Entrades amb l'etiqueta ‘arqueologia contemporania’

Els fortins de costa de Mataró

dimarts, 12/07/2016

L’any 1937, com a part del projecte de fortificació de la costa mediterrània per part de l’Exèrcit Republicà, va ser construïda tota una xarxa de trinxeres, fortins i bateries antiaèries a la ciutat de Mataró destinades a la defensa del territori davant les incursions per mar i aire. Moltes d’aquestes queden recollides en el llibre de Josep Clara “Els búnquers de la costa catalana” i encara aprofundeix més l’Adrián Cabezas en las seva tesi doctoral: La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que va ser defensada a la UB l’any 2013.

Hem pogut conèixer les estructures defensives de la línia de costa de Mataró de la mà de la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, una plataforma en què gent gran i entitats treballen conjuntament per a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat a partir de la recollida de testimonis, la recerca, la revalorització d’espais i la difusió. Aquesta plataforma permet viabilitzar projectes diversos relacionats amb el passat recent des de la població amb l’objectiu de fer arribar la memòria al conjunt de la societat mataronina. Una d’aquestes iniciatives ha estat l’inventari i estudi dels fortins situats a les platges de Mataró de cara a promoure’n la protecció. Els fortins van ser finalment recollits i declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) al planejament urbanístic l’any 2014 amb la seva colaboració en la Modificació puntual del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró de 1999.

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

El passat 25 de maig vam passejar amb ells i elles per la vora del mar visitant els 7 fortins que encara es conserven a la costa mataronina. Aquestes estructures, construïdes amb formigó armat amb la tècnica de l’encofrat, presenten un mateix patró en tots el casos: una mateixa morfologia, distribució interna i ubicació, amb una entrada que se situa indistintament al cantó esquerra o dret i una espitllera o tronera amb una obertura de 180 graus dividida en dos. Així mateix, s’observa una preferència en la localització en les proximitats de les rieres per la facilitat de transport d’armament i amb una distància aproximada de 600 m entre fortins, que estarien comunicats per línies de trinxeres. Alguns fortins, a més, van ser recoberts amb sorra de platja durant la seva construcció per a camuflar-los en l’entorn. Aquestes robustes estructures serien capaces de preservar personal i armament a resguard de l’impacte d’artilleria i bombes d’aviació i vaixells.

Els fortins de Mataró foren construïts l’agost de 1937 per part de civils i soldats organitzats en la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra” per a poder donar resposta a una nova forma de guerra que atacaria no només objectius militars sinó població civil.

Vista d’un fortí a la sorra de la platja. Font: pròpia

La defensa de costa, per tant, serví per defensar la població i les platges dels bombardejos de l’aviació i la marina de guerra, així com per a evitar possibles desembarcaments. És per aquesta forma de guerra que molts fortins anaren equipats amb armament antiaeri. La costa del Maresme, i Mataró en particular, va ser bombardejada per mar pels vaixells Canàries i Balears, però també va patir l’atac aeri d’hidroavions bimotors i avions trimotors italians i alemanys de la Legió Còndor, afectant a les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Cant, Arenys de Mar, Calella i Malgrat de Mar.

Abandonats després de la presa de Catalunya per part de les tropes franquistes, els fortins de Mataró van ser reutilitzats entre 1944 i 1945 en el context de la Segona Guerra Mundial per la por de la Dictadura a una possible intervenció dels aliats que mai arribà i que la portà a refortificar la costa de Portbou a Alcanar i construir una nova barrera defensiva als Pirineus, la Línia P. Anys més tard, La Guàrdia Civil va fer ús dels fortins com a punts de guaita per a la vigilància del contraband i a partir dels anys 50 molts van ser utilitzats com a vivenda i refugi. Però la visita als fortins no només ens oferí històries de guerra, sinó també la possibilitat dels assistents que van viure els fets de compartir les seves experiències personals i el relat d’històries de memòria popular com és el cas del Ferm, un peculiar personatge que visqué en un fortí en honor del qual s’ha compost una havanera i fins i tot s’ha fet un gegant.

Mataró, gràcies a la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, suposa un exemple en la protecció d’aquestes estructures defensives de la Guerra Civil, així com altres pobles del Maresme com Santa Susanna o Arenys de Mar. La major part d’aquestes accions es deuen a iniciatives ciutadanes, que amb el seu treball i el seu esforç han reclamat la protecció i conservació del patrimoni de la Guerra Civil, però encara queda molt camí per fer. A Mataró la Comissió encara exigeix la deguda conservació d’alguns fortins que estan quedant sepultats sota la terra o s’estan enfonsant en la platja, però també reivindiquen l’acondicionament dels fortins: que s’identifiquin i s’expliquin amb cartells, que es dignifiquin i que se’n pugui acondicionar algun per a la visita.

