Entrades amb l'etiqueta ‘arqueologia de la guerra civil’

Pau Menéndez Molist: Què va passar en l’espai històric dels Barrancs?

dijous, 14/12/2017

Autor del post: Pau Menéndez Molist

El passat mes de juny es va començar la intervenció arqueològica en Els Barrancs (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) un dels nombrosos espais museïtzats de la Guerra Civil pel COMEBE i que consisteix en la recuperació de 300 metres lineals de trinxera i de diferents txaboles. L’any 2005 es va fer una petita intervenció, i enguany, els alumnes de pràctiques de la UB han pogut complementar amb gairebé 300 metres més de trinxera, diferents refugis i txaboles que l’any que ve s’acabaran de documentar i adequar per la visita.

L’arqueologia de la Guerra Civil s’està consolidant en els últims 10 anys i era totalment necessària les actuacions sistemàtiques per tal de donar a conèixer al públic el passat més recent de la nostra història. Els arqueòlegs són els únics professionals capacitats per documentar aquest tipus de restes, però és evident que han de ser els historiadors qui expliquin les interpretacions i els estudis a partir del buidatge de la documentació. La finalitat d’aquesta tasca és la d’oferir un discurs que permeti explicar aquests fets de la història contemporània a les futures generacions. En aquest sentit, la tasca realitzada aquests dies ens és gairebé impossible de reconstruir sense reunir les fonts orals, els documents oficials coetanis o qualsevol altre detall a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera es podrà restituir la microhistòria en aquest racó de la batalla de l’Ebre.

És per això, que amb aquest text, hem volgut presentar quin és el context de l’espai dels Barrancs i comentar el que sabem del seu moment de construcció, ús i abandonament. El 25 de juliol del 1938 s’inicia la batalla de l’Ebre (Figura 1), un dels escenaris més determinants de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta batalla se situa en un marc negatiu per la República, després d’haver perdut el front del Nord i de l’Aragó. No obstant, la Generalitat va decidir fortificar-se en la línia dels rius Ebre i Segre per fer front als sollevats abans que entressin a Catalunya. Els franquistes havien arribat a tallar per Vinaròs la zona fidel al govern legítim, iniciant l’ofensiva cap a València i deixant en reserva la conquesta de Catalunya. És en aquest moment quan el govern de Negrín idea l’ofensiva en el meandre de la Foia de Mora, entre Riba-Roja i el congost de Benifallet.

Figura 1. Ofensiva republicana entre el 25 i el 27 de juliol de 1938 (Rubio i Hernàndez, 2013)

El president del Govern va plantejar l’ofensiva amb tres objectius primordials: en primer lloc alleugerar el setge que patia la ciutat de València per part dels franquistes; en segon terme demostrar a les potències democràtiques d’Europa que la República encara podia fer front al feixisme i; en darrer terme, un cop propagandístic per a reafirmar la moral d’un bàndol que tenia les de perdre. De fet, el govern va jugar molt bé les seves cartes i tenia les de guanyar, però les esperances es varen veure minvades al 30 de setembre quan es va firmar el Pacte de Munich.

La batalla es va desenvolupar entre el 25 de Juliol i el 15 novembre, amb un total de 115 dies de combats on la Terra Alta i la Ribera d’Ebre foren el camp de batalla més sagnant de la història de l’Estat. L’exèrcit de l’Ebre va passar el riu a les 12:15 de la matinada i en 24 hores havien recorregut un terreny extens. Entre la zona de Riba-Roja i Flix, el XV Cos d’Exèrcit s’encarregà d’organitzar el creuament de l’Ebre. A tres km al sud de Flix, la 33a Brigada Mixta de la 3a Divisió munten les barcasses i arribaren al marge occidental, juntament amb la 60 Brigada Mixta que ho fa per l’altra banda del Flix. Els Republicans començaren a enfilar cap al poble on acaben encerclant els nacionals de la 16a Brigada de Mérida de la 50 Divisió. Per la Banda de Riba-Roja, la 31a Brigada Mixta de la 3a Divisió travessa el riu i acaba fent rendir la 16 Brigada de Burgos allotjada al poble.

