Entrades amb l'etiqueta ‘Bioarqueologia’

Tània Escuer: Les anàlisis de restes vegetals: les grans desconegudes en l’estudi dels jaciments urbans dels períodes més recents

dilluns, 27/02/2017

Autora del post: Tània Escuer

Ja hem parlat anteriorment de la bioarqueologia (o arqueobiologia), de les diferents disciplines que la conformen i de la importància que té per l’arqueologia, per conèixer la relació entre l’ésser humà i el medi en el qual es movia. Important, no només pel fet que l’arqueologia es nodreix d’això, de l’estudi multidisciplinari de les restes arqueològiques, per tal d’extreure’n tot tipus d’informació, sinó perquè aquests estudis en concret, en contextos més recents, són molt escassos. I encara ho són més en contextos urbans. Afortunadament, com ja es va comentar, aquest any, al Born, es van agafar mostres de sediment per dur a terme anàlisis arqueobotàniques i aportar nova informació al jaciment i a la història recent de la ciutat de Barcelona.

Prof. Santiago Riera, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, fent-nos una conferència sobre l’arqueobotànica i les anàlisis que es realitzaran de les mostres de sediment que s’han recollit al jaciment del Born aquest any. Font: https://twitter.com/hashtag/arqueoborn.

 

Però, en què consisteix realment l’arqueobotànica? Les plantes estan presents en tots els àmbits de la vida de l’ésser humà, tan en el privat com en el públic. Les trobem en l’alimentació, en l’àmbit estètic (ungüents i maquillatge), en la construcció, en l’ornamentació i protecció del cos (vestimenta), en l’àmbit domèstic (com a decoració), en el medicinal, en el religiós, en la il·luminació i la creació d’energia calorífica, en la producció (confecció d’útils i objectes), etc. Els vegetals representen la major part de recursos naturals que aprofita l’ésser humà -sobretot en les comunitats no industrials, però fins i tot en aquestes darreres hi són molt presents- i per tant, tot i que no trobem aquesta proporció ben representada en el registre arqueològic (perquè el material orgànic, generalment, és de molt més difícil conservació que l’inorgànic), formen i van formar una part molt important de la vida humana. Precisament, l’arqueobotànica s’encarrega d’estudiar aquesta interacció humà-planta en el passat.

La informació, doncs, que es pot extreure de les restes vegetals dels jaciments arqueològics, és molt completa. No només permet fer una reconstrucció del paisatge, la vegetació i el clima d’un moment concret en el passat, sinó que també proporciona dades sobre l’alimentació; l’ús i l’explotació dels recursos vegetals per part dels grups humans, tant per realitzar activitats tecnològiques com econòmiques o socials; la capacitat i les tècniques d’adaptació a l’ambient; l’impacte antròpic sobre el seu entorn i els possibles moviments i interaccions –comercials o no- entre diferents grups de diferents àrees. Cal tenir present que, així com les societats humanes modifiquen i alteren el seu entorn, aquest també les influencia a elles.

Obtenir aquesta informació, però, és més complicat del que sembla. Hi ha molts tipus d’anàlisis arqueobotàniques en funció del tipus de resta vegetal estudiada i en la majoria de casos necessiten d’unes tècniques de mostreig diferents o, al menys, de l’obtenció de mostres diferenciades, ja que moltes d’elles funcionen per mitjà de tècniques analítiques destructives.

A grosso modo, hi ha dos tipus de restes arqueobotàniques identificables en un jaciment: les macrorestes, que són aquelles que es poden reconèixer a ull nu, i les microrestes, que són aquelles que no són reconegudes a ull nu i que requereixen d’eines especials per a la seva identificació, com ara microscopis o lupes binoculars i que solen formar part del sediment. Ambdues anàlisis necessiten d’una recollida sistemàtica de mostres de sediment, que és el que es va fer al Born, mostres que després seran tractades al laboratori pels especialistes.

