Arxiu de la categoria ‘Història Contemporània’

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.

Èxit de l’arqueologia de l’època moderna i contemporània

dimarts, 5/04/2016

Arqueologia de l’època moderna i l’època contemporània, assignatura d’èxit al Grau d’Arqueologia de la UB

Des del curs 2012-2013, al Grau d’Arqueologia que s’imparteix a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els alumnes tenen la possibilitat de cursar una assignatura optativa de sis crèdits centrada en el passat recent. En ella s’exploren les possibilitats d’aplicar el mètode arqueològic en restes dels períodes modern i contemporani, i s’intenta traslladar a l’alumne el valor que tenen entre les mans de poder aplicar la seva “mirada arqueològica” en els vestigis del passat. Donar valor a elements físics, des de grans infraestructures i béns immobles fins a petits elements de la vida quotidiana, que sovint els historiadors els costa atorgar-los-hi la possibilitat d’anàlisi i aprofundiment del passat que també contenen, atès que es fixen més en les fonts clàssiques escrites, d’arxiu o bibliografia.

20160121_154901

20160121_154942

Imatges: pròpies. British Museum

I aquest passat no cal que sigui remot, no cal que sigui d’èpoques en què no hi havia registre escrit. Al contrari, pot molt ben ser un “passat recent”, com de fet els estudis arqueològics d’aquest període s’estan denominant. Les fortificacions d’època moderna, les seves batalles, l’evolució dels habitacles –cases i masos-, de la ciutat… però també d’època contemporània i inclús de món actual, amb estudis que ja s’estan fent arreu del món centrats en vestigis dels centenars –malauradament- de conflictes armats que s’han esdevingut, però també d’edificis en desús, de tot allò relacionat amb oficis desapareguts, o de murs caiguts, com el de Berlín l’any 1989. Qualsevol objecte o vestigi pot ser analitzat i se’n pot obtindré informació històrica, sempre que aquest formi part del nostre passat. Però ara que el temps històric és tan fugisser, ara que la història s’ha accelerat tant, cada cop tenim el passat més proper.

Els alumnes se senten molt atrets per la possibilitat d’analitzar arqueològicament, de poder aplicar les tècniques que han après al llarg del grau, en un passat del que en tenen un record audiovisual. Son fills d’una generació en què és bàsica la imatge: fotografia, vídeo, cinema, reportatges, jocs i videojocs…. molts d’ells han “lluitat” a la segona guerra mundial amb un comandament a les mans, han estat personatges d’un joc de rol de 1714 o han sofert amb qualsevol pel·lícula de Hollywood i les seves històries del segle XX. Per molts altres l’atracció els hi arriba del seu entorn físic més immediat, sobretot aquells que vénen de fora la ciutat. Poder analitzar arqueològicament la transformació del paisatge contemporani de la seva població; el que va significar la construcció i funcionament durant dècades d’una fàbrica i la seva colònia industrial i els vestigis que en queden; les transformacions que va provocar el cultiu de vinya al llarg del segle XVIII i XIX amb les construccions que se’n derivaren, sobretot la gran riquesa de la pedra seca… Motivacions diverses que fa que els quatre cursos que s’ha impartit l’assignatura i fins ara l’interès hagi estat destacable per part dels alumnes i que els treballs resultants siguin ben demostratius de les possibilitats de l’arqueologia del passat recent.

20160303_115012 Foto: Pròpia. L’arqueòleg Jordi Ramos explicant les bateries antiaèries de Sant Pere Màrtir

Un exemple clar és aquest blog, nascut de les pràctiques que fan els alumnes a l’estiu en jaciments d’aquests períodes més propers. A partir de la seva experiència, dels seus anàlisis i reflexions, podem conèixer moltes coses del passat excavat però també de com persones que tenen al voltant de 20 anys veuen i llegeixen aquest passat.

