Entrades amb l'etiqueta ‘arqueologia del conflicte’

Els fortins de costa de Mataró

dimarts, 12/07/2016

L’any 1937, com a part del projecte de fortificació de la costa mediterrània per part de l’Exèrcit Republicà, va ser construïda tota una xarxa de trinxeres, fortins i bateries antiaèries a la ciutat de Mataró destinades a la defensa del territori davant les incursions per mar i aire. Moltes d’aquestes queden recollides en el llibre de Josep Clara “Els búnquers de la costa catalana” i encara aprofundeix més l’Adrián Cabezas en las seva tesi doctoral: La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que va ser defensada a la UB l’any 2013.

Hem pogut conèixer les estructures defensives de la línia de costa de Mataró de la mà de la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, una plataforma en què gent gran i entitats treballen conjuntament per a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat a partir de la recollida de testimonis, la recerca, la revalorització d’espais i la difusió. Aquesta plataforma permet viabilitzar projectes diversos relacionats amb el passat recent des de la població amb l’objectiu de fer arribar la memòria al conjunt de la societat mataronina. Una d’aquestes iniciatives ha estat l’inventari i estudi dels fortins situats a les platges de Mataró de cara a promoure’n la protecció. Els fortins van ser finalment recollits i declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) al planejament urbanístic l’any 2014 amb la seva colaboració en la Modificació puntual del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró de 1999.

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

El passat 25 de maig vam passejar amb ells i elles per la vora del mar visitant els 7 fortins que encara es conserven a la costa mataronina. Aquestes estructures, construïdes amb formigó armat amb la tècnica de l’encofrat, presenten un mateix patró en tots el casos: una mateixa morfologia, distribució interna i ubicació, amb una entrada que se situa indistintament al cantó esquerra o dret i una espitllera o tronera amb una obertura de 180 graus dividida en dos. Així mateix, s’observa una preferència en la localització en les proximitats de les rieres per la facilitat de transport d’armament i amb una distància aproximada de 600 m entre fortins, que estarien comunicats per línies de trinxeres. Alguns fortins, a més, van ser recoberts amb sorra de platja durant la seva construcció per a camuflar-los en l’entorn. Aquestes robustes estructures serien capaces de preservar personal i armament a resguard de l’impacte d’artilleria i bombes d’aviació i vaixells.

Els fortins de Mataró foren construïts l’agost de 1937 per part de civils i soldats organitzats en la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra” per a poder donar resposta a una nova forma de guerra que atacaria no només objectius militars sinó població civil.

Vista d’un fortí a la sorra de la platja. Font: pròpia

La defensa de costa, per tant, serví per defensar la població i les platges dels bombardejos de l’aviació i la marina de guerra, així com per a evitar possibles desembarcaments. És per aquesta forma de guerra que molts fortins anaren equipats amb armament antiaeri. La costa del Maresme, i Mataró en particular, va ser bombardejada per mar pels vaixells Canàries i Balears, però també va patir l’atac aeri d’hidroavions bimotors i avions trimotors italians i alemanys de la Legió Còndor, afectant a les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Cant, Arenys de Mar, Calella i Malgrat de Mar.

Abandonats després de la presa de Catalunya per part de les tropes franquistes, els fortins de Mataró van ser reutilitzats entre 1944 i 1945 en el context de la Segona Guerra Mundial per la por de la Dictadura a una possible intervenció dels aliats que mai arribà i que la portà a refortificar la costa de Portbou a Alcanar i construir una nova barrera defensiva als Pirineus, la Línia P. Anys més tard, La Guàrdia Civil va fer ús dels fortins com a punts de guaita per a la vigilància del contraband i a partir dels anys 50 molts van ser utilitzats com a vivenda i refugi. Però la visita als fortins no només ens oferí històries de guerra, sinó també la possibilitat dels assistents que van viure els fets de compartir les seves experiències personals i el relat d’històries de memòria popular com és el cas del Ferm, un peculiar personatge que visqué en un fortí en honor del qual s’ha compost una havanera i fins i tot s’ha fet un gegant.

