Arxiu de la categoria ‘Història Moderna’

Tània Escuer: Les anàlisis de restes vegetals: les grans desconegudes en l’estudi dels jaciments urbans dels períodes més recents

dilluns, 27/02/2017

Autora del post: Tània Escuer

Ja hem parlat anteriorment de la bioarqueologia (o arqueobiologia), de les diferents disciplines que la conformen i de la importància que té per l’arqueologia, per conèixer la relació entre l’ésser humà i el medi en el qual es movia. Important, no només pel fet que l’arqueologia es nodreix d’això, de l’estudi multidisciplinari de les restes arqueològiques, per tal d’extreure’n tot tipus d’informació, sinó perquè aquests estudis en concret, en contextos més recents, són molt escassos. I encara ho són més en contextos urbans. Afortunadament, com ja es va comentar, aquest any, al Born, es van agafar mostres de sediment per dur a terme anàlisis arqueobotàniques i aportar nova informació al jaciment i a la història recent de la ciutat de Barcelona.

Prof. Santiago Riera, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, fent-nos una conferència sobre l’arqueobotànica i les anàlisis que es realitzaran de les mostres de sediment que s’han recollit al jaciment del Born aquest any. Font: https://twitter.com/hashtag/arqueoborn.

 

Però, en què consisteix realment l’arqueobotànica? Les plantes estan presents en tots els àmbits de la vida de l’ésser humà, tan en el privat com en el públic. Les trobem en l’alimentació, en l’àmbit estètic (ungüents i maquillatge), en la construcció, en l’ornamentació i protecció del cos (vestimenta), en l’àmbit domèstic (com a decoració), en el medicinal, en el religiós, en la il·luminació i la creació d’energia calorífica, en la producció (confecció d’útils i objectes), etc. Els vegetals representen la major part de recursos naturals que aprofita l’ésser humà -sobretot en les comunitats no industrials, però fins i tot en aquestes darreres hi són molt presents- i per tant, tot i que no trobem aquesta proporció ben representada en el registre arqueològic (perquè el material orgànic, generalment, és de molt més difícil conservació que l’inorgànic), formen i van formar una part molt important de la vida humana. Precisament, l’arqueobotànica s’encarrega d’estudiar aquesta interacció humà-planta en el passat.

La informació, doncs, que es pot extreure de les restes vegetals dels jaciments arqueològics, és molt completa. No només permet fer una reconstrucció del paisatge, la vegetació i el clima d’un moment concret en el passat, sinó que també proporciona dades sobre l’alimentació; l’ús i l’explotació dels recursos vegetals per part dels grups humans, tant per realitzar activitats tecnològiques com econòmiques o socials; la capacitat i les tècniques d’adaptació a l’ambient; l’impacte antròpic sobre el seu entorn i els possibles moviments i interaccions –comercials o no- entre diferents grups de diferents àrees. Cal tenir present que, així com les societats humanes modifiquen i alteren el seu entorn, aquest també les influencia a elles.

Obtenir aquesta informació, però, és més complicat del que sembla. Hi ha molts tipus d’anàlisis arqueobotàniques en funció del tipus de resta vegetal estudiada i en la majoria de casos necessiten d’unes tècniques de mostreig diferents o, al menys, de l’obtenció de mostres diferenciades, ja que moltes d’elles funcionen per mitjà de tècniques analítiques destructives.

A grosso modo, hi ha dos tipus de restes arqueobotàniques identificables en un jaciment: les macrorestes, que són aquelles que es poden reconèixer a ull nu, i les microrestes, que són aquelles que no són reconegudes a ull nu i que requereixen d’eines especials per a la seva identificació, com ara microscopis o lupes binoculars i que solen formar part del sediment. Ambdues anàlisis necessiten d’una recollida sistemàtica de mostres de sediment, que és el que es va fer al Born, mostres que després seran tractades al laboratori pels especialistes.

El grup de les macrorestes està format normalment per carbons (fusta carbonitzada per mitjà d’alguna combustió), llavors, fruits (generalment parts d’aquests, com per exemple closques i pinyols), fustes, teixits i cistelleria. En general, solen ser restes individualitzades que només necessiten d’una consolidació del material i d’una extracció molt curosa del mateix, tret dels carbons i les llavors, que se solen extreure de les mostres de sediment per mitjà de la flotació de terres. El de les microrestes està format per grans de pol·len, fitòlits, espores de fongs i grans de midó que s’extreuen o del sediment (per mitjà de la recollida de mostres que ja hem explicat anteriorment) o dels propis objectes (com recipients o altres utensilis que puguin haver estat en contacte amb algun producte vegetal), per mitjà de tractaments físico-químics de laboratori que fan que cada tipus de resta tingui el seu propi protocol de tractament, a vegades incompatibles entre ells (per això no es pot utilitzar sempre la mateixa mostra per a fer diferents anàlisis).

Les restes que se solen conservar millor en un jaciment són les antracològiques (restes llenyoses carbonitzades), les carpològiques (restes de llavors i fruits, generalment també carbonitzades) i les microrestes. Les altres restes només es conserven si les condicions són d’extrema humitat o d’extrema sequedat; o bé si la carbonització no ha estat completa, fent que el material conservi la seva morfologia i característiques (en part) i al mateix temps quedi protegit de l’atac de bactèries i fongs; si hi ha hagut un procés de fossilització (que consisteix en una substitució dels compostos orgànics del vegetal per altres components mineralògics com el sílice o el carbonat de calci) o si s’ha produït un motlle natural de la planta, fent que, malgrat no es conservi per se, en quedi una petjada que es pot estudiar igualment.

