Entrades amb l'etiqueta ‘Els Barrancs’

Pau Menéndez Molist: Què va passar en l’espai històric dels Barrancs?

dijous, 14/12/2017

Autor del post: Pau Menéndez Molist

El passat mes de juny es va començar la intervenció arqueològica en Els Barrancs (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) un dels nombrosos espais museïtzats de la Guerra Civil pel COMEBE i que consisteix en la recuperació de 300 metres lineals de trinxera i de diferents txaboles. L’any 2005 es va fer una petita intervenció, i enguany, els alumnes de pràctiques de la UB han pogut complementar amb gairebé 300 metres més de trinxera, diferents refugis i txaboles que l’any que ve s’acabaran de documentar i adequar per la visita.

L’arqueologia de la Guerra Civil s’està consolidant en els últims 10 anys i era totalment necessària les actuacions sistemàtiques per tal de donar a conèixer al públic el passat més recent de la nostra història. Els arqueòlegs són els únics professionals capacitats per documentar aquest tipus de restes, però és evident que han de ser els historiadors qui expliquin les interpretacions i els estudis a partir del buidatge de la documentació. La finalitat d’aquesta tasca és la d’oferir un discurs que permeti explicar aquests fets de la història contemporània a les futures generacions. En aquest sentit, la tasca realitzada aquests dies ens és gairebé impossible de reconstruir sense reunir les fonts orals, els documents oficials coetanis o qualsevol altre detall a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera es podrà restituir la microhistòria en aquest racó de la batalla de l’Ebre.

És per això, que amb aquest text, hem volgut presentar quin és el context de l’espai dels Barrancs i comentar el que sabem del seu moment de construcció, ús i abandonament. El 25 de juliol del 1938 s’inicia la batalla de l’Ebre (Figura 1), un dels escenaris més determinants de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta batalla se situa en un marc negatiu per la República, després d’haver perdut el front del Nord i de l’Aragó. No obstant, la Generalitat va decidir fortificar-se en la línia dels rius Ebre i Segre per fer front als sollevats abans que entressin a Catalunya. Els franquistes havien arribat a tallar per Vinaròs la zona fidel al govern legítim, iniciant l’ofensiva cap a València i deixant en reserva la conquesta de Catalunya. És en aquest moment quan el govern de Negrín idea l’ofensiva en el meandre de la Foia de Mora, entre Riba-Roja i el congost de Benifallet.

Figura 1. Ofensiva republicana entre el 25 i el 27 de juliol de 1938 (Rubio i Hernàndez, 2013)

El president del Govern va plantejar l’ofensiva amb tres objectius primordials: en primer lloc alleugerar el setge que patia la ciutat de València per part dels franquistes; en segon terme demostrar a les potències democràtiques d’Europa que la República encara podia fer front al feixisme i; en darrer terme, un cop propagandístic per a reafirmar la moral d’un bàndol que tenia les de perdre. De fet, el govern va jugar molt bé les seves cartes i tenia les de guanyar, però les esperances es varen veure minvades al 30 de setembre quan es va firmar el Pacte de Munich.

La batalla es va desenvolupar entre el 25 de Juliol i el 15 novembre, amb un total de 115 dies de combats on la Terra Alta i la Ribera d’Ebre foren el camp de batalla més sagnant de la història de l’Estat. L’exèrcit de l’Ebre va passar el riu a les 12:15 de la matinada i en 24 hores havien recorregut un terreny extens. Entre la zona de Riba-Roja i Flix, el XV Cos d’Exèrcit s’encarregà d’organitzar el creuament de l’Ebre. A tres km al sud de Flix, la 33a Brigada Mixta de la 3a Divisió munten les barcasses i arribaren al marge occidental, juntament amb la 60 Brigada Mixta que ho fa per l’altra banda del Flix. Els Republicans començaren a enfilar cap al poble on acaben encerclant els nacionals de la 16a Brigada de Mérida de la 50 Divisió. Per la Banda de Riba-Roja, la 31a Brigada Mixta de la 3a Divisió travessa el riu i acaba fent rendir la 16 Brigada de Burgos allotjada al poble.

