Entrades amb l'etiqueta ‘arqueologia’

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Arqueologia de l’Era Atòmica

divendres, 18/09/2015

L’arqueòloga nord-americana Colleen Beck va començar a treballar al DRI (Desert Research Institute a Nevada, Estats Units) el 1990 inicialment identificant els artefactes dels nadius americans al Frenchman Flat, un dels 14 districtes històrics del que es coneix com el Nevada Test Site (Camp de Proves de Nevada) però és des del 1991, just un any després, que començà amb l’ajut d’arquitectes a estudiar estructures del segle XX, les estructures i restes arqueològiques d’aquest camp de proves atòmiques de gairebé 2.200 km2 actiu durant l’època de la Guerra Freda, les estructures de l’Arqueologia de l’Època Contemporània.

 

Cartell d'entrada al Camp de Proves de Nevada.  Font: www.dreamlandresort.com/

Cartell d’entrada al Camp de Proves de Nevada.
Font: www.dreamlandresort.com/

 

Entre 1951 i 1962 més de 1000 armes nuclears van ser detonades al Test Site i el material resultant d’aquestes experimentacions estan encara avui dia estesos arreu del Frenchman Flat, la conca d’un antic llac que serví de camp de proves per al govern dels Estats Units. És aquí on s’experimentà amb les bombes nuclears que anys abans havien llençat al Japó durant la Segona Guerra Mundial. Els objectius d’aquests experiments serviren per observar els efectes de les bombes, simular un conflicte nuclear, entendre els efectes de les radiacions i construir bombes més grans i millors.

 

Fizeau (Operació Plumbbob), 1957 Font: www.archaeology.org

Fizeau (Operació Plumbbob), 1957
Font: www.archaeology.org

 

Durant aquestes experimentacions van sotmetre a les bombes diferents sèries d’estructures per veure com responien als impactes nuclears i per comprovar quines estructures resistien millor als seus efectes. N’és un exemple una càmera cuirassada donada per la preocupació dels bancs i les companyies d’assegurances de poder protegir les seves propietats en cas d’un atac nuclear. El resultat de l’experiment és que l’interior de la càmera, que un cop va estar revestida de formigó, resta intacte i això és el que retroben els arqueòlegs avui dia.

 

Càmera curiassada encara present al Nevada Test Site.  Font: www.archaeology.org

Càmera curiassada encara present al Nevada Test Site.
Font: www.archaeology.org

 

També en poden ser exemple  les encara presents avui dia 11 fileres de bancs de fusta a més de 10 km del Test Site des d’on personalitats militars i polítiques s’asseien i, protegits per ulleres especials, observaven les detonacions i rebien les ones expansives de les detonacions. L’equip de recerca del DRI els ha trobat encara descansant sota el sol del desert de Nevada, amb els claus oxidats encara enclavats a les taules de fusta dessecades i malmeses, testimonis materials d’un passat de la nostra història.

Nuclear-America-Observers

Canadencs i britànics observen l’Operació Teapot, una detonació nuclear de 22 kilotones a Frenchman Flat el 15 d’abril de 1955. Font: www.archaeology.org

Nuclear-America-Benches

Les 11 fileres de bancs des de les que observaren les proves nuclears encara avui presents al Nevada Test Site. Font: www.archaeology.org

 

El Nevada Test Site està format per diferents àrees, una de les quals és el Frenchman Flat, però l’equip de recerca de la Colleen Beck no només investiga aquest, sinó que també s’ha centrat en la resta i és a una altra àrea, el Yucca Flat, on el 1953 es va sotmetre a prova estructures qüotidianes: uns 50 cotxes i dues cases de dos pisos amb mobles i maniquins vestits com si fossin americans corrents. Tot això va ser sotmès a 16 kilotones d’impacte nuclear i la casa més propera (a uns 1.000 km) va ser totalment destruïda i l’altra (a uns 20.000 km) va rebre danys però no va ser destruïda.  Aquesta “ciutat” simulada va rebre el nom de Doomtown (Ciutat de la Mort) i el 1955 es va construir una altra de la que sí en queden restes materials, Survival Town (Ciutat de la Supervivència) i la qual es pot estudiar millor, amb l’ajut dels informes de l’època.

 

Casa simulada de Survival Town. Font: www.archaeology.org

Casa simulada de Survival Town.
Font: www.archaeology.org

 

Un altre element que també ha estudiat arqueològicament l’equip de recerca del DRI i que és únic és el Campament de la Pau (Peace Camp) establert a les afores del Nevada Test Site a partir de 1970 i que va arribar a reunir en un determinat moment 8.000 persones. Aquest cas que esdevindrà Lloc Històric dins del Registre Nacional dels Estats Units, ha estat molt important per al coneixement de com es van dur a terme les protestes en contra de les experimentacions nuclears i les investigacions han donat resultats molt interessants. Des de la metodologia arqueològica han pogut investigar gairebé 700 estructures entre les quals es troben camins, zones de campament, cabanes de sudoració, llars de foc, forats de pal a més d’un pas subterrani de l’autopista omplert de graffitis que també són estudiats arqueològicament. I a més, el que han anomenat com a geoglifs, és a dir, acumulacions de pedres formant diferents imatges expressant idees polítiques o creences espirituals com bé el símbol de la pau.

