Arxiu de la categoria ‘Història Contemporània’

Adrià Saladrigues Casals: Crònica d’una excavació. Els Barrancs, Vilalba dels Arcs.

dimecres, 13/09/2017

Autor del post: Adrià Saladrigues Casals

Són les sis del matí i el despertador sona. Tot i l’impuls primari de quedar-se enganxat al llit, rebolcant-se i mandrejant mentre les hores passen, la necessitat d’aprofitar la fresca de l’alba obliga a aixecar-se i arrencar motors. Així és l’inici de la jornada de qualsevol arqueòleg corrent i, repetint-se cíclicament durant el transcurs de cada campanya arqueològica, podria suposar un entrebanc, si no fos, es clar, per una immensa curiositat que com una fam voraç ens impulsa a voler saber més, a voler saber-ho tot.

Amb aquesta determinació matutina et disposes a esmorzar, prepares el material necessari i t’enfiles al cotxe, encara mig adormit, posant rumb cap al jaciment.

Les persones són producte de les experiències que han viscut i els coneixements que han aplegat, o això diuen. Per aquest motiu, més enllà de debats filosòfics, quan un arqueòleg trepitja per primer cop un jaciment no pot evitar analitzar el seu context geogràfic. Sense gairebé ser-ne  conscient, et trobes palplantat en la cota més alta dels voltants observant l’entorn, reconstruint-lo en consonància amb la informació prèviament obtinguda i, per ser honestos, permetent-te certes llicències fruit de la inevitable intrusió de la subjectivitat, maleïda subjectivitat. En aquest cas, a l’Espai Històric dels Barrancs, pots observar els turons erms, on només s’hi dibuixen les rases construïdes per atrinxerar-se i mantenir la línia del front inexpugnable davant dels embats de les ofensives enemigues que estiguin per arribar. Aquesta és la perspectiva de l’arqueòleg, com si d’una empatia anacrònica es tractés.

Sents com criden el teu nom i de cop tornes al present. És moment de treballar.

Les tasques a realitzar són múltiples i la campanya massa curta. La primera fase de la intervenció arqueològica consisteix en la neteja dels nivells superficials, és a dir, retirar la pinassa acumulada durant dècades i desbrossar tots els arbustos i matolls que han crescut al sotabosc. Aquesta serà la nostra feina principal durant els propers dies.

Ràpidament, ens dividim per equips i comencem a identificar les primeres estructures constructives, refugis dels soldats ubicats a Els Barrancs per sobreviure als bombardejos de la mortífera artilleria. Tots ells estan connectats per una rasa de traçat sinuós que es desdibuixa entre els arbres, la trinxera principal. A mesura que les hores, o fins i tot els dies van passant, la fotografia inicial composta per la imatge d’un bosc qualsevol es transforma en un complex d’infraestructures defensives militars. El ritme de treball, tot i fer-se especialment feixuc quan el sol esta en el seu punt més alt, es veu amenitzat sempre per la bona companyia i un sentit de l’humor desmesurat. La feina comença a deixar petja i, folls d’una dolça metzina, com diria Foix, aquest fet només ens provoca més ganes de continuar.

Aixeques el cap buscant un descans i, no ens enganyem, l’ampolla d’aigua freda, un dels petits luxes que ens dediquem. A pocs metres ressonen els cops de pic d’una Maria inesgotable, les palejades d’un Pau concentrat i la trencadissa de branques provocada per un Joan decidit. Tots ells feinejant, movent terra i pedres, però constantment buscant formes i patrons de qualsevol element que no tingui una procedència natural, alguna cosa feta per l’home. Més enllà, l’Àngels surt de l’interior d’un refugi entre el so de l’objectiu de la càmera, a mans d’un oportú Rubén. De cop se senten crits: “Jordi, un míssil!”, diu l’Àngela, i surt corrents per la trinxera buscant el director de l’excavació. Aquests sorolls configuren la música del jaciment i, si perds el ritme, només has d’escoltar-los per tornar al compàs.

Els dies passen i, tot i estar en els nivells superficials, alguns materials van apareixent. Predominen les llaunes d’aliments en conserva i les beines dels projectils disparats, també apareixen un parell de botes i la cua d’un morter detonat. Ara ja resulta menys difícil posar-se en la pell d’un carnisser, mestre o pagès cridat al front per respondre a un moment de necessitat, equipat precàriament per una República que exhala el seu últim sospir i sense cap mena d’instrucció militar. Tot i així, el perill més gran no deixa rastre i, per sentir-nos més a prop dels soldats destinats a Els Barrancs, cal tenir present en tot moment la por a morir lluny dels teus i la impotència de no entrar en combat però, sobretot, l’ombra de l’avorriment i les preguntes que permet plantejar-se, contràries als interessos de la guerra.

Torno a sentir com criden el meu nom, la campanya s’acaba i hi ha pocs moments per embadalir-se.

Una de les coses més importants del treball de camp, per no dir la que més, és el registre. Documentar-ho tot no només és una eina imprescindible per a la interpretació de totes les dades reunides, sinó que també esdevindrà un instrument de valor incalculable per a qualsevol persona que vulgui estudiar el jaciment posteriorment. A contracor, cal admetre que excavar sovint és sinònim de destruir i, a nosaltres, els arqueòlegs, ens toca viure en aquesta contradicció permanent. Per aquest motiu, tot allò que pugui documentar-se gràcies al dibuix o a la fotografia restarà a bon resguard i contribuirà a generar un corpus de dades per a ser utilitzat en futurs projectes d’investigació.

Les jornades són llargues i esgotadores però, per no faltar a la veritat, s’ha d’admetre que sempre es troba temps per desconnectar i passar-s’ho bé, siguis arqueòleg o no. Ja sigui a la terrassa del bar de torn, en una de les escapades fetes per conèixer altres llocs d’interès històric de la zona o gaudint, tot sopant, d’una truita de patates espectacular enmig del poble vell de Corbera d’Ebre, hi ha moments que permeten trencar la rutina i, alhora, et fan ser més conscient del pas del temps. Aquest esdevenir immutable, el del temps, que ja ens ha robat deu dies i les seves nits però que no fa res més que cobrar el deute de qui com nosaltres, viu a contracorrent.