Un altre bon exemple són la gran quantitat de Treballs de Final de Grau que s’estan fent a la Universitat de Barcelona centrats en molts i diversos aspectes d’aquest passat. Uns treballs sovint molt bons dels que n’anirem parlant properament…

Vivim entre ruïnes

dijous, 10/03/2016

Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.

Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.

Ruinas Modernas Julia Schulz2

Urbanització abandonada Font: Llibre “Ruinas Modernas, una topografia de lucro” de Julia Schulz-Dornburg

Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?

Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.

En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.

Greenpeace reclamant la demolició de l'Hotel Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Greenpeace reclamant la demolició de l’Hotel El Algarrobico. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/11/andalucia/1399800785_526996.html

Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana  Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.

Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.

La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.

edifici mig construir

Habitatges a mig construir. Font: https://lab4season2mpaa.files.wordpress.com/2014/10/documento-01-dsc_0042.jpg

Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach

dilluns, 22/02/2016

Tot i que molts historiadors i arqueòlegs es posicionen en contra de la novel·la històrica perquè dóna imatges de fals històric, hi ha una altra branca que creuen que és una bona eina de difusió, doncs es tracta d’una bona forma de poder arribar a la gent i de fer viure la història al lector. En aquest context trobem un gran llistat de novel·les històriques que, seran millors quant més recerca històrica tinguin al darrere.

En el cas del període que comprenen la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura franquista, hi ha una llarga llista de novel·les ambientades en aquesta època. En aquest enllaç podreu trobar-ne una molt completa, ordenada cronològicament i amb una petita sinopsi de cadascuna de les històries.

Luciérnagas d'Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l'experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

Luciérnagas d’Ana María Matute també és una novel·la que tracta la cruesa de la Guerra Civil a partir de l’experiència de Soledad, una noia de Barcelona. Molt recomanable!

La novel·la que tractem en aquesta entrada és Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, publicada en 2012  per l’editorial Empúries Narrativa (tot i que també hi ha edició de butxaca de l’editorial Labutxaca, valgui la redundància). És la primera novel·la escrita pel conegut cantautor gironí Lluís Llach, un dels símbols de la Nova Cançó Catalana amb la cançó L’estaca, tot i que recentment ha publicat una segona novel·la, Les dones de la Principal (2014) també ambientada en part durant la dictadura franquista. La sinopsi de Memòria d’uns ulls pintats és la següent:

Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l’impacte d’uns fets històrics que influeixen d’una manera especialment tràgica en la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d’un període sovint mal explicat, Memòria d’uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d’amor.

Memòria.indd

La portada de la novel·la

 

Tot i que amb la sinopsi ja podem veure que dins del context històric es barreja una història d’amor i es crea un fals històric, el que destaquem de la novel·la pel que ens interessa com a un bloc on pretenem conèixer El Passat Més Recent, és el context històric, el medi que envolta als protagonistes, com ho viuen, com ho veien, com en Germinal descriu el seu barri, la Barceloneta on, durant la II República s’hi crearà una nova escola amb un programa educatiu revolucionari, com la Guerra Civil transbalsarà les vides de totes i de tots i com la cruesa del franquisme quedarà marcat en la part més profunda de les ànimes dels personatges amb els que coneixerem de primera mà com podia haver estat la vida quotidiana d’uns joves que van patir tants canvis en tan poc temps.

37449

L’autor, Lluís Llach.

Narrat en forma de memòries i addictiu des de la primera pàgina, Memòria d’uns ulls pintats constitueix una sorpresa pel que fa a la capacitat d’en Lluís Llach com a escriptor de novel·les. Aconsegueix transportar-te i fer-te reviure aquest període històric, de fet, la novel·la ha tingut molt d’èxit i té molt bones crítiques, demostració que ha aconseguit arribar al públic i ha aconseguit el seu objectiu per a nosaltres més important, fer difusió de la història i fer que la gent s’hi interessi i es pregunti: “¿I què més va a passar? ¿On puc cercar més informació sobre la Guerra Civil? Ves per on! Hi ha quelcom anomenat Arqueologia del conflicte i es centra en la Guerra Civil! Què interessant!”

