Arxiu de la categoria ‘Pràctiques d’Arqueologia’

Tània Escuer: Les anàlisis de restes vegetals: les grans desconegudes en l’estudi dels jaciments urbans dels períodes més recents

dilluns, 27/02/2017

Autora del post: Tània Escuer

Ja hem parlat anteriorment de la bioarqueologia (o arqueobiologia), de les diferents disciplines que la conformen i de la importància que té per l’arqueologia, per conèixer la relació entre l’ésser humà i el medi en el qual es movia. Important, no només pel fet que l’arqueologia es nodreix d’això, de l’estudi multidisciplinari de les restes arqueològiques, per tal d’extreure’n tot tipus d’informació, sinó perquè aquests estudis en concret, en contextos més recents, són molt escassos. I encara ho són més en contextos urbans. Afortunadament, com ja es va comentar, aquest any, al Born, es van agafar mostres de sediment per dur a terme anàlisis arqueobotàniques i aportar nova informació al jaciment i a la història recent de la ciutat de Barcelona.

Prof. Santiago Riera, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, fent-nos una conferència sobre l’arqueobotànica i les anàlisis que es realitzaran de les mostres de sediment que s’han recollit al jaciment del Born aquest any. Font: https://twitter.com/hashtag/arqueoborn.

 

Però, en què consisteix realment l’arqueobotànica? Les plantes estan presents en tots els àmbits de la vida de l’ésser humà, tan en el privat com en el públic. Les trobem en l’alimentació, en l’àmbit estètic (ungüents i maquillatge), en la construcció, en l’ornamentació i protecció del cos (vestimenta), en l’àmbit domèstic (com a decoració), en el medicinal, en el religiós, en la il·luminació i la creació d’energia calorífica, en la producció (confecció d’útils i objectes), etc. Els vegetals representen la major part de recursos naturals que aprofita l’ésser humà -sobretot en les comunitats no industrials, però fins i tot en aquestes darreres hi són molt presents- i per tant, tot i que no trobem aquesta proporció ben representada en el registre arqueològic (perquè el material orgànic, generalment, és de molt més difícil conservació que l’inorgànic), formen i van formar una part molt important de la vida humana. Precisament, l’arqueobotànica s’encarrega d’estudiar aquesta interacció humà-planta en el passat.

La informació, doncs, que es pot extreure de les restes vegetals dels jaciments arqueològics, és molt completa. No només permet fer una reconstrucció del paisatge, la vegetació i el clima d’un moment concret en el passat, sinó que també proporciona dades sobre l’alimentació; l’ús i l’explotació dels recursos vegetals per part dels grups humans, tant per realitzar activitats tecnològiques com econòmiques o socials; la capacitat i les tècniques d’adaptació a l’ambient; l’impacte antròpic sobre el seu entorn i els possibles moviments i interaccions –comercials o no- entre diferents grups de diferents àrees. Cal tenir present que, així com les societats humanes modifiquen i alteren el seu entorn, aquest també les influencia a elles.

Obtenir aquesta informació, però, és més complicat del que sembla. Hi ha molts tipus d’anàlisis arqueobotàniques en funció del tipus de resta vegetal estudiada i en la majoria de casos necessiten d’unes tècniques de mostreig diferents o, al menys, de l’obtenció de mostres diferenciades, ja que moltes d’elles funcionen per mitjà de tècniques analítiques destructives.

A grosso modo, hi ha dos tipus de restes arqueobotàniques identificables en un jaciment: les macrorestes, que són aquelles que es poden reconèixer a ull nu, i les microrestes, que són aquelles que no són reconegudes a ull nu i que requereixen d’eines especials per a la seva identificació, com ara microscopis o lupes binoculars i que solen formar part del sediment. Ambdues anàlisis necessiten d’una recollida sistemàtica de mostres de sediment, que és el que es va fer al Born, mostres que després seran tractades al laboratori pels especialistes.

El grup de les macrorestes està format normalment per carbons (fusta carbonitzada per mitjà d’alguna combustió), llavors, fruits (generalment parts d’aquests, com per exemple closques i pinyols), fustes, teixits i cistelleria. En general, solen ser restes individualitzades que només necessiten d’una consolidació del material i d’una extracció molt curosa del mateix, tret dels carbons i les llavors, que se solen extreure de les mostres de sediment per mitjà de la flotació de terres. El de les microrestes està format per grans de pol·len, fitòlits, espores de fongs i grans de midó que s’extreuen o del sediment (per mitjà de la recollida de mostres que ja hem explicat anteriorment) o dels propis objectes (com recipients o altres utensilis que puguin haver estat en contacte amb algun producte vegetal), per mitjà de tractaments físico-químics de laboratori que fan que cada tipus de resta tingui el seu propi protocol de tractament, a vegades incompatibles entre ells (per això no es pot utilitzar sempre la mateixa mostra per a fer diferents anàlisis).

Les restes que se solen conservar millor en un jaciment són les antracològiques (restes llenyoses carbonitzades), les carpològiques (restes de llavors i fruits, generalment també carbonitzades) i les microrestes. Les altres restes només es conserven si les condicions són d’extrema humitat o d’extrema sequedat; o bé si la carbonització no ha estat completa, fent que el material conservi la seva morfologia i característiques (en part) i al mateix temps quedi protegit de l’atac de bactèries i fongs; si hi ha hagut un procés de fossilització (que consisteix en una substitució dels compostos orgànics del vegetal per altres components mineralògics com el sílice o el carbonat de calci) o si s’ha produït un motlle natural de la planta, fent que, malgrat no es conservi per se, en quedi una petjada que es pot estudiar igualment.

Les restes de carbons permeten fer una identificació taxonòmica dels vegetals que han estat sotmesos a un procés de combustió i poden informar de com produïen calor i llum les societats estudiades, tant per sobreviure a baixes temperatures com per a la cuina d’aliments o l’ús de forns amb finalitat tecnològica, així com dels diversos usos domèstics de la fusta (per exemple, en el mobiliari). La carbonització pot ser voluntària (llars de foc, torxes) i involuntària (incendis), però la presència de fusta en un jaciment sol ser un acte voluntari.

Fotografia amb microscopi de llum transmesa d’un carbó de castanyer (Fotografia: Maria Martín Seijo). Font:  Martín-Seijo, M. (2012) A xestión do bosque e do monte dende a Idade do Ferro á época romana no noroeste da península Ibérica: consumo de combustibles e produción de manufacturas en madeira. Dept. de Historia I, Universitat de Santiago de Compostela, p. 204.