 

Cartell format per roques del Campament de la Pau. Font: www.archaeology.org

Cartell format per roques del Campament de la Pau.
Font: www.archaeology.org

 

Colleen Beck i el seu equip han passat gairebé 20 anys investigant les restes materials – per tant, arqueològiques – d’aquesta Era Atòmica i segons les seves paraules “encara queda molt per veure”, un 95% del total del Nevada Test Site. I és que entendre aquest passat que comença a escapar-se de les mans és quelcom necessari doncs, tot i que el Nevada Test Site encara avui dia és protegit pel govern dels Estats Units, les troballes d’aquella època necessiten ser trobades, com bé diu Beck, necessiten fer-se visibles per a aquest present que ja ho veu com part del passat, per a preservar al menys una mica d’el Passat Més Recent.

Imatge aèria de Frenchman Flat, Camp de Proves de Nevada.  Font: www.archaeology.org

Imatge aèria de Frenchman Flat, Camp de Proves de Nevada.
Font: www.archaeology.org

 

 

 

 

 

 

 

Per a ampliar coneixements (en anglès!):

Dawn of a Thousand Suns

Peace Camp

Surviving Doomtown

BECK, C. ; EDWARDS, S. ; KING, M. (2014)  “Contemporary Archaeology of the Nevada Test Site and the Nevada Peace Camp”, Encyclopedia of Global Archaeology, Springer.

Una senzilla llauna

dilluns, 7/09/2015

L’enfocament d’aquest post va mes enllà del enfrontament i resistència a la Cota 287. El que es pretén és intentar conèixer i entendre les condicions de vida dels soldats en aquestes cotes, concretament el dia a dia al front al que estaven destinats.

El preciós detector de metalls ens porta al descobriment d’un element nou, o si més no sorprenent: la llauna. Realitzant les prospeccions del terreny prèvies a l’excavació, aplicant la metodologia arqueològica, van començar a aparèixer unes quantes llaunes d’aliments repartides al llarg de l’extensió de la cota. La majoria buides de contingut però en un cas s’hi va trobar encara restes de l’aliment originari ja que la llauna encara no havia estat oberta. Probablement aquesta troballa ens podria portar a una anàlisi acurada del contingut mitjançant tècniques específiques.

Detector de metalls

La llauna de per si és un objecte poc valorat des de un punt de vista de troballa arqueològica “mediàtica”: no té el mateix ressò que per exemple l’armament, la munició, o bé les restes òssies, aquests enlluernen a l’espectador i no així la protagonista d’aquest post: la llauna. De fet creiem que per aquest motiu encara han arribat fins als nostres dies i les hem pogudes detectar.

 

Mostres de materials exposats a la presentació de Corbera d’Ebre (vegeu post anterior)

Intentem fer un esforç i aprofundim  més: veiem que la informació que aquest petit objecte poc notori ens aporta és immensa i molt valuosa. D’una part ens obre les portes a la dieta alimentària dels soldats de l’exèrcit republicà d’aquell període. D’altra banda podem aprofundir en la vida quotidiana dels soldats destinats a la Cota 287. També proporciona coneixements de la logística de l’exèrcit republicà com subministrament, distribució (quina era la ruta des del lloc d’origen fins a la seva destinació final?), emmagatzematge, avituallament, transport utilitzat, volum, etc. Tot plegat informació valuosíssima per poder reconstruir la vida del soldat en trinxera.

Podem comprendre que d’un senzill objecte poc significatiu, de poca importància per segons qui, ens pot obrir les portes a un gran nombre d’informació que probablement una gran part ja la disposem però d’altra banda  ens és desconeguda.

Volem  assenyalar  una curiositat:  en la troballa d’una d’aquestes llaunes detectades es podia llegir el seu lloc d’origen: Tailàndia. D’això es desprèn que una part de l’alimentació d’aquell grup de l’exèrcit republicà, procedia de Tailàndia, país ben llunyà  sobretot per als anys 30 del segle XX. Probablement i sabent que el govern soviètic era qui recolzava al govern de la República Espanyola,  seria la URSS qui comerciava amb el govern i empreses de Tailàndia, comprant aliments que posteriorment s’enviaven a l’exèrcit de la República. Creiem que seria molt interessant i caldrien més posts per a investigar aquest assumpte que qui sap a on ens podria portar. Sabem també que altres llaunes trobades al jaciment arqueòlogic de la Cota 287 provenien de Noruega. Això demostra la pluralitat de proveïdors del exèrcit republicà.