Si l’artilleria conquereix i la infanteria ocupa, l’arqueologia postula i la societat jutja. I això, benvolgut lector, ja és feina teva.

Paulina Ferrer Pladesala: L’Església de Sant Pere del Poble Vell: restes arqueològiques, funcionalitat i història

diumenge, 4/06/2017

Autora del post: Paulina Ferrer i Pladesala

En aquests paràgrafs es parlarà sobre les transformacions que ha sofert l’església de Sant Pere del Poble Vell de Corbera d’Ebre al llarg de la historia, sobre els canvis en la funcionalitat i en com veiem reflectides aquestes transformacions en l’edifici que trobem a l’actualitat.

La construcció d’aquesta església va concloure el 1827, anteriorment s’hi trobava una església romànica, de dimensions molt més reduïdes, que segons la visita pastoral del Bisbe de Tortosa del 5 de juny de l’any 1764 resultava insuficient en quan a la capacitat d’albergar la població del Corbera (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007). D’aquesta església romànica en queden molt pocs vestigis ja que la nova es construí de nou en la seva totalitat pràcticament. Per altra banda s’han documentat les restes del castell d’època medieval, el qual es suposa que el seu emplaçament era al lloc on actualment trobem l’església de Sant Pere, d’aquest castell sols en queda un gran mur a la cara est de la plaça de davant de l’església.

La construcció de la nova església s’inicià a finals del s. XVIII i s’acabà el 1827, el període de construcció fou llarg tan per les dimensions de les obres com perquè coincideix amb un període de conflictivitat; en aquestes dates hi hagué la Guerra del Francès, les insurreccions reialistes de durant el Trienni i la revolta dels agraviats, a més, cal esmentar que el campanar l’acabà Miquel Jordà,  a principis del segle XX. El mestre-arquitecte de l’església fou Francesc Melet (MASCARÓ, 1948).

En fixar-nos amb els aspectes formals veiem que l’església és d’estil barroc i la seva planta és basilical. Està dotada de tres grans naus; la central i les dues laterals, les laterals tenen pràcticament la mateixa alçada que la central. Aquestes estan separades per pilastres, quatre per banda. La teulada era de dues aigües. En quan a la façana cal dir que està dividida en tres cossos verticals i simètrics, aquests, igual que les naus, estan separats per pilastres, aquí, però, les trobem adossades. Al cos central s’hi troba la portalada i està dividida en tres nivells, on hi trobem la porta d’entrada rematada per un arc de mig punt rebaixat, i la façana estava rematada per una espadanya (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007). Alhora també hi ha un campanar de dos pisos que, tal com ja s’ha esmentat, fou construït un segle més tard.

A l’interior hi havia l’altar major amb el reixat del Presbiteri, a més es documenten tres altars per banda. És molt interessant, la cripta de davant de l’altar major, colgada per la runa, cripta que segons algunes fonts portava a un túnel que conduïa cap a l’interior del Poble Vell (CLUA, SÁNCHEZ, MARGALEF, 2007).

Un aspecte a ressaltar és l’impacte que tingué la Guerra Civil en l’edifici ja que fins a l’actualitat hi podem veure perfectament dibuixades les seves traces, tan hi trobem plasmat el transcurs de la guerra com els bombardejos que patí el poble. A banda d’això també prestarem atenció a els canvis de funcionalitat de l’església. Ja en la foto inferior podem veure la façana clivellada per la metralla i les destrosses produïdes per les bombes.

El 1936 l’església de Sant Pere va deixar de ser escenari de cerimònies religioses; el juliol es tragueren els objectes de culte i es cremaren a la plaça,  també es llençaren les campanes des del campanar, així doncs, ja en aquest moment l’interior de l’església quedà completament modificat respecte a la descripció feta als paràgrafs anteriors, fins a inicis del 1937 aquesta romangué tancada. En mirar la porta principal es pot observar que el graó d’entrada està rebaixat, això és degut a que l’església acabà de perdre la seva funció religiosa per passar a ser un aparcament de carros de la Col·lectivitat per part del Comitè. A més, a la façana actual podem veure que a la banda dreta s’hi obrí una porta, aquesta porta s’utilitzà des d’inicis del 1937, quan es va convertir en una botiga de queviures aquesta part de l’església. La botiga i l’aparcament de carros funcionaren fins a mitjans del 1937. Així doncs, el juliol del 1936 fou el primer canvi de la funcionalitat de l’església ja que passà de ser un lloc de caràcter religiós a ser un espai laic, fortament lligat a activitats socioeconòmiques.

Durant la Batalla de l’Ebre l’església va quedar en estat ruïnós i en acabar la guerra s’hi tornaren a dur a terme cerimònies religioses, malgrat això, a causa de la destrucció del sostre de l’edifici només es pogueren fer a la part de la botiga i de seguida es traslladaren a l’antiga Societat Obrera Corberense per perill de que s’esfondrés el sostre. En parlar de la funcionalitat podem dir que en aquesta etapa l’església retorna a la seva funcionalitat original (religiosa) però que ràpidament cau en desús.

El perquè del perill d’esfondrament és ben senzill, a causa dels forts bombardeigs que va patir Corbera d’Ebre tots els edificis van quedar molt destruïts. A la façana de la pròpia església hi podem  veure reflectides les traces d’aquests i a la fotografia inferior ja podem veure les transformacions que va sofrí l’església.

Finalment, en parlar de l’església en l’actualitat, veiem que ha estat restaurada, tot conservant les marques de la Guerra Civil i forma part  de l’espai cultural de Corbera d’Ebre, declarat Bé d’Interès Cultural com a Lloc Històric el 2007. Cal esmentar també la seva funció com a galeria d’art, com a altaveu per la Pau. Així doncs, aquest edifici, castigat per la guerra, torna a canviar de funcionalitat, ara és un altaveu de la cultura, un altaveu de la Pau, un lloc de memòria històrica, un lloc per reflexionar, per reflexionar sobre la guerra, sobre els bombardejos, sobre la població civil, sobre els habitants de Corbera que patiren aquesta violència.