És per això que, nosaltres, des del punt de vista d’historiadors i sobretot arqueòlegs i des del bloc El passat més recent, recomanem aquesta novel·la si t’hi vols apropar i vols conèixer una mica més com era la vida quotidiana a la II República, a la Guerra Civil i durant la dictadura franquista!

Conferència: La instauració del règim franquista a l’Ajuntament de Barcelona: depuració i reconfiguració de l’administració local

divendres, 5/02/2016

Conferència dilluns 8 de febrer a les 19 h. Centre de Recerca i Debat. Diàleg d’Història Urbana i Patrimoni.

 

El dilluns 8 de febrer a les 19 h al Museu d’Història de Barcelona (Plaça del Rei, sala Martí l’Humà) el professor de la UOC Marc Gil Garrusta ens aproximarà a un dels temes importants que tenen a veure amb la depuració i configuració de l’Ajuntament de Barcelona durant el règim franquista. Marc Gil Garrusta és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Coordina assignatures d’Història Moderna i Contemporània a la UOC. Pel que fa a la recerca, és especialista en Història Contemporània d’Espanya (Franquisme i Transició) i Història del Món Actual (Història Internacional). Actualment està desenvolupant la tesi doctoral sobre la Instauració del Règim franquista a l’Ajuntament de Barcelona.

 

Informació i reserves:

Tel. 93 256 21 22

email: reservesmuhba@bcn.cat

El refugi antiaeri de la ciutat d’Almeria

dimarts, 26/01/2016

Un dels vestigis més importants que va deixar la Guerra Civil Espanyola pel que fa a la reraguarda van ser una de les estructures de defensa de la població civil tant a ciutats com a pobles: els refugis antiaeris. I és que no només foren una de les eines de defensa de la població civil, sinó també van significar la cohesió de les diferents poblacions per un únic objectiu comú: salvar la vida dels bombardejos aeris (i també marins en els casos de la costa) . A més, són el testimoni d’una població atemorida, treballant en comú realitzant veritables estructures remarcables al voltant de tot el territori assetjat per les aviacions del bàndol insurrecte o de les aviacions aliades com eren l’alemanya o la italiana.

Per als que som de Barcelona, estem acostumats a veure com els refugis apareixen arreu i s’acostumen a trobar freqüentment cada cop que hi ha alguna obra de construcció en algun punt de l’àrea metropolitana, però què se’n fa de les altres ciutats, com pot ser la ciutat d’Almeria, a l’altre punta de la Península? Almeria fou l’última ciutat d’Andalusia que es va mantenir fidel a la II República durant tota la Guerra fins el 29 de març, quan es va rendir i van entrar-hi les tropes franquistes.

 

Nen davant les restes d’un edifici bombardejat a la ciutat d’Almeria. Font.

Oberts des del 2006, són uns dels refugis millor conservats de tota Europa i uns dels més llargs, mesurant fins a 4, 4 km  (dels quals només es poden visitar 1 km) més d’un tipus de construcció poc habitual als refugis de la Guerra Civil Espanyola. A més, al ser una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat des del 2012, la visita només és possible reservant al telèfon de contacte o a la taquilla de la plaça Manuel Pérez García de la ciutat (per on s’entra) i en grups de màxim de 25 persones, per la conservació de les estructures.

Edifici dels refugis d'Almeria a la plaça Manuel Pérez García.

Edifici dels refugis d’Almeria a la plaça Manuel Pérez García. Imatge pròpia.