Les tres Brigades republicanes, un cop assegurats els seus caps de pont, comencen a encarrilar la marxa cap a l’oest, arribant a conquerir les posicions entorn de la Fatarella. Les tropes franquistes s’havien retirat cap a Gandesa i Vilalba dels Arcs, on s’havien atrinxerat. La 33a Brigada Mixta comença l’ofensiva cap a la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. El dia 26 a primera hora del matí, la 3a Divisió dirigida pel comandant Cabezos va arribar al seu límit, i va començar l’assalt sobre Vilalba dels Arcs, però només arribaren fins a l’ermita del Calvari on es feren forts. En el Poble de Massaluca, el Regiment de Cavalleria intentà l’assalt, però a causa de la manca de suport artiller, l’ofensiva va haver de recular.

Figura 2. Situació de les trinxeres dels Barrancs (Elaboració de l’autor)

El 27 de juliol, el front s’estabilitzà i va començar la resistència republicana per les contraofensives franquistes. Les tres Brigades que havien arribat a la zona es començaren a atrinxerar prevenint els contraatacs nacionals. Després del fracàs dels assalts a Gandesa i Vilalba, l’Exèrcit Republicà va decidir mantenir-se en punts estratègics per aguantar les envastides dels nacionals. En l’indret entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca és on se situa el jaciment excavat pels alumnes de pràctiques de la UB, un indret ocupat pels republicans on es varen fortificar fins gairebé al final de la batalla. Així doncs, va començar una batalla de desgast que va durar més de 3 mesos. El Front de la Batalla de l’Ebre es concentrà en la zona sud de Vilalba dels Arcs, especialment entre el municipi, la Fatarella i Corbera d’Ebre. Per tant, els soldats allotjats en les trinxeres dels Barrancs varen gaudir d’una certa tranquil·litat (Figura 2).

Les excavacions del 2005 i del 2017 vénen a confirmar aquesta informació, ja que la quantitat de materials i el coneixement de les fonts indiquen que va ser un espai inactiu. Les troballes d’aquesta campanya destaquen per la quantitat de metres de trinxera documentats i pel nombre de txaboles i refugis excavats a la roca trobats a la vessant del turó, així com el bon parapetament d’aquestes fortificacions (Figura 3). A més, molts d’aquests refugis es troben a la primera línia, fet poc habitual. També ens permet afirmar aquesta hipòtesi l’absència de grans volums de metralla, beines, bales i cràters d’artilleria. El complex defensiu, les dues línies de trinxera al sud, així com la la zona de descans al nord, on apareixen la majoria de refugis i txaboles, indicaria aquest front com una zona tranquil·la. És per això que els soldats republicans varen construir en aquestes carenes diferents emplaçaments ben protegits. De fet, un dels majors problemes per la tropa era l’avorriment, i per tant, el comandament dels batallons i brigades mantenien ocupats els soldats en l’edificació de nius d’ametralladora, refugis o, en defintiva, millorar les seves posicions defensives.

Figura 3. Reconstrucció de les trinxeres dels Barrancs desprès de la intervenció de 2005 (COMEBE)

De totes maneres, aquesta explicació no implica que no hi hagués combats. Probablement s’hi efectuava algun bombardeig casual, així com intercanvi de trets. Però en cap cas fou objecte d’un assalt organitzat per modificar les línies de la batalla i ocupar les trinxeres enemigues. Malauradament, es desconeixen excombatents que estiguessin en aquestes posicions i disposar d’una descripció més fideldigne. La topografia del terreny entorn dels Barrancs es caracteritza per les seves valls abruptes i per ser l’inici de l’altiplà de la Fateralla, una zona fàcil de defensar. Per tant, l’estratègia de general Franco s’enfocà cap a la foia de Bot per neutralitzar les posicions republicanes de la Serra de Pàndols i de Cavalls, i més endavant dirigir-se cap a la Fatarella. A continuació, les onejades franquistes del general Yagüe es varen dirigir cap a les Camposines i més endavant als diferents flancs defensats pels republicans. Després de la conquesta de la Serra de la Fatarella el 15 d’octubre, l’Exèrcit de l’Ebre es comença a replegar a l’altra banda del riu. Un cop assegurada la posició de Gaeta, les tropes de la 152a Divisió franquista del Coronel Rada comencen l’ofensiva el 29 d’octubre cap a la zona dels Barrancs, on no varen trobar gairebé resistència.

D’aquesta manera s’acaba d’abandonar l’espai conegut com Els Barrancs, un indret de memòria d’aquest conflicte i un cas exemplar d’adaptació de les restes per als visitans que vulguin conèixer el camp de batalla.

 


Bibliografia

RUBIO, X. i HERNÁNDEZ, X. (2013). “El Cruce del río y el ataque a Gandesa”, 1938. La Batalla del Ebro, Desperta Ferro, Madrid,  p. 23-30.

