Entrades amb l'etiqueta ‘ceràmica’

Judith Peix: La importància de la recuperació de la ceràmica: el cas de les importacions

dimarts, 25/04/2017

Autora del post: Judith Peix

Un dels materials més recurrents que es recuperen a les excavacions arqueològiques són les ceràmiques. Es tracta d’un objecte que ha acompanyat a la humanitat des de la prehistòria fins al món actual, i que és una eina molt útil per l’arqueòleg, ja que aporta una gran quantitat d’informació. Per exemple, permet datar l’estrat que s’està excavant, evidenciar un possible contacte entre poblacions si la ceràmica identificada es troba en altres jaciments, i permet documentar i caracteritzar el dia a dia de la ciutat aportant informació sobre la vida quotidiana. El jaciment del Born no podia ser menys, i la ceràmica recuperada en la passada excavació ha estat clau per moltes de les interpretacions finals.

Les excavacions arqueològiques es duen a terme seguint les unitats estratigràfiques: en arqueologia es denomina així al mateix nivell d’ús o amortització, que presenta la mateixa tonalitat, composició, i cronologia, i que se situa a sobre d’un altre nivell més antic, i és cobert per un nivell més modern. A cada nivell apareixen diferents objectes com poden ser la ceràmica, el vidre, la fauna, els metalls, etc., que s’inventarien. En el nostre cas, centrant-nos en la ceràmica, es va procedir a la neteja del material recuperat, al siglatge[1], a la classificació i a l’inventariat.

La present excavació de l’antic Mercat del Born a la Casa Corrales i al Bornet, duta a terme per l’alumnat d’arqueologia de la Universitat de Barcelona com a pràctiques, va donar a llum rics conjunts ceràmics d’època moderna. Aquests, es van estudiar i classificar, i es va poder veure com la majoria de les peces havien estat fabricades a la península Ibèrica, a excepció d’uns pocs fragments de ceràmica importada de fora de la península. Concretament, a la casa Corrales es van recuperar fragments de ceràmica comuna vidriada en verd o marró, ceràmica de reflex metàl·lic, producció blava catalana, blava valenciana, i fragments de blu berettino, que provindrien de la Ligúria, i per tant, es tractaria d’importacions italianes.

A continuació, ens centrarem en la importància de la troballa de blu berettino al jaciment, com a exemple de la utilitat de l’estudi de la ceràmica en les excavacions arqueològiques, en aquest cas per explicar el comerç entre Barcelona i Itàlia.

La ceràmica de la Ligúria apareix a la península Ibèrica en contextos associats als segles XVI i XVII, i és produïda a Itàlia i exportada dintre i fora d’aquest país. Ens permet per tant, obtenir una datació de les unitats estratigràfiques en què apareix –aquestes seran datades del segle XVI i XVII-; i a la vegada podem extreure informació sobre el comerç que es duia a terme a la ciutat: amb quines ciutats comercialitzava Barcelona: en aquest cas queda corroborat que ho va fer amb Itàlia.

La ceràmica blu berettino, ja tractada en altres entrades al blog, rep el nom per la seva coloració i decoració: es tracta d’una ceràmica amb un fons blau, i amb decoracions per sobre d’aquest fons també amb colors blavosos, jugant amb les diferents tonalitats del mateix color. Fonamentalment, està formada per vaixella, i és considerada una ceràmica de luxe destinada a la seva exportació i comerç per tot el Mediterrani, com evidencien els fragments localitzats en diferents excavacions de diferents països.

Figura 1. Producció ligur blu berettino. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

En el moment en què arriben aquestes ceràmiques a la península, i sobretot a partir de 1550 endavant, la ciutat de Barcelona havia evolucionat i era un centre de producció, comercialització i distribució de productes acabats, com és el cas de les ceràmiques que es produïen a la ciutat. Barcelona va produir en massa nous productes, en gran mesura de luxe, fet que es relaciona amb una especialització del comerç, destinat a productes de gran qualitat, que es va desplaçar a un territori proper: el Mediterrani Occidental.