Les restes de carbons permeten fer una identificació taxonòmica dels vegetals que han estat sotmesos a un procés de combustió i poden informar de com produïen calor i llum les societats estudiades, tant per sobreviure a baixes temperatures com per a la cuina d’aliments o l’ús de forns amb finalitat tecnològica, així com dels diversos usos domèstics de la fusta (per exemple, en el mobiliari). La carbonització pot ser voluntària (llars de foc, torxes) i involuntària (incendis), però la presència de fusta en un jaciment sol ser un acte voluntari.

Fotografia amb microscopi de llum transmesa d’un carbó de castanyer (Fotografia: Maria Martín Seijo). Font:  Martín-Seijo, M. (2012) A xestión do bosque e do monte dende a Idade do Ferro á época romana no noroeste da península Ibérica: consumo de combustibles e produción de manufacturas en madeira. Dept. de Historia I, Universitat de Santiago de Compostela, p. 204.

 

No és tan fàcil trobar llavors i fruits en una excavació. Només si es produeixen processos com els que ja hem comentat anteriorment, com la carbonització, la mineralització (substitució de les parts orgàniques de la planta per minerals), la dessecació o la congelació o es donen condicions anòxiques (amb manca d’oxigen), és possible trobar aquest tipus de restes. El més comú, però, és que les trobem en estat de carbonització –en condicions molt específiques de temperatures no extremes que no arribin a la calcinació i que permetin la seva conservació-. Per tant, les restes que ens trobem els arqueòlegs als jaciments solen ser una mica diferents al que tots tenim en ment quan pensem en llavors i fruits. Dels fruits principalment es troben només restes de closques i pinyons i les llavors solen presentar una morfologia una mica diversa: la carbonització n’altera la mida i en canvia el color. Per aquest motiu cal estar molt atent en la seva recuperació i tenir un especialista que conegui com identificar-les.

Fotografia de llavors de civada del jaciment d’època baixmedieval i moderna de Mourela (Fotografia: SRI de la Universitat de Lleida). Font: Antolín, F., Alonso, N., 2009. A Mourela (As Pontes, A Coruña): evidencias carpológicas de las prácticas de roza y del procesado y consumo de cereales en el monte gallego (siglos VII-XVII), in: Bonilla, A., Fábregas, R. (Eds.), Círculo de engaños: excavación del cromlech de A Mourela (As Pontes de García Rodríguez, A Coruña). Antavira, Santiago de Compostela, pp. 177-196.

 

Com ja hem dit, les restes de fustes, teixits i cistelleria només es podrien conservar en unes condicions molt especials. Existeixen casos en els quals es poden identificar de manera indirecta, per mitjà de l’aparició de taxons en el jaciment que estiguin únicament relacionats amb algun d’aquests usos en concret. La gran diversitat de plantes presents en un jaciment dificulta enormement aquesta tasca.

Pinta de fusta del segle XIV conservada al fons del Rec Comtal i recuperada en passades excavacions al jaciment del Born. Font: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

 

Pel que fa a les microrestes, trobem grups diferents de restes de plantes: els grans de pol·len i les espores de fongs, despresos de les plantes en el procés de propagació de les diferents espècies, els fitòlits, que formen part dels teixits vegetals, i els grans de midó. Els fitòlits són restes silícies que es formen en les plantes quan aquestes estan vives. Per explicar-ho d’una manera més entenedora, són restes amb una alta composició mineralògica (i que per tant es conserven millor que la resta de parts orgàniques) que adopten la forma de les cèl·lules de les plantes, i que els especialistes són capaços d’identificar per comparació amb mostres referenciades actuals. Els grans de midó són acumulacions de reserva energètica de les plantes que resisteixen atrapats en el sediment i que també per mitjà d’anàlisis comparatives, permeten identificar-les. Ambdues mostres poden ser identificades tant en el sediment com retingudes en alguns objectes, com ara les ceràmiques i, en aquests casos, permeten saber què s’ha guardat dins d’aquell recipient (o què s’hi ha cuinat o tractat, depenent del tipus d’objecte).

Fotografia d’un exemple de fitòlit de morfología de tipus “polyhedral”, que és propia de les fulles de les plantes. En aquest cas pertany a un tipus de plantes anomenade dicotiledonia, que són un tipus d’arbustos. Provinent del jaciment del Abrigo de la Quebrada, del Paleolític Mitjà. Esteban, I., Albert, R.M., Eixea, A., Zilhao, J., Villaverde, V. 2015 Neanderthal use of plants and past vegetation reconstruction at the Middle Paleolithic site of Abrigo de la Quebrada (Chelva, Valencia, Spain). Font: Base de dades de fitòlits online PhytCore, http://www.phytcore.org/phytolith/index.php?rdm=AlWfif3VlM&action=phytprofile&ID=5905

 

Tota aquesta informació és la que es pretén extreure de les mostres de sediment recollides durant l’excavació del Born. Algunes mostres seran flotades, per tal d’extreure’n llavors, carbons i altres elements que permetin identificar taxons (tipus de plantes). Altres seran processades al laboratori amb l’ús de reactors químics que permetran la seva anàlisi. En el nostre cas -i en la majoria de contextos urbans-, la vegetació de l’entorn no és fàcil de copsar a partir del mostreig de sediments en contextos domèstics. En canvi, es poden tractar altres qüestions de gran transcendència social, com l’ús d’espècies importades per cuinar, un aspecte molt important a l’Edat Moderna després del descobriment d’Amèrica.