TORMO, D. (2015): “Intervencions realitzades pel COMEBE: Espais de lesDevees i Barrancs, lloc de comandament de la Fatarella, Turó de Valljordà i Puntes de Millet”, Actes de la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre, p. 21-32.

El Poble Vell de Corbera d’Ebre: análisis de las zonas de devastación

dimecres, 2/11/2016

Autora: Tania González Cantera

Corbera d’Ebre es un testimonio único de la crueldad y de la sinrazón de un conflicto tan presente aún en la actualidad como es la guerra civil. En el estado ruinoso de la parte antigua del pueblo, el denominado Poble Vell, han quedado fosilizadas tanto las causas, como las consecuencias de la batalla más larga y sangrienta del conflicto: la batalla del Ebro.

Sin ir más lejos, la antigua iglesia de Sant Pere es un recordatorio constante de la acción de ambos bandos en el Poble Vell. En su fachada puede observarse la huella originada a raíz de la destrucción de sus símbolos cristianos y de su ocupación por parte de los miembros de la CNT-FAI en julio de 1936 con el fin de su reutilización a modo de economato, así como de los bombardeos padecidos por parte de la aviación franquista en el verano de 1938. El caso de la iglesia es extrapolable a prácticamente el resto del Poble Vell: el combate entre republicanos y nacionales redujo este municipio catalán a una ingente masa de madera, cemento y hierro, donde muchas familias continuaron malviviendo hasta bien entrado el período franquista.

esglesia-corbera-interior

Font: http://openbuildings.com/buildings/1-huge-skylight-church-profile-45484

No obstante, el paso del tiempo, la reutilización de sus materiales y la ausencia de una acción global de restauración del mismo es el motivo principal de su degradado estado actual. Con todo, la ubicación de las diferentes viviendas y estructuras ha sido un factor vital para su conservación o degradación, ya que ha configurado un patrón. El origen de dicho patrón se debería a la formación geológica de la zona: la Montera, donde se asienta el Poble Vell, está conformada por tres niveles de terrazas. Según la geología, los niveles de terraza más elevados son los que más se erosionan y sufren la acción de los diferentes agentes naturales (agua, viento…), por lo que se trataría de las zonas que más fácilmente se degradarían. Por el contrario, las estructuras localizadas en la terraza menos elevada serían las que más y mejor se habrían preservado.

Este proceso ha podido ser constatado en el caso del Poble Vell ya que el número y el estado de conservación de las estructuras localizadas en las terrazas inferiores es superior a las de la parte alta de la Montera. Es más, la zona donde se ha intervenido durante la presente campaña sería la peor conservada de todo el Poble Vell, bien por causas geológicas como por antrópicas. El área circundante a las antiguas calles Forn y Portal Nou se asienta sobre terreno natural y no sobre una terraza, un hecho que intensifica la velocidad de degradación de las estructuras que se encuentran allí. Por si fuera poco, la acción del hombre ha acelerado considerablemente dicho proceso, especialmente tras 1969 cuando, por orden del consistorio local, se ordenó “convertir en Coto Escolar las ruinas del casco antiguo” mediante la “demolición en evitación de posibles accidentes con la plantación de arbolado en sus ruinas” (Clua Micola et al. 2007, 177).

foto-antiga-poble-vell

Font: http://www.poblevell.cat/ca/inici/inici.html

Sin embargo, el área superior de la Montera no ha sido el único espacio en el que el impacto de la acción humana ha tenido una incidencia negativa: a excepción de las estructuras subterráneas (como los trujales de vino), el Poble Vell en su conjunto ha sufrido dicho proceso. Este hecho ha tenido lugar como consecuencia de la reocupación de las ruinas durante la posguerra y de la posterior extracción de materia prima de estas estructuras para la construcción de las viviendas del pueblo nuevo, situado en las terrazas más inferiores de la Montera. En este sentido, la geología juega de nuevo un importante papel: las partes mejor conservadas de las viviendas aterrazadas, a excepción de las construcciones bombardeadas, serían las más cercanas a la cima de la Montera. En cambio, la destrucción de los sectores inferiores de las casas debido al fuerte impacto y al peso del derrumbamiento de los techos y de otras estructuras sería inevitable conforme a las leyes de la física. Asimismo, en muchos casos los propios derrumbes constituyen una especie de soporte para las estructuras contiguas, frenando de esta manera la posible caída de más inmuebles.