El 1936, quan comença la Guerra, la ciutat no tenia més de 50.000 habitants (un quart de la població actual) i tampoc hi havia cap defensa militar aèria, marina o terrestre i junt amb la seva localització oberta a una badia, feien de la ciutat un objectiu fàcil per als bombardejos del bàndol insurrecte. És d’aquesta manera com la ciutat va rebre 52 bombardejos, en els quals un total de 754 comptabilitzades van caure-hi i, davant d’això es va veure la necessitat de construir-hi els refugis que avui dia es poden visitar. I és que en aquest indret, dels 50.000 habitants de la ciutat, van arribar a estar refugiats un total de 37.000 almeriesos, tot i que des d’un principi es pretenia encabir-hi un total de 45.000 persones. Al voltant dels barris de l’Almeria de la dècada de 1930, el refugi tenia sortida a diferents punts claus de la ciutat, com podien ser el Mercat Principal, la Catedral, l’Ajuntament o la Plaça de braus.

Entrada i pamflet. Imatge pròpia.

La visita als refugis comença amb la visió d’un documental de fonts orals de la gent gran d’Almeria que van viure la Guerra Civil, responent preguntes de com van viure la guerra, de com vivien els bombardejos, dels records de la ciutat durant el conflicte i de com era l’experiència als refugis i un dels bombardejos que recordaven amb més cruesa va ser un dels dos més greus que va rebre la ciutat, com bé s’encarregarà el guia dels Refugis d’explicar a l’interior de les galeries. El 8 de novembre de 1936, el creuer Canarias que bombardejaria tota la costa mediterrània fidel a la II República, va bombardejar els dipòsits de combustible del port de la ciutat i van cremar durant una setmana sencera i el fum va cobrir el cel de la ciutat i “no se veía la luz del Sol“.  I pel que fa a víctimes humanes, el bombardeig més cru fou la matinada del 31 de maig de 1937 en el que cinc vaixells alemanys van bombardejar la ciutat durant 40 minuts deixant més de 40 morts, 150 ferits i més de 200 edificis destruïts.

Amb el soroll de les sirenes i el guia explicant que “com antigament quan sonaven les sirenes era indicació de que tocava anar al refugi, nosaltres també ho farem” es baixa per una de les escales d’accès a les galeries subterrànies i acompanyats constantment pel guia que es va aturant i recomanant a la gent asseure’s als bancs d’obra originals, s’expliquen els diferents punts i qüestions sobre els refugis i la Guerra Civil a la ciutat d’Almeria en grups. Els refugis de la ciutat estan construïts a 9 m de profunditat i recorren el camí del Paseo de Almería, una de les principals avingudes de la ciutat. Just per sota dels refugis, a 16 m de profunditat (i també visitables durant la visita) es troba el magatzem que, durant el seu ús original, serví per a guardar i emmagatzemar material d’obra en una galeria de 5 m de longitud amb prestatgeries de fusta per dipositar el material. A més, disposava d’un quiròfan on operar en cas d’urgència i d’una consulta mèdica (que encara conserven el terra original) als que s’accedia des de l’Hospital i d’accessos a diferents refugis privats.

El refugi d'Almeria

El passadís central del refugi. Imatge pròpia.

Habitació d’ús mèdic dels refugis. Imatge pròpia.

Construïts i dissenyats per  l’arquitecte almeriès Guillermo Langle  (1895-1981), arquitecte municipal de la capital andalusa durant la Guerra Civil, els refugis constitueixen un conjunt d’estructures construïdes sota la mateixa ciutat, conseqüència de la necessitat de protegir-se d’una població que vivia la Guerra Civil en la rereguarda. El mateix Guillermo Langle va fer-se construir per a ell i la seva família un refugi privat des del que es podia accedir a casa seva. Serà ell qui, en la dècada de 1940, un cop acabada la guerra dissenyarà els quioscs d’estil renaixentista que serviran per tapiar les diferents entrades al refugi, quan aquest ja deixa de fer-se servir.

Guillermo Langle (1895-1981). Font.