Mostra de llauna trobada a la Cota 287

Aquest fet ens portaria a parlar i desenvolupar l’entramat econòmic que s’amaga rere un exèrcit, una batalla com la de l’Ebre o una ressistència com la trinxera de la Cota 287. Convenim que seria un tema molt extens, no propi d’un post però interessantíssim d’aprofundir i qui sap quantes sorpreses descobriríem. Bé, es tracta del punt de vista de les arqueòlogues i arqueòlegs que és el que som. Probablement altres no s’emocionin tant.

Per concloure  volem  expressar la finalitat d’aquest post. Es tracta d’obrir els ulls i la curiositat a quantes més persones millor, anar mes enllà del primer cop d’ull d’un objecte i continuar estirant el fil de la informació trobada que ens portarà a un aprofundiment dels coneixements sobre la matèria. També volem, com a arqueòlogues i arqueòlegs, difondre des d’una perspectiva diversa a la pròpiament militar, el coneixement d’aquest episodi històric del nostre país, tan important per les conseqüències que va tenir per moltes generacions i que, tal com van observar al poble de Corbera d’Ebre, on varem estar realitzant les nostres pràctiques, que encara en l’actualitat queda molt per tractar, parlar i EXCAVAR !!!

Ho deixem per noves generacions d’arqueòlogues i arqueòlegs que de segur hi arribaran.

Del camp a les paraules: la Cota 287 explicada als seus actuals veïns

dilluns, 24/08/2015

El passat 3 de juliol els estudiants del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona vam tenir l’especial oportunitat de formar part de la història del poble de Corbera d’Ebre.
Gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Corbera, del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre) i del Centre d’Interpretació 115 dies, es va poder celebrar una comunicació sobre les excavacions arqueològiques realitzades entre els dies 25 de juny i el 4 de juliol de 2015.

En aquella presentació vam exposar els objectius de la excavació, què era i que representa el jaciment, els resultats obtinguts durant la campanya i les propostes de futur que es realitzaran amb el treball dut a terme durant la intervenció arqueològica. Tot amb la finalitat d’informar als habitants de Corbera que el seu patrimoni no s’ha deixat de banda i té la mateixa rellevància que qualssevol altra troballa romana o medieval.

LostFile_JPG_385056639_ARichaud

Presentació sobre l’excavació duta a terme a Corbera d’Ebre.

LostFile_JPG_385146079_ARichaud

Companyes representant al grup d’arqueòlegs que vam realitzar a la Cota 287.

Durant la comunicació vam poder comprovar com la majoria dels ciutadans de Corbera s’encuriosia per descobrir què va passar en la Cota 287 i què en faríem d’ella. Passant per preguntes sobre la metodologia arqueològica fins a qüestions d’història i ideologies polítiques dels brigadistes i la participació internacional. Fins i tot es van comunicar idees que alguns dels ciutadans portaven rumiant de feia temps i volien posar en pràctica, com ara la incorporació d’una bústia de material. Sorprenentment els corberencs volien saber com podien protegir el seu patrimoni cultural de la Guerra Civil davant la contínua intrusió d’espoliadors. I recalquem el fet que sigui sorprenent pel fet que en moltes ocasions l’arqueologia ha suposat més una molèstia que no pas quelcom que s’hagi de protegir per tots els mitjans.

També vam observar una crida general per part dels assistents a la exposició que volien que Corbera fos més estudiat històric i arqueològicament, i que aquests estudis arribessin a la Universitat per tal de donar a conèixer al món la transcendència d’un poble que tant va patir i lluitar durant la Guerra. Cal dir que actualment Corbera no només és conegut pel seu important jaciment del Poble Vell, sinó que se li sumen un conjunt de trinxeres dispersades pels seus voltants que tenen un gran valor patrimonial i encara moltes resten desconegudes… tot i que per poc temps ja que cada vegada més les generacions d’arqueòlegs que sortim de la Universitat tenim més ganes de conèixer i treballar el patrimoni de la Guerra Civil.

LostFile_JPG_385837311_ARichaud

Els habitants de Corbera van acostar-se al Centre d’Interpretació 115 dies per saber els resultats del projecte.

LostFile_JPG_386105007_ARichaud

Un dels representants del poble de Corbera s’acosta emocionat a veure el material arqueològic que es va trobar al jaciment.

LostFile_JPG_384991743_ARichaud

Alguns dels materials més representatius que vam trobar durant els treballs arqueològics.

Recordem que la Cota 287 fou un punt defensat per brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz que lluitaren a favor del bàndol republicà durant la Batalla de l’Ebre als combats produïts entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

Pares, germans, fills i amics moriren en aquella ofensiva, sumant per altra banda el fet que nombroses famílies hagueren de lluitar per sobreviure durant la postguerra. Cal destacar que actualment molts dels testimonis d’aquells temps -la majoria eren ben petits quan tot allò succeí- recorden la postguerra com a una etapa que mai oblidaran. La oportunitat de poder formar part de la recuperació d’un passat tant recent és quelcom impagable, no només pel fet d’estar excavant un tipus de jaciment d’època contemporània, sinó també perquè es tracta d’un període encara molt desarrelat de l’arqueologia. No obstant, el creixent interès que està començant a tenir aquesta època acabarà canviant la manera de pensar que la història contemporània només s’estudia amb documents perquè ja està tot escrit i l’arqueologia no aportaria gaire més coneixements dels que es tenen.