Per aquests motius és essencial recuperar aquests espais històrics, recuperar la memòria històrica, per tal d’entendre el que suposà aquesta guerra, per tal d’entendre com va afectar a la societat. El Poble Vell és un cas únic, ja que és una viva imatge del passat que ens el fa entendre des del nostre present.


Bibliografia

MASCARÓ, A. Mis memorias. Notas Históricas sobre la villa de Batea, Tortosa, Altés, 1948, p. 77.

CLUA, P; SÁNCHEZ, J.; MARGALEF, C. Corbera d’Ebre. 200 anys d’història, Ajuntament de Corbera d’Ebre, 2007.

Óscar Pérez-Parque: Modelització en 3D del Patrimoni Arqueològic: el cas del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dimarts, 4/04/2017

Autor del post: Óscar Pérez-Parque

Els models de digitalització virtual en 3D estan en ple apogeu actualment, essent emprats tant a nivell arqueològic –directament a jaciments- com en elements del patrimoni cultural català.

L’ús d’un model en 3D ens permet observar en diferents perspectives, i de manera no invasiva, el registre arqueològic. Alhora, aquestes tècniques permeten prendre mesures exactes i tenir nous elements d’anàlisi, com en el cas específic que proposem, per a poder comparar geomètricament els vestigis arqueològics.

Aquest tipus de modelitzacions poden arribar a ser molt costoses, encara que hi ha possibilitats de poder fer-ho amb un pressupost reduït, tal com demostrarem a continuació. Per a poder realitzar el processament de les imatges, només cal una càmera fotogràfica –inclús podria valdre un mòbil-, un ordinador i el software adient.

Nosaltres hem utilitzat un software –Agisoft Photoscan– que ens permet gestionar la informació gràfica presa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, concretament al carrer Pinyeres. Amb això hem pogut realitzar una fotogrametria d’una casa, presa com a exemple per a poder il·lustrar les possibilitats d’aquest tipus d’eines informàtiques en la documentació de jaciments arqueològics. A la vegada, hem documentat fotogràficament una de les zones on es manté el carrer antic in situ.

 

A nivell metodològic cal destacar que s’han de prendre les fotografies amb més d’un 80% de superposició entre una i altre fotografia, perquè l’àrea sigui entesa pel software com una unitat conjunta i no dos elements separats en l’espai.

També hem realitzat una unió de fotografies per a convertir-les en panoràmiques a la casa de Cal Sec, per a poder veure tota la seva façana en solament una fotografia i amb una qualitat millor que si haguéssim pres una fotografia més llunyana.

Pel que fa a la utilització d’aquestes tècniques de documentació gràfica en el Poble Vell de Corbera d’Ebre podem extreure dos plantejaments:

1)  Intentar difondre d’una forma més dinàmica el patrimoni que encara es conserva, tot i que a un nivell precari, dempeus.

2) Poder realitzar una visió estereoscòpica de qualsevol de les zones que es vulguin del jaciment.

Una de les tècniques que en un futur es podrien utilitzar per a poder donar una visió encara de més qualitat del jaciment del Poble Vell en conjunt serien els vols amb dron. Aquests donarien una perspectiva combinada que es podria mostrar en format vídeo, aportant una nova eina de presentació de les intervencions arqueològiques i patrimonials al jaciment del poble Vell de Corbera d’Ebre.

Per últim, volem destacar que la utilització de les diferents tècniques de digitalització i documentació gràfica poden conviure perfectament amb les tècniques tradicionals, encara que, tal com s’ha mencionat anteriorment, proporcionen una millor qualitat i major quantitat d’informació. També cal remarcar la possible inclusió d’aquestes dades en els projectes museogràfics de les Terres de l’Ebre, fent encara més dinàmica la visita als espais museïtzats.

Júlia Coso Àlvarez: Història d’una aixeta

dimecres, 8/02/2017

Autora del post: Júlia Coso Àlvarez

Quan pensem en objectes arqueològics, és a dir materials que es recuperen en excavacions, podem creure que només tenen importància aquells que, des del punt de vista actual, tenen cert valor econòmic: ceràmiques
de luxe, joies, monedes, etc.

Una aixeta és un objecte quotidià, un objecte al qual no li dedicaríem gaire atenció en el nostre dia a dia, però, des del punt de vista arqueològic un objecte d’aquesta naturalesa pot ser una gran font d’informació. Els objectes d’ús diari ens parlen de la gent que els va utilitzar, de les seves costums i, per tant, ens acosten a la realitat de l’època.

Al llarg de les intervencions arqueològiques que els alumnes de la Universitat de Barcelona vam realitzar al jaciment del Born, entre altres objectes, vam recuperar un fragment d’aixeta de coure procedent d’una claveguera situada al sector 16 de la Casa Corrales. Es tracta d’un fragment de forma tubular, buit per dins, amb un dels extrems decorat amb uns motius vegetals, fet de coure.

Aixeta del Born

Fotografia de l’objecte de coure. Font: fotografia cedida per el Born CCM

Aquest objecte, gràcies a la bibliografia consultada,  es va poder relacionar amb una tipologia de ceràmica concreta datada al segle XVI: una gerra de ceràmica per a aigua que inclouria una aixeta de coure. El fragment recuperat seria la part superior de l’aixeta, és a dir la clau que permetria obrir o tancar el pas de l’aigua.Aquesta aixeta aniria encastada a la part inferior del recipient ceràmic.

Model ceràmic

Imatge de gerra cerámica amb aixeta de coure. Font: extreta de Beltrán de Heredia, 2012: “Les llars barcelonines a través de l’arqueologia”. Interiors domèstics. Barcelona 1700.

Un material com aquest que, a primer cop d’ull, podria semblar poc interessant, ens proporcionaria informació sobre la higiene personal de les llars de l’època i, per tant, de les persones que van habitar a la casa Corrales. S’ha de tenir en compte que al segle XVI no existien sales de bany especifiques i, en conseqüència, la higiene personal es realitzava a la cuina o a les cambres personals. És per això que era necessari disposar de certs objectes que permetessin acomplir aquesta funció. Les gerres amb aixeta de coure, que acostumaven a incloure també una palangana, van estar en ús fins a la introducció de l’aigua corrent, era doncs molt típic trobar aquests objectes a qualsevol casa. Aquestes gerres substituirien les actuals aixetes del bany o de la cuina i servirien per a disposar d’aigua de forma ràpida  i còmode, ja fos per consum o per altres usos. Aquests objectes serien tan necessaris per al dia a dia de les persones que també es podrien localitzar en molts altres espais de la casa, com ara a les entrades, els patis o els safarejos.