L’arqueobotànica és encara avui dia una disciplina que s’està introduint en l’estudi arqueològic, així com l’arqueozoologia i d’altres especialitats igualment importants. Són anàlisis que requereixen d’inversions específiques al marge de les excavacions i que, per tant, no sempre es fan ni es poden fer (malgrat la recollida de mostres per a un futur estudi és igualment viable sense cost afegit), però que, com heu anat veient, poden arribar a donar informació molt rellevant, tant en els estudis de les societats més pretèrites com de les més recents. En aquest camp, Barcelona està sent una ciutat pionera.

 

Sergi Sánchez Crespo: Excavar al Mercat del Born: una experiència única

divendres, 24/02/2017

Autor del post: Sergi Sánchez Crespo

Entre el 27 de juny i el 8 de juliol dotze estudiants del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han estat aprenent a excavar en el Mercat del Born. Aquest és un indret únic, tant pel que fa a la magnitud de les restes preservades, com per la popularitat del propi jaciment, així com per la repercussió periodística que va suposar la primera excavació del jaciment des de la inauguració del Born Centre Cultural, el 2013 (cosa que, malauradament, no sol passar amb d’altres jaciments). El jaciment del Born és irrepetible també per la gran quantitat de materials que es troben, ja siguin ceràmiques, teules, restes òssies de fauna, fragments de bronze, claus de ferro, fragments de vidre, elements de joc com daus, etc. cosa que no passa a tot arreu.

Excavar en un jaciment d’unes cronologies “tant” recents, com són els segles XVII-XVIII, és força espectacular, perquè els materials que trobes (i la seva mida) són molt més sorprenents que no pas en un jaciment de cronologies molt més antigues, com podria ser un poblat ibèric o un campament romà (cosa que, sigui dit de passada, també és molt interessant per a molts de nosaltres).

Quant als àmbits en què es va excavar durant aquelles dues setmanes, potser dos dels tres van ser molt interessants: la claveguera de la Casa Corrales i l’habitació 19 d’aquest mateix habitatge. La claveguera era un àmbit d’excavació molt complex, en què la estratigrafia (els diversos nivells de terra, que s’excaven individualment, un per un) era molt difícil d’entendre i delimitar. No obstant, l’àmbit va ser molt agraït pel que fa als materials, especialment restes ceràmiques de tot tipus i fragments de vidre, els quals a vegades confoníem per la petjada que deixa el vidre en la terra.

Pel que fa a l’àmbit 19 de la Casa Corrales, era fascinant veure l’evolució de l’habitació (es podria dir així ja que els arqueòlegs estaven rodejats de murs) i veure quin tipus de materials sortien. A mesura que s’anava baixant els diversos estrats, la complexitat de l’habitació augmentava. De sobte, van aparèixer forats de pal, estrats amb formes estranyes i coloracions diverses.

Com potser s’ha pogut copsar, moltes vegades la feina dels arqueòlegs, a més d’identificar, classificar i estudiar els materials, molts cops també consisteix en identificar el color d’un estrat, així com veure la seva extensió, tant superficial com la seva profunditat. A més, s’ha de documentar quins estrats estan connectats entre sí, ja que d’una altra forma l’evolució de l’excavació es perdria, perdent d’aquesta manera la informació sobre els materials recuperats, ja que no es podria saber d’on han sorgit.

Per a un arqueòleg interessat en ceràmiques, era molt divertit veure les diferents produccions: les ceràmiques d’importació italianes, les ceràmiques de taula, les de cuina, així com fragments de peces ceràmiques que s’utilitzaven per a recollir aigua al pou (gibrells) o bé per a ús culinari (com podrien ser les greixeres). Va ser molt útil la classificació dels materials ceràmics que es van anar trobant durant la intervenció, perquè d’aquesta forma s’aprenien les diverses formes ceràmiques, el seu ús i el seu origen. Pel que fa a les ceràmiques importades, es van classificar segons l’estrat en què s’havien trobat i es van dipositar en una capsa a part de la resta de ceràmiques, perquè aquestes són les que ens permetrien en el posterior estudi datar els estrats i, finalment, veure fins a quina cronologia s’ha arribat durant la excavació.