20160309_120456_opt

Exemple de graus de conservació d’alguns immobles del Poble Vell. Font: pròpia

Con todo, en función de los materiales de construcción empleados el grado de preservación variaría destacadamente ya que las edificaciones realizadas en tapial, si están bien consolidadas, frenarían el deterioro de manera muy notable, mientras que la caída de las viviendas de piedra sería mucho más frecuente al no estar éstas tan ligadas entre sí.

En definitiva, podemos concluir que la propia batalla del Ebro no ha sido la principal responsable del deterioro actual del Poble Vell, sino las posteriores actuaciones antrópicas sobre el mismo. Con el fin de evitar una mayor destrucción de estos vestigios tan singulares, sería vital la realización de obras tanto de consolidación como de restauración1 siempre que se quiera intervenir en el Poble Vell ya que, de esta manera, el impacto del ser humano no sería tan determinante.

Per saber-ne més: CLUA MICOLA, P., SÁNCHEZ CERVELLÓ, J., MARGALEF FANECA, C., 2007, Corbera d’Ebre. 200 ANYS D’HISTÒRIA. 1800-2007, Ajuntament de Corbera d’Ebre.

1En algunas zonas del Poble Vell ya se han realizado algunas obras de consolidación, como es el caso de la calle Pinyeres o el entorno de la plaza de Sant Pere durante los últimos meses del 2007 (Fuente: poblevell.cat).

Interpretant materialitats del conflicte

dissabte, 21/11/2015

Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?

Estat d'un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l'excavació

Estat d’un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l’excavació

Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.

En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.

En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.

Claper reomplint un tram de trinxera

Claper reomplint un tram de trinxera

Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.

Banyistes disfrutant d'un dia de platja a Alcanar al costat d'un niu de metralladora

Banyistes disfrutant d’un dia de platja a Alcanar al costat d’un niu de metralladora


*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.

 

 

(Ex)cavant trinxeres

dissabte, 17/10/2015

Fortificar consisteix en preparar el terreny per al combat a partir de construccions estratègicament disposades per tal de facilitar la lluita alhora de dificultar el moviment de l’enemic. D’aquesta manera, fortificar permet l’economia d’homes i de material en el combat, doncs esdevé una protecció per als soldats en la lluita a més de limitar la maniobra de l’oponent. En cas de replegament serveix també de contenció del contrari i base per a nous atacs, esdevenint així un punt de suport durant el combat.

Combatents dins trinxera durant la lluita. Font: https://tempsdeguerra.wordpress.com/

Si bé trobem les fortificacions permanents, les quals disposen de temps il·limitat per la seva construcció així com gaudeixen dels mitjans constructius necessaris, les fortificacions de campanya en canvi, com ho són les trinxeres, compten amb majors complicacions alhora de realitzar-se. Aquestes, al ser cavades al mateix camp de batalla els recursos són limitats, per tant els materials seran els propis del terreny a més d’alguns pocs que s’hi puguin aportar. La mà d’obra seran els propis soldats, que hauran de dur a terme la tasca a la major velocitat possible. D’aquesta manera es faran servir mètodes, com ara establir torns entre els cavadors encarregats de la tasca, per tal d’aprofitar-ne un màxim rendiment. Pel factor d’urgència, les construccions hauran de gaudir d’un caràcter de perfectibilitat, per tant hauran de ser útils des del mateix moment de la seva construcció, i a partir d’aquest, anar-se perfeccionant.

En la intervenció arqueològica d’una trinxera primerament estudiarem el context històric, el qual ens pot aportar uns primers coneixements de l’estructura. En aquesta recerca podem obtenir dades molt rellevants com ara la cronologia exacta, qui va combatre en aquell punt, quina importància pot tenir aquest espai en l’enfrontament, així com les necessitats que van empènyer a la seva construcció. És aleshores que localitzarem la trinxera ja sigui a partir dels mateixos documents, testimonis o els propis veïns. Amb aquestes informacions prèvies entorn la fortificació en qüestió podrem començar el treball al camp. En cas d’una limitació temporal a l’hora de dur a terme la campanya, un cop situada l’estructura, observarem què tenim davant per tal d’escollir els àmbits que es considerin més representatius per a l’estudi que es vol dur a terme.

Companyes prenent mesures d'un tram de trinxera a la cota 287.

Companyes prenent mesures d’un tram de trinxera a la cota 287.