D’altra banda, no eren els únics objectes que permetien acomplir aquesta missió; en els menjadors de l’època era molt normal trobar també un càntir i una palangana per a poder netejar les mans abans de menjar, una costum que vindria d’època medieval anomenat “donar aiguamans”.

A més dels objectes arqueològics recuperats en diverses excavacions de Barcelona, la documentació escrita de l’època, com ara els inventaris postmortem, també registrarien aquests tipus de materials i, per tant, ens permeten reconstruir els sistemes d’aprovisionament d’aigua dels barcelonins del segle XVI.

És important comentar que aquestes ceràmiques podien ser més o menys luxoses en funció de l’estatus social de la casa: normalment eren gerres de ceràmica comuna o metall, però també podien ser de pisa o majòlica italiana, és a dir importades, o fins i tot de plata a les cases més nobles.

Veiem doncs com un objecte que podria semblar corrent  i simple ens parla de molts aspectes de la vida quotidiana dels barcelonins de l’època. D’una banda, l’aparent cura que tenien en la higiene personal, ja que disposaven d’uns objectes específics per tal de cobrir aquestes necessitats. A més a més, gràcies a la documentació i als materials de les excavacions, s’ha pogut saber que eren uns materials que es trobaven en totes les llars i en moltes estances, convertint-se així en un objecte primordial en el dia a dia de les persones.

D’altra banda, ens proporciona informació de caràcter econòmic, ja que l’existència de gerres importades ens indica que Barcelona estaria en contacte amb diversos centres productors. De forma resumida, es podria parlar de tallers de ceramistes locals, els quals fabricarien les gerres de ceràmica comuna, les majòliques, que podrien provenir de tallers de València, i finalment les pises itàliques, que tal com indica el seu nom provindrien de centres productors italians.

També podem parlar de la informació que ens proporcionaria des d’un punt de vista social. L’existència d’unes  gerres més luxoses, com les de plata o les importades, que es contraposarien amb les ceràmiques comunes, ens parla d’unes evidents diferències econòmiques.

Excavació BornVeiem com un objecte que, a priori, ens pot semblar insignificant i quotidià, ens proporciona un seguit de dades sobre els costums, la societat, la econòmica etc., és a dir sobre la realitat de l’època. L’arqueologia no es cercar objectes valuosos amb l’objectiu de col·leccionar-los, l’arqueologia és la ciència que reconstrueix el passat mitjançant qualsevol resta material o font històrica.

En resum, un objecte tan senzill com una aixeta ens permet acostar-nos una mica més al dia a dia dels nostres avantpassats i al nostre passat més recent.

Adrián González Gómez de Agüero: Pintadas y Grabados: Sindicalismo en Corbera de Ebro

dijous, 2/02/2017

Autor del post: Adrián González Gómez de Agüero

Durante la década de los 30, se generó en España un espacio político rico en el que diversas izquierdas se empoderaron de medios de producción y donde la demanda de derechos laborales fue uno de los motores históricos. El papel de los sindicatos fue muy importante en toda la época previa a la guerra civil y durante la misma. Se puede apreciar un amplísimo nivel de afiliación de todo tipo de trabajadores. Los sindicatos eran una forma de organización no solo laboral, sino también política y es que la carga ideológica de cada uno de estos, marcó el devenir de sus actuaciones.

En este sentido, cabe destacar la fuerza con la que los sindicatos como CNT o FAI realizaban sus acciones y cómo la presencia de estas ha perdurado en algunos marcos. Corbera de Ebro conserva aún fosilizados aunque en un grave proceso de degradación distintos vestigios que corroboran no solo la presencia de estos sindicatos en el pueblo, sino su participación activa y directa en la transformación política de la época. Estos restos perduran aun en la arquitectura  formando parte del pueblo actual. A veces, la línea para discernir su valor patrimonial frente a los intereses de los actuales propietarios a veces puede ser fina. Es por ello que es importante recordar cuál fue el papel de estos agentes sindicales y cuáles fueron sus acciones, para poder entender cuál es el valor que le otorgan actualmente los habitantes de Corbera de Ebro a los remanentes que aún hoy, corroboran la presencia de una política de incautaciones en el pueblo.

Incautación CNT
 Figura 1: Pintada de incautación de la CNT en la casa nº 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Porta carrer Major

Figura 2: Puerta de la casa número 20 del Carrer Major de Corbera de Ebro

Corbera de Ebro, fue uno de los pueblos de la zona donde menor intervención hubo por parte de los sindicatos y a pesar de que se recuerdan sucesos como la quema y destrucción de símbolos religiosos frente a la iglesia, no se produjeron delitos de sangre ni fratricidas. Es cierto que se produjeron asesinatos de gente de Corbera de Ebro, sobre todo de cargos religiosos, pero también lo es que esta violencia fue causada por agentes foráneos, es decir, que la izquierda de Corbera de Ebro, no asesinó a nadie durante este periodo. En definitiva la actuación directa de los sindicatos en este lugar fue breve y efímera, aunque aún se conservan huellas de su presencia. En este sentido, cabe destacar un conjunto de sucesos que marcarán el devenir de los nueve meses que dura aproximadamente el empoderamiento de los sindicatos.

En primer lugar, el 20 de Julio de 1936, se reunieron en el consistorio representantes de las organizaciones que apoyaban al Frente de Izquierdas: CNT, FAI, ERC Y UR, que constituyeron el Comité local ubicado en Ca l’Abadia. Cuatro días después, se produjo la destrucción de elementos religiosos y la incautación de la Iglesia, que posteriormente pasará a convertirse en un mercado, derribando uno de los muros, pudiendo así habilitar otra entrada y dejando la principal para la entrada de carros y mercaderías.