Fortí "camuflat" en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Fortí “camuflat” en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Vivim entre ruïnes

dijous, 10/03/2016

Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.

Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.

Ruinas Modernas Julia Schulz2

Urbanització abandonada Font: Llibre “Ruinas Modernas, una topografia de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?

Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.

En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.

Greenpeace reclamant la demolició de l'Hotel Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Greenpeace reclamant la demolició de l’Hotel El Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana  Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.

Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.

La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.

edifici mig construir

Habitatges a mig construir. Font: https://lab4season2mpaa.files.wordpress.com/2014/10/documento-01-dsc_0042.jpg

De l’etnografia a l’arqueologia: memòries d’un passat recent

dimarts, 12/01/2016

L’època contemporània ens ofereix un ampli ventall de fonts informatives per a l’estudi, podent conjugar en la recerca cultura material, documents, fotografies i material audiovisual. L’excepcionalitat d’aquest període rau però en l’existència de fonts orals, persones que han viscut contextos històrics determinats i que són capaces de comunicar les seves memòries, però també en els records col·lectius, en les memòries que tots i totes tenim del nostre passat més recent. Ciències socials com la història, l’antropologia o la sociologia treballen de formes diverses amb persones informants com a part de les seves investigacions. Ens preguntem doncs, de quina manera pot l’arqueologia enriquir la seva recerca amb aquestes memòries? Com es poden conjugar amb la materialitat?

Tractant de resoldre aquestes qüestions, membres d’El Passat més Recent hem participat entre els dies 16 i 20 de novembre en el Curs Treball de Camp Etnogràfic per a professionals del patrimoni  organitzat per l’equip del Incipit del CSIC a Santiago de Compostela.

L’etnografia, com a procés d’investigació de l’antropologia, empra una sèrie de tècniques per a estudiar la diversitat cultural i els conjunts de regles que modelen les societats; aquestes tècniques formen part d’una trobada entre la investigadora i el grup social estudiat. L’arqueologia contemporània, com a disciplina que estudia les societats contemporànies a partir de la seva relació amb la materialitat, es troba en un espai de necessària transdisciplinarietat (donades les múltiples i diverses fonts d’informació) en la tasca d’entendre el passat recent. S’haurà de conjugar doncs el treball amb els materials i amb els documents, però també amb les persones i els seus records, memòries i percepcions.

Pràctica d'observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Pràctica d’observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Més enllà de la coneguda tècnica de l’entrevista o la observació participant, l’etnografia ofereix múltiples tècniques que ens són útils per a treballar amb persones o grups. Una d’elles són les cartografies col·lectives i els mapejos d’actors, tècniques de treball col·laboratiu que permeten integrar informacions de vàries persones en un projecte determinat a fi de reconstruir elements determinats del passat. Un gran exemple n’és el projecte Todos los nombres, que ha portat a terme el recull de microbiografies de represaliades de la Guerra Civil i el Franquisme a Andalusia així com la creació d’un mapa de fosses a partir de les memòries de les informants.

Però la riquesa sensorial del record ens permet anar més enllà de la reconstrucció dels fets, per anar a cercar els ambients, els sons, les olors, els colors. A partir de la realització de Cartografies Col·lectives aplicades als estudis arqueològics del passat recent es poden realitzar reconstruccions d’espais materials o paisatges de memòria, creant ponts entre passat i present.

Per últim, l’etnografia proposa no només treballar amb les persones com a font d’informació, sinó treballar els projectes des d’un inici amb i des d’elles. Sabem que l’arqueologia contemporània tracta amb temes d’estudi especialment sensibles a les nostres realitats presents per la seva proximitat, però també per la seva vinculació política, cultural i fins i tot familiar. Tot i això, sovint estudiem les persones sense les persones, reconstruïm memòries i records sense atendre al seu impacte en el nostre present. L’ús de tècniques participatives d’Investigació Acció Participativa (IAP), es presenta com a alternativa aquestes dinàmiques d’investigació, involucrant les persones de l’entorn en la recerca com a subjectes investigadors. Es treballen memòries i discursos sovint divergents o conflictius sobre el passat, que s’incorporen en un diàleg amb la materialitat i els documents, treballant cap a la construcció de memòries col·lectives, de discursos conciliats. D’aquesta manera aquestes tècniques d’IAP prenen una tasca amb doble vessant: social i científica, permetent la construcció de coneixement de forma col·lectiva i el començar a gestionar els múltiples conflictes d’aquest passat tant recent.