Per tal d’entendre la trinxera, haurem de parar atenció al terreny on s’ubica, doncs aquest n’és un gran condicionant en la seva elaboració. Per una banda el relleu de la zona determinarà una sèrie de característiques, tant pel que fa la disposició com pel que fa la tècnica constructiva i la seva morfologia. Per l’altra part ens ajudarà a saber-ne de la construcció, veure quins materials trobem a la zona, quins d’aquests han estat utilitzats en l’edificació i quins són aportacions externes… així com calcular a partir de la duresa del terreny la durada i com de feixuga ha estat la tasca de realització.

Aleshores començarem netejant la zona per tal de distingir els límits de la trinxera, podent així excavar-ne l’interior, buidant de tot el material que l’hagi reomplert. Aquest haurà de ser un procés meticulós en el qual caldrà anar perfilant l’estructura i recuperant el material que pugui aparèixer. Juntament amb el material recollirem  totes les dades en la extracció com ara la seva ubicació en l’espai, doncs ens interessa com està col·locat i on, però sobretot el conjunt de materials més que les peces en sí.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Companya treballant en un tram de trinxera a la cota 287.

Per tant, en el procés d’excavació documentarem absolutament tot el que anem veient. A partir d’aquesta recollida intensiva de dades obtingudes en el treball de camp, a més de tota aquella informació que en puguem extreure d’una bona anàlisi dels materials recuperats; podrem extreure unes conclusions entorn la trinxera estudiada. Aquestes ens permetran contrastar les dades documentals i una millor comprensió d’aquesta, així com dels motius de la seva construcció i el seu funcionament, a més de parlar-nos del dia a dia de les persones que l’ocupaven en la seva fase d’utilització.

Una senzilla llauna

dilluns, 7/09/2015

L’enfocament d’aquest post va mes enllà del enfrontament i resistència a la Cota 287. El que es pretén és intentar conèixer i entendre les condicions de vida dels soldats en aquestes cotes, concretament el dia a dia al front al que estaven destinats.

El preciós detector de metalls ens porta al descobriment d’un element nou, o si més no sorprenent: la llauna. Realitzant les prospeccions del terreny prèvies a l’excavació, aplicant la metodologia arqueològica, van començar a aparèixer unes quantes llaunes d’aliments repartides al llarg de l’extensió de la cota. La majoria buides de contingut però en un cas s’hi va trobar encara restes de l’aliment originari ja que la llauna encara no havia estat oberta. Probablement aquesta troballa ens podria portar a una anàlisi acurada del contingut mitjançant tècniques específiques.

Detector de metalls

La llauna de per si és un objecte poc valorat des de un punt de vista de troballa arqueològica “mediàtica”: no té el mateix ressò que per exemple l’armament, la munició, o bé les restes òssies, aquests enlluernen a l’espectador i no així la protagonista d’aquest post: la llauna. De fet creiem que per aquest motiu encara han arribat fins als nostres dies i les hem pogudes detectar.

 

Mostres de materials exposats a la presentació de Corbera d’Ebre (vegeu post anterior)

Intentem fer un esforç i aprofundim  més: veiem que la informació que aquest petit objecte poc notori ens aporta és immensa i molt valuosa. D’una part ens obre les portes a la dieta alimentària dels soldats de l’exèrcit republicà d’aquell període. D’altra banda podem aprofundir en la vida quotidiana dels soldats destinats a la Cota 287. També proporciona coneixements de la logística de l’exèrcit republicà com subministrament, distribució (quina era la ruta des del lloc d’origen fins a la seva destinació final?), emmagatzematge, avituallament, transport utilitzat, volum, etc. Tot plegat informació valuosíssima per poder reconstruir la vida del soldat en trinxera.

Podem comprendre que d’un senzill objecte poc significatiu, de poca importància per segons qui, ens pot obrir les portes a un gran nombre d’informació que probablement una gran part ja la disposem però d’altra banda  ens és desconeguda.

Volem  assenyalar  una curiositat:  en la troballa d’una d’aquestes llaunes detectades es podia llegir el seu lloc d’origen: Tailàndia. D’això es desprèn que una part de l’alimentació d’aquell grup de l’exèrcit republicà, procedia de Tailàndia, país ben llunyà  sobretot per als anys 30 del segle XX. Probablement i sabent que el govern soviètic era qui recolzava al govern de la República Espanyola,  seria la URSS qui comerciava amb el govern i empreses de Tailàndia, comprant aliments que posteriorment s’enviaven a l’exèrcit de la República. Creiem que seria molt interessant i caldrien més posts per a investigar aquest assumpte que qui sap a on ens podria portar. Sabem també que altres llaunes trobades al jaciment arqueòlogic de la Cota 287 provenien de Noruega. Això demostra la pluralitat de proveïdors del exèrcit republicà.