Barcelona no només va ser clau per la seva importància com a centre productor, sinó que va ser protagonista de la rebuda d’un gran nombre de materials provinents de l’estranger, com és el cas de la ceràmica blu berettino, i com han permès contrastar les excavacions que s’han desenvolupat durant els últims anys a la ciutat, especialment al Born. Els resultats d’aquestes han permès verificar i identificar un comerç entre Barcelona amb el Nord, Centre i Est d’Europa, sobretot d’objectes ceràmics, però també de vidre i pipes, ja esmentat en altres entrades del blog. Per tant, Barcelona formaria part de la ruta comercial entre l’Est i l’Oest, connectant els ports de Marsella, Gènova, Ragusa i Venècia, amb els de Constantinoble i Egipte.

Figura 2. Vista de Barcelona d’Anthonis van den Wyngaerde (1563)

L’altra protagonista del qual parlarem és Itàlia. Al llarg dels segles XVI i XVII va ser el principal exportador de ceràmiques, amb peces que provenien de la Ligúria, Montelupo, Faenza, o de Pisa. Unes peces de gran importància van ser les stile compendiario, que es varen produir a diferents parts d’Itàlia com la Toscana, el Laci o Úmbria, i que van ser imitades per altres ciutats, com és el cas de Barcelona.

Figura 3. Fragments d’stile compendiario. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Al segle XVI i XVII, en els contextos excavats a la casa Corrales del Born, és on es localitza aquesta ceràmica importada, formada per peces de vaixella de gran qualitat, que van omplir els mercats de la ciutat. Les més comunes i retrobades a les excavacions de Barcelona són la blu berettino, la calligrafico naturalistico, i la scenografia barocca, conjuntament amb els plats de Pisa amb decoració marmorizzara.

Figura 4. Plat d’scenografia barroca. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 5. Plats policrons de calligrafico naturalistico. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

Figura 6. Producció de Pisa marmorizzatta. Font: Beltrán de Heredia, J., Miró, N. (2010). “El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI-XVII: Itàlia, França, Portugal, Els tallers del Rin i Xina”. QUARHIS. Quaderns d’Arqueologia i Història de La Ciutat, 6, 14–91.

La seva presència al jaciment, no només ens permet saber que estem excavant un nivell d’ocupació de la casa del segle XVI i XVII, sinó que ens permet obtenir molta més informació. El fet que es tracti d’una ceràmica de vaixella italiana de bona qualitat ja és molt important: podem saber, que aquest comerç era de productes de luxe que arribaven des d’Itàlia, i, a més a més, ens permet pressuposar qui seria en destinatari: les altes esferes socials o gent amb capacitat econòmica, que tindrien accés a uns productes cars; o l’ús que se li donaria: no seria la ceràmica destinada a la cuina o al dia a dia, sinó que s’utilitzaria en ocasions especials, com encara avui en dia passa.

Per tant, s’ha pogut comprovar com és d’important un bon registre ceràmic en una excavació i el gran abast d’informació que permet obtenir. La ceràmica és doncs, un material, que conjuntament amb la resta, ens permeten entendre com vivia la gent al jaciment, i la importància en el seu bon estudi és clau per unes bones interpretacions. Es pot veure, com d’un fragment molt petit, es poden resoldre moltes qüestions.

En el nostre cas, la Casa Corrales ha servit per identificar un cop més el comerç entre la Barcelona dels segles XVI i XVII, amb Itàlia, contrastant amb la documentació ja coneguda per textos de l’època, i verificant per tant, la importància d’Itàlia com a centre manufacturer de productes de luxe que eren exportats per tot el Mediterrani, i així mateix, reafirmant la importància de Barcelona com a centre que rebia productes de qualitat, i que per tant, tenia un comerç actiu amb les ciutats del Mediterrani Central.