 

No és tan fàcil trobar llavors i fruits en una excavació. Només si es produeixen processos com els que ja hem comentat anteriorment, com la carbonització, la mineralització (substitució de les parts orgàniques de la planta per minerals), la dessecació o la congelació o es donen condicions anòxiques (amb manca d’oxigen), és possible trobar aquest tipus de restes. El més comú, però, és que les trobem en estat de carbonització –en condicions molt específiques de temperatures no extremes que no arribin a la calcinació i que permetin la seva conservació-. Per tant, les restes que ens trobem els arqueòlegs als jaciments solen ser una mica diferents al que tots tenim en ment quan pensem en llavors i fruits. Dels fruits principalment es troben només restes de closques i pinyons i les llavors solen presentar una morfologia una mica diversa: la carbonització n’altera la mida i en canvia el color. Per aquest motiu cal estar molt atent en la seva recuperació i tenir un especialista que conegui com identificar-les.

Fotografia de llavors de civada del jaciment d’època baixmedieval i moderna de Mourela (Fotografia: SRI de la Universitat de Lleida). Font: Antolín, F., Alonso, N., 2009. A Mourela (As Pontes, A Coruña): evidencias carpológicas de las prácticas de roza y del procesado y consumo de cereales en el monte gallego (siglos VII-XVII), in: Bonilla, A., Fábregas, R. (Eds.), Círculo de engaños: excavación del cromlech de A Mourela (As Pontes de García Rodríguez, A Coruña). Antavira, Santiago de Compostela, pp. 177-196.

 

Com ja hem dit, les restes de fustes, teixits i cistelleria només es podrien conservar en unes condicions molt especials. Existeixen casos en els quals es poden identificar de manera indirecta, per mitjà de l’aparició de taxons en el jaciment que estiguin únicament relacionats amb algun d’aquests usos en concret. La gran diversitat de plantes presents en un jaciment dificulta enormement aquesta tasca.

Pinta de fusta del segle XIV conservada al fons del Rec Comtal i recuperada en passades excavacions al jaciment del Born. Font: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

 

Pel que fa a les microrestes, trobem grups diferents de restes de plantes: els grans de pol·len i les espores de fongs, despresos de les plantes en el procés de propagació de les diferents espècies, els fitòlits, que formen part dels teixits vegetals, i els grans de midó. Els fitòlits són restes silícies que es formen en les plantes quan aquestes estan vives. Per explicar-ho d’una manera més entenedora, són restes amb una alta composició mineralògica (i que per tant es conserven millor que la resta de parts orgàniques) que adopten la forma de les cèl·lules de les plantes, i que els especialistes són capaços d’identificar per comparació amb mostres referenciades actuals. Els grans de midó són acumulacions de reserva energètica de les plantes que resisteixen atrapats en el sediment i que també per mitjà d’anàlisis comparatives, permeten identificar-les. Ambdues mostres poden ser identificades tant en el sediment com retingudes en alguns objectes, com ara les ceràmiques i, en aquests casos, permeten saber què s’ha guardat dins d’aquell recipient (o què s’hi ha cuinat o tractat, depenent del tipus d’objecte).

Fotografia d’un exemple de fitòlit de morfología de tipus “polyhedral”, que és propia de les fulles de les plantes. En aquest cas pertany a un tipus de plantes anomenade dicotiledonia, que són un tipus d’arbustos. Provinent del jaciment del Abrigo de la Quebrada, del Paleolític Mitjà. Esteban, I., Albert, R.M., Eixea, A., Zilhao, J., Villaverde, V. 2015 Neanderthal use of plants and past vegetation reconstruction at the Middle Paleolithic site of Abrigo de la Quebrada (Chelva, Valencia, Spain). Font: Base de dades de fitòlits online PhytCore, http://www.phytcore.org/phytolith/index.php?rdm=AlWfif3VlM&action=phytprofile&ID=5905

 

Tota aquesta informació és la que es pretén extreure de les mostres de sediment recollides durant l’excavació del Born. Algunes mostres seran flotades, per tal d’extreure’n llavors, carbons i altres elements que permetin identificar taxons (tipus de plantes). Altres seran processades al laboratori amb l’ús de reactors químics que permetran la seva anàlisi. En el nostre cas -i en la majoria de contextos urbans-, la vegetació de l’entorn no és fàcil de copsar a partir del mostreig de sediments en contextos domèstics. En canvi, es poden tractar altres qüestions de gran transcendència social, com l’ús d’espècies importades per cuinar, un aspecte molt important a l’Edat Moderna després del descobriment d’Amèrica.

L’arqueobotànica és encara avui dia una disciplina que s’està introduint en l’estudi arqueològic, així com l’arqueozoologia i d’altres especialitats igualment importants. Són anàlisis que requereixen d’inversions específiques al marge de les excavacions i que, per tant, no sempre es fan ni es poden fer (malgrat la recollida de mostres per a un futur estudi és igualment viable sense cost afegit), però que, com heu anat veient, poden arribar a donar informació molt rellevant, tant en els estudis de les societats més pretèrites com de les més recents. En aquest camp, Barcelona està sent una ciutat pionera.

 

Sergi Sánchez Crespo: Excavar al Mercat del Born: una experiència única

divendres, 24/02/2017

Autor del post: Sergi Sánchez Crespo

Entre el 27 de juny i el 8 de juliol dotze estudiants del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han estat aprenent a excavar en el Mercat del Born. Aquest és un indret únic, tant pel que fa a la magnitud de les restes preservades, com per la popularitat del propi jaciment, així com per la repercussió periodística que va suposar la primera excavació del jaciment des de la inauguració del Born Centre Cultural, el 2013 (cosa que, malauradament, no sol passar amb d’altres jaciments). El jaciment del Born és irrepetible també per la gran quantitat de materials que es troben, ja siguin ceràmiques, teules, restes òssies de fauna, fragments de bronze, claus de ferro, fragments de vidre, elements de joc com daus, etc. cosa que no passa a tot arreu.

Excavar en un jaciment d’unes cronologies “tant” recents, com són els segles XVII-XVIII, és força espectacular, perquè els materials que trobes (i la seva mida) són molt més sorprenents que no pas en un jaciment de cronologies molt més antigues, com podria ser un poblat ibèric o un campament romà (cosa que, sigui dit de passada, també és molt interessant per a molts de nosaltres).

Quant als àmbits en què es va excavar durant aquelles dues setmanes, potser dos dels tres van ser molt interessants: la claveguera de la Casa Corrales i l’habitació 19 d’aquest mateix habitatge. La claveguera era un àmbit d’excavació molt complex, en què la estratigrafia (els diversos nivells de terra, que s’excaven individualment, un per un) era molt difícil d’entendre i delimitar. No obstant, l’àmbit va ser molt agraït pel que fa als materials, especialment restes ceràmiques de tot tipus i fragments de vidre, els quals a vegades confoníem per la petjada que deixa el vidre en la terra.

Pel que fa a l’àmbit 19 de la Casa Corrales, era fascinant veure l’evolució de l’habitació (es podria dir així ja que els arqueòlegs estaven rodejats de murs) i veure quin tipus de materials sortien. A mesura que s’anava baixant els diversos estrats, la complexitat de l’habitació augmentava. De sobte, van aparèixer forats de pal, estrats amb formes estranyes i coloracions diverses.