El grup de les macrorestes està format normalment per carbons (fusta carbonitzada per mitjà d’alguna combustió), llavors, fruits (generalment parts d’aquests, com per exemple closques i pinyols), fustes, teixits i cistelleria. En general, solen ser restes individualitzades que només necessiten d’una consolidació del material i d’una extracció molt curosa del mateix, tret dels carbons i les llavors, que se solen extreure de les mostres de sediment per mitjà de la flotació de terres. El de les microrestes està format per grans de pol·len, fitòlits, espores de fongs i grans de midó que s’extreuen o del sediment (per mitjà de la recollida de mostres que ja hem explicat anteriorment) o dels propis objectes (com recipients o altres utensilis que puguin haver estat en contacte amb algun producte vegetal), per mitjà de tractaments físico-químics de laboratori que fan que cada tipus de resta tingui el seu propi protocol de tractament, a vegades incompatibles entre ells (per això no es pot utilitzar sempre la mateixa mostra per a fer diferents anàlisis).

Les restes que se solen conservar millor en un jaciment són les antracològiques (restes llenyoses carbonitzades), les carpològiques (restes de llavors i fruits, generalment també carbonitzades) i les microrestes. Les altres restes només es conserven si les condicions són d’extrema humitat o d’extrema sequedat; o bé si la carbonització no ha estat completa, fent que el material conservi la seva morfologia i característiques (en part) i al mateix temps quedi protegit de l’atac de bactèries i fongs; si hi ha hagut un procés de fossilització (que consisteix en una substitució dels compostos orgànics del vegetal per altres components mineralògics com el sílice o el carbonat de calci) o si s’ha produït un motlle natural de la planta, fent que, malgrat no es conservi per se, en quedi una petjada que es pot estudiar igualment.

Les restes de carbons permeten fer una identificació taxonòmica dels vegetals que han estat sotmesos a un procés de combustió i poden informar de com produïen calor i llum les societats estudiades, tant per sobreviure a baixes temperatures com per a la cuina d’aliments o l’ús de forns amb finalitat tecnològica, així com dels diversos usos domèstics de la fusta (per exemple, en el mobiliari). La carbonització pot ser voluntària (llars de foc, torxes) i involuntària (incendis), però la presència de fusta en un jaciment sol ser un acte voluntari.

Fotografia amb microscopi de llum transmesa d’un carbó de castanyer (Fotografia: Maria Martín Seijo). Font:  Martín-Seijo, M. (2012) A xestión do bosque e do monte dende a Idade do Ferro á época romana no noroeste da península Ibérica: consumo de combustibles e produción de manufacturas en madeira. Dept. de Historia I, Universitat de Santiago de Compostela, p. 204.

 

No és tan fàcil trobar llavors i fruits en una excavació. Només si es produeixen processos com els que ja hem comentat anteriorment, com la carbonització, la mineralització (substitució de les parts orgàniques de la planta per minerals), la dessecació o la congelació o es donen condicions anòxiques (amb manca d’oxigen), és possible trobar aquest tipus de restes. El més comú, però, és que les trobem en estat de carbonització –en condicions molt específiques de temperatures no extremes que no arribin a la calcinació i que permetin la seva conservació-. Per tant, les restes que ens trobem els arqueòlegs als jaciments solen ser una mica diferents al que tots tenim en ment quan pensem en llavors i fruits. Dels fruits principalment es troben només restes de closques i pinyons i les llavors solen presentar una morfologia una mica diversa: la carbonització n’altera la mida i en canvia el color. Per aquest motiu cal estar molt atent en la seva recuperació i tenir un especialista que conegui com identificar-les.

Fotografia de llavors de civada del jaciment d’època baixmedieval i moderna de Mourela (Fotografia: SRI de la Universitat de Lleida). Font: Antolín, F., Alonso, N., 2009. A Mourela (As Pontes, A Coruña): evidencias carpológicas de las prácticas de roza y del procesado y consumo de cereales en el monte gallego (siglos VII-XVII), in: Bonilla, A., Fábregas, R. (Eds.), Círculo de engaños: excavación del cromlech de A Mourela (As Pontes de García Rodríguez, A Coruña). Antavira, Santiago de Compostela, pp. 177-196.

 

Com ja hem dit, les restes de fustes, teixits i cistelleria només es podrien conservar en unes condicions molt especials. Existeixen casos en els quals es poden identificar de manera indirecta, per mitjà de l’aparició de taxons en el jaciment que estiguin únicament relacionats amb algun d’aquests usos en concret. La gran diversitat de plantes presents en un jaciment dificulta enormement aquesta tasca.