Un cop més queda remarcada la importància de l’arqueologia com una font més per reconstruir la història. Uns fragments molt petits ens permeten ampliar la informació, així com contrastar-la i verificar-la. També queda clar, que la feina de l’arqueologia no és només el treball de camp, és a dir l’excavació, sinó que la part que ve després és una feina exhaustiva, que requereix molt de temps i dedicació. L’estudi dels materials ens permet en última instància, recompondre la vida a les ciutats: com vivien, quins útils utilitzaven en el seu dia a dia, com celebraven les ocasions especials, què menjaven, amb qui comercialitzaven, etc. Tal com cità Narcís Feliu de la Penya “Les ciutats no les componen les pedres sinó els seus habitants”. La feina de l’arqueologia és en última instància, entendre com vivien els habitants.

 


[1]Siglar consisteix en donar un número a cada fragment de ceràmica, fauna o metalls per tal de tenir-los ordenats, contextualitzats i saber d’on s’ha extret.

Andrea Gamo López: Les pipes de Caolí del jaciment del Born

dimecres, 19/04/2017

Autora del post: Andrea Gamo López

Les pipes de Caolí trobades a les intervencions en el Born, i d’altres intervencions de Barcelona (a destacar el Baluard del Migdia), són testimoni del consum de tabac fumat, sobretot a partir del s. XVI quan aquesta pràctica substitueix el consum de rapè, tabac que es consumeix per via nasal a Europa.

El caolí és una argila blanca formada per caolinita, un material molt plàstic i refractari. Les pipes eren modelades a mà i després eren col·locades dins d’un motlle per acabar de perfeccionar la forma. Abans de la cocció a baixes temperatures (200-300 graus) però de llarga durada (16-20 hores) es corregien els defectes. Un cop cuita, es cobria amb una capa de cera o laca que evitava que la pipa s’enganxés als llavis.

Les parts fonamentals d’aquests objectes són la cassoleta, espai on es col·loca el tabac, la canya, sovint llarga per refredar el fum, i el broquet, la part que tocava als llavis dels fumadors. La part inferior de la cassoleta era el taló, normalment pla per poder recolzar la pipa. En aquest també és habitual trobar les marques dels fabricants.

A Anglaterra, la moda de fumar en pipa va ser iniciada per la reina Elisabet I (1533-1603). D’aquesta manera, vers el 1575 es van començar a fabricar unes petites pipes de caolí en forma de bota a Brosely. El màxim esplendor, però, arribà a principis del s. XVII amb l’establiment a Londres d’una corporació entre els fabricants de pipes i els de tabac. A partir del 1603, amb el regnat de Jaume I, es va prohibir el consum de tabac a Anglaterra, ja que aquesta pràctica va ser relacionada amb bruixeria i objecte de persecucions religioses. Així, molts anglesos van exiliar-se a Holanda, on introduïren la fabricació de pipes, i més tard també a França. Al llarg del s. XVII proliferaren els tallers de pipes de caolí en aquestes regions.

A la península Ibérica la pipa va arribar més tard i com a símbol de les classes acomodades de les regions de costa: principalment Catalunya, Mallorca i el País Basc.A l’interior de la península es fumava enrotllat o picat en forma de cigarretes.

En contextos del s. XVII-XVIII és habitual trobar pipes a Barcelona. El jaciment del Born destaca per la gran quantitat de pipes de caolí recuperades, al voltant de 8.000 fragments. També cal assenyalar la troballa de nombroses pipes d’argila provinents del Mediterrani, Turquia i Pròxim Orient. Els investigadors A. Oswald i H. Duco han establert tipologies de les pipes angleses i holandeses respectivament, basant-se en trets morfològics de la cassoleta. No obstant això, és difícil atribuir la procedència sense l’existència de marques de tallers ja que la diferència entre els grups són molt subtils. També cal afegir a aquest fet la producció d’imitacions de les pipes holandeses.