IAP

Investigació Acció Participativa. Font: http://sandimeloconmusica.blogspot.com.es/2013/06/investigacion-accion-esa-gran.html

És possible doncs passar de fer una arqueologia PER A LA SOCIETAT a fer una arqueologia AMB i DES DE LA SOCIETAT?

 

Arqueologia de l’Era Atòmica

divendres, 18/09/2015

L’arqueòloga nord-americana Colleen Beck va començar a treballar al DRI (Desert Research Institute a Nevada, Estats Units) el 1990 inicialment identificant els artefactes dels nadius americans al Frenchman Flat, un dels 14 districtes històrics del que es coneix com el Nevada Test Site (Camp de Proves de Nevada) però és des del 1991, just un any després, que començà amb l’ajut d’arquitectes a estudiar estructures del segle XX, les estructures i restes arqueològiques d’aquest camp de proves atòmiques de gairebé 2.200 km2 actiu durant l’època de la Guerra Freda, les estructures de l’Arqueologia de l’Època Contemporània.

 

Cartell d'entrada al Camp de Proves de Nevada.  Font: www.dreamlandresort.com/

Cartell d’entrada al Camp de Proves de Nevada.
Font: www.dreamlandresort.com/

 

Entre 1951 i 1962 més de 1000 armes nuclears van ser detonades al Test Site i el material resultant d’aquestes experimentacions estan encara avui dia estesos arreu del Frenchman Flat, la conca d’un antic llac que serví de camp de proves per al govern dels Estats Units. És aquí on s’experimentà amb les bombes nuclears que anys abans havien llençat al Japó durant la Segona Guerra Mundial. Els objectius d’aquests experiments serviren per observar els efectes de les bombes, simular un conflicte nuclear, entendre els efectes de les radiacions i construir bombes més grans i millors.

 

Fizeau (Operació Plumbbob), 1957 Font: www.archaeology.org

Fizeau (Operació Plumbbob), 1957
Font: www.archaeology.org

 

Durant aquestes experimentacions van sotmetre a les bombes diferents sèries d’estructures per veure com responien als impactes nuclears i per comprovar quines estructures resistien millor als seus efectes. N’és un exemple una càmera cuirassada donada per la preocupació dels bancs i les companyies d’assegurances de poder protegir les seves propietats en cas d’un atac nuclear. El resultat de l’experiment és que l’interior de la càmera, que un cop va estar revestida de formigó, resta intacte i això és el que retroben els arqueòlegs avui dia.

 

Càmera curiassada encara present al Nevada Test Site.  Font: www.archaeology.org

Càmera curiassada encara present al Nevada Test Site.
Font: www.archaeology.org

 

També en poden ser exemple  les encara presents avui dia 11 fileres de bancs de fusta a més de 10 km del Test Site des d’on personalitats militars i polítiques s’asseien i, protegits per ulleres especials, observaven les detonacions i rebien les ones expansives de les detonacions. L’equip de recerca del DRI els ha trobat encara descansant sota el sol del desert de Nevada, amb els claus oxidats encara enclavats a les taules de fusta dessecades i malmeses, testimonis materials d’un passat de la nostra història.

Nuclear-America-Observers

Canadencs i britànics observen l’Operació Teapot, una detonació nuclear de 22 kilotones a Frenchman Flat el 15 d’abril de 1955. Font: www.archaeology.org

Nuclear-America-Benches

Les 11 fileres de bancs des de les que observaren les proves nuclears encara avui presents al Nevada Test Site. Font: www.archaeology.org

 

El Nevada Test Site està format per diferents àrees, una de les quals és el Frenchman Flat, però l’equip de recerca de la Colleen Beck no només investiga aquest, sinó que també s’ha centrat en la resta i és a una altra àrea, el Yucca Flat, on el 1953 es va sotmetre a prova estructures qüotidianes: uns 50 cotxes i dues cases de dos pisos amb mobles i maniquins vestits com si fossin americans corrents. Tot això va ser sotmès a 16 kilotones d’impacte nuclear i la casa més propera (a uns 1.000 km) va ser totalment destruïda i l’altra (a uns 20.000 km) va rebre danys però no va ser destruïda.  Aquesta “ciutat” simulada va rebre el nom de Doomtown (Ciutat de la Mort) i el 1955 es va construir una altra de la que sí en queden restes materials, Survival Town (Ciutat de la Supervivència) i la qual es pot estudiar millor, amb l’ajut dels informes de l’època.