Pinta de fusta del segle XIV conservada al fons del Rec Comtal i recuperada en passades excavacions al jaciment del Born. Font: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

 

Pel que fa a les microrestes, trobem grups diferents de restes de plantes: els grans de pol·len i les espores de fongs, despresos de les plantes en el procés de propagació de les diferents espècies, els fitòlits, que formen part dels teixits vegetals, i els grans de midó. Els fitòlits són restes silícies que es formen en les plantes quan aquestes estan vives. Per explicar-ho d’una manera més entenedora, són restes amb una alta composició mineralògica (i que per tant es conserven millor que la resta de parts orgàniques) que adopten la forma de les cèl·lules de les plantes, i que els especialistes són capaços d’identificar per comparació amb mostres referenciades actuals. Els grans de midó són acumulacions de reserva energètica de les plantes que resisteixen atrapats en el sediment i que també per mitjà d’anàlisis comparatives, permeten identificar-les. Ambdues mostres poden ser identificades tant en el sediment com retingudes en alguns objectes, com ara les ceràmiques i, en aquests casos, permeten saber què s’ha guardat dins d’aquell recipient (o què s’hi ha cuinat o tractat, depenent del tipus d’objecte).

Fotografia d’un exemple de fitòlit de morfología de tipus “polyhedral”, que és propia de les fulles de les plantes. En aquest cas pertany a un tipus de plantes anomenade dicotiledonia, que són un tipus d’arbustos. Provinent del jaciment del Abrigo de la Quebrada, del Paleolític Mitjà. Esteban, I., Albert, R.M., Eixea, A., Zilhao, J., Villaverde, V. 2015 Neanderthal use of plants and past vegetation reconstruction at the Middle Paleolithic site of Abrigo de la Quebrada (Chelva, Valencia, Spain). Font: Base de dades de fitòlits online PhytCore, http://www.phytcore.org/phytolith/index.php?rdm=AlWfif3VlM&action=phytprofile&ID=5905

 

Tota aquesta informació és la que es pretén extreure de les mostres de sediment recollides durant l’excavació del Born. Algunes mostres seran flotades, per tal d’extreure’n llavors, carbons i altres elements que permetin identificar taxons (tipus de plantes). Altres seran processades al laboratori amb l’ús de reactors químics que permetran la seva anàlisi. En el nostre cas -i en la majoria de contextos urbans-, la vegetació de l’entorn no és fàcil de copsar a partir del mostreig de sediments en contextos domèstics. En canvi, es poden tractar altres qüestions de gran transcendència social, com l’ús d’espècies importades per cuinar, un aspecte molt important a l’Edat Moderna després del descobriment d’Amèrica.

L’arqueobotànica és encara avui dia una disciplina que s’està introduint en l’estudi arqueològic, així com l’arqueozoologia i d’altres especialitats igualment importants. Són anàlisis que requereixen d’inversions específiques al marge de les excavacions i que, per tant, no sempre es fan ni es poden fer (malgrat la recollida de mostres per a un futur estudi és igualment viable sense cost afegit), però que, com heu anat veient, poden arribar a donar informació molt rellevant, tant en els estudis de les societats més pretèrites com de les més recents. En aquest camp, Barcelona està sent una ciutat pionera.

 

Sergi Sánchez Crespo: Excavar al Mercat del Born: una experiència única

divendres, 24/02/2017

Autor del post: Sergi Sánchez Crespo

Entre el 27 de juny i el 8 de juliol dotze estudiants del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han estat aprenent a excavar en el Mercat del Born. Aquest és un indret únic, tant pel que fa a la magnitud de les restes preservades, com per la popularitat del propi jaciment, així com per la repercussió periodística que va suposar la primera excavació del jaciment des de la inauguració del Born Centre Cultural, el 2013 (cosa que, malauradament, no sol passar amb d’altres jaciments). El jaciment del Born és irrepetible també per la gran quantitat de materials que es troben, ja siguin ceràmiques, teules, restes òssies de fauna, fragments de bronze, claus de ferro, fragments de vidre, elements de joc com daus, etc. cosa que no passa a tot arreu.