Mostra de llauna trobada a la Cota 287

Aquest fet ens portaria a parlar i desenvolupar l’entramat econòmic que s’amaga rere un exèrcit, una batalla com la de l’Ebre o una ressistència com la trinxera de la Cota 287. Convenim que seria un tema molt extens, no propi d’un post però interessantíssim d’aprofundir i qui sap quantes sorpreses descobriríem. Bé, es tracta del punt de vista de les arqueòlogues i arqueòlegs que és el que som. Probablement altres no s’emocionin tant.

Per concloure  volem  expressar la finalitat d’aquest post. Es tracta d’obrir els ulls i la curiositat a quantes més persones millor, anar mes enllà del primer cop d’ull d’un objecte i continuar estirant el fil de la informació trobada que ens portarà a un aprofundiment dels coneixements sobre la matèria. També volem, com a arqueòlogues i arqueòlegs, difondre des d’una perspectiva diversa a la pròpiament militar, el coneixement d’aquest episodi històric del nostre país, tan important per les conseqüències que va tenir per moltes generacions i que, tal com van observar al poble de Corbera d’Ebre, on varem estar realitzant les nostres pràctiques, que encara en l’actualitat queda molt per tractar, parlar i EXCAVAR !!!

Ho deixem per noves generacions d’arqueòlogues i arqueòlegs que de segur hi arribaran.

Del camp a les paraules: la Cota 287 explicada als seus actuals veïns

dilluns, 24/08/2015

El passat 3 de juliol els estudiants del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona vam tenir l’especial oportunitat de formar part de la història del poble de Corbera d’Ebre.
Gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Corbera, del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre) i del Centre d’Interpretació 115 dies, es va poder celebrar una comunicació sobre les excavacions arqueològiques realitzades entre els dies 25 de juny i el 4 de juliol de 2015.

En aquella presentació vam exposar els objectius de la excavació, què era i que representa el jaciment, els resultats obtinguts durant la campanya i les propostes de futur que es realitzaran amb el treball dut a terme durant la intervenció arqueològica. Tot amb la finalitat d’informar als habitants de Corbera que el seu patrimoni no s’ha deixat de banda i té la mateixa rellevància que qualssevol altra troballa romana o medieval.

LostFile_JPG_385056639_ARichaud

Presentació sobre l’excavació duta a terme a Corbera d’Ebre.

LostFile_JPG_385146079_ARichaud

Companyes representant al grup d’arqueòlegs que vam realitzar a la Cota 287.

Durant la comunicació vam poder comprovar com la majoria dels ciutadans de Corbera s’encuriosia per descobrir què va passar en la Cota 287 i què en faríem d’ella. Passant per preguntes sobre la metodologia arqueològica fins a qüestions d’història i ideologies polítiques dels brigadistes i la participació internacional. Fins i tot es van comunicar idees que alguns dels ciutadans portaven rumiant de feia temps i volien posar en pràctica, com ara la incorporació d’una bústia de material. Sorprenentment els corberencs volien saber com podien protegir el seu patrimoni cultural de la Guerra Civil davant la contínua intrusió d’espoliadors. I recalquem el fet que sigui sorprenent pel fet que en moltes ocasions l’arqueologia ha suposat més una molèstia que no pas quelcom que s’hagi de protegir per tots els mitjans.

També vam observar una crida general per part dels assistents a la exposició que volien que Corbera fos més estudiat històric i arqueològicament, i que aquests estudis arribessin a la Universitat per tal de donar a conèixer al món la transcendència d’un poble que tant va patir i lluitar durant la Guerra. Cal dir que actualment Corbera no només és conegut pel seu important jaciment del Poble Vell, sinó que se li sumen un conjunt de trinxeres dispersades pels seus voltants que tenen un gran valor patrimonial i encara moltes resten desconegudes… tot i que per poc temps ja que cada vegada més les generacions d’arqueòlegs que sortim de la Universitat tenim més ganes de conèixer i treballar el patrimoni de la Guerra Civil.

LostFile_JPG_385837311_ARichaud

Els habitants de Corbera van acostar-se al Centre d’Interpretació 115 dies per saber els resultats del projecte.