Gràcies a presentacions com la realitzada a Corbera, la majoria de nosaltres vam podem copsar aquesta inquietud i curiositat per la nostra feina. Per la nostra part, la sensació de poder comunicar les troballes i contribuir a la construcció del seu passat va ser increïble, no només pel fet que sigui un jaciment d’època contemporània, sinó perquè és un patrimoni que està viu i encara roman en els records de molts pobles que com Corbera van lluitar fins la mort.

Finalment, podríem dir que els arqueòlegs tenim una constant responsabilitat social sobre allò que descobrim: de què serveix excavar i documentar un jaciment si les seves restes no sortiran dels magatzems? La comunicació i el feedback amb la societat són els motors que fan funcionar no només aquest nou model d’Arqueologia Contemporània, sinó que és extensible a la resta d’arqueologies existents. Com ja hem explicat en posts anteriors: som una generació que vivim constantment enganxats a les noves tecnologies i estem acostumats a rebre tota la informació al moment, aprofitem-ho!

feedback

Font: https://sergiocorrealifecoach.wordpress.com/2014/07/19/10-frases-para-potenciar-la-comunicacion-efectiva/

 

 

 

 

 

 

 

 

Què és l’arqueologia del conflicte?

diumenge, 16/08/2015

Els conflictes armats al llarg de la història han deixat vestigis no només en el context bèl·lic, sinó que també en tots els aspectes que comporten. Per tant, el conflicte no és guerra, sinó un ventall de possibilitats que poden ser estudiades des d’una metodologia arqueològica i per tant, des de l’Arqueologia del Conflicte.

Al llarg de la seva història i des del seu naixement, l’Arqueologia del Conflicte ha rebut molt noms: Arqueologia de la guerra, Arqueologia del món bèl·lic, etc. Tot i així, s’ha consolidat el terme concordat més neutral que és “del Conflicte”, englobant de forma més àmplia qualsevol conflicte armat dut a terme al llarg de la història – i fins i tot la prehistòria! I és des d’aquí on surten moltes altres branques relacionades amb els conflictes: l’Arqueologia dels camps de batalla, l’Arqueologia de l’armament, l’Arqueologia de les Estratègies Militars, etc. No només això es pot estudiar, sinó que l’Arqueologia del Conflicte és una porta oberta a altres disciplines que la poden recolzar com poden ser l’Arqueologia del Paisatge (doncs, els conflictes canvien dràsticament el paisatge del camp de batalla -sigui una gran esplanada, o centenars quilòmetres com a la Batalla de l’Ebre) o l’Arqueologia funerària (el conflicte armat comporta, lògicament, pèrdues humanes i per tant, cementiris i fosses que són susceptibles de ser estudiades des d’una perspectiva arqueològica).

 

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

Font: http://matadorcartoons.blogspot.com.es/

 

Des dels seus inicis, l’Arqueologia del Conflicte s’ha anat centrant en diferents aspectes i diferents vessants temàtiques i cronològiques. En són exemples les arqueologies que estudien els conflictes de la Primera i la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, que són les més estudiades actualment a nivell europeu i espanyol. D’aquesta manera, veiem com s’estudien més els conflictes duts a terme durant el segle XX, tot i que no s’han d’oblidar els conflictes d’Època Moderna, que com sabem, va ser la gran època dels conflictes armats amb la revolució armamentística i el descobriment de l’element que ho canviarà tot: la pólvora. Amb això es passà d’una guerra de proximitat amb les espases cap a una guerra de llunyania amb els arcabussos i els projectils de pólvora.

Com tot, l’Arqueologia del Conflicte cerca uns objectius i uns propòsits, dels quals ens sembla interessant destacar el tractament vers els camps de batalla que acaben museitzant-se i acostumen a ser un flux de turisme i ingressos – en aquesta mena de feedback que aporta l’arqueologia -, que al mateix temps es difonen els coneixements que pretén fer arribar el respectiu museu o centre d’interpretació. En podem esmentar diversos exemples com poden ser Verdum (França) o Litlle Big Horn (Estats Units).

L’exemple del tractament museístic dels camps bèl·lics de la batalla de Verdun (Mosa, França) el 1916, en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquest cas, el tractament museístic que se n’ha fet ha estat molt precari, però hi ha hagut aquesta intenció de difusió del patrimoni històric que no ha estat del tot ben acabada de definir, doncs manquen tanques i panells informatius. De tota manera, Verdun ha estat molt rellançada patrimonialment, junt amb la Primera Guerra Mundial arran del seu Centenari el proper 2016, tot i que sempre ha quedat eclipsada per la importància que se li ha donat a la Segona Guerra Mundial i el que va suposar a la Història del món. Personalment, pensem que cal molt més treball i que es poden fer moltes més coses des del punt de vista de l’arqueologia del conflicte i de la gestió i difusió patrimonial, doncs els museus no arriben a una interpretació, sinó que es queden en un recull d’objectes i estructures.