Excavar en un jaciment d’unes cronologies “tant” recents, com són els segles XVII-XVIII, és força espectacular, perquè els materials que trobes (i la seva mida) són molt més sorprenents que no pas en un jaciment de cronologies molt més antigues, com podria ser un poblat ibèric o un campament romà (cosa que, sigui dit de passada, també és molt interessant per a molts de nosaltres).

Quant als àmbits en què es va excavar durant aquelles dues setmanes, potser dos dels tres van ser molt interessants: la claveguera de la Casa Corrales i l’habitació 19 d’aquest mateix habitatge. La claveguera era un àmbit d’excavació molt complex, en què la estratigrafia (els diversos nivells de terra, que s’excaven individualment, un per un) era molt difícil d’entendre i delimitar. No obstant, l’àmbit va ser molt agraït pel que fa als materials, especialment restes ceràmiques de tot tipus i fragments de vidre, els quals a vegades confoníem per la petjada que deixa el vidre en la terra.

Pel que fa a l’àmbit 19 de la Casa Corrales, era fascinant veure l’evolució de l’habitació (es podria dir així ja que els arqueòlegs estaven rodejats de murs) i veure quin tipus de materials sortien. A mesura que s’anava baixant els diversos estrats, la complexitat de l’habitació augmentava. De sobte, van aparèixer forats de pal, estrats amb formes estranyes i coloracions diverses.

Com potser s’ha pogut copsar, moltes vegades la feina dels arqueòlegs, a més d’identificar, classificar i estudiar els materials, molts cops també consisteix en identificar el color d’un estrat, així com veure la seva extensió, tant superficial com la seva profunditat. A més, s’ha de documentar quins estrats estan connectats entre sí, ja que d’una altra forma l’evolució de l’excavació es perdria, perdent d’aquesta manera la informació sobre els materials recuperats, ja que no es podria saber d’on han sorgit.

Per a un arqueòleg interessat en ceràmiques, era molt divertit veure les diferents produccions: les ceràmiques d’importació italianes, les ceràmiques de taula, les de cuina, així com fragments de peces ceràmiques que s’utilitzaven per a recollir aigua al pou (gibrells) o bé per a ús culinari (com podrien ser les greixeres). Va ser molt útil la classificació dels materials ceràmics que es van anar trobant durant la intervenció, perquè d’aquesta forma s’aprenien les diverses formes ceràmiques, el seu ús i el seu origen. Pel que fa a les ceràmiques importades, es van classificar segons l’estrat en què s’havien trobat i es van dipositar en una capsa a part de la resta de ceràmiques, perquè aquestes són les que ens permetrien en el posterior estudi datar els estrats i, finalment, veure fins a quina cronologia s’ha arribat durant la excavació.

Un dels objectius de la excavació, a part de la òbvia formació dels estudiants de pràctiques, era la recollida de mostres de terra de pràcticament tots els nivells per al seu posterior estudi bioarqueològic. Això vol dir que, a partir de la recollida de mostres de terra, aquestes es passarien per una màquina de flotació de restes vegetals. La màquina, que funciona amb aigua, permet que la terra sigui rebutjada i les restes macrobotàniques (com podrien ser carbons, llavors, fruits, etc) emergeixin cap a la superfície i siguin recollides per al seu estudi en el laboratori. Aquesta interessant iniciativa, dirigida pel doctor Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, permetrà l’estudi de la relació entre les plantes i les comunitats humanes que van viure en aquesta zona del barri del Born entre els segles XV-XVIII. Potser, aquest tipus de restes són més desconegudes per al públic general, que, en alguns casos, encara concep l’Arqueologia com la ciència que només pot desenterrar els materials “clàssics”: ceràmiques, monedes, armes i escultures. És per això que és molt necessari aquest tipus d’estudis, ja que ens aporten dades sobre quines espècies botàniques eren les més emprades.