Com potser s’ha pogut copsar, moltes vegades la feina dels arqueòlegs, a més d’identificar, classificar i estudiar els materials, molts cops també consisteix en identificar el color d’un estrat, així com veure la seva extensió, tant superficial com la seva profunditat. A més, s’ha de documentar quins estrats estan connectats entre sí, ja que d’una altra forma l’evolució de l’excavació es perdria, perdent d’aquesta manera la informació sobre els materials recuperats, ja que no es podria saber d’on han sorgit.

Per a un arqueòleg interessat en ceràmiques, era molt divertit veure les diferents produccions: les ceràmiques d’importació italianes, les ceràmiques de taula, les de cuina, així com fragments de peces ceràmiques que s’utilitzaven per a recollir aigua al pou (gibrells) o bé per a ús culinari (com podrien ser les greixeres). Va ser molt útil la classificació dels materials ceràmics que es van anar trobant durant la intervenció, perquè d’aquesta forma s’aprenien les diverses formes ceràmiques, el seu ús i el seu origen. Pel que fa a les ceràmiques importades, es van classificar segons l’estrat en què s’havien trobat i es van dipositar en una capsa a part de la resta de ceràmiques, perquè aquestes són les que ens permetrien en el posterior estudi datar els estrats i, finalment, veure fins a quina cronologia s’ha arribat durant la excavació.

Un dels objectius de la excavació, a part de la òbvia formació dels estudiants de pràctiques, era la recollida de mostres de terra de pràcticament tots els nivells per al seu posterior estudi bioarqueològic. Això vol dir que, a partir de la recollida de mostres de terra, aquestes es passarien per una màquina de flotació de restes vegetals. La màquina, que funciona amb aigua, permet que la terra sigui rebutjada i les restes macrobotàniques (com podrien ser carbons, llavors, fruits, etc) emergeixin cap a la superfície i siguin recollides per al seu estudi en el laboratori. Aquesta interessant iniciativa, dirigida pel doctor Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, permetrà l’estudi de la relació entre les plantes i les comunitats humanes que van viure en aquesta zona del barri del Born entre els segles XV-XVIII. Potser, aquest tipus de restes són més desconegudes per al públic general, que, en alguns casos, encara concep l’Arqueologia com la ciència que només pot desenterrar els materials “clàssics”: ceràmiques, monedes, armes i escultures. És per això que és molt necessari aquest tipus d’estudis, ja que ens aporten dades sobre quines espècies botàniques eren les més emprades.

Tornant als materials “clàssics”, el tipus més recurrent de ceràmiques en aquesta campanya d’excavació ha sigut la ceràmica comuna, és a dir, la que s’utilitzava en el dia a dia, ja fos per a menjar o bé per a buscar aigua al pou. Dintre d’aquesta denominació (“comuna”) hi ha diverses tipologies de peces (càntirs, gibrells, greixeres, etc), així com diversos acabats. Moltes tenen acabats vidrats, és a dir, superfícies externes lluents, que, generalment, presenten tres tonalitats: verd, marró i melat (que s’assembla al color de la mel). La raó d’aquestes tonalitats és deguda, probablement, a qüestions de moda, ja que la ceràmica de taula de mitjans del segle XVII sol combinar els colors blau i blanc perquè en un principi aquestes produccions pretenien imitar les importacions italianes, que eren de tonalitats blaves. Les argiles amb què es feien aquestes ceràmiques comunes solen ser més ataronjades que les argiles dels plats, bols, etc, perquè com que els vidrats no tindran coloració blanca, no cal que l’argila sigui gaire clara, com és el cas de la ceràmica de taula.

Un altre material destacat, tant per la seva fragilitat com per ser poc comú, és el vidre. A causa de la seva capacitat de trencar-se, el vidre és un material que no es renta al laboratori, a diferència de les ceràmiques i les restes òssies. També es deixa sense rentar perquè en alguns casos el vidre està decorat amb pigmentació negra o blanca, la qual es podria borrar.

En conclusió, l’excavació realitzada al Mercat del Born ha estat molt útil de cara a l’aprenentatge de la dinàmica d’una excavació: com s’identifiquen els estrats, com es realitza la seva planta i secció, la recollida dels materials, la recollida de mostres de terra per al seu estudi bioarqueològic, la classificació de les restes ceràmiques al laboratori, etc.

L’Arqueologia és una tasca científica que requereix d’un equip multidisciplinar, és a dir, en què hi participin professionals de diversos orígens, com per exemple biòlegs o bioarqueòlegs, antropòlegs físics, geòlegs, etc. És un treball que exigeix paciència, perquè tots els materials ceràmics i ossis que es trobin s’hauran de classificar; també exigeix rigor, perquè els resultats, tot i no ser els que un s’espera, són els que són, no es pot falsejar allò que és un fet, allò que la terra ens ha mostrat. I, per últim, és una tasca que t’ensenya valors, com són la disciplina, la constància, la companyonia, així com la comprensió i el respecte a les comunitats humanes del passat, que ens han deixat el seu món quotidià per tal que nosaltres puguem saber més dels nostres avantpassats més recents.

Cintia Alonso Gago: Una excavació arqueobiològica

dilluns, 20/02/2017

Autora del post: Cintia Alonso Gago

És possible que en alguns dels articles que van dedicar els mitjans de comunicació a l’excavació de la Casa Corrales al Born CCM trobéssiu el concepte «excavació arqueobiològica». A més, si vau tenir l’oportunitat d’apropar-vos durant les dues setmanes en les quals vam participar en la intervenció, potser vau veure que en alguns moments puntuals de l’excavació recollíem la terra en grans bosses de plàstic, mentre que en altres ocasions no ho fèiem. I potser us vau preguntar (o us esteu preguntant ara mateix), per què recollíem terra en bosses de plàstic, com si estiguéssim traient les escombraries? Doncs bé, la Bioarqueologia és la resposta. Però, què és exactament la Bioarqueologia?

L’àmbit 19 de la casa Corrales durant el procés d’excavació. Font de la imatge: https://twitter.com/BeaBCN1/status/747731178736721920

La Bioarqueologia (o Arqueobiologia) és la disciplina que es basa en l’estudi de les restes orgàniques que poden aparèixer en una excavació arqueològica. Per «restes orgàniques» s’entenen les restes de fauna (principalment ossos d’animals) i de vegetals (com restes de carbó, llavors o pol·len); però també es poden identificar restes humanes (de les quals s’encarrega l’Antropologia Forense).

L’estudi d’aquestes restes no només es basa en la identificació de les espècies a partir de l’aplicació de tècniques de la zoologia i la botànica, sinó també en comprendre perquè aquestes restes es trobaven en una zona i fase històrica concreta del jaciment, i quina importància tenien per a la comunitat que està sent estudiada. A més, també ens expliquen quin tipus d’ambient o ecosistema hi havia en un moment puntual del passat. Per tant, el seu estudi ens pot donar més informació sobre l’espai que s’està excavant, concretament sobre el consum i la dieta. En definitiva, ens porta a conèixer quina era la relació entre els éssers humans i el seu medi.