Un dels objectius de la excavació, a part de la òbvia formació dels estudiants de pràctiques, era la recollida de mostres de terra de pràcticament tots els nivells per al seu posterior estudi bioarqueològic. Això vol dir que, a partir de la recollida de mostres de terra, aquestes es passarien per una màquina de flotació de restes vegetals. La màquina, que funciona amb aigua, permet que la terra sigui rebutjada i les restes macrobotàniques (com podrien ser carbons, llavors, fruits, etc) emergeixin cap a la superfície i siguin recollides per al seu estudi en el laboratori. Aquesta interessant iniciativa, dirigida pel doctor Santiago Riera, professor de la Universitat de Barcelona, permetrà l’estudi de la relació entre les plantes i les comunitats humanes que van viure en aquesta zona del barri del Born entre els segles XV-XVIII. Potser, aquest tipus de restes són més desconegudes per al públic general, que, en alguns casos, encara concep l’Arqueologia com la ciència que només pot desenterrar els materials “clàssics”: ceràmiques, monedes, armes i escultures. És per això que és molt necessari aquest tipus d’estudis, ja que ens aporten dades sobre quines espècies botàniques eren les més emprades.

Tornant als materials “clàssics”, el tipus més recurrent de ceràmiques en aquesta campanya d’excavació ha sigut la ceràmica comuna, és a dir, la que s’utilitzava en el dia a dia, ja fos per a menjar o bé per a buscar aigua al pou. Dintre d’aquesta denominació (“comuna”) hi ha diverses tipologies de peces (càntirs, gibrells, greixeres, etc), així com diversos acabats. Moltes tenen acabats vidrats, és a dir, superfícies externes lluents, que, generalment, presenten tres tonalitats: verd, marró i melat (que s’assembla al color de la mel). La raó d’aquestes tonalitats és deguda, probablement, a qüestions de moda, ja que la ceràmica de taula de mitjans del segle XVII sol combinar els colors blau i blanc perquè en un principi aquestes produccions pretenien imitar les importacions italianes, que eren de tonalitats blaves. Les argiles amb què es feien aquestes ceràmiques comunes solen ser més ataronjades que les argiles dels plats, bols, etc, perquè com que els vidrats no tindran coloració blanca, no cal que l’argila sigui gaire clara, com és el cas de la ceràmica de taula.

Un altre material destacat, tant per la seva fragilitat com per ser poc comú, és el vidre. A causa de la seva capacitat de trencar-se, el vidre és un material que no es renta al laboratori, a diferència de les ceràmiques i les restes òssies. També es deixa sense rentar perquè en alguns casos el vidre està decorat amb pigmentació negra o blanca, la qual es podria borrar.

En conclusió, l’excavació realitzada al Mercat del Born ha estat molt útil de cara a l’aprenentatge de la dinàmica d’una excavació: com s’identifiquen els estrats, com es realitza la seva planta i secció, la recollida dels materials, la recollida de mostres de terra per al seu estudi bioarqueològic, la classificació de les restes ceràmiques al laboratori, etc.

L’Arqueologia és una tasca científica que requereix d’un equip multidisciplinar, és a dir, en què hi participin professionals de diversos orígens, com per exemple biòlegs o bioarqueòlegs, antropòlegs físics, geòlegs, etc. És un treball que exigeix paciència, perquè tots els materials ceràmics i ossis que es trobin s’hauran de classificar; també exigeix rigor, perquè els resultats, tot i no ser els que un s’espera, són els que són, no es pot falsejar allò que és un fet, allò que la terra ens ha mostrat. I, per últim, és una tasca que t’ensenya valors, com són la disciplina, la constància, la companyonia, així com la comprensió i el respecte a les comunitats humanes del passat, que ens han deixat el seu món quotidià per tal que nosaltres puguem saber més dels nostres avantpassats més recents.

Cintia Alonso Gago: Una excavació arqueobiològica

dilluns, 20/02/2017

Autora del post: Cintia Alonso Gago

És possible que en alguns dels articles que van dedicar els mitjans de comunicació a l’excavació de la Casa Corrales al Born CCM trobéssiu el concepte «excavació arqueobiològica». A més, si vau tenir l’oportunitat d’apropar-vos durant les dues setmanes en les quals vam participar en la intervenció, potser vau veure que en alguns moments puntuals de l’excavació recollíem la terra en grans bosses de plàstic, mentre que en altres ocasions no ho fèiem. I potser us vau preguntar (o us esteu preguntant ara mateix), per què recollíem terra en bosses de plàstic, com si estiguéssim traient les escombraries? Doncs bé, la Bioarqueologia és la resposta. Però, què és exactament la Bioarqueologia?

L’àmbit 19 de la casa Corrales durant el procés d’excavació. Font de la imatge: https://twitter.com/BeaBCN1/status/747731178736721920

La Bioarqueologia (o Arqueobiologia) és la disciplina que es basa en l’estudi de les restes orgàniques que poden aparèixer en una excavació arqueològica. Per «restes orgàniques» s’entenen les restes de fauna (principalment ossos d’animals) i de vegetals (com restes de carbó, llavors o pol·len); però també es poden identificar restes humanes (de les quals s’encarrega l’Antropologia Forense).

L’estudi d’aquestes restes no només es basa en la identificació de les espècies a partir de l’aplicació de tècniques de la zoologia i la botànica, sinó també en comprendre perquè aquestes restes es trobaven en una zona i fase històrica concreta del jaciment, i quina importància tenien per a la comunitat que està sent estudiada. A més, també ens expliquen quin tipus d’ambient o ecosistema hi havia en un moment puntual del passat. Per tant, el seu estudi ens pot donar més informació sobre l’espai que s’està excavant, concretament sobre el consum i la dieta. En definitiva, ens porta a conèixer quina era la relació entre els éssers humans i el seu medi.