Tornant als materials “clàssics”, el tipus més recurrent de ceràmiques en aquesta campanya d’excavació ha sigut la ceràmica comuna, és a dir, la que s’utilitzava en el dia a dia, ja fos per a menjar o bé per a buscar aigua al pou. Dintre d’aquesta denominació (“comuna”) hi ha diverses tipologies de peces (càntirs, gibrells, greixeres, etc), així com diversos acabats. Moltes tenen acabats vidrats, és a dir, superfícies externes lluents, que, generalment, presenten tres tonalitats: verd, marró i melat (que s’assembla al color de la mel). La raó d’aquestes tonalitats és deguda, probablement, a qüestions de moda, ja que la ceràmica de taula de mitjans del segle XVII sol combinar els colors blau i blanc perquè en un principi aquestes produccions pretenien imitar les importacions italianes, que eren de tonalitats blaves. Les argiles amb què es feien aquestes ceràmiques comunes solen ser més ataronjades que les argiles dels plats, bols, etc, perquè com que els vidrats no tindran coloració blanca, no cal que l’argila sigui gaire clara, com és el cas de la ceràmica de taula.

Un altre material destacat, tant per la seva fragilitat com per ser poc comú, és el vidre. A causa de la seva capacitat de trencar-se, el vidre és un material que no es renta al laboratori, a diferència de les ceràmiques i les restes òssies. També es deixa sense rentar perquè en alguns casos el vidre està decorat amb pigmentació negra o blanca, la qual es podria borrar.

En conclusió, l’excavació realitzada al Mercat del Born ha estat molt útil de cara a l’aprenentatge de la dinàmica d’una excavació: com s’identifiquen els estrats, com es realitza la seva planta i secció, la recollida dels materials, la recollida de mostres de terra per al seu estudi bioarqueològic, la classificació de les restes ceràmiques al laboratori, etc.

L’Arqueologia és una tasca científica que requereix d’un equip multidisciplinar, és a dir, en què hi participin professionals de diversos orígens, com per exemple biòlegs o bioarqueòlegs, antropòlegs físics, geòlegs, etc. És un treball que exigeix paciència, perquè tots els materials ceràmics i ossis que es trobin s’hauran de classificar; també exigeix rigor, perquè els resultats, tot i no ser els que un s’espera, són els que són, no es pot falsejar allò que és un fet, allò que la terra ens ha mostrat. I, per últim, és una tasca que t’ensenya valors, com són la disciplina, la constància, la companyonia, així com la comprensió i el respecte a les comunitats humanes del passat, que ens han deixat el seu món quotidià per tal que nosaltres puguem saber més dels nostres avantpassats més recents.

Cintia Alonso Gago: Una excavació arqueobiològica

dilluns, 20/02/2017

Autora del post: Cintia Alonso Gago

És possible que en alguns dels articles que van dedicar els mitjans de comunicació a l’excavació de la Casa Corrales al Born CCM trobéssiu el concepte «excavació arqueobiològica». A més, si vau tenir l’oportunitat d’apropar-vos durant les dues setmanes en les quals vam participar en la intervenció, potser vau veure que en alguns moments puntuals de l’excavació recollíem la terra en grans bosses de plàstic, mentre que en altres ocasions no ho fèiem. I potser us vau preguntar (o us esteu preguntant ara mateix), per què recollíem terra en bosses de plàstic, com si estiguéssim traient les escombraries? Doncs bé, la Bioarqueologia és la resposta. Però, què és exactament la Bioarqueologia?

L’àmbit 19 de la casa Corrales durant el procés d’excavació. Font de la imatge: https://twitter.com/BeaBCN1/status/747731178736721920

La Bioarqueologia (o Arqueobiologia) és la disciplina que es basa en l’estudi de les restes orgàniques que poden aparèixer en una excavació arqueològica. Per «restes orgàniques» s’entenen les restes de fauna (principalment ossos d’animals) i de vegetals (com restes de carbó, llavors o pol·len); però també es poden identificar restes humanes (de les quals s’encarrega l’Antropologia Forense).

L’estudi d’aquestes restes no només es basa en la identificació de les espècies a partir de l’aplicació de tècniques de la zoologia i la botànica, sinó també en comprendre perquè aquestes restes es trobaven en una zona i fase històrica concreta del jaciment, i quina importància tenien per a la comunitat que està sent estudiada. A més, també ens expliquen quin tipus d’ambient o ecosistema hi havia en un moment puntual del passat. Per tant, el seu estudi ens pot donar més informació sobre l’espai que s’està excavant, concretament sobre el consum i la dieta. En definitiva, ens porta a conèixer quina era la relació entre els éssers humans i el seu medi.

