012  per l’editorial Empúries Narrativa (tot i que també hi ha edició de butxaca de l’editorial Labutxaca, valgui la redundància). És la primera novel·la escrita pel conegut cantautor gironí Lluís Llach, un dels símbols de la Nova Cançó Catalana amb la cançó L’estaca, tot i que recentment ha publicat una segona novel·la, Les dones de la Principal (2014) també ambientada en part durant la dictadura franquista. La sinopsi de Memòria d’uns ulls pintats és la següent:

Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l’impacte d’uns fets històrics que influeixen d’una manera especialment tràgica en la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d’un període sovint mal explicat, Memòria d’uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d’amor.

Memòria.indd

La portada de la novel·la

 

Tot i que amb la sinopsi ja podem veure que dins del context històric es barreja una història d’amor i es crea un fals històric, el que destaquem de la novel·la pel que ens interessa com a un bloc on pretenem conèixer El Passat Més Recent, és el context històric, el medi que envolta als protagonistes, com ho viuen, com ho veien, com en Germinal descriu el seu barri, la Barceloneta on, durant la II República s’hi crearà una nova escola amb un programa educatiu revolucionari, com la Guerra Civil transbalsarà les vides de totes i de tots i com la cruesa del franquisme quedarà marcat en la part més profunda de les ànimes dels personatges amb els que coneixerem de primera mà com podia haver estat la vida quotidiana d’uns joves que van patir tants canvis en tan poc temps.

37449

L’autor, Lluís Llach.

Narrat en forma de memòries i addictiu des de la primera pàgina, Memòria d’uns ulls pintats constitueix una sorpresa pel que fa a la capacitat d’en Lluís Llach com a escriptor de novel·les. Aconsegueix transportar-te i fer-te reviure aquest període històric, de fet, la novel·la ha tingut molt d’èxit i té molt bones crítiques, demostració que ha aconseguit arribar al públic i ha aconseguit el seu objectiu per a nosaltres més important, fer difusió de la història i fer que la gent s’hi interessi i es pregunti: “¿I què més va a passar? ¿On puc cercar més informació sobre la Guerra Civil? Ves per on! Hi ha quelcom anomenat Arqueologia del conflicte i es centra en la Guerra Civil! Què interessant!”

És per això que, nosaltres, des del punt de vista d’historiadors i sobretot arqueòlegs i des del bloc El passat més recent, recomanem aquesta novel·la si t’hi vols apropar i vols conèixer una mica més com era la vida quotidiana a la II República, a la Guerra Civil i durant la dictadura franquista!

El refugi antiaeri de la ciutat d’Almeria

dimarts, 26/01/2016

Un dels vestigis més importants que va deixar la Guerra Civil Espanyola pel que fa a la reraguarda van ser una de les estructures de defensa de la població civil tant a ciutats com a pobles: els refugis antiaeris. I és que no només foren una de les eines de defensa de la població civil, sinó també van significar la cohesió de les diferents poblacions per un únic objectiu comú: salvar la vida dels bombardejos aeris (i també marins en els casos de la costa) . A més, són el testimoni d’una població atemorida, treballant en comú realitzant veritables estructures remarcables al voltant de tot el territori assetjat per les aviacions del bàndol insurrecte o de les aviacions aliades com eren l’alemanya o la italiana.

Per als que som de Barcelona, estem acostumats a veure com els refugis apareixen arreu i s’acostumen a trobar freqüentment cada cop que hi ha alguna obra de construcció en algun punt de l’àrea metropolitana, però què se’n fa de les altres ciutats, com pot ser la ciutat d’Almeria, a l’altre punta de la Península? Almeria fou l’última ciutat d’Andalusia que es va mantenir fidel a la II República durant tota la Guerra fins el 29 de març, quan es va rendir i van entrar-hi les tropes franquistes.

 

Nen davant les restes d’un edifici bombardejat a la ciutat d’Almeria. Font.

Oberts des del 2006, són uns dels refugis millor conservats de tota Europa i uns dels més llargs, mesurant fins a 4, 4 km  (dels quals només es poden visitar 1 km) més d’un tipus de construcció poc habitual als refugis de la Guerra Civil Espanyola. A més, al ser una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat des del 2012, la visita només és possible reservant al telèfon de contacte o a la taquilla de la plaça Manuel Pérez García de la ciutat (per on s’entra) i en grups de màxim de 25 persones, per la conservació de les estructures.