Mataró, gràcies a la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, suposa un exemple en la protecció d’aquestes estructures defensives de la Guerra Civil, així com altres pobles del Maresme com Santa Susanna o Arenys de Mar. La major part d’aquestes accions es deuen a iniciatives ciutadanes, que amb el seu treball i el seu esforç han reclamat la protecció i conservació del patrimoni de la Guerra Civil, però encara queda molt camí per fer. A Mataró la Comissió encara exigeix la deguda conservació d’alguns fortins que estan quedant sepultats sota la terra o s’estan enfonsant en la platja, però també reivindiquen l’acondicionament dels fortins: que s’identifiquin i s’expliquin amb cartells, que es dignifiquin i que se’n pugui acondicionar algun per a la visita.

Fortí "camuflat" en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Fortí “camuflat” en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Interpretant materialitats del conflicte

dissabte, 21/11/2015

Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?

Estat d'un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l'excavació

Estat d’un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l’excavació

Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.

En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.

En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.

Claper reomplint un tram de trinxera

Claper reomplint un tram de trinxera

Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.

Banyistes disfrutant d'un dia de platja a Alcanar al costat d'un niu de metralladora

Banyistes disfrutant d’un dia de platja a Alcanar al costat d’un niu de metralladora


*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.

 

 

(Ex)cavant trinxeres

dissabte, 17/10/2015

Fortificar consisteix en preparar el terreny per al combat a partir de construccions estratègicament disposades per tal de facilitar la lluita alhora de dificultar el moviment de l’enemic. D’aquesta manera, fortificar permet l’economia d’homes i de material en el combat, doncs esdevé una protecció per als soldats en la lluita a més de limitar la maniobra de l’oponent. En cas de replegament serveix també de contenció del contrari i base per a nous atacs, esdevenint així un punt de suport durant el combat.

Combatents dins trinxera durant la lluita. Font: https://tempsdeguerra.wordpress.com/

Si bé trobem les fortificacions permanents, les quals disposen de temps il·limitat per la seva construcció així com gaudeixen dels mitjans constructius necessaris, les fortificacions de campanya en canvi, com ho són les trinxeres, compten amb majors complicacions alhora de realitzar-se. Aquestes, al ser cavades al mateix camp de batalla els recursos són limitats, per tant els materials seran els propis del terreny a més d’alguns pocs que s’hi puguin aportar. La mà d’obra seran els propis soldats, que hauran de dur a terme la tasca a la major velocitat possible. D’aquesta manera es faran servir mètodes, com ara establir torns entre els cavadors encarregats de la tasca, per tal d’aprofitar-ne un màxim rendiment. Pel factor d’urgència, les construccions hauran de gaudir d’un caràcter de perfectibilitat, per tant hauran de ser útils des del mateix moment de la seva construcció, i a partir d’aquest, anar-se perfeccionant.

En la intervenció arqueològica d’una trinxera primerament estudiarem el context històric, el qual ens pot aportar uns primers coneixements de l’estructura. En aquesta recerca podem obtenir dades molt rellevants com ara la cronologia exacta, qui va combatre en aquell punt, quina importància pot tenir aquest espai en l’enfrontament, així com les necessitats que van empènyer a la seva construcció. És aleshores que localitzarem la trinxera ja sigui a partir dels mateixos documents, testimonis o els propis veïns. Amb aquestes informacions prèvies entorn la fortificació en qüestió podrem començar el treball al camp. En cas d’una limitació temporal a l’hora de dur a terme la campanya, un cop situada l’estructura, observarem què tenim davant per tal d’escollir els àmbits que es considerin més representatius per a l’estudi que es vol dur a terme.

Companyes prenent mesures d'un tram de trinxera a la cota 287.

Companyes prenent mesures d’un tram de trinxera a la cota 287.