Detall d’un dels plats recuperat en les passades intervencions en el Born. Les formes dels recipients ceràmics, juntament amb els estudis de fauna i vegetals, poden aportar informació sobre el tipus de cuina i la dieta dels nostres avantpassats. Font de la imatge: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-jaciment/

Però, cal tenir en compte que la troballa de fauna i vegetals depèn molt de les condicions en què s’han conservat. Els arqueòlegs som conscients que només ens arriba una petita part d’allò que van deixar les societats del passat. Segons les condicions ambientals en el moment de la deposició de les restes i fins al moment en què són recuperades en el present, els materials orgànics es poden desintegrar i arribar a desaparèixer. És per això que resulta molt complicat trobar objectes de fusta en ambients que no siguin molt humits o molt secs.

Pinta de fusta del segle XIV recuperada durant l’excavació del rec Comtal en les passades intervencions al Born. Font de la imatge: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

A més, algunes d’aquestes restes, com poden ser les llavors de plantes o les espines de peix, són difícils de distingir en el moment de l’excavació. Per això és important planificar bé la seva recollida, i que aquesta sigui sistemàtica i acurada. Abans de començar l’excavació s’ha de tenir ben clar què es vol recollir, perquè i com.

En aquest sentit, la passada intervenció als àmbits 16 i 19 de la Casa Corrales es va plantejar recuperar totes les restes de fauna que es podien distingir a ull nu durant el moment de l’excavació per Unitats Estratigràfiques (UE). Un cop recollides, van ser netejades amb aigua, es van deixar assecar i es van siglar (és a dir, van ser marcades amb el codi de la intervenció i amb el nom de la UE on van ser recuperades). Després, en el moment de fer l’inventari de material de cada UE, vam fer una primera divisió entre el que semblen restes de macrofauna (animals de grans dimensions, com cavalls o vaques), microfauna (animals de dimensions reduïdes, com per exemple els conills) i malacofauna (els mol·luscs). Més endavant es farà un estudi més profund, per identificar les espècies i fer estudis estadístics que ajudaran a la seva interpretació.

Part del material assecant-se després d’haver estat netejat. Font de la imatge: https://twitter.com/passatmesrecent/status/750673940163489792

D’altra banda, es van recollir mostres de sediment en cada Unitat Estratigràfica (concretament, 10 bosses de plàstic per UE), amb l’objectiu de què posteriorment, amb la flotació de la terra, es recuperin restes vegetals, com per exemple llavors (ja que aquestes pesen menys que el sediment i suren, podent-se diferenciar). Després de la flotació, s’identificaran les espècies i s’estudiarà la seva concentració per UE.

Esquema d’una màquina de flotació de sediments. Font de la imatge: ZAPATA PEÑA, L., PEÑA CACHORRO, L. (2013), Macrorrestos vegetales arqueológicos a García Díez, M. y Zapata, L. (eds.) Métodos y Técnicas de análisis y estudio en arqueología prehistórica. De lo técnico a la reconstrucción de los grupos humanos, Bilbao, UPV/EHU, págs.: 303-314.

Així doncs,  la Bioarqueologia permet anar més enllà en els coneixements que es poden obtenir sobre el nostre passat més recent a partir d’una excavació arqueològica. El simple fet de recollir adequadament les restes de fauna o la presa de mostres de sediment pot ajudar a conèixer, per exemple, quina era la dieta dels habitants de la casa Corrales durant les seves diferents fases històriques. I, fins i tot, en el cas de la identificació d’espècies que no siguin pròpies de la zona, els possibles intercanvis comercials.


Link 1: http://www.larazon.es/local/cataluna/el-born-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-un-casco-urbano-JG13041594
Link 2:  http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160628/402822241754/barcelona-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-casco-urbano.html
Link 3: http://www.ub.edu/contrataedium/ordit/cultura_material/guia_paleografia/iframes_recerca/i_aplicacio.htm