Les tres Brigades republicanes, un cop assegurats els seus caps de pont, comencen a encarrilar la marxa cap a l’oest, arribant a conquerir les posicions entorn de la Fatarella. Les tropes franquistes s’havien retirat cap a Gandesa i Vilalba dels Arcs, on s’havien atrinxerat. La 33a Brigada Mixta comença l’ofensiva cap a la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. El dia 26 a primera hora del matí, la 3a Divisió dirigida pel comandant Cabezos va arribar al seu límit, i va començar l’assalt sobre Vilalba dels Arcs, però només arribaren fins a l’ermita del Calvari on es feren forts. En el Poble de Massaluca, el Regiment de Cavalleria intentà l’assalt, però a causa de la manca de suport artiller, l’ofensiva va haver de recular.

Figura 2. Situació de les trinxeres dels Barrancs (Elaboració de l’autor)

El 27 de juliol, el front s’estabilitzà i va començar la resistència republicana per les contraofensives franquistes. Les tres Brigades que havien arribat a la zona es començaren a atrinxerar prevenint els contraatacs nacionals. Després del fracàs dels assalts a Gandesa i Vilalba, l’Exèrcit Republicà va decidir mantenir-se en punts estratègics per aguantar les envastides dels nacionals. En l’indret entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca és on se situa el jaciment excavat pels alumnes de pràctiques de la UB, un indret ocupat pels republicans on es varen fortificar fins gairebé al final de la batalla. Així doncs, va començar una batalla de desgast que va durar més de 3 mesos. El Front de la Batalla de l’Ebre es concentrà en la zona sud de Vilalba dels Arcs, especialment entre el municipi, la Fatarella i Corbera d’Ebre. Per tant, els soldats allotjats en les trinxeres dels Barrancs varen gaudir d’una certa tranquil·litat (Figura 2).

Les excavacions del 2005 i del 2017 vénen a confirmar aquesta informació, ja que la quantitat de materials i el coneixement de les fonts indiquen que va ser un espai inactiu. Les troballes d’aquesta campanya destaquen per la quantitat de metres de trinxera documentats i pel nombre de txaboles i refugis excavats a la roca trobats a la vessant del turó, així com el bon parapetament d’aquestes fortificacions (Figura 3). A més, molts d’aquests refugis es troben a la primera línia, fet poc habitual. També ens permet afirmar aquesta hipòtesi l’absència de grans volums de metralla, beines, bales i cràters d’artilleria. El complex defensiu, les dues línies de trinxera al sud, així com la la zona de descans al nord, on apareixen la majoria de refugis i txaboles, indicaria aquest front com una zona tranquil·la. És per això que els soldats republicans varen construir en aquestes carenes diferents emplaçaments ben protegits. De fet, un dels majors problemes per la tropa era l’avorriment, i per tant, el comandament dels batallons i brigades mantenien ocupats els soldats en l’edificació de nius d’ametralladora, refugis o, en defintiva, millorar les seves posicions defensives.

Figura 3. Reconstrucció de les trinxeres dels Barrancs desprès de la intervenció de 2005 (COMEBE)