Les pipes trobades al Born presenten, en alguns casos, marques de fabricants. Aquestes es situen, tal com s’ha esmentat, al taló, encara que també poden ser presents en la cassoleta o en la canya. Les marques trobades són motius figurats i lletres, identificats amb tallers holandesos. Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) aquestes produccions d’Holanda van ser comercialitzades massivament per tota Europa. També s’han identificat algunes pipes provinents de tallers anglesos.

Pel que fa a les decoracions, normalment se situen a les cassoletes i les canyes. Els motius poden ser incisos, impresos, i en el cas dels que es troben a les cassoletes, també a motlle. En el cas de les trobades al Born, la decoració es localitza essencialment a les canyes. En aquestes, la decoració s’estén en paral·lel a l’eix, paral·lelament o helicoïdalment, combinant-se en alguns casos. L’ornamentació més habitual és de bandes complexes formades per motius geomètrics senzills (cercles encadenats, puntes de serra, rombes, punts…) característiques de les produccions holandeses. La flor de llis també és un motiu propi dels tallers holandesos. En els exemplars del Born aquest motiu està inserit dins d’un marc romboïdal o bé tres flors dins d’un escut coronat a l’interior de rombes encadenats.

Cal destacar també una pipa on la decoració es presenta en forma de relleu a la cassoleta, on es poden observar dos coloms i motius vegetals. També s’ha trobat com a motiu decoratiu a les cassoletes la rosa Tudor, corresponent a tallers holandesos.

Cronològicament, cal situar les pipes trobades al Born en contextos entre finals del s. XVI i 1716, encara que el nombre de restes del s. XVI és significativament menor. Segons la naturalesa del material, relativament fràgil i que semblen tenir un període de vida curt, la data de fabricació i d’amortització d’aquestes peces serien bastant pròximes.

La dispersió d’aquest material en el jaciment és bastant desigual segons els sectors: molt elevada als sectors 1, 2 i 3, i molt minoritària als sectors 4, 5, 6 i 7. Aquesta característica s’ha estudiat en conjunció a dades documentals, segons les quals s’indica que al sector 2 es situava l’Hostal de l’Alba. Aquest pertanyia a la família Duran, dedicada al comerç del tabac i que era propietària d’unes instal·lacions on es duia a terme el processament del tabac, i la llar familiar, situades al sector 3 del jaciment. Aquesta família, segons fonts documentals, l’any 1678 guardava 4.000 pipes a l’estudi de la casa familiar. D’altra banda, en el sector 1 es documenta l’existència de trinquets o cases de joc; és ben evident la connexió entre joc, tabac i beguda fins i tot a nivell arqueològic.

En relació amb aquesta zona del jaciment, també cal afegir les restes trobades al carrer dels Ventres i les restes del rec comtal. La suma total de fragments de pipa trobats en aquests sectors (1, 2 i 3) supera els 5.000 fragments. En contraposició, a la resta de sectors el nombre és molt menor, d’uns 260 fragments. Cal destacar que 104 d’aquests van ser trobats a la casa dels cònsols d’Holanda a Catalunya (sector 5). A aquestes dades, però, cal afegir les restes trobades en les darreres intervencions.

Per últim, fer un incís en el tractament que reben aquestes pipes un cop han estat recuperades a les excavacions. A banda de la classificació tipològica i l’estudi de les marques i decoracions, alguns dels fragments ingressen en el taller de restauració on es du a terme una neteja amb aigua i alcohol, ja que el bon estat de conservació d’aquest material fa que no siguin necessaris altres tractaments. En cas que les peces conservin restes de tabac o marques de fabricació, aquest tractament tampoc s’aplica.