Edifici dels refugis d'Almeria a la plaça Manuel Pérez García.

Edifici dels refugis d’Almeria a la plaça Manuel Pérez García. Imatge pròpia.

El 1936, quan comença la Guerra, la ciutat no tenia més de 50.000 habitants (un quart de la població actual) i tampoc hi havia cap defensa militar aèria, marina o terrestre i junt amb la seva localització oberta a una badia, feien de la ciutat un objectiu fàcil per als bombardejos del bàndol insurrecte. És d’aquesta manera com la ciutat va rebre 52 bombardejos, en els quals un total de 754 comptabilitzades van caure-hi i, davant d’això es va veure la necessitat de construir-hi els refugis que avui dia es poden visitar. I és que en aquest indret, dels 50.000 habitants de la ciutat, van arribar a estar refugiats un total de 37.000 almeriesos, tot i que des d’un principi es pretenia encabir-hi un total de 45.000 persones. Al voltant dels barris de l’Almeria de la dècada de 1930, el refugi tenia sortida a diferents punts claus de la ciutat, com podien ser el Mercat Principal, la Catedral, l’Ajuntament o la Plaça de braus.

Entrada i pamflet. Imatge pròpia.

La visita als refugis comença amb la visió d’un documental de fonts orals de la gent gran d’Almeria que van viure la Guerra Civil, responent preguntes de com van viure la guerra, de com vivien els bombardejos, dels records de la ciutat durant el conflicte i de com era l’experiència als refugis i un dels bombardejos que recordaven amb més cruesa va ser un dels dos més greus que va rebre la ciutat, com bé s’encarregarà el guia dels Refugis d’explicar a l’interior de les galeries. El 8 de novembre de 1936, el creuer Canarias que bombardejaria tota la costa mediterrània fidel a la II República, va bombardejar els dipòsits de combustible del port de la ciutat i van cremar durant una setmana sencera i el fum va cobrir el cel de la ciutat i “no se veía la luz del Sol“.  I pel que fa a víctimes humanes, el bombardeig més cru fou la matinada del 31 de maig de 1937 en el que cinc vaixells alemanys van bombardejar la ciutat durant 40 minuts deixant més de 40 morts, 150 ferits i més de 200 edificis destruïts.

Amb el soroll de les sirenes i el guia explicant que “com antigament quan sonaven les sirenes era indicació de que tocava anar al refugi, nosaltres també ho farem” es baixa per una de les escales d’accès a les galeries subterrànies i acompanyats constantment pel guia que es va aturant i recomanant a la gent asseure’s als bancs d’obra originals, s’expliquen els diferents punts i qüestions sobre els refugis i la Guerra Civil a la ciutat d’Almeria en grups. Els refugis de la ciutat estan construïts a 9 m de profunditat i recorren el camí del Paseo de Almería, una de les principals avingudes de la ciutat. Just per sota dels refugis, a 16 m de profunditat (i també visitables durant la visita) es troba el magatzem que, durant el seu ús original, serví per a guardar i emmagatzemar material d’obra en una galeria de 5 m de longitud amb prestatgeries de fusta per dipositar el material. A més, disposava d’un quiròfan on operar en cas d’urgència i d’una consulta mèdica (que encara conserven el terra original) als que s’accedia des de l’Hospital i d’accessos a diferents refugis privats.

El refugi d'Almeria

El passadís central del refugi. Imatge pròpia.

Habitació d’ús mèdic dels refugis. Imatge pròpia.

Construïts i dissenyats per  l’arquitecte almeriès Guillermo Langle  (1895-1981), arquitecte municipal de la capital andalusa durant la Guerra Civil, els refugis constitueixen un conjunt d’estructures construïdes sota la mateixa ciutat, conseqüència de la necessitat de protegir-se d’una població que vivia la Guerra Civil en la rereguarda. El mateix Guillermo Langle va fer-se construir per a ell i la seva família un refugi privat des del que es podia accedir a casa seva. Serà ell qui, en la dècada de 1940, un cop acabada la guerra dissenyarà els quioscs d’estil renaixentista que serviran per tapiar les diferents entrades al refugi, quan aquest ja deixa de fer-se servir.