 

Casa simulada de Survival Town. Font: www.archaeology.org

Casa simulada de Survival Town.
Font: www.archaeology.org

 

Un altre element que també ha estudiat arqueològicament l’equip de recerca del DRI i que és únic és el Campament de la Pau (Peace Camp) establert a les afores del Nevada Test Site a partir de 1970 i que va arribar a reunir en un determinat moment 8.000 persones. Aquest cas que esdevindrà Lloc Històric dins del Registre Nacional dels Estats Units, ha estat molt important per al coneixement de com es van dur a terme les protestes en contra de les experimentacions nuclears i les investigacions han donat resultats molt interessants. Des de la metodologia arqueològica han pogut investigar gairebé 700 estructures entre les quals es troben camins, zones de campament, cabanes de sudoració, llars de foc, forats de pal a més d’un pas subterrani de l’autopista omplert de graffitis que també són estudiats arqueològicament. I a més, el que han anomenat com a geoglifs, és a dir, acumulacions de pedres formant diferents imatges expressant idees polítiques o creences espirituals com bé el símbol de la pau.

 

Cartell format per roques del Campament de la Pau. Font: www.archaeology.org

Cartell format per roques del Campament de la Pau.
Font: www.archaeology.org

 

Colleen Beck i el seu equip han passat gairebé 20 anys investigant les restes materials – per tant, arqueològiques – d’aquesta Era Atòmica i segons les seves paraules “encara queda molt per veure”, un 95% del total del Nevada Test Site. I és que entendre aquest passat que comença a escapar-se de les mans és quelcom necessari doncs, tot i que el Nevada Test Site encara avui dia és protegit pel govern dels Estats Units, les troballes d’aquella època necessiten ser trobades, com bé diu Beck, necessiten fer-se visibles per a aquest present que ja ho veu com part del passat, per a preservar al menys una mica d’el Passat Més Recent.

Imatge aèria de Frenchman Flat, Camp de Proves de Nevada.  Font: www.archaeology.org

Imatge aèria de Frenchman Flat, Camp de Proves de Nevada.
Font: www.archaeology.org

 

 

 

 

 

 

 

Per a ampliar coneixements (en anglès!):

Dawn of a Thousand Suns

Peace Camp

Surviving Doomtown

BECK, C. ; EDWARDS, S. ; KING, M. (2014)  “Contemporary Archaeology of the Nevada Test Site and the Nevada Peace Camp”, Encyclopedia of Global Archaeology, Springer.

Una senzilla llauna

dilluns, 7/09/2015

L’enfocament d’aquest post va mes enllà del enfrontament i resistència a la Cota 287. El que es pretén és intentar conèixer i entendre les condicions de vida dels soldats en aquestes cotes, concretament el dia a dia al front al que estaven destinats.

El preciós detector de metalls ens porta al descobriment d’un element nou, o si més no sorprenent: la llauna. Realitzant les prospeccions del terreny prèvies a l’excavació, aplicant la metodologia arqueològica, van començar a aparèixer unes quantes llaunes d’aliments repartides al llarg de l’extensió de la cota. La majoria buides de contingut però en un cas s’hi va trobar encara restes de l’aliment originari ja que la llauna encara no havia estat oberta. Probablement aquesta troballa ens podria portar a una anàlisi acurada del contingut mitjançant tècniques específiques.

Detector de metalls

La llauna de per si és un objecte poc valorat des de un punt de vista de troballa arqueològica “mediàtica”: no té el mateix ressò que per exemple l’armament, la munició, o bé les restes òssies, aquests enlluernen a l’espectador i no així la protagonista d’aquest post: la llauna. De fet creiem que per aquest motiu encara han arribat fins als nostres dies i les hem pogudes detectar.

 

Mostres de materials exposats a la presentació de Corbera d’Ebre (vegeu post anterior)

Intentem fer un esforç i aprofundim  més: veiem que la informació que aquest petit objecte poc notori ens aporta és immensa i molt valuosa. D’una part ens obre les portes a la dieta alimentària dels soldats de l’exèrcit republicà d’aquell període. D’altra banda podem aprofundir en la vida quotidiana dels soldats destinats a la Cota 287. També proporciona coneixements de la logística de l’exèrcit republicà com subministrament, distribució (quina era la ruta des del lloc d’origen fins a la seva destinació final?), emmagatzematge, avituallament, transport utilitzat, volum, etc. Tot plegat informació valuosíssima per poder reconstruir la vida del soldat en trinxera.

Podem comprendre que d’un senzill objecte poc significatiu, de poca importància per segons qui, ens pot obrir les portes a un gran nombre d’informació que probablement una gran part ja la disposem però d’altra banda  ens és desconeguda.