Detall d’un dels plats recuperat en les passades intervencions en el Born. Les formes dels recipients ceràmics, juntament amb els estudis de fauna i vegetals, poden aportar informació sobre el tipus de cuina i la dieta dels nostres avantpassats. Font de la imatge: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-jaciment/

Però, cal tenir en compte que la troballa de fauna i vegetals depèn molt de les condicions en què s’han conservat. Els arqueòlegs som conscients que només ens arriba una petita part d’allò que van deixar les societats del passat. Segons les condicions ambientals en el moment de la deposició de les restes i fins al moment en què són recuperades en el present, els materials orgànics es poden desintegrar i arribar a desaparèixer. És per això que resulta molt complicat trobar objectes de fusta en ambients que no siguin molt humits o molt secs.

Pinta de fusta del segle XIV recuperada durant l’excavació del rec Comtal en les passades intervencions al Born. Font de la imatge: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

A més, algunes d’aquestes restes, com poden ser les llavors de plantes o les espines de peix, són difícils de distingir en el moment de l’excavació. Per això és important planificar bé la seva recollida, i que aquesta sigui sistemàtica i acurada. Abans de començar l’excavació s’ha de tenir ben clar què es vol recollir, perquè i com.

En aquest sentit, la passada intervenció als àmbits 16 i 19 de la Casa Corrales es va plantejar recuperar totes les restes de fauna que es podien distingir a ull nu durant el moment de l’excavació per Unitats Estratigràfiques (UE). Un cop recollides, van ser netejades amb aigua, es van deixar assecar i es van siglar (és a dir, van ser marcades amb el codi de la intervenció i amb el nom de la UE on van ser recuperades). Després, en el moment de fer l’inventari de material de cada UE, vam fer una primera divisió entre el que semblen restes de macrofauna (animals de grans dimensions, com cavalls o vaques), microfauna (animals de dimensions reduïdes, com per exemple els conills) i malacofauna (els mol·luscs). Més endavant es farà un estudi més profund, per identificar les espècies i fer estudis estadístics que ajudaran a la seva interpretació.

Part del material assecant-se després d’haver estat netejat. Font de la imatge: https://twitter.com/passatmesrecent/status/750673940163489792

D’altra banda, es van recollir mostres de sediment en cada Unitat Estratigràfica (concretament, 10 bosses de plàstic per UE), amb l’objectiu de què posteriorment, amb la flotació de la terra, es recuperin restes vegetals, com per exemple llavors (ja que aquestes pesen menys que el sediment i suren, podent-se diferenciar). Després de la flotació, s’identificaran les espècies i s’estudiarà la seva concentració per UE.

Esquema d’una màquina de flotació de sediments. Font de la imatge: ZAPATA PEÑA, L., PEÑA CACHORRO, L. (2013), Macrorrestos vegetales arqueológicos a García Díez, M. y Zapata, L. (eds.) Métodos y Técnicas de análisis y estudio en arqueología prehistórica. De lo técnico a la reconstrucción de los grupos humanos, Bilbao, UPV/EHU, págs.: 303-314.

Així doncs,  la Bioarqueologia permet anar més enllà en els coneixements que es poden obtenir sobre el nostre passat més recent a partir d’una excavació arqueològica. El simple fet de recollir adequadament les restes de fauna o la presa de mostres de sediment pot ajudar a conèixer, per exemple, quina era la dieta dels habitants de la casa Corrales durant les seves diferents fases històriques. I, fins i tot, en el cas de la identificació d’espècies que no siguin pròpies de la zona, els possibles intercanvis comercials.


Link 1: http://www.larazon.es/local/cataluna/el-born-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-un-casco-urbano-JG13041594
Link 2:  http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160628/402822241754/barcelona-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-casco-urbano.html
Link 3: http://www.ub.edu/contrataedium/ordit/cultura_material/guia_paleografia/iframes_recerca/i_aplicacio.htm

Marta León: El dibuix arqueològic: la figura del dibuixant en Arqueologia

dijous, 16/02/2017

Autora del post: Marta León

En el treball de camp, és a dir, les tasques d’excavació és molt important registrar i documentar, mitjançant el dibuix i la fotografia les restes materials (ossos, ceràmiques, metalls, joies, etc.) o estructures (murs, paviments, forns, etc.) que es trobin dins l’àmbit que s’estigui tractant per tal de poder ésser estudiats paral·lelament o en posterioritat un cop l’excavació hagi finalitzat i poder elaborar una interpretació de l’àrea.

Pel que fa a la historiografia, el dibuix arqueològic, tot i que hi ha precedents, sorgeix a partir del segle XX quan l’arqueologia ja estava consolidada com a disciplina científica. El dibuix de camp ha anat evolucionant, al mateix temps que les millores en les tècniques de registre. Actualment disposem d’eines via ordinador com programes de tractament de la imatge digital, els quals permeten elaborar dibuixos, croquis i planimetries digitalment. També disposen d’altres programes que permeten fer reconstruccions virtuals a partir dels dibuixos elaborats durant el treball de camp.

El dibuix arqueològic, des de fa uns anys, i sobretot des de les empreses d’arqueologia, s’ha anat gestant la figura del “dibuixant” en aquest àmbit com a via de salvació, ja que aquesta professió, malauradament, està trontollant en els darrers anys. En aquest sentit, aquesta feina sembla ser que estigui en mans d’un únic individu, quan caldria tenir en compte que el dibuix arqueològic és una tasca que tot arqueòleg en la seva formació ha de conèixer i dominar. No obstant, com ja s’ha fet esment, hi ha qui s’especialitza en elaborar aquesta tasca per tal de sobreviure dins d’aquesta disciplina. Actualment, la figura del dibuixant està eclipsada i sembla no tenir el valor que hauria de tenir. Això, desgraciadament, no hauria de ser així, ja que el dibuix arqueològic és una de les activitats essencials que es desenvolupa en el transcurs de l’excavació.

En el marc de les pràctiques realitzades en el mes de juliol d’enguany en el jaciment del Born, estudiants d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona durant deu dies van treballar en un seguit d’àmbits, un d’ells el 19 de la Casa Corrales, on van anar excavant l’habitació i alhora van anar plasmant en dibuixos les seccions i la profunditat de l’àrea per tal d’observar l’evolució que es va dur a terme en aquesta estança, tal i com es pot veure en la fotografia posterior.

Fig. 1. Estudiant d’Arqueologia de la UB, dibuixant una secció d’una estança de la Casa Corrales en plena excavació (elbornculturaimemoria.barcelona.cat)

També es van centrar en excavar i dibuixar el paviment que confluïa entre els carrers Bornet i Gensana. Els estudiants van representar en paper més de 180 pedres com es veu en la imatge següent.