Detall d’un dels plats recuperat en les passades intervencions en el Born. Les formes dels recipients ceràmics, juntament amb els estudis de fauna i vegetals, poden aportar informació sobre el tipus de cuina i la dieta dels nostres avantpassats. Font de la imatge: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-jaciment/

Però, cal tenir en compte que la troballa de fauna i vegetals depèn molt de les condicions en què s’han conservat. Els arqueòlegs som conscients que només ens arriba una petita part d’allò que van deixar les societats del passat. Segons les condicions ambientals en el moment de la deposició de les restes i fins al moment en què són recuperades en el present, els materials orgànics es poden desintegrar i arribar a desaparèixer. És per això que resulta molt complicat trobar objectes de fusta en ambients que no siguin molt humits o molt secs.

Pinta de fusta del segle XIV recuperada durant l’excavació del rec Comtal en les passades intervencions al Born. Font de la imatge: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

A més, algunes d’aquestes restes, com poden ser les llavors de plantes o les espines de peix, són difícils de distingir en el moment de l’excavació. Per això és important planificar bé la seva recollida, i que aquesta sigui sistemàtica i acurada. Abans de començar l’excavació s’ha de tenir ben clar què es vol recollir, perquè i com.

En aquest sentit, la passada intervenció als àmbits 16 i 19 de la Casa Corrales es va plantejar recuperar totes les restes de fauna que es podien distingir a ull nu durant el moment de l’excavació per Unitats Estratigràfiques (UE). Un cop recollides, van ser netejades amb aigua, es van deixar assecar i es van siglar (és a dir, van ser marcades amb el codi de la intervenció i amb el nom de la UE on van ser recuperades). Després, en el moment de fer l’inventari de material de cada UE, vam fer una primera divisió entre el que semblen restes de macrofauna (animals de grans dimensions, com cavalls o vaques), microfauna (animals de dimensions reduïdes, com per exemple els conills) i malacofauna (els mol·luscs). Més endavant es farà un estudi més profund, per identificar les espècies i fer estudis estadístics que ajudaran a la seva interpretació.

Part del material assecant-se després d’haver estat netejat. Font de la imatge: https://twitter.com/passatmesrecent/status/750673940163489792

D’altra banda, es van recollir mostres de sediment en cada Unitat Estratigràfica (concretament, 10 bosses de plàstic per UE), amb l’objectiu de què posteriorment, amb la flotació de la terra, es recuperin restes vegetals, com per exemple llavors (ja que aquestes pesen menys que el sediment i suren, podent-se diferenciar). Després de la flotació, s’identificaran les espècies i s’estudiarà la seva concentració per UE.

Esquema d’una màquina de flotació de sediments. Font de la imatge: ZAPATA PEÑA, L., PEÑA CACHORRO, L. (2013), Macrorrestos vegetales arqueológicos a García Díez, M. y Zapata, L. (eds.) Métodos y Técnicas de análisis y estudio en arqueología prehistórica. De lo técnico a la reconstrucción de los grupos humanos, Bilbao, UPV/EHU, págs.: 303-314.

Així doncs,  la Bioarqueologia permet anar més enllà en els coneixements que es poden obtenir sobre el nostre passat més recent a partir d’una excavació arqueològica. El simple fet de recollir adequadament les restes de fauna o la presa de mostres de sediment pot ajudar a conèixer, per exemple, quina era la dieta dels habitants de la casa Corrales durant les seves diferents fases històriques. I, fins i tot, en el cas de la identificació d’espècies que no siguin pròpies de la zona, els possibles intercanvis comercials.


Link 1: http://www.larazon.es/local/cataluna/el-born-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-un-casco-urbano-JG13041594
Link 2:  http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160628/402822241754/barcelona-lidera-la-primera-excavacion-bioarqueologica-en-casco-urbano.html
Link 3: http://www.ub.edu/contrataedium/ordit/cultura_material/guia_paleografia/iframes_recerca/i_aplicacio.htm

Marta León: El dibuix arqueològic: la figura del dibuixant en Arqueologia

dijous, 16/02/2017

Autora del post: Marta León

En el treball de camp, és a dir, les tasques d’excavació és molt important registrar i documentar, mitjançant el dibuix i la fotografia les restes materials (ossos, ceràmiques, metalls, joies, etc.) o estructures (murs, paviments, forns, etc.) que es trobin dins l’àmbit que s’estigui tractant per tal de poder ésser estudiats paral·lelament o en posterioritat un cop l’excavació hagi finalitzat i poder elaborar una interpretació de l’àrea.

Pel que fa a la historiografia, el dibuix arqueològic, tot i que hi ha precedents, sorgeix a partir del segle XX quan l’arqueologia ja estava consolidada com a disciplina científica. El dibuix de camp ha anat evolucionant, al mateix temps que les millores en les tècniques de registre. Actualment disposem d’eines via ordinador com programes de tractament de la imatge digital, els quals permeten elaborar dibuixos, croquis i planimetries digitalment. També disposen d’altres programes que permeten fer reconstruccions virtuals a partir dels dibuixos elaborats durant el treball de camp.