De fet, algunes de les pipes trobades en el jaciment arqueològic del mercat del Born encara conservaven a les parets internes restes de residus dels productes que havien estat consumits. En aquestes cronologies era habitual consumir drogues vegetals, entre elles el cànem i la belladona, que es podien consumir barrejades amb el tabac. Un altre producte habitual era el kif, barreja de fulles i flors de cànem, assecades i triturades amb tabac negre que es fumava amb pipa. Els investigadors han realitzat estudis per tractar d’identificar algun d’aquests productes mitjançant tècniques d’anàlisi com la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses (GC-MS), la cromatografia de gasos amb detector de FID (GC-FID) o la determinació de fitòlits. Malgrat això, l’alt grau de carbonització d’aquests residus ha fet impossible la seva identificació.


 

Bibliografia

PUGÈS I DORCA, M. (2014) La restauració del material arqueològic exposat al Born Centre Cultural. Unicum, 13, 39-53.

ENRICH, J; GÓMEZ, M; FERRERA, V; FONT, J; BERMEJO, A. (2008) Analítiques realitzades als residus trobats a l’interior de pipes del jaciment arqueològic del Mercat del Born. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 158-168.

BELTRÁN, J;  MIRÓ, N. (2008) Les pipes de caolí del segle XVII trobades al jaciment de l’antic Mercat del Born a Barcelona: importacions angleses i holandeses. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, Època II, 4, 138-157.

Sara Monlleví: La importància del port de Barcelona per a l’arribada de materials d’importació

dilluns, 13/03/2017

Autor del post: Sara Monlleví

Barcelona durant els s. XVI i XVII era una ciutat comercialment oberta al món. En vàries campanyes d’excavació s’ha pogut documentar diversos elements d’importació com són objectes ceràmics, de vidre i les pipes. La ceràmica procedia sobretot d’Itàlia (Ligúria, Montelupo, Faenza i Pisa), seguit per peces procedents de França (Provença i Llenguadoc) i del Nord d’Europa (sobretot d’Alemanya).

El vidre amb major documentació ha estat el que procedia de Venècia, amb les manufactures de Murano, però també s’han documentat peces com ampolles i copes de vidre d’Anglaterra i Alemanya, així com denes de collaret procedents d’Europa Central. Per últim, les pipes que procedien d’Anglaterra i Holanda.

Un altre element d’importació documentat a Barcelona va ser la porcellana xinesa, la qual només podien adquirir les classes benestants. Durant la campanya d’excavació realitzada al juliol del 2016 al jaciment del Born s’ha pogut documentar elements d’importació d’aquesta ceràmica procedent d’Itàlia. Itàlia era el principal país exportador de ceràmica durant els segles XVI-XVIII, la qual va tenir gran difusió per tot el Mediterrani, zones del nord d’Europa, el Marroc, Egipte, Turquia i part d’Amèrica. Els fragments ceràmics documentats en aquesta campanya corresponen al tipus blu berettino, també anomenada blau sobre blau. Aquesta ceràmica procedia de Ligúria i tal com el seu nom indica, la seva principal característica consisteix en un fons blau que pot anar des de tonalitats més clares a tonalitats més fosques i aplicant sobre aquest fons una decoració també en blau. El tipus blu berettino és el que té major representació arqueològica dins de la ceràmica italiana no només en aquesta campanya sinó en el registre arqueològic de la ciutat de Barcelona. Aquestes peces corresponien a ceràmica de taula (plats, plates, escudelles, etc.)

Exemple de ceràmica blu berettino trobada durant la campanya d’excavació del Born 2016.

Però, no només el registre arqueològic mostra la gran importància de l’arribada de la ceràmica italiana a la ciutat de Barcelona, sinó que el registre escrit també mostren aquesta arribada massiva. L’any 1614 el Consell de Cent va ordenar “que cap obra de terra que no sigui fabricada en la present ciutat no pugui ésser venuda i que es faci fora de les muralles”. El dia 21 de febrer es va ordenar que els portalers “no deixin entrar obra de Pisa” (Beltrán de Heredia, 2010). Per l’arribada de tots aquest material a la ciutat va jugar un paper molt important el port de Barcelona. Per parlar d’aquest port cal remuntar-nos a l’any 1439, quan Alfons el Magnànim va donar poder als Consellers de Barcelona per construir on ells creguessin oportú el port de Barcelona.