Guillermo Langle (1895-1981). Font.

Dins del refugi varen trobar diferents objectes d’ús quotidià, tot i que no es van conservar dins del refugi, però sí es van emmagatzemar com a objectes històrics. El material mèdic present a la museització de la sala del quiròfan no es van trobar dins del refugi, sinó són materials de 1941 donats per un metge de l’Hospital d’Almeria. A més, a les parets dels refugi s’han arribat a trobar grafits (inscripcions incises) a les parets dels túnels, doncs la gent que hi baixava durant les diferents alarmes que hi hagué a la ciutat de bombardejos tant aeris com navals. Entre els grafits es van trobar els dibuixos geomètrics d’uns avions i també la inscripció escrita [ Manrique// Martín // Agüero // 11-12-39] on aquest ciutadà almeriès va deixar escrit el seu nom i fins i tot va escriure la data en la que ho va fer, l’11 de desembre de 1938, mesos abans del final de la Guerra.

IMG_1715

Inscripció d’en Manrique Martín Agüero

A més de tot això, el refugi principal disposa d’una zona anomenada ‘la Alacena’, el rebost, que és la zona de més profunditat, una planta per sota del nivell del refugi en sí, a 16 metres de profunditat, on s’emmagatzemava menjar i queviures per a possibles atacs que comportessin la impossibilitat de tornar a sortir a la superfície. Aquesta zona de rebost estava connectada directament amb el Mercat Central d’Almeria, per a poder accedir-hi ràpidament i agafar el menjar, que posteriorment es racionaria als refugiats. Això no va caldre en cap moment, afortunadament. Per desgràcia, quan vam visitar els refugis (l’agost del 2015) estaven de rehabilitació d’aquest espai i no el vam poder visitar, però és accessible durant la visita. 

En conclusió i per acabar, remarcar la importància d’aquest element a la ciutat, testimoni d’aquesta voluntat no només del poble sinó també de les autoritats de defensar-se en moments de guerra: una població a la rereguarda que patia la cruesa i els atacs de la guerra. A més, és molt curiós veure’n les diferències amb la quantitat de refugis present al subsòl de la ciutat de Barcelona, amb la que estem més relacionats, com a reflex de dues realitats històriques i geogràfiques com eren ambdues capitals.

II Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre

divendres, 30/10/2015

DípticIIJornadaRed_Página_1El proper dissabte 21 de novembre de 2015, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa, tindrà lloc la II Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, que organitza el Servei d’Arqueologia i Paleontologia a les Terres de l’Ebre, conjuntament amb el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre-COMEBE.

La II Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al front de l’Ebre pretén abordar, de la mà d’experts en la matèria, els aspectes metodològics i els resultats obtinguts de les intervencions en la exhumació de fosses comunes, enteses com una font primària per a la recerca i documentació d’aquest tràgic aspecte del conflicte civil.

Sense menystenir la vessant emotiva, ètica i moral de la exhumació d’aquestes fosses, volem incidir en el seu valor científic com instrument de coneixement i estudi d’un dels aspectes més foscos de la Guerra Civil.

El front de l’Ebre, per la seva particularitat, és un dels territoris on conviuen exemples de les dues tipologies de fosses més habituals: les de la repressió política i les dels soldats morts en combat.

Programa

Inscripció gratuïta

Què és l’arqueologia del conflicte?

diumenge, 16/08/2015

Els conflictes armats al llarg de la història han deixat vestigis no només en el context bèl·lic, sinó que també en tots els aspectes que comporten. Per tant, el conflicte no és guerra, sinó un ventall de possibilitats que poden ser estudiades des d’una metodologia arqueològica i per tant, des de l’Arqueologia del Conflicte.

Al llarg de la seva història i des del seu naixement, l’Arqueologia del Conflicte ha rebut molt noms: Arqueologia de la guerra, Arqueologia del món bèl·lic, etc. Tot i així, s’ha consolidat el terme concordat més neutral que és “del Conflicte”, englobant de forma més àmplia qualsevol conflicte armat dut a terme al llarg de la història – i fins i tot la prehistòria! I és des d’aquí on surten moltes altres branques relacionades amb els conflictes: l’Arqueologia dels camps de batalla, l’Arqueologia de l’armament, l’Arqueologia de les Estratègies Militars, etc. No només això es pot estudiar, sinó que l’Arqueologia del Conflicte és una porta oberta a altres disciplines que la poden recolzar com poden ser l’Arqueologia del Paisatge (doncs, els conflictes canvien dràsticament el paisatge del camp de batalla -sigui una gran esplanada, o centenars quilòmetres com a la Batalla de l’Ebre) o l’Arqueologia funerària (el conflicte armat comporta, lògicament, pèrdues humanes i per tant, cementiris i fosses que són susceptibles de ser estudiades des d’una perspectiva arqueològica).