Per tal d’entendre la trinxera, haurem de parar atenció al terreny on s’ubica, doncs aquest n’és un gran condicionant en la seva elaboració. Per una banda el relleu de la zona determinarà una sèrie de característiques, tant pel que fa la disposició com pel que fa la tècnica constructiva i la seva morfologia. Per l’altra part ens ajudarà a saber-ne de la construcció, veure quins materials trobem a la zona, quins d’aquests han estat utilitzats en l’edificació i quins són aportacions externes… així com calcular a partir de la duresa del terreny la durada i com de feixuga ha estat la tasca de realització.

Aleshores començarem netejant la zona per tal de distingir els límits de la trinxera, podent així excavar-ne l’interior, buidant de tot el material que l’hagi reomplert. Aquest haurà de ser un procés meticulós en el qual caldrà anar perfilant l’estructura i recuperant el material que pugui aparèixer. Juntament amb el material recollirem  totes les dades en la extracció com ara la seva ubicació en l’espai, doncs ens interessa com està col·locat i on, però sobretot el conjunt de materials més que les peces en sí.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Per tant, en el procés d’excavació documentarem absolutament tot el que anem veient. A partir d’aquesta recollida intensiva de dades obtingudes en el treball de camp, a més de tota aquella informació que en puguem extreure d’una bona anàlisi dels materials recuperats; podrem extreure unes conclusions entorn la trinxera estudiada. Aquestes ens permetran contrastar les dades documentals i una millor comprensió d’aquesta, així com dels motius de la seva construcció i el seu funcionament, a més de parlar-nos del dia a dia de les persones que l’ocupaven en la seva fase d’utilització.

Què és l’arqueologia del conflicte?

diumenge, 16/08/2015

Els conflictes armats al llarg de la història han deixat vestigis no només en el context bèl·lic, sinó que també en tots els aspectes que comporten. Per tant, el conflicte no és guerra, sinó un ventall de possibilitats que poden ser estudiades des d’una metodologia arqueològica i per tant, des de l’Arqueologia del Conflicte.

Al llarg de la seva història i des del seu naixement, l’Arqueologia del Conflicte ha rebut molt noms: Arqueologia de la guerra, Arqueologia del món bèl·lic, etc. Tot i així, s’ha consolidat el terme concordat més neutral que és “del Conflicte”, englobant de forma més àmplia qualsevol conflicte armat dut a terme al llarg de la història – i fins i tot la prehistòria! I és des d’aquí on surten moltes altres branques relacionades amb els conflictes: l’Arqueologia dels camps de batalla, l’Arqueologia de l’armament, l’Arqueologia de les Estratègies Militars, etc. No només això es pot estudiar, sinó que l’Arqueologia del Conflicte és una porta oberta a altres disciplines que la poden recolzar com poden ser l’Arqueologia del Paisatge (doncs, els conflictes canvien dràsticament el paisatge del camp de batalla -sigui una gran esplanada, o centenars quilòmetres com a la Batalla de l’Ebre) o l’Arqueologia funerària (el conflicte armat comporta, lògicament, pèrdues humanes i per tant, cementiris i fosses que són susceptibles de ser estudiades des d’una perspectiva arqueològica).

 

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

 

Des dels seus inicis, l’Arqueologia del Conflicte s’ha anat centrant en diferents aspectes i diferents vessants temàtiques i cronològiques. En són exemples les arqueologies que estudien els conflictes de la Primera i la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, que són les més estudiades actualment a nivell europeu i espanyol. D’aquesta manera, veiem com s’estudien més els conflictes duts a terme durant el segle XX, tot i que no s’han d’oblidar els conflictes d’Època Moderna, que com sabem, va ser la gran època dels conflictes armats amb la revolució armamentística i el descobriment de l’element que ho canviarà tot: la pólvora. Amb això es passà d’una guerra de proximitat amb les espases cap a una guerra de llunyania amb els arcabussos i els projectils de pólvora.