Dins del refugi varen trobar diferents objectes d’ús quotidià, tot i que no es van conservar dins del refugi, però sí es van emmagatzemar com a objectes històrics. El material mèdic present a la museització de la sala del quiròfan no es van trobar dins del refugi, sinó són materials de 1941 donats per un metge de l’Hospital d’Almeria. A més, a les parets dels refugi s’han arribat a trobar grafits (inscripcions incises) a les parets dels túnels, doncs la gent que hi baixava durant les diferents alarmes que hi hagué a la ciutat de bombardejos tant aeris com navals. Entre els grafits es van trobar els dibuixos geomètrics d’uns avions i també la inscripció escrita [ Manrique// Martín // Agüero // 11-12-39] on aquest ciutadà almeriès va deixar escrit el seu nom i fins i tot va escriure la data en la que ho va fer, l’11 de desembre de 1938, mesos abans del final de la Guerra.

IMG_1715

Inscripció d’en Manrique Martín Agüero

A més de tot això, el refugi principal disposa d’una zona anomenada ‘la Alacena’, el rebost, que és la zona de més profunditat, una planta per sota del nivell del refugi en sí, a 16 metres de profunditat, on s’emmagatzemava menjar i queviures per a possibles atacs que comportessin la impossibilitat de tornar a sortir a la superfície. Aquesta zona de rebost estava connectada directament amb el Mercat Central d’Almeria, per a poder accedir-hi ràpidament i agafar el menjar, que posteriorment es racionaria als refugiats. Això no va caldre en cap moment, afortunadament. Per desgràcia, quan vam visitar els refugis (l’agost del 2015) estaven de rehabilitació d’aquest espai i no el vam poder visitar, però és accessible durant la visita. 

En conclusió i per acabar, remarcar la importància d’aquest element a la ciutat, testimoni d’aquesta voluntat no només del poble sinó també de les autoritats de defensar-se en moments de guerra: una població a la rereguarda que patia la cruesa i els atacs de la guerra. A més, és molt curiós veure’n les diferències amb la quantitat de refugis present al subsòl de la ciutat de Barcelona, amb la que estem més relacionats, com a reflex de dues realitats històriques i geogràfiques com eren ambdues capitals.

De l’etnografia a l’arqueologia: memòries d’un passat recent

dimarts, 12/01/2016

L’època contemporània ens ofereix un ampli ventall de fonts informatives per a l’estudi, podent conjugar en la recerca cultura material, documents, fotografies i material audiovisual. L’excepcionalitat d’aquest període rau però en l’existència de fonts orals, persones que han viscut contextos històrics determinats i que són capaces de comunicar les seves memòries, però també en els records col·lectius, en les memòries que tots i totes tenim del nostre passat més recent. Ciències socials com la història, l’antropologia o la sociologia treballen de formes diverses amb persones informants com a part de les seves investigacions. Ens preguntem doncs, de quina manera pot l’arqueologia enriquir la seva recerca amb aquestes memòries? Com es poden conjugar amb la materialitat?

Tractant de resoldre aquestes qüestions, membres d’El Passat més Recent hem participat entre els dies 16 i 20 de novembre en el Curs Treball de Camp Etnogràfic per a professionals del patrimoni  organitzat per l’equip del Incipit del CSIC a Santiago de Compostela.

L’etnografia, com a procés d’investigació de l’antropologia, empra una sèrie de tècniques per a estudiar la diversitat cultural i els conjunts de regles que modelen les societats; aquestes tècniques formen part d’una trobada entre la investigadora i el grup social estudiat. L’arqueologia contemporània, com a disciplina que estudia les societats contemporànies a partir de la seva relació amb la materialitat, es troba en un espai de necessària transdisciplinarietat (donades les múltiples i diverses fonts d’informació) en la tasca d’entendre el passat recent. S’haurà de conjugar doncs el treball amb els materials i amb els documents, però també amb les persones i els seus records, memòries i percepcions.