 

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

 

Des dels seus inicis, l’Arqueologia del Conflicte s’ha anat centrant en diferents aspectes i diferents vessants temàtiques i cronològiques. En són exemples les arqueologies que estudien els conflictes de la Primera i la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, que són les més estudiades actualment a nivell europeu i espanyol. D’aquesta manera, veiem com s’estudien més els conflictes duts a terme durant el segle XX, tot i que no s’han d’oblidar els conflictes d’Època Moderna, que com sabem, va ser la gran època dels conflictes armats amb la revolució armamentística i el descobriment de l’element que ho canviarà tot: la pólvora. Amb això es passà d’una guerra de proximitat amb les espases cap a una guerra de llunyania amb els arcabussos i els projectils de pólvora.

Com tot, l’Arqueologia del Conflicte cerca uns objectius i uns propòsits, dels quals ens sembla interessant destacar el tractament vers els camps de batalla que acaben museitzant-se i acostumen a ser un flux de turisme i ingressos – en aquesta mena de feedback que aporta l’arqueologia -, que al mateix temps es difonen els coneixements que pretén fer arribar el respectiu museu o centre d’interpretació. En podem esmentar diversos exemples com poden ser Verdum (França) o Litlle Big Horn (Estats Units).

L’exemple del tractament museístic dels camps bèl·lics de la batalla de Verdun (Mosa, França) el 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquest cas, el tractament museístic que se n’ha fet ha estat molt precari, però hi ha hagut aquesta intenció de difusió del patrimoni històric que no ha estat del tot ben acabada de definir, doncs manquen tanques i panells informatius. De tota manera, Verdun ha estat molt rellançada patrimonialment, junt amb la Primera Guerra Mundial arran del seu Centenari el proper 2016, tot i que sempre ha quedat eclipsada per la importància que se li ha donat a la Segona Guerra Mundial i el que va suposar a la Història del món. Personalment, pensem que cal molt més treball i que es poden fer moltes més coses des del punt de vista de l’arqueologia del conflicte i de la gestió i difusió patrimonial, doncs els museus no arriben a una interpretació, sinó que es queden en un recull d’objectes i estructures.

 

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.  Font: Michael St. Maur Sheil,  http://www.westernfrontphotography.com/

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.
Font: Michael St. Maur Sheil,
http://www.westernfrontphotography.com/

 

El segon exemple que creiem necessari esmentar és una total oposició a l’anterior: el camp de batalla de Little Big Horn a l’estat de Montana, als Estats Units. Aquest país veí del nord d’Amèrica té un tractament completament diferent a molts altres llocs del món, respecte a la batalla i la guerra i n’és un exemple la batalla que hi hagué el 1876 entre la cavalleria estatunidenca i els nadius americans. El tractament del soldat en els Estats Units i sobretot en Little Big Horn és com a heroi i com a un servidor de la pàtria que ha estat honrós i li són reconeguts un mèrits al país, per tant hi ha aquesta necessitat de dignificació del camp de batalla i els seus conseqüents estudis arqueològics que han ajudat a comprendre millor el conflicte.

 

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

L’Arqueologia del conflicte en el cas d’època moderna i contemporània, que és el que ens interessa, necessita d’una documentació històrica i tot un corpus documental tant escrit com gràfic que requereix un coneixement previ i arxivístic que caldrà haver estudiat abans de realitzar qualsevol treball de camp.

Un cop en el camp, l’arqueologia del conflicte molts cops comporta una metodologia no tant destructiva com qualsevol altra disciplina arqueològica, sinó que és més una feina de prospecció superficial, és a dir una observació del territori i una recollida del material en superfície, més que no pas una excavació. En els casos dels camps de batalla, es realitzen cotes i en el cas d’haver excavació, és més una metodologia extensiva per a entendre millor tot el conjunt del camp de batalla.