Fig. 2. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant el paviment del carrer Bornet/Gensana

Finalment es van aprofundir en un altre àmbit de la Casa Corrales, el número 16 que es tractava d’una claveguera superposada que va ser construïda posteriorment a l’habitació. Els estudiants en els deu dies de pràctiques van excavar i dibuixar en paper mil·limetrat cadascun dels passos realitzats durant el transcurs de les tasques d’excavació.

Fig. 3. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant les restes de clavegueram de l’àmbit 16 de la Casa Corrales

Ressaltar la importància del dibuix arqueològic, ja que sembla una tasca oblidada, i per contra és un dels passos obligats a seguir dins de la metodologia arqueològica. És per tot això que s’hauria de donar més rellevància dins d’aquesta disciplina.

Júlia Coso Àlvarez: Història d’una aixeta

dimecres, 8/02/2017

Autora del post: Júlia Coso Àlvarez

Quan pensem en objectes arqueològics, és a dir materials que es recuperen en excavacions, podem creure que només tenen importància aquells que, des del punt de vista actual, tenen cert valor econòmic: ceràmiques
de luxe, joies, monedes, etc.

Una aixeta és un objecte quotidià, un objecte al qual no li dedicaríem gaire atenció en el nostre dia a dia, però, des del punt de vista arqueològic un objecte d’aquesta naturalesa pot ser una gran font d’informació. Els objectes d’ús diari ens parlen de la gent que els va utilitzar, de les seves costums i, per tant, ens acosten a la realitat de l’època.

Al llarg de les intervencions arqueològiques que els alumnes de la Universitat de Barcelona vam realitzar al jaciment del Born, entre altres objectes, vam recuperar un fragment d’aixeta de coure procedent d’una claveguera situada al sector 16 de la Casa Corrales. Es tracta d’un fragment de forma tubular, buit per dins, amb un dels extrems decorat amb uns motius vegetals, fet de coure.

Aixeta del Born

Fotografia de l’objecte de coure. Font: fotografia cedida per el Born CCM

Aquest objecte, gràcies a la bibliografia consultada,  es va poder relacionar amb una tipologia de ceràmica concreta datada al segle XVI: una gerra de ceràmica per a aigua que inclouria una aixeta de coure. El fragment recuperat seria la part superior de l’aixeta, és a dir la clau que permetria obrir o tancar el pas de l’aigua.Aquesta aixeta aniria encastada a la part inferior del recipient ceràmic.

Model ceràmic

Imatge de gerra cerámica amb aixeta de coure. Font: extreta de Beltrán de Heredia, 2012: “Les llars barcelonines a través de l’arqueologia”. Interiors domèstics. Barcelona 1700.

Un material com aquest que, a primer cop d’ull, podria semblar poc interessant, ens proporcionaria informació sobre la higiene personal de les llars de l’època i, per tant, de les persones que van habitar a la casa Corrales. S’ha de tenir en compte que al segle XVI no existien sales de bany especifiques i, en conseqüència, la higiene personal es realitzava a la cuina o a les cambres personals. És per això que era necessari disposar de certs objectes que permetessin acomplir aquesta funció. Les gerres amb aixeta de coure, que acostumaven a incloure també una palangana, van estar en ús fins a la introducció de l’aigua corrent, era doncs molt típic trobar aquests objectes a qualsevol casa. Aquestes gerres substituirien les actuals aixetes del bany o de la cuina i servirien per a disposar d’aigua de forma ràpida  i còmode, ja fos per consum o per altres usos. Aquests objectes serien tan necessaris per al dia a dia de les persones que també es podrien localitzar en molts altres espais de la casa, com ara a les entrades, els patis o els safarejos.

D’altra banda, no eren els únics objectes que permetien acomplir aquesta missió; en els menjadors de l’època era molt normal trobar també un càntir i una palangana per a poder netejar les mans abans de menjar, una costum que vindria d’època medieval anomenat “donar aiguamans”.

A més dels objectes arqueològics recuperats en diverses excavacions de Barcelona, la documentació escrita de l’època, com ara els inventaris postmortem, també registrarien aquests tipus de materials i, per tant, ens permeten reconstruir els sistemes d’aprovisionament d’aigua dels barcelonins del segle XVI.

És important comentar que aquestes ceràmiques podien ser més o menys luxoses en funció de l’estatus social de la casa: normalment eren gerres de ceràmica comuna o metall, però també podien ser de pisa o majòlica italiana, és a dir importades, o fins i tot de plata a les cases més nobles.

Veiem doncs com un objecte que podria semblar corrent  i simple ens parla de molts aspectes de la vida quotidiana dels barcelonins de l’època. D’una banda, l’aparent cura que tenien en la higiene personal, ja que disposaven d’uns objectes específics per tal de cobrir aquestes necessitats. A més a més, gràcies a la documentació i als materials de les excavacions, s’ha pogut saber que eren uns materials que es trobaven en totes les llars i en moltes estances, convertint-se així en un objecte primordial en el dia a dia de les persones.

D’altra banda, ens proporciona informació de caràcter econòmic, ja que l’existència de gerres importades ens indica que Barcelona estaria en contacte amb diversos centres productors. De forma resumida, es podria parlar de tallers de ceramistes locals, els quals fabricarien les gerres de ceràmica comuna, les majòliques, que podrien provenir de tallers de València, i finalment les pises itàliques, que tal com indica el seu nom provindrien de centres productors italians.

També podem parlar de la informació que ens proporcionaria des d’un punt de vista social. L’existència d’unes  gerres més luxoses, com les de plata o les importades, que es contraposarien amb les ceràmiques comunes, ens parla d’unes evidents diferències econòmiques.

Excavació BornVeiem com un objecte que, a priori, ens pot semblar insignificant i quotidià, ens proporciona un seguit de dades sobre els costums, la societat, la econòmica etc., és a dir sobre la realitat de l’època. L’arqueologia no es cercar objectes valuosos amb l’objectiu de col·leccionar-los, l’arqueologia és la ciència que reconstrueix el passat mitjançant qualsevol resta material o font històrica.

En resum, un objecte tan senzill com una aixeta ens permet acostar-nos una mica més al dia a dia dels nostres avantpassats i al nostre passat més recent.

Adrián González Gómez de Agüero: Pintadas y Grabados: Sindicalismo en Corbera de Ebro

dijous, 2/02/2017

Autor del post: Adrián González Gómez de Agüero

Durante la década de los 30, se generó en España un espacio político rico en el que diversas izquierdas se empoderaron de medios de producción y donde la demanda de derechos laborales fue uno de los motores históricos. El papel de los sindicatos fue muy importante en toda la época previa a la guerra civil y durante la misma. Se puede apreciar un amplísimo nivel de afiliación de todo tipo de trabajadores. Los sindicatos eran una forma de organización no solo laboral, sino también política y es que la carga ideológica de cada uno de estos, marcó el devenir de sus actuaciones.