Volem  assenyalar  una curiositat:  en la troballa d’una d’aquestes llaunes detectades es podia llegir el seu lloc d’origen: Tailàndia. D’això es desprèn que una part de l’alimentació d’aquell grup de l’exèrcit republicà, procedia de Tailàndia, país ben llunyà  sobretot per als anys 30 del segle XX. Probablement i sabent que el govern soviètic era qui recolzava al govern de la República Espanyola,  seria la URSS qui comerciava amb el govern i empreses de Tailàndia, comprant aliments que posteriorment s’enviaven a l’exèrcit de la República. Creiem que seria molt interessant i caldrien més posts per a investigar aquest assumpte que qui sap a on ens podria portar. Sabem també que altres llaunes trobades al jaciment arqueòlogic de la Cota 287 provenien de Noruega. Això demostra la pluralitat de proveïdors del exèrcit republicà.

Mostra de llauna trobada a la Cota 287

Aquest fet ens portaria a parlar i desenvolupar l’entramat econòmic que s’amaga rere un exèrcit, una batalla com la de l’Ebre o una ressistència com la trinxera de la Cota 287. Convenim que seria un tema molt extens, no propi d’un post però interessantíssim d’aprofundir i qui sap quantes sorpreses descobriríem. Bé, es tracta del punt de vista de les arqueòlogues i arqueòlegs que és el que som. Probablement altres no s’emocionin tant.

Per concloure  volem  expressar la finalitat d’aquest post. Es tracta d’obrir els ulls i la curiositat a quantes més persones millor, anar mes enllà del primer cop d’ull d’un objecte i continuar estirant el fil de la informació trobada que ens portarà a un aprofundiment dels coneixements sobre la matèria. També volem, com a arqueòlogues i arqueòlegs, difondre des d’una perspectiva diversa a la pròpiament militar, el coneixement d’aquest episodi històric del nostre país, tan important per les conseqüències que va tenir per moltes generacions i que, tal com van observar al poble de Corbera d’Ebre, on varem estar realitzant les nostres pràctiques, que encara en l’actualitat queda molt per tractar, parlar i EXCAVAR !!!

Ho deixem per noves generacions d’arqueòlogues i arqueòlegs que de segur hi arribaran.

Del camp a les paraules: la Cota 287 explicada als seus actuals veïns

dilluns, 24/08/2015

El passat 3 de juliol els estudiants del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona vam tenir l’especial oportunitat de formar part de la història del poble de Corbera d’Ebre.
Gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Corbera, del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre) i del Centre d’Interpretació 115 dies, es va poder celebrar una comunicació sobre les excavacions arqueològiques realitzades entre els dies 25 de juny i el 4 de juliol de 2015.

En aquella presentació vam exposar els objectius de la excavació, què era i que representa el jaciment, els resultats obtinguts durant la campanya i les propostes de futur que es realitzaran amb el treball dut a terme durant la intervenció arqueològica. Tot amb la finalitat d’informar als habitants de Corbera que el seu patrimoni no s’ha deixat de banda i té la mateixa rellevància que qualssevol altra troballa romana o medieval.

LostFile_JPG_385056639_ARichaud

Presentació sobre l’excavació duta a terme a Corbera d’Ebre.

LostFile_JPG_385146079_ARichaud

Companyes representant al grup d’arqueòlegs que vam realitzar a la Cota 287.

Durant la comunicació vam poder comprovar com la majoria dels ciutadans de Corbera s’encuriosia per descobrir què va passar en la Cota 287 i què en faríem d’ella. Passant per preguntes sobre la metodologia arqueològica fins a qüestions d’història i ideologies polítiques dels brigadistes i la participació internacional. Fins i tot es van comunicar idees que alguns dels ciutadans portaven rumiant de feia temps i volien posar en pràctica, com ara la incorporació d’una bústia de material. Sorprenentment els corberencs volien saber com podien protegir el seu patrimoni cultural de la Guerra Civil davant la contínua intrusió d’espoliadors. I recalquem el fet que sigui sorprenent pel fet que en moltes ocasions l’arqueologia ha suposat més una molèstia que no pas quelcom que s’hagi de protegir per tots els mitjans.

També vam observar una crida general per part dels assistents a la exposició que volien que Corbera fos més estudiat històric i arqueològicament, i que aquests estudis arribessin a la Universitat per tal de donar a conèixer al món la transcendència d’un poble que tant va patir i lluitar durant la Guerra. Cal dir que actualment Corbera no només és conegut pel seu important jaciment del Poble Vell, sinó que se li sumen un conjunt de trinxeres dispersades pels seus voltants que tenen un gran valor patrimonial i encara moltes resten desconegudes… tot i que per poc temps ja que cada vegada més les generacions d’arqueòlegs que sortim de la Universitat tenim més ganes de conèixer i treballar el patrimoni de la Guerra Civil.