Pràctica d'observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Pràctica d’observació participant a la Plaza del Obradoiro. Foto: Ana Rita Pereira Matías

Més enllà de la coneguda tècnica de l’entrevista o la observació participant, l’etnografia ofereix múltiples tècniques que ens són útils per a treballar amb persones o grups. Una d’elles són les cartografies col·lectives i els mapejos d’actors, tècniques de treball col·laboratiu que permeten integrar informacions de vàries persones en un projecte determinat a fi de reconstruir elements determinats del passat. Un gran exemple n’és el projecte Todos los nombres, que ha portat a terme el recull de microbiografies de represaliades de la Guerra Civil i el Franquisme a Andalusia així com la creació d’un mapa de fosses a partir de les memòries de les informants.

Però la riquesa sensorial del record ens permet anar més enllà de la reconstrucció dels fets, per anar a cercar els ambients, els sons, les olors, els colors. A partir de la realització de Cartografies Col·lectives aplicades als estudis arqueològics del passat recent es poden realitzar reconstruccions d’espais materials o paisatges de memòria, creant ponts entre passat i present.

Per últim, l’etnografia proposa no només treballar amb les persones com a font d’informació, sinó treballar els projectes des d’un inici amb i des d’elles. Sabem que l’arqueologia contemporània tracta amb temes d’estudi especialment sensibles a les nostres realitats presents per la seva proximitat, però també per la seva vinculació política, cultural i fins i tot familiar. Tot i això, sovint estudiem les persones sense les persones, reconstruïm memòries i records sense atendre al seu impacte en el nostre present. L’ús de tècniques participatives d’Investigació Acció Participativa (IAP), es presenta com a alternativa aquestes dinàmiques d’investigació, involucrant les persones de l’entorn en la recerca com a subjectes investigadors. Es treballen memòries i discursos sovint divergents o conflictius sobre el passat, que s’incorporen en un diàleg amb la materialitat i els documents, treballant cap a la construcció de memòries col·lectives, de discursos conciliats. D’aquesta manera aquestes tècniques d’IAP prenen una tasca amb doble vessant: social i científica, permetent la construcció de coneixement de forma col·lectiva i el començar a gestionar els múltiples conflictes d’aquest passat tant recent.

IAP

Investigació Acció Participativa. Font: http://sandimeloconmusica.blogspot.com.es/2013/06/investigacion-accion-esa-gran.html

És possible doncs passar de fer una arqueologia PER A LA SOCIETAT a fer una arqueologia AMB i DES DE LA SOCIETAT?

 

Interpretant materialitats del conflicte

dissabte, 21/11/2015

Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?

Estat d'un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l'excavació

Estat d’un tram de la trinxera de la Cota 287 abans de l’excavació

Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.

En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.

En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.

Claper reomplint un tram de trinxera

Claper reomplint un tram de trinxera

Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Materials recuperats en prospecció a la Cota 287

Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.

Banyistes disfrutant d'un dia de platja a Alcanar al costat d'un niu de metralladora

Banyistes disfrutant d’un dia de platja a Alcanar al costat d’un niu de metralladora


*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.

 

 

Arqueologia industrial a L’Hospitalet de Llobregat

dijous, 12/11/2015

El passat 11 d’octubre de 2015, amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni, a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) es va dur a terme una visita guiada als vestigis encara presents d’aquell passat industrial que va ser tan present a la ciutat, doncs fou una de les ciutats industrials més importants de Catalunya. El Centre d’Estudis de L’Hospitalet conjuntament amb el Museu d’Història de la ciutat hospitalenca van coordinar i ser els artífices d’aquesta visita o ruta per aquest passat industrial que la Isabel Boj – professora de Didàctica de la Història a la Universitat de Barcelona i creadora de l’empresa Schola. Didàctica Activa – va dirigir al llarg dels barris de Santa Eulàlia i Sant Josep de L’Hospitalet.

La visita s’inicia al barri de Santa Eulàlia, gran nucli industrial tèxtil que es va començar a formar a partir de Sants, i a més, serà el primer punt de la ciutat en tenir activitat industrial. Això comportarà tot un seguit de construcció d’infraestructures civils de cara als treballadors que treballaran a les fàbriques junt amb la creació dels habitatges, que marcaran un abans i un després en la morfologia i demografia del barri.