El dibuix arqueològic, des de fa uns anys, i sobretot des de les empreses d’arqueologia, s’ha anat gestant la figura del “dibuixant” en aquest àmbit com a via de salvació, ja que aquesta professió, malauradament, està trontollant en els darrers anys. En aquest sentit, aquesta feina sembla ser que estigui en mans d’un únic individu, quan caldria tenir en compte que el dibuix arqueològic és una tasca que tot arqueòleg en la seva formació ha de conèixer i dominar. No obstant, com ja s’ha fet esment, hi ha qui s’especialitza en elaborar aquesta tasca per tal de sobreviure dins d’aquesta disciplina. Actualment, la figura del dibuixant està eclipsada i sembla no tenir el valor que hauria de tenir. Això, desgraciadament, no hauria de ser així, ja que el dibuix arqueològic és una de les activitats essencials que es desenvolupa en el transcurs de l’excavació.

En el marc de les pràctiques realitzades en el mes de juliol d’enguany en el jaciment del Born, estudiants d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona durant deu dies van treballar en un seguit d’àmbits, un d’ells el 19 de la Casa Corrales, on van anar excavant l’habitació i alhora van anar plasmant en dibuixos les seccions i la profunditat de l’àrea per tal d’observar l’evolució que es va dur a terme en aquesta estança, tal i com es pot veure en la fotografia posterior.

Fig. 1. Estudiant d’Arqueologia de la UB, dibuixant una secció d’una estança de la Casa Corrales en plena excavació (elbornculturaimemoria.barcelona.cat)

També es van centrar en excavar i dibuixar el paviment que confluïa entre els carrers Bornet i Gensana. Els estudiants van representar en paper més de 180 pedres com es veu en la imatge següent.

Fig. 2. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant el paviment del carrer Bornet/Gensana

Finalment es van aprofundir en un altre àmbit de la Casa Corrales, el número 16 que es tractava d’una claveguera superposada que va ser construïda posteriorment a l’habitació. Els estudiants en els deu dies de pràctiques van excavar i dibuixar en paper mil·limetrat cadascun dels passos realitzats durant el transcurs de les tasques d’excavació.

Fig. 3. Estudiants d’Arqueologia de la UB, dibuixant les restes de clavegueram de l’àmbit 16 de la Casa Corrales

Ressaltar la importància del dibuix arqueològic, ja que sembla una tasca oblidada, i per contra és un dels passos obligats a seguir dins de la metodologia arqueològica. És per tot això que s’hauria de donar més rellevància dins d’aquesta disciplina.

Júlia Coso Àlvarez: Història d’una aixeta

dimecres, 8/02/2017

Autora del post: Júlia Coso Àlvarez

Quan pensem en objectes arqueològics, és a dir materials que es recuperen en excavacions, podem creure que només tenen importància aquells que, des del punt de vista actual, tenen cert valor econòmic: ceràmiques
de luxe, joies, monedes, etc.

Una aixeta és un objecte quotidià, un objecte al qual no li dedicaríem gaire atenció en el nostre dia a dia, però, des del punt de vista arqueològic un objecte d’aquesta naturalesa pot ser una gran font d’informació. Els objectes d’ús diari ens parlen de la gent que els va utilitzar, de les seves costums i, per tant, ens acosten a la realitat de l’època.

Al llarg de les intervencions arqueològiques que els alumnes de la Universitat de Barcelona vam realitzar al jaciment del Born, entre altres objectes, vam recuperar un fragment d’aixeta de coure procedent d’una claveguera situada al sector 16 de la Casa Corrales. Es tracta d’un fragment de forma tubular, buit per dins, amb un dels extrems decorat amb uns motius vegetals, fet de coure.

Aixeta del Born

Fotografia de l’objecte de coure. Font: fotografia cedida per el Born CCM

Aquest objecte, gràcies a la bibliografia consultada,  es va poder relacionar amb una tipologia de ceràmica concreta datada al segle XVI: una gerra de ceràmica per a aigua que inclouria una aixeta de coure. El fragment recuperat seria la part superior de l’aixeta, és a dir la clau que permetria obrir o tancar el pas de l’aigua.Aquesta aixeta aniria encastada a la part inferior del recipient ceràmic.

Model ceràmic

Imatge de gerra cerámica amb aixeta de coure. Font: extreta de Beltrán de Heredia, 2012: “Les llars barcelonines a través de l’arqueologia”. Interiors domèstics. Barcelona 1700.

Un material com aquest que, a primer cop d’ull, podria semblar poc interessant, ens proporcionaria informació sobre la higiene personal de les llars de l’època i, per tant, de les persones que van habitar a la casa Corrales. S’ha de tenir en compte que al segle XVI no existien sales de bany especifiques i, en conseqüència, la higiene personal es realitzava a la cuina o a les cambres personals. És per això que era necessari disposar de certs objectes que permetessin acomplir aquesta funció. Les gerres amb aixeta de coure, que acostumaven a incloure també una palangana, van estar en ús fins a la introducció de l’aigua corrent, era doncs molt típic trobar aquests objectes a qualsevol casa. Aquestes gerres substituirien les actuals aixetes del bany o de la cuina i servirien per a disposar d’aigua de forma ràpida  i còmode, ja fos per consum o per altres usos. Aquests objectes serien tan necessaris per al dia a dia de les persones que també es podrien localitzar en molts altres espais de la casa, com ara a les entrades, els patis o els safarejos.