Un dels objectius de la construcció d’aquest port seria albergar els nous vaixells d’ancoratge que hi circulaven. Aquests vaixells permetien l’arribada de major quantitat de material i circulaven a major velocitat, però era necessari disposar d’un port segur perquè poguessin descarregar els materials que transportaven.

Un altre element que podria haver afavorit la construcció d’aquest port era que tot i els costos que podia suposar la seva construcció, finalment s’hi podien obtenir ingressos a partir del dret d’ancoratge, que era un pagament que havien de realitzar les embarcacions per tal d’ancorar al port de Barcelona i aquest era proporcional a les mides d’aquestes.

No va ser fins a l’any 1477 que es van començar les obres del moll de la Santa Creu i van durar fins a finals del 1486 o inicis del 1487. Per dur-les a terme es va comptar amb l’assessorament del mestre sicilià Staci d’Alexandrino, el qual havia treballat en els ports de Palerm, Càndia i Gènova. El lloc on construir el moll de Santa Creu va ser escollit per la presència d’una barra de sorra. Aquests elements geològics són mòbils i per tal que no es mogués a causa del moviment del mar es va dotar el peu de llevant de pedres per tal d’aturar aquests corrents.

El seu aprofitament va servir per no haver d’utilitzar tanta pedra per construir aquest moll, ja que aquesta barra de sorra tenia una alçada aproximada d’1,20 m. En aquest punt es van abocar pedres extretes de la pedrera de Montjuïc i es va dur a terme una ordinació municipal l’any 1479 en la qual deia que “tothom que faci obres a la ciutat aboqui les terres sobrant a l’obra del port” (Soberón, 2010).

També es va construir el dic de l’Est, el qual va provocar una retenció d’arenes que van donar com a resultat erosions a la costa, danys en el mur de defensa i en alguna edificació i que per tant, finalment va provocar l’abandonament de l’obra. No va ser fins a l’any 1590 quan es van reprendre aquestes obres, però canviant la direcció en la qual es va construir el dic per tal d’evitar els problemes que havien sorgit amb anterioritat. El nou dic tindria una grandària superior i l’escullera, que servia de fonament al moll, estaria feta amb pedres de Montjuïc amb major grandària i pes que la construïda en 1477.

Aquestes construccions van provocar problemes també en el litoral i danys a la muralla, així que entre 1590 i 1606 es va decidir de construir un nou dic, de 177 metres de longitud que compliria amb les funcions també de moll, amb una amplada d’uns 12 metres. Tot i aquests esforços, seguien els mateixos problemes, erosions a la costa i creixement de la platja. Es va formar una platja a l’interior del port que es va mantenir fins a l’any 1860 i va servir per dur a terme activitats marítimes de la flota de pesca, així com per reparar les petites embarcacions, carregar i descarregar mercaderies en tràfics de navegacions costaneres, etc. Les obres van restar paralitzades durant 60 anys, fins que en 1679 es van reprendre amb l’ampliació del dic, que només va durar fins a inicis del s. XVIII. No va ser fins al s. XIX quan Barcelona va disposar d’un port adequat. Paral·lelament a la construcció del port de Barcelona es van dur a terme grans avenços científics i tècnics en aspectes de navegació, com va ser l’ús generalitzat de la brúixola.