De totes maneres, aquesta explicació no implica que no hi hagués combats. Probablement s’hi efectuava algun bombardeig casual, així com intercanvi de trets. Però en cap cas fou objecte d’un assalt organitzat per modificar les línies de la batalla i ocupar les trinxeres enemigues. Malauradament, es desconeixen excombatents que estiguessin en aquestes posicions i disposar d’una descripció més fideldigne. La topografia del terreny entorn dels Barrancs es caracteritza per les seves valls abruptes i per ser l’inici de l’altiplà de la Fateralla, una zona fàcil de defensar. Per tant, l’estratègia de general Franco s’enfocà cap a la foia de Bot per neutralitzar les posicions republicanes de la Serra de Pàndols i de Cavalls, i més endavant dirigir-se cap a la Fatarella. A continuació, les onejades franquistes del general Yagüe es varen dirigir cap a les Camposines i més endavant als diferents flancs defensats pels republicans. Després de la conquesta de la Serra de la Fatarella el 15 d’octubre, l’Exèrcit de l’Ebre es comença a replegar a l’altra banda del riu. Un cop assegurada la posició de Gaeta, les tropes de la 152a Divisió franquista del Coronel Rada comencen l’ofensiva el 29 d’octubre cap a la zona dels Barrancs, on no varen trobar gairebé resistència.

D’aquesta manera s’acaba d’abandonar l’espai conegut com Els Barrancs, un indret de memòria d’aquest conflicte i un cas exemplar d’adaptació de les restes per als visitans que vulguin conèixer el camp de batalla.

 


Bibliografia

RUBIO, X. i HERNÁNDEZ, X. (2013). “El Cruce del río y el ataque a Gandesa”, 1938. La Batalla del Ebro, Desperta Ferro, Madrid,  p. 23-30.

TORMO, D. (2015): “Intervencions realitzades pel COMEBE: Espais de lesDevees i Barrancs, lloc de comandament de la Fatarella, Turó de Valljordà i Puntes de Millet”, Actes de la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, p. 21-32.

Adrià Saladrigues Casals: Crònica d’una excavació. Els Barrancs, Vilalba dels Arcs.

dimecres, 13/09/2017

Autor del post: Adrià Saladrigues Casals

Són les sis del matí i el despertador sona. Tot i l’impuls primari de quedar-se enganxat al llit, rebolcant-se i mandrejant mentre les hores passen, la necessitat d’aprofitar la fresca de l’alba obliga a aixecar-se i arrencar motors. Així és l’inici de la jornada de qualsevol arqueòleg corrent i, repetint-se cíclicament durant el transcurs de cada campanya arqueològica, podria suposar un entrebanc, si no fos, es clar, per una immensa curiositat que com una fam voraç ens impulsa a voler saber més, a voler saber-ho tot.

Amb aquesta determinació matutina et disposes a esmorzar, prepares el material necessari i t’enfiles al cotxe, encara mig adormit, posant rumb cap al jaciment.

Les persones són producte de les experiències que han viscut i els coneixements que han aplegat, o això diuen. Per aquest motiu, més enllà de debats filosòfics, quan un arqueòleg trepitja per primer cop un jaciment no pot evitar analitzar el seu context geogràfic. Sense gairebé ser-ne  conscient, et trobes palplantat en la cota més alta dels voltants observant l’entorn, reconstruint-lo en consonància amb la informació prèviament obtinguda i, per ser honestos, permetent-te certes llicències fruit de la inevitable intrusió de la subjectivitat, maleïda subjectivitat. En aquest cas, a l’Espai Històric dels Barrancs, pots observar els turons erms, on només s’hi dibuixen les rases construïdes per atrinxerar-se i mantenir la línia del front inexpugnable davant dels embats de les ofensives enemigues que estiguin per arribar. Aquesta és la perspectiva de l’arqueòleg, com si d’una empatia anacrònica es tractés.

Sents com criden el teu nom i de cop tornes al present. És moment de treballar.

Les tasques a realitzar són múltiples i la campanya massa curta. La primera fase de la intervenció arqueològica consisteix en la neteja dels nivells superficials, és a dir, retirar la pinassa acumulada durant dècades i desbrossar tots els arbustos i matolls que han crescut al sotabosc. Aquesta serà la nostra feina principal durant els propers dies.