 

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.  Font: Michael St. Maur Sheil,  http://www.westernfrontphotography.com/

Liouville, part de les fortificacions de Verdun.
Font: Michael St. Maur Sheil,
http://www.westernfrontphotography.com/

 

El segon exemple que creiem necessari esmentar és una total oposició a l’anterior: el camp de batalla de Little Big Horn a l’estat de Montana, als Estats Units. Aquest país veí del nord d’Amèrica té un tractament completament diferent a molts altres llocs del món, respecte a la batalla i la guerra i n’és un exemple la batalla que hi hagué el 1876 entre la cavalleria estatunidenca i els nadius americans. El tractament del soldat en els Estats Units i sobretot en Little Big Horn és com a heroi i com a un servidor de la pàtria que ha estat honrós i li són reconeguts un mèrits al país, per tant hi ha aquesta necessitat de dignificació del camp de batalla i els seus conseqüents estudis arqueològics que han ajudat a comprendre millor el conflicte.

 

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

Monument als herois de la batalla de Little Big Horn. Font: http://www.calconnect.com/

L’Arqueologia del conflicte en el cas d’època moderna i contemporània, que és el que ens interessa, necessita d’una documentació històrica i tot un corpus documental tant escrit com gràfic que requereix un coneixement previ i arxivístic que caldrà haver estudiat abans de realitzar qualsevol treball de camp.

Un cop en el camp, l’arqueologia del conflicte molts cops comporta una metodologia no tant destructiva com qualsevol altra disciplina arqueològica, sinó que és més una feina de prospecció superficial, és a dir una observació del territori i una recollida del material en superfície, més que no pas una excavació. En els casos dels camps de batalla, es realitzen cotes i en el cas d’haver excavació, és més una metodologia extensiva per a entendre millor tot el conjunt del camp de batalla.

L’últim aspecte a comentar i que cal ressaltar abans de tancar amb la present entrada és que a època contemporània i sobretot al segle XX, és quan la rereguarda, la població civil i les ciutats pateixen els efectes de la guerra mitjançant l’aviació i els bombardejos de civils. El primer exemple d’aquesta afectació de la rereguarda pels conflictes armats és, malauradament, la Guerra Civil Espanyola que deixa tot un seguit de vestigis susceptibles a ser analitzats amb l’arqueologia com poden ser els hospitals militars de campanya, els camps de presoners (durant i després del conflicte), els aeròdroms, els refugis antiaeris de poblacions civils i fosses comunes.

 

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona). Font: imatge pròpia.

Passadís del refugi antiaeri núm 232 a la plaça del Diamant (Barcelona).
Font: imatge pròpia.

I aquesta idea és un dels aspectes que creiem important per a recordar i que quedi gravat en les vostres ments, doncs és que la guerra no és només conflicte bèl·lic i camp de batalla, sinó rereguarda i població civils. I que les pèrdues humanes no són només números en una gràfica o en una taula, sinó vides humanes, persones amb una història que mai es va escriure, una història que l’arqueologia s’encarrega de desenterrar.

Què va passar a la Cota 287?

dimarts, 4/08/2015

Com a arqueòlegs i arqueòlogues, no només ens interessa el treball de camp (és a dir, prospecció i excavació). També és vital conèixer el context territorial, històric i social de la zona on volem treballar. La necessitat d’entendre el context social s’accentua en el cas de l’Època Moderna i Contemporània, perquè els fets a estudiar són molt propers a la memòria col·lectiva del territori.

L’objectiu de tota intervenció arqueològica és saber què va passar i com, plantejant-nos una sèrie de preguntes bàsiques: Quin és el context històric? Quins fets van ocórrer a la Cota 287? Per què? Com es va desenvolupar? Qui hi va participar? Quins materials i estructures s’han conservat? Què ens aporten? …

Els resultats finals de la intervenció ajudaran a respondre aquestes preguntes. Però, també és important tenir en compte la documentació històrica, fent un estudi previ per entendre el context. La col·laboració entre la Història i l’Arqueologia és clau per conèixer al màxim possible el nostre jaciment.


La Cota 287 està situada molt a prop del poble de Corbera d’Ebre, a uns dos kilòmetres de distància. Gràcies a les ordres d’operacions de l’època podem conèixer el context general dels fets que s’hi van produir. Aquests es troben emmarcats en la Batalla de l’Ebre (25 de juliol de 1938 – 16 de novembre de 1938) de la Guerra Civil Espanyola.

Delimitació de la Cota 287 a escala 1:5000. Font: ICC.

Delimitació de la Cota 287, a escala 1:5000. Font: ICC.