D’altra banda, no eren els únics objectes que permetien acomplir aquesta missió; en els menjadors de l’època era molt normal trobar també un càntir i una palangana per a poder netejar les mans abans de menjar, una costum que vindria d’època medieval anomenat “donar aiguamans”.

A més dels objectes arqueològics recuperats en diverses excavacions de Barcelona, la documentació escrita de l’època, com ara els inventaris postmortem, també registrarien aquests tipus de materials i, per tant, ens permeten reconstruir els sistemes d’aprovisionament d’aigua dels barcelonins del segle XVI.

És important comentar que aquestes ceràmiques podien ser més o menys luxoses en funció de l’estatus social de la casa: normalment eren gerres de ceràmica comuna o metall, però també podien ser de pisa o majòlica italiana, és a dir importades, o fins i tot de plata a les cases més nobles.

Veiem doncs com un objecte que podria semblar corrent  i simple ens parla de molts aspectes de la vida quotidiana dels barcelonins de l’època. D’una banda, l’aparent cura que tenien en la higiene personal, ja que disposaven d’uns objectes específics per tal de cobrir aquestes necessitats. A més a més, gràcies a la documentació i als materials de les excavacions, s’ha pogut saber que eren uns materials que es trobaven en totes les llars i en moltes estances, convertint-se així en un objecte primordial en el dia a dia de les persones.

D’altra banda, ens proporciona informació de caràcter econòmic, ja que l’existència de gerres importades ens indica que Barcelona estaria en contacte amb diversos centres productors. De forma resumida, es podria parlar de tallers de ceramistes locals, els quals fabricarien les gerres de ceràmica comuna, les majòliques, que podrien provenir de tallers de València, i finalment les pises itàliques, que tal com indica el seu nom provindrien de centres productors italians.

També podem parlar de la informació que ens proporcionaria des d’un punt de vista social. L’existència d’unes  gerres més luxoses, com les de plata o les importades, que es contraposarien amb les ceràmiques comunes, ens parla d’unes evidents diferències econòmiques.

Excavació BornVeiem com un objecte que, a priori, ens pot semblar insignificant i quotidià, ens proporciona un seguit de dades sobre els costums, la societat, la econòmica etc., és a dir sobre la realitat de l’època. L’arqueologia no es cercar objectes valuosos amb l’objectiu de col·leccionar-los, l’arqueologia és la ciència que reconstrueix el passat mitjançant qualsevol resta material o font històrica.

En resum, un objecte tan senzill com una aixeta ens permet acostar-nos una mica més al dia a dia dels nostres avantpassats i al nostre passat més recent.

Maria Franco: El registre arqueològic: el cas de la Casa Corrales del jaciment del Born

dimarts, 29/11/2016

Autora del post: Maria Franco

En el treball de camp que realitzem els arqueòlegs i les arqueòlogues, documentem i enregistrem totes les estructures, nivells de terra, murs, materials arqueològics… a través de les fitxes de registre, el que nosaltres anomenem fitxes d’unitats estratigràfiques. Una unitat estratigràfica, UE, és la unitat més petita i indivisible que reconeixem en un jaciment. Aquestes poden ser positives (tangibles i perceptibles amb la vista, es poden mesurar de forma horitzontal i vertical, tenen volum i una superfície) i negatives (aquestes no es materialitzen en una capa, són l’expressió d’una acció, per exemple un forat de pal, no trobem en la majoria dels casos el pal però si el forat on va estar inserit aquest pal, el trobem en forma d’un retall).

A mesura que anem excavant, les unitats estratigràfiques es van destruint, per això és tan important el seu registre i la seva numeració. Cada UE es documenta i se li donem un número que no es tornarà a repetir. La numeració no es pot repetir, ja que el contingut dels diferents estrats o nivells de terra ens proporcionen cronologies i el material de cada nivell ha d’estar també numerat. En el cas de repetir el número es perdria la seqüència. Les fitxes de registre les anem omplint a mesura que van avançant els treballs d’excavació. La majoria de les estructures les excavem i es destrueixen, de manera que l’anàlisi i la reconstrucció estratigràfica (diferents nivells o estrats de terra que trobem al llarg de l’excavació) del jaciment després de l’excavació depenen completament de la precisió de les notes de camp.:

1

Cada jaciment té les seves pròpies fitxes de registre. S’adeqüen a la cronologia que estudien i als materials que són més probables de trobar. En el cas del jaciment del Born la fitxa de registre és la de la imatge. Font: pròpia

Com ja hem comentat, documentem i omplim una fitxa de registre diferent cada vegada que hi ha elements diferents, per exemple murs, paviments, retalls… Hi ha elements que els diferenciem fàcilment però d’altres ens resulta més complicat, com el cas dels paviments, que els diferenciem a partir dels canvis de terra o estrat, quan el color és diferent, la textura, la composició de la terra, sorra, argiles… A continuació, explicarem el procés de registre de l’àmbit 19 de la Casa Corrales.

2

Un cop les restauradores van treure el paviment de 187 lloses per poder fer el tractament de salinitat, nosaltres vam començar a excavar. Font: pròpia

Cada vegada que trobàvem una UE diferent, la qual la diferenciem per la coloració, la textura… obríem una nova fitxa d’UE.