Treballadores i treballadors de la fàbrica Can Trias, una altra important indústria tèxtil a L’H.

Tot i que moltes de les indústries de la ciutat queden actualment sota els actuals carrers de les ciutats, encara queden vives en el record i en la toponímia dels carrers, com és el cas de l’Aprestadora Española S.A., indústria d’aprests i blanquejos fundada el 1853 amb l’embranzida de la revolució industrial per un membre de la família de grans industrials Bonaplata. Avui dia, només el carrer d’Aprestadora recorda el seu nom, encara viu en la cultura popular del barri.

El carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia fou un de tants carrers que es formaren entre la dècada de 1920 i 1930 per la construcció d’habitatges per als treballadors de les indústries del barri, els quals, encara avui dia en podem trobar dempeus. Però no només això sinó que a més, al número 13 del mateix carrer, es pot trobar el magatzem d’Olis Regàs (actualment Cavas Avida), edifici modernista construït el 1911 per l’arquitecte Juli Maria Fossas amb les decoracions típiques del moviment modernista, també vestigi permanent d’aquesta època de la ciutat.

Magatzem modernista d’Olis Regàs (1911).

El teixit urbà també és testimoni encara present d’aquesta industrialitat de la ciutat, doncs no només l’entramat de carrers és una prova de com s’articularen en direcció als nuclis industrials del barri, sinó que a més, els grans propietaris de les fàbriques fins i tot donaren part dels territoris per a construir-hi carrers i habitatges per als treballadors, com és el cas de l’Alodia Salvador, casada amb el polític liberalista Josep Maluquer (fill dels quals fou en Josep Maluquer i Salvador, qui introduí la Seguretat Social a l’Estat) que van cedir el 1877 les terres dels actuals carrers Cavall Bernat, carrer Salvadors i passatge Maluquer.

Just al costat es troba Can Trinxet, el més gran complex industrial de la ciutat s’erigí fins fa menys de dues dècades del qual encara en queda un bastió irreductible (com el poblet gal de l’Astèrix) que és Can Gras (tot i que se’l coneix com Can Trinxet perquè es van fusionar en un moment donat). Can Trinxet, fundada el 1883, fou una de les més importants indústries de cotó amb una plantilla majoritària de dones i els edificis eren obra de l’arquitecte modernista Ramon Alsina, tenint tanta importància que entre 1927-29, va ser visitada pel rei Alfons XIII. Actualment, només podem observar el complex Can Gras, abandonat i el qual espera a que l’Ajuntament el reformi i l’adeqüi com a espai de la ciutat.

Can Trinxet (1883) de l’arquitecte Ramon Alsina.

La biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet fou des del segle XIX un gran complex tèxtil construït a “l’estil de Manchester” per l’arquitecte Claudi Duran i és un dels grans vestigis industrials que la ciutat encara preserva i és l’exemple de com la ciutat pot reaprofitar els vestigis de l’arqueologia industrial. De la mateixa manera, l’institut Can Vilumara (sederia modernista propietat dels Vilumara des de 1907) és reaprofitat com a institut de secundària o les indústries Cosme Toda (important indústria de rajoles, edifici de Ramon Puig i Gairalt i lloc de producció d’una gran majoria de les rajoles modernistes dels edificis de Barcelona) o Albert Hermanos (fàbrica de cintes i vetes que va estar oberta fins el 2007) que són testimoni d’aquest passat industrial i estan a l’espera de ser reaprofitades per la ciutat.

Biblioteca Tecla Sala

Indústria Cosme Toda

Porteria de l’Ins. Can Vilumara (antiga Casa del Director)

Com a conclusió, creiem recomanable aquestes rutes pel patrimoni industrial de la ciutat de L’Hospitalet i recomanem, òbviament, els seus paral·lels a les ciutats i pobles d’arreu per a poder conèixer, a través dels edificis o dels records vius, aquest passat més recent com va ser la Revolució Industrial i del qual encara queden dempeus entre els nostres edificis. I gairebé se’ns oblida de comentar! Com a apunt, per a les properes jornades de patrimoni industrial, per què no anomenar-lo pel seu nom i dir “Ruta pel patrimoni arqueològic industrial”? Doncs al cap i a la fi, si la ruta té la intenció d’interpretar la societat industrial a partir de l’observació dels edificis i fàbriques que en queden, no és això el mateix que pretèn l’arqueologia industrial?