La Batalla de l’Ebre va ser planificada inicialment pels comandaments republicans amb l’objectiu d’alleugerir la pressió que l’exèrcit franquista estava exercint sobre València des del 21 d’abril de 1938. A més, des del bàndol republicà també es volia cridar l’atenció de les potències europees amb l’esperança de què intervinguessin a favor del govern republicà, així com aprofitar l’efecte propagandístic que podria comportar una possible victòria. 

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l'Ebre. Font: facilitat per COMEBE.

Mapa amb els escenaris de la Batalla de l’Ebre. Font: http://www.batallaebre.org/dossier_visita.pdf

En el seu inici l’operació es va basar en creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, penetrant en el territori franquista. La intenció era prendre poblacions com Gandesa, Batea i Vall-de-roures, i les tres serres de la zona: Fatarella i les serres de Cavalls i Pàndols. El poble de Corbera d’Ebre va ser ocupat al migdia del primer dia de l’ofensiva republicana, el 26 de juliol de 1938.

Vista actual de la Serra de Cavalls  des del Poble Vell de Corbera.

Vista actual de la Serra de Cavalls des del Poble Vell de Corbera d’Ebre.

Després que l’exèrcit republicà arribés a la seva línia màxima de penetració, el sis d’agost de 1938 les tropes franquistes van iniciar una sèrie de contraofensives (7 en total) per recuperar i avançar en el territori ocupat.

A priori, sabem que la Cota 287 va ser un punt en la defensa republicana durant la cinquena contraofensiva franquista, entre el 16 i 24 de setembre de 1938. Concretament, gràcies a les fonts històriques, coneixem que es van produir combats entre el 21 i 22 de setembre de 1938.

La Cota 287 es trobava defensada pel batalló Mickiewicz, el segon de la XIII Brigada de la 35a Divisió Internacional, i composta principalment per polonesos. Els atacs van ser duts a terme per la 13a Divisió franquista, coneguda com a La Mano Negra

Bandera del Batalló Mickiewicz. Font: http://sidbrint.ub.edu/

Durant els dos dies de combats, els soldats de la 13ª Divisió franquista van dur a terme una sèrie d‘atacs continuats a la cota. Aquests es basaven en bombardejos aeris i d’artilleria. Seguidament, la infanteria intentava assaltar la Cota, tot i que van ser rebutjats pels brigadistes en diverses ocasions. El bàndol republicà comptava també amb el suport de tancs (en menor nombre), i les bateries republicanes del Coll del Coso.

Els combats van finalitzar la tarda del dia 22 de setembre de 1938, ja que es va donar l’ordre d’arreplegament pel batalló de brigadistes. La Cota 287 va ser evacuada durant la nit i ocupada ràpidament pels soldats franquistes. Al dia següent van ser retirats dels fronts de batalla tots els soldats brigadistes, sent la defensa de la Cota 287 l’última actuació dels brigadistes polonesos del Batalló Mickiewicz a la Guerra Civil.

Poc després (el 29 de setembre de 1938), es va signar el pacte de Múnic entre França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia per tal de resoldre la crisi dels Sudets. Aquest acord va ser cabdal per a la política de no-intervenció o d’apaigament que van dur a terme les potències europees durant el Període d’Entreguerres, i que va condicionar el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.

El fet de tenir aquesta informació històrica des d’un primer moment ens ajuda a contextuatlizar les estructures i els objectes a mesura que es van localitzant. Un cop recollida tota la informació aportada per la intervenció arqueològica es podrà respondre més acuradament la pregunta sobre què va passar a la Cota 287, amb una interpretació sobre els successos puntuals i de la vida quotidiana dels combatents.

Arqueologia “post – medieval” ??

divendres, 24/07/2015

La consideració de l’Arqueologia d’època moderna i època contemporània avui dia en el nostre context acadèmic és deplorable i per tant, amb una gran millora a fer. Queda molt de camí a recórrer i molta lluita per dur a terme. No ens queda més remei que declarar que, per tant, és l’arqueologia menys valorada de totes les seves vessants, que la veritat sigui dita, no són poques.

No sabem si per l’eterna pugna que hi ha entre l’ús de les fonts documentals i l’ús de les fonts arqueològiques, que semblen mai no casar entre elles i sempre juguen a “veure quin dels dos cavalls és millor”. Però no hauria de ser així, perquè tant la Història – entesa com a disciplina que construeix un discurs mitjançant les fonts documentals i no com a “l’avorrida assignatura que tothom suspenia a l’ESO” – com l’Arqueologia -entesa com l’anàlisi dels vestigis del passat- haurien de ser complementàries. I així doncs, juntes, tenen una relació de simbiosi que les fa necessàries entre elles. Són les dues cames del discurs històric i sense una, l’altra no pot caminar. D’acord, sí, deixem-ho clar des d’un principi per si algú s’ho pregunta: “Però l’Arqueologia prehistòrica perquè necessita la Història?”, doncs, la veritat és que les societats sense escriptura poc poden aprendre de la Història tot i que permeten configurar-la, però des que apareixen les fonts documentals – i ho han fet de manera exponencial al llarg de la nostra història mundial –  han anat augmentant fins a arribar al dia d’avui i per tant podem fer-les servir d’una millor manera.

 Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l'Arqueologia. Font: North Seattle College.

Caricatura de Bill Watterson dels seus personatges Calvin i Hobbes sobre l’Arqueologia. Font: North Seattle College.

Però no ens en hem d’anar gaire lluny si volem veure quina és la consideració de l’arqueologia moderna i contemporània en el nostre context acadèmic. A la Universitat de Barcelona tenim la sort de poder estudiar arqueologia medieval i postmedieval, i podem escollir un bloc amb aquest mateix nom per fer el Treball Final de Grau, però no seria millor que en lloc de “post-medieval” aquest període s’anomenés “moderna i contemporània”? Aquest concepte de l’Arqueologia Post-Medieval és un calaix de sastre massa ampli i no pas definidor que no fa més que deixar-ne amagades i menystingudes la resta. En contraposició, aquesta arqueologia per a nosaltres és tant important com la resta.

I és que gràcies a l’Arqueologia d’època moderna i contemporània (sense ni tan sols el dret de tenir el seu nom com a tal dins del Post-Medievalisme) es podria estudiar com va ser la Revolució Industrial arreu gràcies als encara avui dia presents vestigis fabrils, o com es van dur a terme les grans batalles d’aquest període, que si més no ha estat anomenada l’Època de les Guerres, desembocant a les Guerres Mundials. Encara és menys apreciada Arqueologia d’Època Contemporània, que acostuma a veure’s com a quelcom massa proper – el passat més recent – per a ser considerada arqueologia, que se la creu una disciplina que estudia “neandertals, ibers i romans”. I és que allò que feien servir els nostres avis, l’arada que molts pagesos empesos per una moda “vintage” han col·locat als jardins de casa seva, és arqueologia. En són exemples arreu del territori els Museus Etnològics de la Ruralitat que mostren els vestigis materials dels pobles que ja no es fan servir i per tant s’han d’exposar, ja que no ens hi identifiquem.

Imatge de l'Espai d'Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Imatge de l’Espai d’Entorn Rural de Vallfogona. Font: Consell Comarcal de la Conca de Barberà

Ja des d’un principi, l’Arqueologia Moderna i Contemporània va tenir molts problemes i moltes objeccions per a arribar a ser considerada com a tal (dins dels mínims que hi són), doncs els purs arqueòlegs sempre veien com que el seu treball era més significatiu amb una mancança de fonts documentals o els historiadors que tenen aquesta visió de l’arqueologia com a una “eina que estudia pedres i ceràmica” i que no pot ajudar-los en res. Partint des d’aquesta aprensió acadèmica, trobem com dins de la mateixa vessant arqueològica hi ha un fort debat historiogràfic del període cronològic que comprèn que al mateix temps és paral·lel al debat historiogràfic d’aquests períodes en la Història. Es debat en quin moment històric o amb quin procés s’inicia i acaba la Història Moderna i el mateix amb la Història Contemporània i encara més, el moment en què acaba: si arriba a un moment en concret o fins ahir mateix.

I, com ja hem esmentat, gràcies a la varietat temàtica tan àmplia que ofereixen les fonts documentals i arqueològiques de les quals disposem en aquests moments. En són exemples com l’arqueologia del conflicte – que ens ha dut a les pràctiques de la Cota 287 (Corbera d’Ebre, Terra Alta) -, l’arqueologia industrial, l’arqueologia del paisatge, l’arqueologia del món rural o l’arqueologia del comportament (Behavioural archaeology), totes vessants molt recents acceptades arreu del món. Un bon exemple d’aquesta arqueologia del comportament que creiem interessant ressaltar és el conegut com Tucson Garbage Project que es va dur a terme a la ciutat de Tucson (Arizona, Estats Units) el 1973 pel doctor William RATHJE i consistia a investigar mitjançant una metodologia arqueològica la brossa dels habitants partint de les dades quantitatives de diferents enquestes realitzades als habitants de Tucson i contrastar-ne ambdues.

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

El doctor William RATHJE durant el Garbage Project. Font. University of Arizona

Com a últim comentari que creiem que il·lustra aquesta discriminació cap a l’arqueologia ni més ni menys que la Llei de Patrimoni Cultural Català on s’estableix que els béns mobles per ser considerats com a patrimonials han de tenir un mínim de 100 anys d’antiguitat (Article 18.2,e) de la Llei 9/1993, del 30 de setembre de la Llei de Patrimoni Cultural Català) . D’aquesta manera, la majoria dels elements arqueològics d’època contemporània quedarien fora de l’aplicació d’aquesta llei, existint llavors un buit legal que creiem que té raó de ser.

I per això estem aquí, per canviar les coses: aquest és el tret de sortida.