LostFile_JPG_386105007_ARichaud

Un dels representants del poble de Corbera s’acosta emocionat a veure el material arqueològic que es va trobar al jaciment.

LostFile_JPG_384991743_ARichaud

Alguns dels materials més representatius que vam trobar durant els treballs arqueològics.

Recordem que la Cota 287 fou un punt defensat per brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz que lluitaren a favor del bàndol republicà durant la Batalla de l’Ebre als combats produïts entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

Pares, germans, fills i amics moriren en aquella ofensiva, sumant per altra banda el fet que nombroses famílies hagueren de lluitar per sobreviure durant la postguerra. Cal destacar que actualment molts dels testimonis d’aquells temps -la majoria eren ben petits quan tot allò succeí- recorden la postguerra com a una etapa que mai oblidaran. La oportunitat de poder formar part de la recuperació d’un passat tant recent és quelcom impagable, no només pel fet d’estar excavant un tipus de jaciment d’època contemporània, sinó també perquè es tracta d’un període encara molt desarrelat de l’arqueologia. No obstant, el creixent interès que està començant a tenir aquesta època acabarà canviant la manera de pensar que la història contemporània només s’estudia amb documents perquè ja està tot escrit i l’arqueologia no aportaria gaire més coneixements dels que es tenen.

Gràcies a presentacions com la realitzada a Corbera, la majoria de nosaltres vam podem copsar aquesta inquietud i curiositat per la nostra feina. Per la nostra part, la sensació de poder comunicar les troballes i contribuir a la construcció del seu passat va ser increïble, no només pel fet que sigui un jaciment d’època contemporània, sinó perquè és un patrimoni que està viu i encara roman en els records de molts pobles que com Corbera van lluitar fins la mort.

Finalment, podríem dir que els arqueòlegs tenim una constant responsabilitat social sobre allò que descobrim: de què serveix excavar i documentar un jaciment si les seves restes no sortiran dels magatzems? La comunicació i el feedback amb la societat són els motors que fan funcionar no només aquest nou model d’Arqueologia Contemporània, sinó que és extensible a la resta d’arqueologies existents. Com ja hem explicat en posts anteriors: som una generació que vivim constantment enganxats a les noves tecnologies i estem acostumats a rebre tota la informació al moment, aprofitem-ho!

feedback

Font: https://sergiocorrealifecoach.wordpress.com/2014/07/19/10-frases-para-potenciar-la-comunicacion-efectiva/

 

 

 

 

 

 

 

 

Què és l’arqueologia del conflicte?

diumenge, 16/08/2015

Els conflictes armats al llarg de la història han deixat vestigis no només en el context bèl·lic, sinó que també en tots els aspectes que comporten. Per tant, el conflicte no és guerra, sinó un ventall de possibilitats que poden ser estudiades des d’una metodologia arqueològica i per tant, des de l’Arqueologia del Conflicte.

Al llarg de la seva història i des del seu naixement, l’Arqueologia del Conflicte ha rebut molt noms: Arqueologia de la guerra, Arqueologia del món bèl·lic, etc. Tot i així, s’ha consolidat el terme concordat més neutral que és “del Conflicte”, englobant de forma més àmplia qualsevol conflicte armat dut a terme al llarg de la història – i fins i tot la prehistòria! I és des d’aquí on surten moltes altres branques relacionades amb els conflictes: l’Arqueologia dels camps de batalla, l’Arqueologia de l’armament, l’Arqueologia de les Estratègies Militars, etc. No només això es pot estudiar, sinó que l’Arqueologia del Conflicte és una porta oberta a altres disciplines que la poden recolzar com poden ser l’Arqueologia del Paisatge (doncs, els conflictes canvien dràsticament el paisatge del camp de batalla -sigui una gran esplanada, o centenars quilòmetres com a la Batalla de l’Ebre) o l’Arqueologia funerària (el conflicte armat comporta, lògicament, pèrdues humanes i per tant, cementiris i fosses que són susceptibles de ser estudiades des d’una perspectiva arqueològica).

 

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

 

Des dels seus inicis, l’Arqueologia del Conflicte s’ha anat centrant en diferents aspectes i diferents vessants temàtiques i cronològiques. En són exemples les arqueologies que estudien els conflictes de la Primera i la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, que són les més estudiades actualment a nivell europeu i espanyol. D’aquesta manera, veiem com s’estudien més els conflictes duts a terme durant el segle XX, tot i que no s’han d’oblidar els conflictes d’Època Moderna, que com sabem, va ser la gran època dels conflictes armats amb la revolució armamentística i el descobriment de l’element que ho canviarà tot: la pólvora. Amb això es passà d’una guerra de proximitat amb les espases cap a una guerra de llunyania amb els arcabussos i els projectils de pólvora.