En este sentido, cabe destacar la fuerza con la que los sindicatos como CNT o FAI realizaban sus acciones y cómo la presencia de estas ha perdurado en algunos marcos. Corbera de Ebro conserva aún fosilizados aunque en un grave proceso de degradación distintos vestigios que corroboran no solo la presencia de estos sindicatos en el pueblo, sino su participación activa y directa en la transformación política de la época. Estos restos perduran aun en la arquitectura  formando parte del pueblo actual. A veces, la línea para discernir su valor patrimonial frente a los intereses de los actuales propietarios a veces puede ser fina. Es por ello que es importante recordar cuál fue el papel de estos agentes sindicales y cuáles fueron sus acciones, para poder entender cuál es el valor que le otorgan actualmente los habitantes de Corbera de Ebro a los remanentes que aún hoy, corroboran la presencia de una política de incautaciones en el pueblo.

Incautación CNT
 Figura 1: Pintada de incautación de la CNT en la casa nº 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Porta carrer Major

Figura 2: Puerta de la casa número 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Corbera de Ebro, fue uno de los pueblos de la zona donde menor intervención hubo por parte de los sindicatos y a pesar de que se recuerdan sucesos como la quema y destrucción de símbolos religiosos frente a la iglesia, no se produjeron delitos de sangre ni fratricidas. Es cierto que se produjeron asesinatos de gente de Corbera de Ebro, sobre todo de cargos religiosos, pero también lo es que esta violencia fue causada por agentes foráneos, es decir, que la izquierda de Corbera de Ebro, no asesinó a nadie durante este periodo. En definitiva la actuación directa de los sindicatos en este lugar fue breve y efímera, aunque aún se conservan huellas de su presencia. En este sentido, cabe destacar un conjunto de sucesos que marcarán el devenir de los nueve meses que dura aproximadamente el empoderamiento de los sindicatos.

En primer lugar, el 20 de Julio de 1936, se reunieron en el consistorio representantes de las organizaciones que apoyaban al Frente de Izquierdas: CNT, FAI, ERC Y UR, que constituyeron el Comité local ubicado en Ca l’Abadia. Cuatro días después, se produjo la destrucción de elementos religiosos y la incautación de la Iglesia, que posteriormente pasará a convertirse en un mercado, derribando uno de los muros, pudiendo así habilitar otra entrada y dejando la principal para la entrada de carros y mercaderías.

3-4

Figuras 3 y 4: Pintada de incautación de la CNT en la casa número 22 del Carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia


5

Figura 5: Casas incautadas por la CNT en el carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

A mediados de Agosto de 1936, comenzaron las incautaciones en las casas de aquellos que eran más ricos o estaban vinculados a la derecha, requisando desde materiales de trabajo hasta tierras y almacenes, en definitiva todo aquello que supusiese un medio o forma de producción. En este sentido, tanto la CNT como la FAI crean una colectividad anarquista, que en otoño de 1936, se constituirá como la Colectividad Agraria, aglutinando propiedades y parcelas incautadas y estableciéndose en Ca Piñol, que fue una de las casas más grandes del pueblo. Dependiente de la Colectividad se crea una Cooperativa de Consumo, en la cual se redistribuían los productos a precio de coste. Las incautaciones fueron realizadas por la CNT y se han contabilizado más de una veintena de propietarios afectados, que se vieron forzados a ceder espacios tanto urbanos como rurales. [1]

Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí

Figuras 6 y 7: Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí. Fuente: Imagen propia

En Octubre de 1936, comienza desde la Generalitat una política de normalización de la vida municipal, cuyo objetivo es reducir el papel de la CNT-FAI en la vida política. Y no será hasta el 29 de Enero de 1937, que se reestructure el Consejo Municipal de manera paritaria, aunque hasta el 24 de Febrero no actuará de acuerdo a los dictámenes del Gobierno Catalán.
Grabado de la FAI

Figura 8: Grabado de la FAI en el dintel de una puerta del Carrer Pinyeres del Poble Vell de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

En ese momento y tras la reestructuración política, surgió entre los sindicatos y entes políticos una dicotomía en torno al problema de la propiedad y la colectivización de esta misma. Este clima tenso, supuso la estructuración de los criterios y puntos que determinasen como se había de organizar el trabajo y la redistribución, en caso de existir, desde los gobiernos, sindicatos y colectividades. A través de estos puntos, se pretendía reducir la capacidad impositiva de sindicatos y colectividades sobre los propietarios, pero también regular las incautaciones ya realizadas y promover la de aquellos terrenos que estuviesen sin explotar.

El problema que genera este suceso histórico de incautaciones está latente aún en Cobera de Ebro. La memoria colectiva de estos sucesos puede suponer una lucha de pasiones y es por ello que se ha de tender a realizar una lectura histórica y objetiva a la hora de valorar la conservación de elementos como estas pintadas o grabados, que son el testimonio de un suceso histórico del que apenas queda registro y cuya documentación es muy limitada o inexistente. En este sentido, se ha de reflexionar sobre el papel de estos restos en la creación de un discurso histórico del pueblo de Corbera de Ebro, ya que son una muestra única de la fuerza de los sindicatos a principios de la década de los años 30. Uno de los problemas que puede surgir de la conservación de este tipo de pinturas en las que aún hoy puedan ser propiedades privadas, es la estigmatización social que genera el hecho de vivir en la que un día fue una casa incautada, probablemente a sus antepasados. Este podría ser uno de los motivos por el cual apenas se conservan pintadas en las puertas y las que se conservan, lo hacen de manera precaria, con evidencias de haber querido ser borradas. Algunas de las puertas adyacentes a las que un conservan las pintadas, presentan zonas que podrían evidenciar una intencionalidad a la hora de tapar ciertas pintadas.
Pintada de la CNT en la puerta principal de la casa número 24 del carrer Major en 2010

 Figura 9: Pintada de la CNT en la puerta de la casa número 24 del carrer Major en 2010. Fuente: Jordi Ramos

Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016

Figura 10: Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016. Fuente: Imagen propia

A través de este acercamiento, surge la duda de si se ha de imponer el bien común y patrimonial a la hora de conservar estos vestigios o se ha de priorizar el interés individual, y en todo caso, si la descontextualización de estos restos, es decir el traslado de estas pinturas y grabados a un museo, puede beneficiar su conservación o empeorar su vinculación histórica. Sería interesante plantear también la importancia de la fuerza de la propaganda política y en este sentido, los conflictos sociales que pueda conllevar su conservación in situ. Este es un problema no solo patrimonial, sino de pasiones e ideologías y es por ello que se ha de hacer pedagogía para mostrar la historia de nuestro pasado más reciente desde una perspectiva objetiva, que trate de hacer futuro haciendo historia.

 

[1]  En el libro Corbera d’Ebre. 200 Anys d’Historia 1800-2007 de P. Clua, J. Sánchez & C. Margalef se recoge la relación de propietarios afectados e incautaciones realizadas, a partir del estudio de la Sección Guerra Civil, del ANH-Salamanca, elaborada por los propios autores.