Com tot, l’Arqueologia del Conflicte cerca uns objectius i uns propòsits, dels quals ens sembla interessant destacar el tractament vers els camps de batalla que acaben museitzant-se i acostumen a ser un flux de turisme i ingressos – en aquesta mena de feedback que aporta l’arqueologia -, que al mateix temps es difonen els coneixements que pretén fer arribar el respectiu museu o centre d’interpretació. En podem esmentar diversos exemples com poden ser Verdum (França) o Litlle Big Horn (Estats Units).

L’exemple del tractament museístic dels camps bèl·lics de la batalla de Verdun (Mosa, França) el 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquest cas, el tractament museístic que se n’ha fet ha estat molt precari, però hi ha hagut aquesta intenció de difusió del patrimoni històric que no ha estat del tot ben acabada de definir, doncs manquen tanques i panells informatius. De tota manera, Verdun ha estat molt rellançada patrimonialment, junt amb la Primera Guerra Mundial arran del seu Centenari el proper 2016, tot i que sempre ha quedat eclipsada per la importància que se li ha donat a la Segona Guerra Mundial i el que va suposar a la Història del món. Personalment, pensem que cal molt més treball i que es poden fer moltes més coses des del punt de vista de l’arqueologia del conflicte i de la gestió i difusió patrimonial, doncs els museus no arriben a una interpretació, sinó que es queden en un recull d’objectes i estructures.

 

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.  Font: Michael St. Maur Sheil,  http://www.westernfrontphotography.com/

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.
Font: Michael St. Maur Sheil,
http://www.westernfrontphotography.com/

 

El segon exemple que creiem necessari esmentar és una total oposició a l’anterior: el camp de batalla de Little Big Horn a l’estat de Montana, als Estats Units. Aquest país veí del nord d’Amèrica té un tractament completament diferent a molts altres llocs del món, respecte a la batalla i la guerra i n’és un exemple la batalla que hi hagué el 1876 entre la cavalleria estatunidenca i els nadius americans. El tractament del soldat en els Estats Units i sobretot en Little Big Horn és com a heroi i com a un servidor de la pàtria que ha estat honrós i li són reconeguts un mèrits al país, per tant hi ha aquesta necessitat de dignificació del camp de batalla i els seus conseqüents estudis arqueològics que han ajudat a comprendre millor el conflicte.

 

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

L’Arqueologia del conflicte en el cas d’època moderna i contemporània, que és el que ens interessa, necessita d’una documentació històrica i tot un corpus documental tant escrit com gràfic que requereix un coneixement previ i arxivístic que caldrà haver estudiat abans de realitzar qualsevol treball de camp.

Un cop en el camp, l’arqueologia del conflicte molts cops comporta una metodologia no tant destructiva com qualsevol altra disciplina arqueològica, sinó que és més una feina de prospecció superficial, és a dir una observació del territori i una recollida del material en superfície, més que no pas una excavació. En els casos dels camps de batalla, es realitzen cotes i en el cas d’haver excavació, és més una metodologia extensiva per a entendre millor tot el conjunt del camp de batalla.

L’últim aspecte a comentar i que cal ressaltar abans de tancar amb la present entrada és que a època contemporània i sobretot al segle XX, és quan la rereguarda, la població civil i les ciutats pateixen els efectes de la guerra mitjançant l’aviació i els bombardejos de civils. El primer exemple d’aquesta afectació de la rereguarda pels conflictes armats és, malauradament, la Guerra Civil Espanyola que deixa tot un seguit de vestigis susceptibles a ser analitzats amb l’arqueologia com poden ser els hospitals militars de campanya, els camps de presoners (durant i després del conflicte), els aeròdroms, els refugis antiaeris de poblacions civils i fosses comunes.

 

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona). Font: imatge pròpia.

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona).
Font: imatge pròpia.

I aquesta idea és un dels aspectes que creiem important per a recordar i que quedi gravat en les vostres ments, doncs és que la guerra no és només conflicte bèl·lic i camp de batalla, sinó rereguarda i població civils. I que les pèrdues humanes no són només números en una gràfica o en una taula, sinó vides humanes, persones amb una història que mai es va escriure, una història que l’arqueologia s’encarrega de desenterrar.