3-4

Figuras 3 y 4: Pintada de incautación de la CNT en la casa número 22 del Carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia


5

Figura 5: Casas incautadas por la CNT en el carrer Major de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

A mediados de Agosto de 1936, comenzaron las incautaciones en las casas de aquellos que eran más ricos o estaban vinculados a la derecha, requisando desde materiales de trabajo hasta tierras y almacenes, en definitiva todo aquello que supusiese un medio o forma de producción. En este sentido, tanto la CNT como la FAI crean una colectividad anarquista, que en otoño de 1936, se constituirá como la Colectividad Agraria, aglutinando propiedades y parcelas incautadas y estableciéndose en Ca Piñol, que fue una de las casas más grandes del pueblo. Dependiente de la Colectividad se crea una Cooperativa de Consumo, en la cual se redistribuían los productos a precio de coste. Las incautaciones fueron realizadas por la CNT y se han contabilizado más de una veintena de propietarios afectados, que se vieron forzados a ceder espacios tanto urbanos como rurales. [1]

Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí

Figuras 6 y 7: Pintada de la CNT en la casa número 33 del carrer del Molí. Fuente: Imagen propia

En Octubre de 1936, comienza desde la Generalitat una política de normalización de la vida municipal, cuyo objetivo es reducir el papel de la CNT-FAI en la vida política. Y no será hasta el 29 de Enero de 1937, que se reestructure el Consejo Municipal de manera paritaria, aunque hasta el 24 de Febrero no actuará de acuerdo a los dictámenes del Gobierno Catalán.
Grabado de la FAI

Figura 8: Grabado de la FAI en el dintel de una puerta del Carrer Pinyeres del Poble Vell de Corbera de Ebro. Fuente: Imagen propia

En ese momento y tras la reestructuración política, surgió entre los sindicatos y entes políticos una dicotomía en torno al problema de la propiedad y la colectivización de esta misma. Este clima tenso, supuso la estructuración de los criterios y puntos que determinasen como se había de organizar el trabajo y la redistribución, en caso de existir, desde los gobiernos, sindicatos y colectividades. A través de estos puntos, se pretendía reducir la capacidad impositiva de sindicatos y colectividades sobre los propietarios, pero también regular las incautaciones ya realizadas y promover la de aquellos terrenos que estuviesen sin explotar.

El problema que genera este suceso histórico de incautaciones está latente aún en Cobera de Ebro. La memoria colectiva de estos sucesos puede suponer una lucha de pasiones y es por ello que se ha de tender a realizar una lectura histórica y objetiva a la hora de valorar la conservación de elementos como estas pintadas o grabados, que son el testimonio de un suceso histórico del que apenas queda registro y cuya documentación es muy limitada o inexistente. En este sentido, se ha de reflexionar sobre el papel de estos restos en la creación de un discurso histórico del pueblo de Corbera de Ebro, ya que son una muestra única de la fuerza de los sindicatos a principios de la década de los años 30. Uno de los problemas que puede surgir de la conservación de este tipo de pinturas en las que aún hoy puedan ser propiedades privadas, es la estigmatización social que genera el hecho de vivir en la que un día fue una casa incautada, probablemente a sus antepasados. Este podría ser uno de los motivos por el cual apenas se conservan pintadas en las puertas y las que se conservan, lo hacen de manera precaria, con evidencias de haber querido ser borradas. Algunas de las puertas adyacentes a las que un conservan las pintadas, presentan zonas que podrían evidenciar una intencionalidad a la hora de tapar ciertas pintadas.
Pintada de la CNT en la puerta principal de la casa número 24 del carrer Major en 2010

 Figura 9: Pintada de la CNT en la puerta de la casa número 24 del carrer Major en 2010. Fuente: Jordi Ramos

Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016

Figura 10: Detalle de la puerta barnizada y restaurada en 2016. Fuente: Imagen propia

A través de este acercamiento, surge la duda de si se ha de imponer el bien común y patrimonial a la hora de conservar estos vestigios o se ha de priorizar el interés individual, y en todo caso, si la descontextualización de estos restos, es decir el traslado de estas pinturas y grabados a un museo, puede beneficiar su conservación o empeorar su vinculación histórica. Sería interesante plantear también la importancia de la fuerza de la propaganda política y en este sentido, los conflictos sociales que pueda conllevar su conservación in situ. Este es un problema no solo patrimonial, sino de pasiones e ideologías y es por ello que se ha de hacer pedagogía para mostrar la historia de nuestro pasado más reciente desde una perspectiva objetiva, que trate de hacer futuro haciendo historia.

 

[1]  En el libro Corbera d’Ebre. 200 Anys d’Historia 1800-2007 de P. Clua, J. Sánchez & C. Margalef se recoge la relación de propietarios afectados e incautaciones realizadas, a partir del estudio de la Sección Guerra Civil, del ANH-Salamanca, elaborada por los propios autores.

Clàudia Ortega: Els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre)

dissabte, 28/01/2017

Autora del post: Clàudia Ortega

Si hom observa els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre, Terra Alta) pot visualitzar com devia ser la vida quotidiana en aquest poble de pagès fins a l’arribada de la guerra civil. La majoria de carrers s’han mantingut intactes des de llavors, fossilitzats entre les restes d’un poble fantasma que és testimoni directe de la vida i costums dels nostres avantpassats més recents. En els últims anys, a més, diversos grups de treball han realitzat tasques de manteniment d’estructures i empedrat d’alguns carrers basant-se en l’evidència arqueològica i amb l’ajuda de fotografies anteriors al 1938.

esglesia-abans-de-la-guerra

Fotografia de l’església de Sant Pere en que es pot veure com era la cantonada del carrer Pinyeres abans de la guerra civil. Font: Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre (http://www.poblevell.cat)

La topografia local ha propiciat que la xarxa viària del Poble Vell s’hagués d’adaptar al pendent natural, configurant tres terrasses sobre el turó de La Montera (247.9 m s.n.m.) a través de les quals s’organitzen els diferents carrers. L’adaptació al terreny natural es pot visualitzar clarament en el carrer Pinyeres, una de les vies principals, que enllaça l’accés nord amb la plaça de la República: es tracta d’un llarg carrer que aprofita la roca natural i que es troba empedrat en alguns trams, pel que acaba assolint un pendent suau. Aquest és un clar exemple de com devien ser la majoria dels carrers del Poble Vell: de terra i aprofitant la roca mare, la tècnica més emblemàtica és, però, la de l’empedrat.

tram-carrer-pinyeres

Tram del carrer de Pinyeres aprofitant el pendent i la roca natural.