Clàudia Ortega: Els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre)

dissabte, 28/01/2017

Autora del post: Clàudia Ortega

Si hom observa els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre, Terra Alta) pot visualitzar com devia ser la vida quotidiana en aquest poble de pagès fins a l’arribada de la guerra civil. La majoria de carrers s’han mantingut intactes des de llavors, fossilitzats entre les restes d’un poble fantasma que és testimoni directe de la vida i costums dels nostres avantpassats més recents. En els últims anys, a més, diversos grups de treball han realitzat tasques de manteniment d’estructures i empedrat d’alguns carrers basant-se en l’evidència arqueològica i amb l’ajuda de fotografies anteriors al 1938.

esglesia-abans-de-la-guerra

Fotografia de l’església de Sant Pere en que es pot veure com era la cantonada del carrer Pinyeres abans de la guerra civil. Font: Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre (http://www.poblevell.cat)

La topografia local ha propiciat que la xarxa viària del Poble Vell s’hagués d’adaptar al pendent natural, configurant tres terrasses sobre el turó de La Montera (247.9 m s.n.m.) a través de les quals s’organitzen els diferents carrers. L’adaptació al terreny natural es pot visualitzar clarament en el carrer Pinyeres, una de les vies principals, que enllaça l’accés nord amb la plaça de la República: es tracta d’un llarg carrer que aprofita la roca natural i que es troba empedrat en alguns trams, pel que acaba assolint un pendent suau. Aquest és un clar exemple de com devien ser la majoria dels carrers del Poble Vell: de terra i aprofitant la roca mare, la tècnica més emblemàtica és, però, la de l’empedrat.

tram-carrer-pinyeres

Tram del carrer de Pinyeres aprofitant el pendent i la roca natural.

Hi ha un gran nombre de carrers al Poble Vell que mostren evidències d’haver estat empedrats mitjançant còdols provinents del riu Sec. Aquests còdols, que sovint no superen els 15 cm de longitud, presenten formes arrodonides i allargassades i es troben disposats en el sentit del pendent, fet que ens porta a pensar que facilitarien el pas de l’aigua cap a la vall. Aquest, però, no és l’únic sistema de desguàs, al carrer del Forn, situat al punt més elevat del turó, encara es conserva un tram del que hauria estat un clavegueram subterrani cobert mitjançant blocs més o menys regulars. A més a més, en alguns carrers es pot observar un sistema de canalització d’aigües superficials, com és el cas del carrer de la Presó, una part del qual encara conserva l’empedrat original.

portalnou                                                                Empedrat del carrer del Portal Nou.

canmetget

Carrer proper a Can Metget en que s’ha detectat una ocupació de l’espai públic.

D’altra banda, la disposició dels còdols també marcaria els límits dels carrers i les voreres. Cal assenyalar, com a curiositat, l’enregistrament d’una ocupació de l’espai públic en un dels carrers propers a Cal Metget, la cronologia de la qual ens és desconeguda.

L’empedrat dels carrers del Poble Vell hauria afavorit el pas de carros i animals de càrrega, tenint en compte les dificultats que suposa la topografia, amunt i avall de La Montera. Aquest fet ens porta a intuir que l’empedrat original hauria estat recobert per una capa d’argiles per tal d’evitar el lliscament de vianants i bèsties, sobretot en dies de pluja i fang. L’ús de bèsties de càrrega se’ns fa evident en la presència de cavallerisses a les plantes baixes dels habitatges del Poble Vell, tal com evidencien les marques de roderes als llindars de les portes. Aquestes marques encara poden observar-se avui dia i es correspondrien amb un ús continuat de carros de no més de metre i mig d’amplada que estarien condicionats a la xarxa viària i al pendent de la zona.

llindar2

Exemple de desgast per les roderes en el llindar dels habitatges del Poble Vell.

D’aquesta manera, els carrers del Poble Vell no només respondrien a una adaptació a una topografia particular, sinó també a les necessitats d’un estil de vida que durant molts anys ha estat la base econòmica dels nostres avantpassats. L’estudi acurat de les diferents estructures del Poble Vell, inclosos els seus carrers, així com l’aplicació de l’arqueologia i de tècniques de restauració, poden ajudar a la conservació d’un món rural que encara és present en la memòria dels nostres avis i que malauradament estem perdent. No hem d’oblidar que tot allò referent a la vida i costums dels nostres avantpassats més recents forma part del nostre propi passat i, com a tal, ha de tenir un lloc privilegiat dins la nostra memòria històrica.

Helena Calvo: Proposta de zonificació del Poble Vell de Corbera d’Ebre per a la realització d’una prospecció arqueològica

divendres, 20/01/2017

Autora del post: Helena Calvo

Amb el pas del temps, el Poble Vell de Corbera d’Ebre ha anat experimentant canvis i transformacions, testimoni dels pobladors que l’habitaren al llarg de la seva història, des del segle XIII fins avui dia, i també dels esdeveniments que ha protagonitzat. Un dels més rellevants i que ha fet que el Poble Vell hagi esdevingut el que avui dia és, és sens dubte la Batalla de l’Ebre i el seu posterior i progressiu abandó fins la darreria dels anys 60. Aquestes transformacions han deixat uns vestigis que l’arqueologia pot estudiar, uns vestigis que es poden agrupar per zones o àrees de prospecció arqueològica, en funció de les característiques que presenta cadascuna.

zonificacio

Ortofotomapa del Poble Vell de Corbera d’Ebre on s’identifiquen les quatre àrees de prospecció arqueològica. Extret de l’ICGC 2016 i modificat.

 

Zona 1: Es caracteritza per conservar bona part dels vestigis de les cases del Poble Vell. Les edificacions estan molt afectades, derruïdes, conservant-se només les façanes dels edificis, que es mantenen en peu gràcies a la runa de l’interior. Són poques aquelles que han estat reconstruïdes. S’identifiquen dos tipus de construcció diferents en funció del terreny. La major part d’aquestes cases estan construïdes en terreny pla i presenten estructures subterrànies, com trulls, excavades en la roca mare. Al nord-oest en canvi, les cases aprofiten la vessant del terreny, de manera que encara es conserven les estructures subterrànies en les terrasses inferiors. Bona part de la trama urbana es conserva, per la qual cosa seria molt interessant reconstruir-la.

Zona 2: Aquesta zona és coneguda com el turó de la Muntera, per la seva ubicació, en la cota més elevada. L’any 1969 l’Ajuntament va enderrocar les cases ubicades en aquesta zona per tal d’establir un Coto Escolar que va funcionar fins el 1980. Posteriorment els arbres van ser arrencats, de manera que la Muntera va agafar l’aspecte que presenta avui en dia. La trama urbana s’ha perdut completament i només es poden veure algunes de les cases, de les quals només es conserven les parets, i dos dels carrers principals, el carrer del Forn, que encara presenta l’empedrat, i el carrer del Portal Nou. Aquesta peculiaritat fa de la muntera una zona molt rica per a l’estudi arqueològic, ja que pràcticament es conserven estructures subterrànies del Poble Vell susceptibles d’ésser documentades mitjançant una excavació arqueològica.