Habitatges industrials avui desapareguts al barri de Santa Eulàlia.

 

Per a més informació, podeu veure el reportatge que va fer la televisió de L’Hospitalet sobre la ruta !

I Simposi Internacional d’Arqueologia del Born CC. 27, 28 i 29 de novembre de 2015

diumenge, 1/11/2015

 

sia-header

El Born Centre Cultural, Sala Moragues. 27, 28 i 29 de novembre de 2015

 

Des del Born Centre Cultural s’ha organitzat el I Simposi Internacional d’Arqueologia del Born CC. Barcelona 1700. Descobrint el jaciment del Born. Arqueologia, tecnologia i patrimoni

Pel proper mes de novembre el Born Centre Cultural organitza un simposi internacional d’arqueologia amb dos objectius: d’una banda, establir un espai de diàleg, aprenentatge i confluència entre centres patrimonials que disposen de jaciments arqueològics anàlegs al del Born en multitud d’aspectes; de l’altra, presentar les possibilitats d’interpretació que ofereix el jaciment arqueològic del Born, un dels jaciments museïtzats més grans d’Europa, amb restes que abasten diferents períodes històrics que van des de l’Alt Imperi romà fins l’any 1717 aproximadament, a partir d’una nova aplicació per a tauletes i telèfons mòbils intel·ligents. Dins d’aquest mateix context podrem conèixer els diversos projectes de caràcter tecnològic en què ha estat treballant l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) aquests darrers anys i que possibiliten una major difusió del coneixement històric de la ciutat de Barcelona.

Hi participaran Stéphane Demeter, president de la junta directiva de l’associació Palau de Carles V, gerent de la zona arqueològica i del museu de Coudenberg (Brussel·les) i professor universitari; Sérgio Fiadeiro Guerra Carneiro, arqueòleg del Gabinete de Arqueologia da Câmara Municipal de Chaves (Portugal); Enrico Zanini, professor associat de Metodologia de la Recerca Arqueològica del Departament de Ciències Històriques i dels Béns Culturals de la Universitat de Siena; Louise Pothier, conservadora en cap i arqueòloga de Pointe-à-Callière, museu d’arqueologia i història de Mont-real; Tony Pollard, Director del Centre arqueològic de Battlefield de la Universitat de Glasgow, Escòcia, i co-fundador del Journal of Conflict Archaeology; Toni Fernández, director de les intervencions arqueològiques efectuades a l’antic mercat del Born (CODEX. Arqueologia i Patrimoni SCCL); Manel Miró, historiador (STOA. Patrimoni, Turisme i Museografia); Marc Hernández, Cap de Sistemes d’Informació (ICUB); Miquel Gea, arqueòleg (ACTIUM Patrimoni Cultural SL); Mikel Soberón, arqueòleg (CODEX. Arqueologia i Patrimoni SCCL); Marta Fàbregas, arqueòloga (ATICS SL); Xavier Tarraubella, director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (ICUB); i l’equip del projecte «El Born 3D».

Hi haurà servei de traducció simultània.

Ja es pot efectuar la inscripció prèvia i sol·licitar la factura corresponent (si escau), així com fer la petició del certificat d’assistència per anticipat.

La Facultat de Geografia i Història de la UB reconeix l’assistència al Simposi amb 1 crèdit de lliure elecció.

Preus
Públic general: 50 €
Estudiants / Aturats / Jubilats: 35 €

 

Per seguir l’actualitat abans i durant no olvideu l’etiqueta #SIABORN15

Programa