Com tot, l’Arqueologia del Conflicte cerca uns objectius i uns propòsits, dels quals ens sembla interessant destacar el tractament vers els camps de batalla que acaben museitzant-se i acostumen a ser un flux de turisme i ingressos – en aquesta mena de feedback que aporta l’arqueologia -, que al mateix temps es difonen els coneixements que pretén fer arribar el respectiu museu o centre d’interpretació. En podem esmentar diversos exemples com poden ser Verdum (França) o Litlle Big Horn (Estats Units).

L’exemple del tractament museístic dels camps bèl·lics de la batalla de Verdun (Mosa, França) el 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquest cas, el tractament museístic que se n’ha fet ha estat molt precari, però hi ha hagut aquesta intenció de difusió del patrimoni històric que no ha estat del tot ben acabada de definir, doncs manquen tanques i panells informatius. De tota manera, Verdun ha estat molt rellançada patrimonialment, junt amb la Primera Guerra Mundial arran del seu Centenari el proper 2016, tot i que sempre ha quedat eclipsada per la importància que se li ha donat a la Segona Guerra Mundial i el que va suposar a la Història del món. Personalment, pensem que cal molt més treball i que es poden fer moltes més coses des del punt de vista de l’arqueologia del conflicte i de la gestió i difusió patrimonial, doncs els museus no arriben a una interpretació, sinó que es queden en un recull d’objectes i estructures.

 

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.  Font: Michael St. Maur Sheil,  http://www.westernfrontphotography.com/

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.
Font: Michael St. Maur Sheil,
http://www.westernfrontphotography.com/

 

El segon exemple que creiem necessari esmentar és una total oposició a l’anterior: el camp de batalla de Little Big Horn a l’estat de Montana, als Estats Units. Aquest país veí del nord d’Amèrica té un tractament completament diferent a molts altres llocs del món, respecte a la batalla i la guerra i n’és un exemple la batalla que hi hagué el 1876 entre la cavalleria estatunidenca i els nadius americans. El tractament del soldat en els Estats Units i sobretot en Little Big Horn és com a heroi i com a un servidor de la pàtria que ha estat honrós i li són reconeguts un mèrits al país, per tant hi ha aquesta necessitat de dignificació del camp de batalla i els seus conseqüents estudis arqueològics que han ajudat a comprendre millor el conflicte.

 

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

L’Arqueologia del conflicte en el cas d’època moderna i contemporània, que és el que ens interessa, necessita d’una documentació històrica i tot un corpus documental tant escrit com gràfic que requereix un coneixement previ i arxivístic que caldrà haver estudiat abans de realitzar qualsevol treball de camp.

Un cop en el camp, l’arqueologia del conflicte molts cops comporta una metodologia no tant destructiva com qualsevol altra disciplina arqueològica, sinó que és més una feina de prospecció superficial, és a dir una observació del territori i una recollida del material en superfície, més que no pas una excavació. En els casos dels camps de batalla, es realitzen cotes i en el cas d’haver excavació, és més una metodologia extensiva per a entendre millor tot el conjunt del camp de batalla.

L’últim aspecte a comentar i que cal ressaltar abans de tancar amb la present entrada és que a època contemporània i sobretot al segle XX, és quan la rereguarda, la població civil i les ciutats pateixen els efectes de la guerra mitjançant l’aviació i els bombardejos de civils. El primer exemple d’aquesta afectació de la rereguarda pels conflictes armats és, malauradament, la Guerra Civil Espanyola que deixa tot un seguit de vestigis susceptibles a ser analitzats amb l’arqueologia com poden ser els hospitals militars de campanya, els camps de presoners (durant i després del conflicte), els aeròdroms, els refugis antiaeris de poblacions civils i fosses comunes.

 

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona). Font: imatge pròpia.

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona).
Font: imatge pròpia.

I aquesta idea és un dels aspectes que creiem important per a recordar i que quedi gravat en les vostres ments, doncs és que la guerra no és només conflicte bèl·lic i camp de batalla, sinó rereguarda i població civils. I que les pèrdues humanes no són només números en una gràfica o en una taula, sinó vides humanes, persones amb una història que mai es va escriure, una història que l’arqueologia s’encarrega de desenterrar.