Zona 3: Aquesta àrea també va ser arrasada l’any 1969, però es diferencia de la Muntera perquè van avocar tota la runa. Es tracta d’una zona terrassada on es troben pins que van ser plantats als anys 70 arran del Coto Escolar. No es conserva la trama urbana i només ha perdurat una casa, Cal Cec, que va ser consolidada per l’Associació del Poble Vell.

Zona 4: Està conformada per l’església de Sant Pere, la plaça i els edificis del voltant. És tracta d’una zona de contrastos. Per una banda trobem edificis que van ser restaurats mitjançant una recreació a partir dels anys 90, com són la casa del metge, les escoles, o la mateixa plaça de l’església, de manera que s’ha perdut tota la trama urbana. I per una altra banda, al sud-oest, encara es conserven algunes cases del Poble Vell, en un estat molt precari, que van ser reconstruïdes sobretot a finals del segle XIX. Algunes aprofiten el pendent de les terrasses i d’altres van ser construïdes en terreny pla.  Aquesta zona on trobem les cases reconstruïdes de més antic és coneguda com la zona de la presó, i és molt interessant des del punt de vista arqueològic pel fet que presenta superposicions arquitectòniques, per la qual cosa es podria realitzar un estudi de paraments que permeti entendre l’evolució arquitectònica de l’edifici al llarg de la història.

zonificacio2

Figura 2. Fotografies de les zones de prospecció arqueològica. Imatges pròpies.

Aquest any excavo al Born!

divendres, 12/08/2016

-Sí, bé, aquest any excavo al Mercat del Born!

-On dius?

-Al… Mercat del Born, el mercat que hi ha entre la Ciutadella i Santa Maria del Mar, on van sortir les cases que van enderrocar per construir-hi la Ciutadella després de la Guerra de Successió al segle XVIII…

-Ah, el “mercat aquell del 1714” que sortia al Telenotícies!

-Sí… aquest és…

Aquesta és la conversa que ben segur van tenir molts dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona que gaudirien temps després de dues setmanes de pràctiques excavant a El Born: Centre de Cultura i Memòria entre el 27 de juny i el 8 de juliol. I és que la gent del carrer es queda només amb la imatge que des de molts mitjans s’ha pretès transmetre: el símbol del 1714, l’espai de la Catalunya vençuda i sotmesa, un lloc on versar-hi nacionalitats i odis nacionals, una molèstia per al barri on s’insereix i un altre focus que segueix centralitzant el turisme a Ciutat Vella… Doncs bé, el jaciment d’El Born és molt més que aquestes senzilleses que es queden gratant la superfície.

Imatge de la coberta modernista de l'antic Mercat del Born. Font.

Imatge de la coberta modernista de l’antic Mercat del Born. Font.

En les obres de remodelació de l’antic Mercat del Born (encara pels carrers se sent l’expressió haver-hi born, és a dir, haver-hi mercat, menjar fresc al mercat, etc.!!) es van trobar al 2001 les restes de 60 cases que, com s’ha dit, es van enderrocar pels volts de 1716 i 1717 amb motiu de construcció de la fortalesa militar de la Ciutadella, estructura que controlaria la ciutat de Barcelona, l’última en acceptar Felip V de Borbó, el candidat francès que va resultar-ne guanyador, a la Guerra de Successió (1702 – 1714) per la corona de la monarquia hispànica, per Felip V de Borbó. I és aquí on entre el 2001 i el 2014 es van dur a terme excavacions arqueològiques, obres de restauració, consolidació i es va construir-hi a nivell de carrer el gran Centre de Cultura i Memòria que és avui dia. Però els 8.000 m2 que ocupa el jaciment encara no s’han esgotat arqueològicament, doncs què hi ha sota els paviments i les cases d’aquest 1716-1717?

Imatge general d'El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Imatge general d’El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Aquesta és la qüestió que es va pretendre respondre en les intervencions dutes a terme pels estudiants del grau d’Arqueologia al jaciment d’El Born. El primer que es va fer, tal i com es va anar explicant als “diaris d’excavació“, va ser retirar el paviment de l’àmbit 19 de la Casa Corrales, per l’equip de restauradores de Gamarra&García, i posteriorment l’excavació dels estrats (és a dir, les capes de terra acumulades una sobre l’altra) inferiors, arribant fins a nivells del segle XIV. A l’àmbit 16 de la mateixa Casa Corrales, s’hi va plantar un andami metàl·lic per a facilitar-hi l’accés. Allà es va excavar una claveguera que creuava pel bell mig de l’àmbit i els nivells que hi havia per sota, fins a arribar al paviment de l’àmbit que, gràcies al material trobat en la present excavació, es va poder acabar de datar al segle XV. Finalment, també es va dur a terme l’excavació d’un enderroc situat al Bornet, un dels carrers principals desenterrats ja al 2001. Tanmateix, es van reunir diferents mostres de terra dels estrats excavats per a poder realitzar anàlisis bioarqueològiques (com per exemple, flotacions de terres on es trobarien les diferents restes arqueobotàniques com llavors, carbons, etc.). Però no només es van fer tasques d’excavació, sinó que també de dibuix d’estructures no reflectides als plànols de les intervencions prèvies o de les que van anar apareixent.

Alumnes del grau d'Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l'enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

Alumnes del grau d’Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l’enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

I d’això se n’ha fet ressó. Es va cel·lebrar una roda de premsa on Xavier Roigé, degà de la Facultat de Geografia i Història, Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòries de l’Ajuntament de Barcelona,  i Maite Miró, cap dels serveis d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, van informar als mitjans què s’estava fent en aquells moments. Mitjans de premsa, com l’ABC, El Mundo, La Vanguardia en castellà i en català, La Razón, EuropaPressCadena Ser, El Periódico, 20 minutosEl Digital de Barcelona, BarcelonaTV, el mateix compte d’El Born: Centre de Cultura i Memòria, la mateixa Universitat de Barcelona, etc. Fins i tot, la gent del programa Slow de BTV fan realitzar un programa en POV (de l’anglès, point-of-view, és a dir, que l’espectador pot veure-ho com si estigués en primera persona) on es pot veure més d’1 h de la vida dels i de les estudiants del grau d’Arqueologia en plena feina! (Si cliqueu a sobre de les paraules ressaltades en color diferent, podreu accedir a les notícies que van fer!!!)

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d'El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d’El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Font.

I és que sempre que succeeix quelcom a El Born, se’n fa ressó perquè aquest jaciment no és només el ‘mercat aquell del 1714′ que desperta emocions en uns i en altres sinó que és un espai on poder parlar de la societat, del nostre passat, de la nostra memòria i nosaltres, com a estudiants del grau d’Arqueologia que hi vam estar excavant, us l’anirem desgranant peça a peça per parlar-vos-en, tanmateix, de l’arqueologia d’època moderna.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.