Representació del port de Barcelona durant els segles XVI-XVII. Font: www.portdebarcelona.cat

Pel que fa al tipus de construcció naval, fins a començaments del segle XVII va predominar aquella en la qual seguia sent l’artesà el que feia la construcció de l’embarcació, sense que hi hagués unes normes comunes per a la seva construcció, però a poc a poc això va ser substituït per seguir uns criteris tècnics alhora de la seva fabricació. Pel que tenim en tipus d’embarcacions hi havia les galeres, embarcacions de rems i que van perdurar a la Mediterrània fins al segle XVIII. Altres embarcacions que circulaven per la Mediterrània i que arribaven al port de Barcelona destaquen sobretot embarcacions petites com el llaüt, que tenia la funcionalitat de pesca i feia recorreguts curts, i la barca, que era una petita embarcació més gran que el llaüt. Les embarcacions mitjanes eren la tartana i la sagetia i les grans que es dedicaven al comerç mediterrani eren la pollacra, la nau i la galera.

Altres tipus d’embarcacions utilitzades sobretot a la zona de l’Atlàntic eren aquelles de vela, com la caravel·la, la nau o carraca i el galió. La caravel·la era una embarcació de pesca i cabotatge de mitjanes dimensions, que durant el s. XV va augmentar la seva mida. La nau va ser el vaixell més freqüent des del s. XV pel transport de mercaderies, evolucionant en el s. XVII a les urques. Per últim, el galió, amb orígens en el s. XVI i que va adquirir molta importància en el transport oceànic, ja que s’adaptava molt bé a les condicions de l’Atlàntic i tenia més capacitat de càrrega i era més robust que les caravel·les.

Per tant, en conclusió, era necessari la creació del port de Barcelona per poder albergar i adaptar-se a una nova forma de comerç que estava adquirint cada cop major importància.

 

Bibliografia

ALEMANY, J. (1998). El port de Barcelona. Lunwerg editores. Barcelona.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. MIRÓ, N. (2010). El comerç de ceràmica a Barcelona als segles XVI i XVII. Itàlia, França, Portugal, els tallers del Rin i la Xina. Quarhis, època II, núm. 6. pp. 14-91.

PORT DE BARCELONA. Historia. S. XV-XVII. [en línia]. Consulta: 15 juliol del 2016. Disponible a: http://www.portdebarcelona.cat/es/web/port-del-ciudada/31

SOBERÓN, M. (2010). El port baixmedieval de la ciutat de Barcelona: una visió des de l’arqueologia. L’escullera de 1477 i la troballa d’un vaixell tinglat. Quarhis, època II, núm 6. pp. 134-163.

Júlia Coso Àlvarez: Història d’una aixeta

dimecres, 8/02/2017

Autora del post: Júlia Coso Àlvarez

Quan pensem en objectes arqueològics, és a dir materials que es recuperen en excavacions, podem creure que només tenen importància aquells que, des del punt de vista actual, tenen cert valor econòmic: ceràmiques
de luxe, joies, monedes, etc.

Una aixeta és un objecte quotidià, un objecte al qual no li dedicaríem gaire atenció en el nostre dia a dia, però, des del punt de vista arqueològic un objecte d’aquesta naturalesa pot ser una gran font d’informació. Els objectes d’ús diari ens parlen de la gent que els va utilitzar, de les seves costums i, per tant, ens acosten a la realitat de l’època.

Al llarg de les intervencions arqueològiques que els alumnes de la Universitat de Barcelona vam realitzar al jaciment del Born, entre altres objectes, vam recuperar un fragment d’aixeta de coure procedent d’una claveguera situada al sector 16 de la Casa Corrales. Es tracta d’un fragment de forma tubular, buit per dins, amb un dels extrems decorat amb uns motius vegetals, fet de coure.

Aixeta del Born

Fotografia de l’objecte de coure. Font: fotografia cedida per el Born CCM

Aquest objecte, gràcies a la bibliografia consultada,  es va poder relacionar amb una tipologia de ceràmica concreta datada al segle XVI: una gerra de ceràmica per a aigua que inclouria una aixeta de coure. El fragment recuperat seria la part superior de l’aixeta, és a dir la clau que permetria obrir o tancar el pas de l’aigua.Aquesta aixeta aniria encastada a la part inferior del recipient ceràmic.