Ràpidament, ens dividim per equips i comencem a identificar les primeres estructures constructives, refugis dels soldats ubicats a Els Barrancs per sobreviure als bombardejos de la mortífera artilleria. Tots ells estan connectats per una rasa de traçat sinuós que es desdibuixa entre els arbres, la trinxera principal. A mesura que les hores, o fins i tot els dies van passant, la fotografia inicial composta per la imatge d’un bosc qualsevol es transforma en un complex d’infraestructures defensives militars. El ritme de treball, tot i fer-se especialment feixuc quan el sol esta en el seu punt més alt, es veu amenitzat sempre per la bona companyia i un sentit de l’humor desmesurat. La feina comença a deixar petja i, folls d’una dolça metzina, com diria Foix, aquest fet només ens provoca més ganes de continuar.

Aixeques el cap buscant un descans i, no ens enganyem, l’ampolla d’aigua freda, un dels petits luxes que ens dediquem. A pocs metres ressonen els cops de pic d’una Maria inesgotable, les palejades d’un Pau concentrat i la trencadissa de branques provocada per un Joan decidit. Tots ells feinejant, movent terra i pedres, però constantment buscant formes i patrons de qualsevol element que no tingui una procedència natural, alguna cosa feta per l’home. Més enllà, l’Àngels surt de l’interior d’un refugi entre el so de l’objectiu de la càmera, a mans d’un oportú Rubén. De cop se senten crits: “Jordi, un míssil!”, diu l’Àngela, i surt corrents per la trinxera buscant el director de l’excavació. Aquests sorolls configuren la música del jaciment i, si perds el ritme, només has d’escoltar-los per tornar al compàs.

Els dies passen i, tot i estar en els nivells superficials, alguns materials van apareixent. Predominen les llaunes d’aliments en conserva i les beines dels projectils disparats, també apareixen un parell de botes i la cua d’un morter detonat. Ara ja resulta menys difícil posar-se en la pell d’un carnisser, mestre o pagès cridat al front per respondre a un moment de necessitat, equipat precàriament per una República que exhala el seu últim sospir i sense cap mena d’instrucció militar. Tot i així, el perill més gran no deixa rastre i, per sentir-nos més a prop dels soldats destinats a Els Barrancs, cal tenir present en tot moment la por a morir lluny dels teus i la impotència de no entrar en combat però, sobretot, l’ombra de l’avorriment i les preguntes que permet plantejar-se, contràries als interessos de la guerra.

Torno a sentir com criden el meu nom, la campanya s’acaba i hi ha pocs moments per embadalir-se.

Una de les coses més importants del treball de camp, per no dir la que més, és el registre. Documentar-ho tot no només és una eina imprescindible per a la interpretació de totes les dades reunides, sinó que també esdevindrà un instrument de valor incalculable per a qualsevol persona que vulgui estudiar el jaciment posteriorment. A contracor, cal admetre que excavar sovint és sinònim de destruir i, a nosaltres, els arqueòlegs, ens toca viure en aquesta contradicció permanent. Per aquest motiu, tot allò que pugui documentar-se gràcies al dibuix o a la fotografia restarà a bon resguard i contribuirà a generar un corpus de dades per a ser utilitzat en futurs projectes d’investigació.

Les jornades són llargues i esgotadores però, per no faltar a la veritat, s’ha d’admetre que sempre es troba temps per desconnectar i passar-s’ho bé, siguis arqueòleg o no. Ja sigui a la terrassa del bar de torn, en una de les escapades fetes per conèixer altres llocs d’interès històric de la zona o gaudint, tot sopant, d’una truita de patates espectacular enmig del poble vell de Corbera d’Ebre, hi ha moments que permeten trencar la rutina i, alhora, et fan ser més conscient del pas del temps. Aquest esdevenir immutable, el del temps, que ja ens ha robat deu dies i les seves nits però que no fa res més que cobrar el deute de qui com nosaltres, viu a contracorrent.

Si l’artilleria conquereix i la infanteria ocupa, l’arqueologia postula i la societat jutja. I això, benvolgut lector, ja és feina teva.