Noves possibilitats de difusió de l’arqueologia

dilluns, 20/07/2015

 

Som la generació mediàtica, la generació dels hashtags, de les selfies, dels Whatsapps i dels carregadors de mòbil a la butxaca, per si es queda sense bateria en qualsevol moment. Vivim en una època que la persona que no té un compte en cada xarxa social popular se l’arriba a tractar, sempre des de la broma, de pària. La generació que ve després de nosaltres ha deixat d’anar al cinema i veure la televisió, ara prefereixen veure les pel·lícules en xarxa, mirar els vídeos que han penjat els seus Youtubers preferits. Passem dels acudits als “memes” i dels radiocassettes que es gravaven de la ràdio a les Playlists de Spotify.

 

Amb aquesta velocitat de producció tecnològica, poc ens queda per obrir el primer Museu de la Informàtica (de fet n’hi ha i fins i tot alguns són virtuals!), doncs si entenem que la història de la cultura material són aquells objectes amb els que ja no hi ens identifiquem, els VHS i els mòbils Nokia aquells que s’obrien i feien llums de colors formen ja part del nostre passat? És aquest el debat actual de l’arqueologia. Es podria considerar ja arqueologia aquests vestigis materials d’una societat de fa deu anys? I tots aquells que diguin que no, ens agradaria fer-los la següent pregunta: vostè en fa servir d’aquests objectes actualment?

Sempre s’ha comentat que d’aquí 20 o 30 anys, els arqueòlegs del futur excavaran zones on trobaran ordinadors i consoles portàtils, però veient la velocitat a la que va la tecnologia de veritat caldrà esperar tant de temps?

 

Font: www.verdadono.net

Font: www.verdadono.net

 

I amb aquesta velocitat vertiginosa tecnològica i dels mitjans de comunicació és on hem de col·locar una de les parts més essencials de l’arqueologia i és la difusió del coneixement. Des de les antigues col·leccions dels antiquaris on s’amunteguen els objectes sense cap classificació ni ordre lògic fins als museus d’Arqueologia i d’Història on les col·leccions són estudiades i comissionades per tècnics especialistes que ho tenen tot mil·limetrat. Això es queda curt. Els museus estan molt bé per atreure el tipus de gent a qui agrada anar-hi, però pel que fa al jovent molts cops ens hem trobat amb el problema de no poder anar a un museu d’arqueologia amb els amics perquè “no els agrada anar de museus”. Bé, això és un terreny que no es pot trepitjar, però que alhora s’hi ha d’intentar despertar la curiositat.

 

Les millors eines que tenim per a fer que la joventut senti un cert interès per anar posteriorment als museus és la difusió a les xarxes socials, lloc on ens passem enganxats tant davant de l’ordinador com al telèfon mòbil (tots tenim al cap la imatge dels “zombies del telèfon” al metro o al bus,on ningú no aixeca la vista de la seva pantalleta) i a més de retuitejar (o repiular, com seria correctament dit) o compartir notícies sobre història o arqueologia, caldria quelcom més dinàmic i més fresc per a connectar amb un públic que pot arribar a sentir interès. I la resposta la trobem a Youtube.

 

Habitants de Tòquio mirant els seus telèfons mòbils al metro. Font: http://yomu.ws/

Habitants de Tòquio mirant els seus telèfons mòbils al metro.
Font: http://yomu.ws/

 

 

Després d’uns anys d’expansió d’aquesta xarxa social, avui dia arriba a produir milers de milions de visites diàries i són els coneguts Youtubers (els creadors de contingut de tot tipus a Youtube: des de cantants, gamers, videobloggers o creadors de sketxos) qui fins i tot arriben a ser denominats com “influencers o gent que té influència perquè és aquesta influència la que està atraient a les marques a promocionar-se per mitjà d’ells. Els primers en descobrir la “màgia” de Youtube van ser els anglosaxons, els quals tant americans, britànics com australians, poden arribar a tenir més de cinc milions de subscriptors. A l’Estat, i empesos pels països de parla hispana a l’Amèrica del Sud, alguns Youtubers poden arribar a tenir més d’un milió de subscriptors. I llavors és quan plantegem la nostra pregunta: per què no fer difusió de l’arqueologia amb Youtube?

 

Aquest és el propòsit de la present entrada: reflexionar sobre la difusió que pot arribar a tenir l’arqueologia amb l’ajut de Youtube i la presentació de la nostra proposta. Amb el vídeo que podeu trobar al final de l’entrada us mostrem com fer arribar a la gent el que és l’arqueologia, mostrant un dia normal de la vida d’un arqueòleg o arqueòloga, en aquest cas, excavant el nostre jaciment, la cota 287 a Corbera d’Ebre (Terra Alta).

 

Esperem que el gaudiu i que aquest sigui el primer de molts.

 

 

Un dia a la vida de la #Cota287 :


 

 

 

 

 

PD: I per arribar a les grans masses, sempre cal ser-hi present a les xarxes socials i el nostre bloc no podia ser menys. Us convidem a passar-vos per la nostra pàgina de Facebook i a fer-li un “M’agrada” doncs anirem penjant els nostres posts i informació que vulguem compartir i el mateix farem al nostre compte de Twitter, on ens podeu seguir !