Hi ha un gran nombre de carrers al Poble Vell que mostren evidències d’haver estat empedrats mitjançant còdols provinents del riu Sec. Aquests còdols, que sovint no superen els 15 cm de longitud, presenten formes arrodonides i allargassades i es troben disposats en el sentit del pendent, fet que ens porta a pensar que facilitarien el pas de l’aigua cap a la vall. Aquest, però, no és l’únic sistema de desguàs, al carrer del Forn, situat al punt més elevat del turó, encara es conserva un tram del que hauria estat un clavegueram subterrani cobert mitjançant blocs més o menys regulars. A més a més, en alguns carrers es pot observar un sistema de canalització d’aigües superficials, com és el cas del carrer de la Presó, una part del qual encara conserva l’empedrat original.

portalnou                                                                Empedrat del carrer del Portal Nou.

canmetget

Carrer proper a Can Metget en que s’ha detectat una ocupació de l’espai públic.

D’altra banda, la disposició dels còdols també marcaria els límits dels carrers i les voreres. Cal assenyalar, com a curiositat, l’enregistrament d’una ocupació de l’espai públic en un dels carrers propers a Cal Metget, la cronologia de la qual ens és desconeguda.

L’empedrat dels carrers del Poble Vell hauria afavorit el pas de carros i animals de càrrega, tenint en compte les dificultats que suposa la topografia, amunt i avall de La Montera. Aquest fet ens porta a intuir que l’empedrat original hauria estat recobert per una capa d’argiles per tal d’evitar el lliscament de vianants i bèsties, sobretot en dies de pluja i fang. L’ús de bèsties de càrrega se’ns fa evident en la presència de cavallerisses a les plantes baixes dels habitatges del Poble Vell, tal com evidencien les marques de roderes als llindars de les portes. Aquestes marques encara poden observar-se avui dia i es correspondrien amb un ús continuat de carros de no més de metre i mig d’amplada que estarien condicionats a la xarxa viària i al pendent de la zona.

llindar2

Exemple de desgast per les roderes en el llindar dels habitatges del Poble Vell.

D’aquesta manera, els carrers del Poble Vell no només respondrien a una adaptació a una topografia particular, sinó també a les necessitats d’un estil de vida que durant molts anys ha estat la base econòmica dels nostres avantpassats. L’estudi acurat de les diferents estructures del Poble Vell, inclosos els seus carrers, així com l’aplicació de l’arqueologia i de tècniques de restauració, poden ajudar a la conservació d’un món rural que encara és present en la memòria dels nostres avis i que malauradament estem perdent. No hem d’oblidar que tot allò referent a la vida i costums dels nostres avantpassats més recents forma part del nostre propi passat i, com a tal, ha de tenir un lloc privilegiat dins la nostra memòria històrica.

Helena Calvo: Proposta de zonificació del Poble Vell de Corbera d’Ebre per a la realització d’una prospecció arqueològica

divendres, 20/01/2017

Autora del post: Helena Calvo

Amb el pas del temps, el Poble Vell de Corbera d’Ebre ha anat experimentant canvis i transformacions, testimoni dels pobladors que l’habitaren al llarg de la seva història, des del segle XIII fins avui dia, i també dels esdeveniments que ha protagonitzat. Un dels més rellevants i que ha fet que el Poble Vell hagi esdevingut el que avui dia és, és sens dubte la Batalla de l’Ebre i el seu posterior i progressiu abandó fins la darreria dels anys 60. Aquestes transformacions han deixat uns vestigis que l’arqueologia pot estudiar, uns vestigis que es poden agrupar per zones o àrees de prospecció arqueològica, en funció de les característiques que presenta cadascuna.

zonificacio

Ortofotomapa del Poble Vell de Corbera d’Ebre on s’identifiquen les quatre àrees de prospecció arqueològica. Extret de l’ICGC 2016 i modificat.

 

Zona 1: Es caracteritza per conservar bona part dels vestigis de les cases del Poble Vell. Les edificacions estan molt afectades, derruïdes, conservant-se només les façanes dels edificis, que es mantenen en peu gràcies a la runa de l’interior. Són poques aquelles que han estat reconstruïdes. S’identifiquen dos tipus de construcció diferents en funció del terreny. La major part d’aquestes cases estan construïdes en terreny pla i presenten estructures subterrànies, com trulls, excavades en la roca mare. Al nord-oest en canvi, les cases aprofiten la vessant del terreny, de manera que encara es conserven les estructures subterrànies en les terrasses inferiors. Bona part de la trama urbana es conserva, per la qual cosa seria molt interessant reconstruir-la.

Zona 2: Aquesta zona és coneguda com el turó de la Muntera, per la seva ubicació, en la cota més elevada. L’any 1969 l’Ajuntament va enderrocar les cases ubicades en aquesta zona per tal d’establir un Coto Escolar que va funcionar fins el 1980. Posteriorment els arbres van ser arrencats, de manera que la Muntera va agafar l’aspecte que presenta avui en dia. La trama urbana s’ha perdut completament i només es poden veure algunes de les cases, de les quals només es conserven les parets, i dos dels carrers principals, el carrer del Forn, que encara presenta l’empedrat, i el carrer del Portal Nou. Aquesta peculiaritat fa de la muntera una zona molt rica per a l’estudi arqueològic, ja que pràcticament es conserven estructures subterrànies del Poble Vell susceptibles d’ésser documentades mitjançant una excavació arqueològica.

Zona 3: Aquesta àrea també va ser arrasada l’any 1969, però es diferencia de la Muntera perquè van avocar tota la runa. Es tracta d’una zona terrassada on es troben pins que van ser plantats als anys 70 arran del Coto Escolar. No es conserva la trama urbana i només ha perdurat una casa, Cal Cec, que va ser consolidada per l’Associació del Poble Vell.