LostFile_JPG_385837311_ARichaud

Els habitants de Corbera van acostar-se al Centre d’Interpretació 115 dies per saber els resultats del projecte.

LostFile_JPG_386105007_ARichaud

Un dels representants del poble de Corbera s’acosta emocionat a veure el material arqueològic que es va trobar al jaciment.

LostFile_JPG_384991743_ARichaud

Alguns dels materials més representatius que vam trobar durant els treballs arqueològics.

Recordem que la Cota 287 fou un punt defensat per brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz que lluitaren a favor del bàndol republicà durant la Batalla de l’Ebre als combats produïts entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

Pares, germans, fills i amics moriren en aquella ofensiva, sumant per altra banda el fet que nombroses famílies hagueren de lluitar per sobreviure durant la postguerra. Cal destacar que actualment molts dels testimonis d’aquells temps -la majoria eren ben petits quan tot allò succeí- recorden la postguerra com a una etapa que mai oblidaran. La oportunitat de poder formar part de la recuperació d’un passat tant recent és quelcom impagable, no només pel fet d’estar excavant un tipus de jaciment d’època contemporània, sinó també perquè es tracta d’un període encara molt desarrelat de l’arqueologia. No obstant, el creixent interès que està començant a tenir aquesta època acabarà canviant la manera de pensar que la història contemporània només s’estudia amb documents perquè ja està tot escrit i l’arqueologia no aportaria gaire més coneixements dels que es tenen.

Gràcies a presentacions com la realitzada a Corbera, la majoria de nosaltres vam podem copsar aquesta inquietud i curiositat per la nostra feina. Per la nostra part, la sensació de poder comunicar les troballes i contribuir a la construcció del seu passat va ser increïble, no només pel fet que sigui un jaciment d’època contemporània, sinó perquè és un patrimoni que està viu i encara roman en els records de molts pobles que com Corbera van lluitar fins la mort.

Finalment, podríem dir que els arqueòlegs tenim una constant responsabilitat social sobre allò que descobrim: de què serveix excavar i documentar un jaciment si les seves restes no sortiran dels magatzems? La comunicació i el feedback amb la societat són els motors que fan funcionar no només aquest nou model d’Arqueologia Contemporània, sinó que és extensible a la resta d’arqueologies existents. Com ja hem explicat en posts anteriors: som una generació que vivim constantment enganxats a les noves tecnologies i estem acostumats a rebre tota la informació al moment, aprofitem-ho!

feedback

Font: https://sergiocorrealifecoach.wordpress.com/2014/07/19/10-frases-para-potenciar-la-comunicacion-efectiva/

 

 

 

 

 

 

 

 

Què va passar a la Cota 287?

dimarts, 4/08/2015

Com a arqueòlegs i arqueòlogues, no només ens interessa el treball de camp (és a dir, prospecció i excavació). També és vital conèixer el context territorial, històric i social de la zona on volem treballar. La necessitat d’entendre el context social s’accentua en el cas de l’Època Moderna i Contemporània, perquè els fets a estudiar són molt propers a la memòria col·lectiva del territori.

L’objectiu de tota intervenció arqueològica és saber què va passar i com, plantejant-nos una sèrie de preguntes bàsiques: Quin és el context històric? Quins fets van ocórrer a la Cota 287? Per què? Com es va desenvolupar? Qui hi va participar? Quins materials i estructures s’han conservat? Què ens aporten? …

Els resultats finals de la intervenció ajudaran a respondre aquestes preguntes. Però, també és important tenir en compte la documentació històrica, fent un estudi previ per entendre el context. La col·laboració entre la Història i l’Arqueologia és clau per conèixer al màxim possible el nostre jaciment.


La Cota 287 està situada molt a prop del poble de Corbera d’Ebre, a uns dos kilòmetres de distància. Gràcies a les ordres d’operacions de l’època podem conèixer el context general dels fets que s’hi van produir. Aquests es troben emmarcats en la Batalla de l’Ebre (25 de juliol de 1938 – 16 de novembre de 1938) de la Guerra Civil Espanyola.

Delimitació de la Cota 287 a escala 1:5000. Font: ICC.

Delimitació de la Cota 287, a escala 1:5000. Font: ICC.

La Batalla de l’Ebre va ser planificada inicialment pels comandaments republicans amb l’objectiu d’alleugerir la pressió que l’exèrcit franquista estava exercint sobre València des del 21 d’abril de 1938. A més, des del bàndol republicà també es volia cridar l’atenció de les potències europees amb l’esperança de què intervinguessin a favor del govern republicà, així com aprofitar l’efecte propagandístic que podria comportar una possible victòria. 