L’últim aspecte a comentar i que cal ressaltar abans de tancar amb la present entrada és que a època contemporània i sobretot al segle XX, és quan la rereguarda, la població civil i les ciutats pateixen els efectes de la guerra mitjançant l’aviació i els bombardejos de civils. El primer exemple d’aquesta afectació de la rereguarda pels conflictes armats és, malauradament, la Guerra Civil Espanyola que deixa tot un seguit de vestigis susceptibles a ser analitzats amb l’arqueologia com poden ser els hospitals militars de campanya, els camps de presoners (durant i després del conflicte), els aeròdroms, els refugis antiaeris de poblacions civils i fosses comunes.

 

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona). Font: imatge pròpia.

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona).
Font: imatge pròpia.

I aquesta idea és un dels aspectes que creiem important per a recordar i que quedi gravat en les vostres ments, doncs és que la guerra no és només conflicte bèl·lic i camp de batalla, sinó rereguarda i població civils. I que les pèrdues humanes no són només números en una gràfica o en una taula, sinó vides humanes, persones amb una història que mai es va escriure, una història que l’arqueologia s’encarrega de desenterrar.

Benvinguts i benvingudes

dijous, 9/07/2015

Benvinguts i benvingudes a “El passat més recent”! Ja som a la Cota 287 i en peu de guerra!

Autors del blog 'El passat més recent'

La Cota 287, és el complex militar que estem excavant i està situada a Corbera d’Ebre, a la comarca de Terra Alta. El terme “cota” prové de l’àmbit topogràfic i s’utilitza per indicar l’altitud d’un punt geogràfic sobre un pla imaginari pres per base (normalment el nivell del mar). En el món bèl·lic, aquest concepte s’ha utilitzat per referir-se a una posició militar ubicada en un punt geogràfic concret. D’aquesta manera, els militars, en la Guerra Civil espanyola, parlaven de “Cota 287” per referir-se al conjunt d’estructures defensives erigides a aquesta alçada. En l’estudi arqueològic d’aquestes estructures s’ha mantingut la nomenclatura amb la que els propis militars es referien al complex.

Així doncs, aquí ens trobem, a la cota 287, com a estudiants de pràctiques del Grau d’Arqueologia, amb la intenció d’aplicar i ampliar els coneixements metodològics adquirits a classe. Però, sobretot, per aprendre a desenvolupar-nos dins l’àmbit de l’arqueologia del conflicte, concretament de l’època contemporània. Un tema que gairebé no havíem tingut l’oportunitat de treballar.

Darrerament, les circumstancies ens han permès descobrir aquesta vessant de l’arqueologia i és per això que estem protagonitzant una de les campanyes pioneres en treballar aquest sector des del món acadèmic. Volem lluitar per reivindicar la necessitat d’estudiar arqueològicament aquest període i canviar aquesta situació des de la universitat, cosa que sol ser complicada.

A partir d’aquest bloc, doncs, volem transmetre aquesta manera d’entendre el passat i difondre aquest missatge. I amb el nostre petit granet de sorra, esperem arribar a les persones per tal que prenguin consciencia de la qüestió i vulguin també participar d’aquesta iniciativa.

La nostra primera actuació dins l’àmbit del passat recent (referint-nos a l’època moderna i contemporània) consisteix, en primer terme, en definir totes les estructures que conformen el conjunt de la Cota 287. Cota 287 D’aquesta manera, volem contrastar els tipus d’estructures observades i les seves característiques amb la informació recollida a partir de la recerca històrica. Es tracta d’aportar noves dades i veure el canvi que existeix entre la teoria i la pràctica. I així demostrar que fins i tot en aquets períodes en que disposem d’abundant documentació, l’arqueologia pot oferir nous punts de vista  i nova informació.

Des d’aquí, doncs, us animem a seguir aquest bloc en el que anirem informant d’aquesta petita intervenció arqueològica a la Terra Alta, així com de totes aquelles iniciatives que tinguem l’oportunitat de conèixer. També procurarem seguir treballant en difondre aquest missatge a partir d’algunes reflexions entorn a aquesta problemàtica.

Endavant, esperem que gaudiu de les nostres aventures i us animeu a formar part de tot això!