Zona 4: Està conformada per l’església de Sant Pere, la plaça i els edificis del voltant. És tracta d’una zona de contrastos. Per una banda trobem edificis que van ser restaurats mitjançant una recreació a partir dels anys 90, com són la casa del metge, les escoles, o la mateixa plaça de l’església, de manera que s’ha perdut tota la trama urbana. I per una altra banda, al sud-oest, encara es conserven algunes cases del Poble Vell, en un estat molt precari, que van ser reconstruïdes sobretot a finals del segle XIX. Algunes aprofiten el pendent de les terrasses i d’altres van ser construïdes en terreny pla.  Aquesta zona on trobem les cases reconstruïdes de més antic és coneguda com la zona de la presó, i és molt interessant des del punt de vista arqueològic pel fet que presenta superposicions arquitectòniques, per la qual cosa es podria realitzar un estudi de paraments que permeti entendre l’evolució arquitectònica de l’edifici al llarg de la història.

zonificacio2

Figura 2. Fotografies de les zones de prospecció arqueològica. Imatges pròpies.

El Poble Vell de Corbera d’Ebre: análisis de las zonas de devastación

dimecres, 2/11/2016

Autora: Tania González Cantera

Corbera d’Ebre es un testimonio único de la crueldad y de la sinrazón de un conflicto tan presente aún en la actualidad como es la guerra civil. En el estado ruinoso de la parte antigua del pueblo, el denominado Poble Vell, han quedado fosilizadas tanto las causas, como las consecuencias de la batalla más larga y sangrienta del conflicto: la batalla del Ebro.

Sin ir más lejos, la antigua iglesia de Sant Pere es un recordatorio constante de la acción de ambos bandos en el Poble Vell. En su fachada puede observarse la huella originada a raíz de la destrucción de sus símbolos cristianos y de su ocupación por parte de los miembros de la CNT-FAI en julio de 1936 con el fin de su reutilización a modo de economato, así como de los bombardeos padecidos por parte de la aviación franquista en el verano de 1938. El caso de la iglesia es extrapolable a prácticamente el resto del Poble Vell: el combate entre republicanos y nacionales redujo este municipio catalán a una ingente masa de madera, cemento y hierro, donde muchas familias continuaron malviviendo hasta bien entrado el período franquista.

esglesia-corbera-interior

Font: http://openbuildings.com/buildings/1-huge-skylight-church-profile-45484

No obstante, el paso del tiempo, la reutilización de sus materiales y la ausencia de una acción global de restauración del mismo es el motivo principal de su degradado estado actual. Con todo, la ubicación de las diferentes viviendas y estructuras ha sido un factor vital para su conservación o degradación, ya que ha configurado un patrón. El origen de dicho patrón se debería a la formación geológica de la zona: la Montera, donde se asienta el Poble Vell, está conformada por tres niveles de terrazas. Según la geología, los niveles de terraza más elevados son los que más se erosionan y sufren la acción de los diferentes agentes naturales (agua, viento…), por lo que se trataría de las zonas que más fácilmente se degradarían. Por el contrario, las estructuras localizadas en la terraza menos elevada serían las que más y mejor se habrían preservado.

Este proceso ha podido ser constatado en el caso del Poble Vell ya que el número y el estado de conservación de las estructuras localizadas en las terrazas inferiores es superior a las de la parte alta de la Montera. Es más, la zona donde se ha intervenido durante la presente campaña sería la peor conservada de todo el Poble Vell, bien por causas geológicas como por antrópicas. El área circundante a las antiguas calles Forn y Portal Nou se asienta sobre terreno natural y no sobre una terraza, un hecho que intensifica la velocidad de degradación de las estructuras que se encuentran allí. Por si fuera poco, la acción del hombre ha acelerado considerablemente dicho proceso, especialmente tras 1969 cuando, por orden del consistorio local, se ordenó “convertir en Coto Escolar las ruinas del casco antiguo” mediante la “demolición en evitación de posibles accidentes con la plantación de arbolado en sus ruinas” (Clua Micola et al. 2007, 177).

foto-antiga-poble-vell

Font: http://www.poblevell.cat/ca/inici/inici.html

Sin embargo, el área superior de la Montera no ha sido el único espacio en el que el impacto de la acción humana ha tenido una incidencia negativa: a excepción de las estructuras subterráneas (como los trujales de vino), el Poble Vell en su conjunto ha sufrido dicho proceso. Este hecho ha tenido lugar como consecuencia de la reocupación de las ruinas durante la posguerra y de la posterior extracción de materia prima de estas estructuras para la construcción de las viviendas del pueblo nuevo, situado en las terrazas más inferiores de la Montera. En este sentido, la geología juega de nuevo un importante papel: las partes mejor conservadas de las viviendas aterrazadas, a excepción de las construcciones bombardeadas, serían las más cercanas a la cima de la Montera. En cambio, la destrucción de los sectores inferiores de las casas debido al fuerte impacto y al peso del derrumbamiento de los techos y de otras estructuras sería inevitable conforme a las leyes de la física. Asimismo, en muchos casos los propios derrumbes constituyen una especie de soporte para las estructuras contiguas, frenando de esta manera la posible caída de más inmuebles.

20160309_120456_opt

Exemple de graus de conservació d’alguns immobles del Poble Vell. Font: pròpia

Con todo, en función de los materiales de construcción empleados el grado de preservación variaría destacadamente ya que las edificaciones realizadas en tapial, si están bien consolidadas, frenarían el deterioro de manera muy notable, mientras que la caída de las viviendas de piedra sería mucho más frecuente al no estar éstas tan ligadas entre sí.

En definitiva, podemos concluir que la propia batalla del Ebro no ha sido la principal responsable del deterioro actual del Poble Vell, sino las posteriores actuaciones antrópicas sobre el mismo. Con el fin de evitar una mayor destrucción de estos vestigios tan singulares, sería vital la realización de obras tanto de consolidación como de restauración1 siempre que se quiera intervenir en el Poble Vell ya que, de esta manera, el impacto del ser humano no sería tan determinante.

Per saber-ne més: CLUA MICOLA, P., SÁNCHEZ CERVELLÓ, J., MARGALEF FANECA, C., 2007, Corbera d’Ebre. 200 ANYS D’HISTÒRIA. 1800-2007, Ajuntament de Corbera d’Ebre.