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l'Ebre. Font: facilitat per COMEBE.

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l’Ebre. Font: http://www.batallaebre.org/dossier_visita.pdf

En el seu inici l’operació es va basar en creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, penetrant en el territori franquista. La intenció era prendre poblacions com Gandesa, Batea i Vall-de-roures, i les tres serres de la zona: Fatarella i les serres de Cavalls i Pàndols. El poble de Corbera d’Ebre va ser ocupat al migdia del primer dia de l’ofensiva republicana, el 26 de juliol de 1938.

Vista actual de la Serra de Cavalls  des del Poble Vell de Corbera.

Vista actual de la Serra de Cavalls des del Poble Vell de Corbera d’Ebre.

Després que l’exèrcit republicà arribés a la seva línia màxima de penetració, el sis d’agost de 1938 les tropes franquistes van iniciar una sèrie de contraofensives (7 en total) per recuperar i avançar en el territori ocupat.

A priori, sabem que la Cota 287 va ser un punt en la defensa republicana durant la cinquena contraofensiva franquista, entre el 16 i 24 de setembre de 1938. Concretament, gràcies a les fonts històriques, coneixem que es van produir combats entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

La Cota 287 es trobava defensada pel batalló Mickiewicz, el segon de la XIII Brigada de la 35a Divisió Internacional, i composta principalment per polonesos. Els atacs van ser duts a terme per la 13a Divisió franquista, coneguda com a La Mano Negra

Bandera del Batalló Mickiewicz. Font: http://sidbrint.ub.edu/

Durant els dos dies de combats, els soldats de la 13ª Divisió franquista van dur a terme una sèrie d‘atacs continuats a la cota. Aquests es basaven en bombardejos aeris i d’artilleria. Seguidament, la infanteria intentava assaltar la Cota, tot i que van ser rebutjats pels brigadistes en diverses ocasions. El bàndol republicà comptava també amb el suport de tancs (en menor nombre), i les bateries republicanes del Coll del Coso.

Els combats van finalitzar la tarda del dia 22 de setembre de 1938, ja que es va donar l’ordre d’arreplegament pel batalló de brigadistes. La Cota 287 va ser evacuada durant la nit i ocupada ràpidament pels soldats franquistes. Al dia següent van ser retirats dels fronts de batalla tots els soldats brigadistes, sent la defensa de la Cota 287 l’última actuació dels brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz a la Guerra Civil.

Poc després (el 29 de setembre de 1938), es va signar el pacte de Múnic entre França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia per tal de resoldre la crisi dels Sudets. Aquest acord va ser cabdal per a la política de no-intervenció o d’apaigament que van dur a terme les potències europees durant el Període d’Entreguerres, i que va condicionar el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.

El fet de tenir aquesta informació històrica des d’un primer moment ens ajuda a contextuatlizar les estructures i els objectes a mesura que es van localitzant. Un cop recollida tota la informació aportada per la intervenció arqueològica es podrà respondre més acuradament la pregunta sobre què va passar a la Cota 287, amb una interpretació sobre els successos puntuals i de la vida quotidiana dels combatents.

Arqueologia “post – medieval” ??

divendres, 24/07/2015

La consideració de l’Arqueologia d’època moderna i època contemporània avui dia en el nostre context acadèmic és deplorable i per tant, amb una gran millora a fer. Queda molt de camí a recórrer i molta lluita per dur a terme. No ens queda més remei que declarar que, per tant, és l’arqueologia menys valorada de totes les seves vessants, que la veritat sigui dita, no són poques.

No sabem si per l’eterna pugna que hi ha entre l’ús de les fonts documentals i l’ús de les fonts arqueològiques, que semblen mai no casar entre elles i sempre juguen a “veure quin dels dos cavalls és millor”. Però no hauria de ser així, perquè tant la Història – entesa com a disciplina que construeix un discurs mitjançant les fonts documentals i no com a “l’avorrida assignatura que tothom suspenia a l’ESO” – com l’Arqueologia -entesa com l’anàlisi dels vestigis del passat- haurien de ser complementàries. I així doncs, juntes, tenen una relació de simbiosi que les fa necessàries entre elles. Són les dues cames del discurs històric i sense una, l’altra no pot caminar. D’acord, sí, deixem-ho clar des d’un principi per si algú s’ho pregunta: “Però l’Arqueologia prehistòrica perquè necessita la Història?”, doncs, la veritat és que les societats sense escriptura poc poden aprendre de la Història tot i que permeten configurar-la, però des que apareixen les fonts documentals – i ho han fet de manera exponencial al llarg de la nostra història mundial –  han anat augmentant fins a arribar al dia d’avui i per tant podem fer-les servir d’una millor manera.

 Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l'Arqueologia. Font: North Seattle College.

Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l’Arqueologia. Font: North Seattle College.

Però no ens en hem d’anar gaire lluny si volem veure quina és la consideració de l’arqueologia moderna i contemporània en el nostre context acadèmic. A la Universitat de Barcelona tenim la sort de poder estudiar arqueologia medieval i postmedieval, i podem escollir un bloc amb aquest mateix nom per fer el Treball Final de Grau, però no seria millor que en lloc de “post-medieval” aquest període s’anomenés “moderna i contemporània”? Aquest concepte de l’Arqueologia Post-Medieval és un calaix de sastre massa ampli i no pas definidor que no fa més que deixar-ne amagades i menystingudes la resta. En contraposició, aquesta arqueologia per a nosaltres és tant important com la resta.

I és que gràcies a l’Arqueologia d’època moderna i contemporània (sense ni tan sols el dret de tenir el seu nom com a tal dins del Post-Medievalisme) es podria estudiar com va ser la Revolució Industrial arreu gràcies als encara avui dia presents vestigis fabrils, o com es van dur a terme les grans batalles d’aquest període, que si més no ha estat anomenada l’Època de les Guerres, desembocant a les Guerres Mundials. Encara és menys apreciada Arqueologia d’Època Contemporània, que acostuma a veure’s com a quelcom massa proper – el passat més recent – per a ser considerada arqueologia, que se la creu una disciplina que estudia “neandertals, ibers i romans”. I és que allò que feien servir els nostres avis, l’arada que molts pagesos empesos per una moda “vintage” han col·locat als jardins de casa seva, és arqueologia. En són exemples arreu del territori els Museus Etnològics de la Ruralitat que mostren els vestigis materials dels pobles que ja no es fan servir i per tant s’han d’exposar, ja que no ens hi identifiquem.

Imatge de l'Espai d'Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Imatge de l’Espai d’Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Ja des d’un principi, l’Arqueologia Moderna i Contemporània va tenir molts problemes i moltes objeccions per a arribar a ser considerada com a tal (dins dels mínims que hi són), doncs els purs arqueòlegs sempre veien com que el seu treball era més significatiu amb una mancança de fonts documentals o els historiadors que tenen aquesta visió de l’arqueologia com a una “eina que estudia pedres i ceràmica” i que no pot ajudar-los en res. Partint des d’aquesta aprensió acadèmica, trobem com dins de la mateixa vessant arqueològica hi ha un fort debat historiogràfic del període cronològic que comprèn que al mateix temps és paral·lel al debat historiogràfic d’aquests períodes en la Història. Es debat en quin moment històric o amb quin procés s’inicia i acaba la Història Moderna i el mateix amb la Història Contemporània i encara més, el moment en què acaba: si arriba a un moment en concret o fins ahir mateix.

I, com ja hem esmentat, gràcies a la varietat temàtica tan àmplia que ofereixen les fonts documentals i arqueològiques de les quals disposem en aquests moments. En són exemples com l’arqueologia del conflicte – que ens ha dut a les pràctiques de la Cota 287 (Corbera d’Ebre, Terra Alta) -, l’arqueologia industrial, l’arqueologia del paisatge, l’arqueologia del món rural o l’arqueologia del comportament (Behavioural archaeology), totes vessants molt recents acceptades arreu del món. Un bon exemple d’aquesta arqueologia del comportament que creiem interessant ressaltar és el conegut com Tucson Garbage Project que es va dur a terme a la ciutat de Tucson (Arizona, Estats Units) el 1973 pel doctor William RATHJE i consistia a investigar mitjançant una metodologia arqueològica la brossa dels habitants partint de les dades quantitatives de diferents enquestes realitzades als habitants de Tucson i contrastar-ne ambdues.

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

Com a últim comentari que creiem que il·lustra aquesta discriminació cap a l’arqueologia ni més ni menys que la Llei de Patrimoni Cultural Català on s’estableix que els béns mobles per ser considerats com a patrimonials han de tenir un mínim de 100 anys d’antiguitat (Article 18.2,e) de la Llei 9/1993, del 30 de setembre de la Llei de Patrimoni Cultural Català) . D’aquesta manera, la majoria dels elements arqueològics d’època contemporània quedarien fora de l’aplicació d’aquesta llei, existint llavors un buit legal que creiem que té raó de ser.

I per això estem aquí, per canviar les coses: aquest és el tret de sortida.