Model ceràmic

Imatge de gerra cerámica amb aixeta de coure. Font: extreta de Beltrán de Heredia, 2012: “Les llars barcelonines a través de l’arqueologia”. Interiors domèstics. Barcelona 1700.

Un material com aquest que, a primer cop d’ull, podria semblar poc interessant, ens proporcionaria informació sobre la higiene personal de les llars de l’època i, per tant, de les persones que van habitar a la casa Corrales. S’ha de tenir en compte que al segle XVI no existien sales de bany especifiques i, en conseqüència, la higiene personal es realitzava a la cuina o a les cambres personals. És per això que era necessari disposar de certs objectes que permetessin acomplir aquesta funció. Les gerres amb aixeta de coure, que acostumaven a incloure també una palangana, van estar en ús fins a la introducció de l’aigua corrent, era doncs molt típic trobar aquests objectes a qualsevol casa. Aquestes gerres substituirien les actuals aixetes del bany o de la cuina i servirien per a disposar d’aigua de forma ràpida  i còmode, ja fos per consum o per altres usos. Aquests objectes serien tan necessaris per al dia a dia de les persones que també es podrien localitzar en molts altres espais de la casa, com ara a les entrades, els patis o els safarejos.

D’altra banda, no eren els únics objectes que permetien acomplir aquesta missió; en els menjadors de l’època era molt normal trobar també un càntir i una palangana per a poder netejar les mans abans de menjar, una costum que vindria d’època medieval anomenat “donar aiguamans”.

A més dels objectes arqueològics recuperats en diverses excavacions de Barcelona, la documentació escrita de l’època, com ara els inventaris postmortem, també registrarien aquests tipus de materials i, per tant, ens permeten reconstruir els sistemes d’aprovisionament d’aigua dels barcelonins del segle XVI.

És important comentar que aquestes ceràmiques podien ser més o menys luxoses en funció de l’estatus social de la casa: normalment eren gerres de ceràmica comuna o metall, però també podien ser de pisa o majòlica italiana, és a dir importades, o fins i tot de plata a les cases més nobles.

Veiem doncs com un objecte que podria semblar corrent  i simple ens parla de molts aspectes de la vida quotidiana dels barcelonins de l’època. D’una banda, l’aparent cura que tenien en la higiene personal, ja que disposaven d’uns objectes específics per tal de cobrir aquestes necessitats. A més a més, gràcies a la documentació i als materials de les excavacions, s’ha pogut saber que eren uns materials que es trobaven en totes les llars i en moltes estances, convertint-se així en un objecte primordial en el dia a dia de les persones.

D’altra banda, ens proporciona informació de caràcter econòmic, ja que l’existència de gerres importades ens indica que Barcelona estaria en contacte amb diversos centres productors. De forma resumida, es podria parlar de tallers de ceramistes locals, els quals fabricarien les gerres de ceràmica comuna, les majòliques, que podrien provenir de tallers de València, i finalment les pises itàliques, que tal com indica el seu nom provindrien de centres productors italians.

També podem parlar de la informació que ens proporcionaria des d’un punt de vista social. L’existència d’unes  gerres més luxoses, com les de plata o les importades, que es contraposarien amb les ceràmiques comunes, ens parla d’unes evidents diferències econòmiques.

Excavació BornVeiem com un objecte que, a priori, ens pot semblar insignificant i quotidià, ens proporciona un seguit de dades sobre els costums, la societat, la econòmica etc., és a dir sobre la realitat de l’època. L’arqueologia no es cercar objectes valuosos amb l’objectiu de col·leccionar-los, l’arqueologia és la ciència que reconstrueix el passat mitjançant qualsevol resta material o font històrica.

En resum, un objecte tan senzill com una aixeta ens permet acostar-nos una mica més al dia a dia dels nostres avantpassats i al nostre passat més recent.