1En algunas zonas del Poble Vell ya se han realizado algunas obras de consolidación, como es el caso de la calle Pinyeres o el entorno de la plaza de Sant Pere durante los últimos meses del 2007 (Fuente: poblevell.cat).

Els fortins de costa de Mataró

dimarts, 12/07/2016

L’any 1937, com a part del projecte de fortificació de la costa mediterrània per part de l’Exèrcit Republicà, va ser construïda tota una xarxa de trinxeres, fortins i bateries antiaèries a la ciutat de Mataró destinades a la defensa del territori davant les incursions per mar i aire. Moltes d’aquestes queden recollides en el llibre de Josep Clara “Els búnquers de la costa catalana” i encara aprofundeix més l’Adrián Cabezas en las seva tesi doctoral: La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939), que va ser defensada a la UB l’any 2013.

Hem pogut conèixer les estructures defensives de la línia de costa de Mataró de la mà de la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, una plataforma en què gent gran i entitats treballen conjuntament per a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat a partir de la recollida de testimonis, la recerca, la revalorització d’espais i la difusió. Aquesta plataforma permet viabilitzar projectes diversos relacionats amb el passat recent des de la població amb l’objectiu de fer arribar la memòria al conjunt de la societat mataronina. Una d’aquestes iniciatives ha estat l’inventari i estudi dels fortins situats a les platges de Mataró de cara a promoure’n la protecció. Els fortins van ser finalment recollits i declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) al planejament urbanístic l’any 2014 amb la seva colaboració en la Modificació puntual del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró de 1999.

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Grup de la sortida amb fortí al fons. Font: pròpia

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

Fortí entre les roques de la costa de Sant Andreu de Llavaneres. Font: pròpia.

El passat 25 de maig vam passejar amb ells i elles per la vora del mar visitant els 7 fortins que encara es conserven a la costa mataronina. Aquestes estructures, construïdes amb formigó armat amb la tècnica de l’encofrat, presenten un mateix patró en tots el casos: una mateixa morfologia, distribució interna i ubicació, amb una entrada que se situa indistintament al cantó esquerra o dret i una espitllera o tronera amb una obertura de 180 graus dividida en dos. Així mateix, s’observa una preferència en la localització en les proximitats de les rieres per la facilitat de transport d’armament i amb una distància aproximada de 600 m entre fortins, que estarien comunicats per línies de trinxeres. Alguns fortins, a més, van ser recoberts amb sorra de platja durant la seva construcció per a camuflar-los en l’entorn. Aquestes robustes estructures serien capaces de preservar personal i armament a resguard de l’impacte d’artilleria i bombes d’aviació i vaixells.

Els fortins de Mataró foren construïts l’agost de 1937 per part de civils i soldats organitzats en la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra” per a poder donar resposta a una nova forma de guerra que atacaria no només objectius militars sinó població civil.

Vista d’un fortí a la sorra de la platja. Font: pròpia

La defensa de costa, per tant, serví per defensar la població i les platges dels bombardejos de l’aviació i la marina de guerra, així com per a evitar possibles desembarcaments. És per aquesta forma de guerra que molts fortins anaren equipats amb armament antiaeri. La costa del Maresme, i Mataró en particular, va ser bombardejada per mar pels vaixells Canàries i Balears, però també va patir l’atac aeri d’hidroavions bimotors i avions trimotors italians i alemanys de la Legió Còndor, afectant a les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Cant, Arenys de Mar, Calella i Malgrat de Mar.

Abandonats després de la presa de Catalunya per part de les tropes franquistes, els fortins de Mataró van ser reutilitzats entre 1944 i 1945 en el context de la Segona Guerra Mundial per la por de la Dictadura a una possible intervenció dels aliats que mai arribà i que la portà a refortificar la costa de Portbou a Alcanar i construir una nova barrera defensiva als Pirineus, la Línia P. Anys més tard, La Guàrdia Civil va fer ús dels fortins com a punts de guaita per a la vigilància del contraband i a partir dels anys 50 molts van ser utilitzats com a vivenda i refugi. Però la visita als fortins no només ens oferí històries de guerra, sinó també la possibilitat dels assistents que van viure els fets de compartir les seves experiències personals i el relat d’històries de memòria popular com és el cas del Ferm, un peculiar personatge que visqué en un fortí en honor del qual s’ha compost una havanera i fins i tot s’ha fet un gegant.

Mataró, gràcies a la Comissió de la Memòria Històrica de la Gent Gran de Mataró, suposa un exemple en la protecció d’aquestes estructures defensives de la Guerra Civil, així com altres pobles del Maresme com Santa Susanna o Arenys de Mar. La major part d’aquestes accions es deuen a iniciatives ciutadanes, que amb el seu treball i el seu esforç han reclamat la protecció i conservació del patrimoni de la Guerra Civil, però encara queda molt camí per fer. A Mataró la Comissió encara exigeix la deguda conservació d’alguns fortins que estan quedant sepultats sota la terra o s’estan enfonsant en la platja, però també reivindiquen l’acondicionament dels fortins: que s’identifiquin i s’expliquin amb cartells, que es dignifiquin i que se’n pugui acondicionar algun per a la visita.

Fortí "camuflat" en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Fortí “camuflat” en un accés molt transitat a la platja de Mataró. Font: pròpia.

Tornem a Corbera d’Ebre, aquesta campanya al Poble Vell

dijous, 23/06/2016

Fa un any que vam començar aquesta aventura del blog com les pràctiques d’Arqueologia Moderna i Contemporània del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. L’any passat van poder ampliar els coneixements sobre la cota 287 a Corbera d’Ebre, i ara, us avisem que anem més enllà… Excavarem al Poble Vell de Corbera d’Ebre!!

Corbera d'Ebre abans de la guerra (Extret de http://blogscat.com/historiesta/2014/09/26/els-trens-perduts-2-de-3/)

Corbera d’Ebre abans de la guerra [Fotografia extreta del blog Històries de la Terra Alta]

Després de temps treballant per poder intervenir arqueològicament al Poble Vell, comptem amb el suport dels organismes, institucions i persones que al llarg dels anys s’han preocupat per aquest espai, on ens sumen amb la nostra tasca d’Arqueologia. Esteu atents perquè us anirem explicant les feines arqueològiques.