Primerament realitzàvem una fotografia general. Per a poder fer una fotografia correctament, cal que el que fotografiem estigui el més net possible i sense cap objecte (motxilles, carpetes, eines…) que es pugui veure un cop fem la fotografia. També és necessari utilitzar una escala o qualsevol element que ens permeti fer la fotografia des d’una alçada considerable. Utilitzàvem una cartel·la (pissarra amb les dades bàsiques; nom del jaciment, el codi d’intervenció i la UE), el nord (per orientar) i els jalons (barres metàl·liques d’un metre). A continuació realitzàvem una altra fotografia però sense la cartel·la.

Tot seguit preníem les cotes inicials, és a dir, els valors de referència per saber a quina alçada estan situades les estructures o estrats respecte al punt 0 del jaciment. Aquest punt zero és un valor fixe, en el nostre cas es troba localitzat en un dels extrems de la Casa Corrales, a partir del nivell òptic calculem els valors inicials de la UE documentada. Les cotes inicials (superiors) així com les finals (inferiors, les obtenim un cop la UE ha estat excavada, per tant les cotes inferiors d’aquesta UE, seran les cotes superiors de la següent UE) les anotem a la fitxa de registre tant a l’apartat de dades topogràfiques com al croquis realitzat.

Un cop agafades les cotes, es realitzaven els dibuixos de planta i secció

3

Casa Corrales: font pròpia

. En aquesta ocasió no descriurem els passos a seguir, ja que hi haurà un post al blog exclusiu del dibuix arqueològic. Realitzats els dibuixos el següent pas és excavar la UE. En el nostre cas, principalment excavàvem utilitzant el pic: piquem i amb la pala recollim la terra que dipositarem amb l’ajuda dels carros a la terrera feta en una part del Rec Comtal. També cal esmentar que vam anar recollint mostres de terra en bosses d’escombraries per posteriorment fer estudis arqueobotànics, per poder realitzar estudis de restes botàniques. Amb paletes i paletins, acabàvem de polir les superfícies i fèiem la neteja final abans de la fotografia.

Tot el material que vam anar trobant en la UE excavada és guardada en bosses de plàstic, diferenciant si era ceràmica, fauna (ossos d’animals), ferro, vidre… totes les bosses han de tenir una etiqueta de referència on escrivíem el número de UE, així com en la bossa de plàstic també era necessari escriure el material, el codi de la intervenció i el número de UE. El següent pas era la neteja de material, el siglat (posar un codi d‘identificació, generalment la UE) i l’inventari d’aquests materials, però això ens donaria per un altre post!!

Un cop excavada la UE, ompliem la fitxa de registre; la composició, el color, el material aparegut… Podem veure com la Marta fa aquesta tasca.

5

Prenent la cota. Font pròpia

7

Omplint la fitxa: font pròpia

Finalment, calia netejar la zona i tornar a començar el procés de registre; obrir una nova fitxa d’UE, fer fotografies, prendre cotes, fer la planta i la secció, excavar, recollir i documentar el material i acabar d’omplir la fitxa de registre.

A poc a poc vam anar baixant cada nivell de terra i documentant tot el que ens apareixia, des del segle XVIII fins a mitjans del XV van excavar durant els deu dies de pràctiques al Born. De la fotografia inicial a la final van transcórrer 10 dies, podeu veure vosaltres mateixos la diferència del primer dia al darrer.

Tot i que nosaltres només vam estar 10 dies, els treballs d’excavació es van prolongar una setmana més. Van arribar fins a cronologies del segle XIII. Un cop finalitzada la intervenció arqueològica, tot l’àmbit 19 de la Casa Corrales serà cobert amb geotèxtil, al qual li abocaran terra fins a arribar al nivell on estaven les lloses de pedres. Aquestes es dipositaran i quedaran col·locades a la mateixa alçada que quan es van extreure per al seu tractament químic, tot aquest procés s’ha explicat en un altre post.

Esperem que en un futur es continuï excavant al Born, ja que és un jaciment únic i on hem après moltíssim!!

8

De la terra al carretó: palejar. Font pròpia

 

Els discursos entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre

dissabte, 1/10/2016

Autora: Carlota Solà

 

Sovint passat i present no poden separar-se completament. A vegades el que arqueòlegs i historiadors estudiem pot afectar a persones que encara són vives i al record de les que ja no hi són. A més a més, independentment de l’època, treballem amb un patrimoni públic que ens pertany a tots. En aquest sentit, un dels nostres objectius és fer que el que estudiem retorni a la societat de manera positiva, fomentant el seu interès i participació, i per aquest motiu considerem que és important tenir en compte la veu de la població en relació als diferents projectes que plantegem. Fruit d’aquesta conjuntura, la finalitat del present escrit és la d’intentar sintetitzar algunes de les diverses opinions existents entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre. Per tal d’aconseguir-ho, al llarg de la campanya d’excavació de l’any 2016 s’ha entrevistat a un total de set persones, les quals han posat de manifest l’existència de tres posicions clarament diferenciades.

Portada de la web del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic

Portada de la web del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic. Es poden fer diverses recerques, com “Ebre” o “Corbera” i es mostraran els testimonis que parlen d’aquests indrets.

En primer lloc, destacarem aquella que defensa l’estudi i valorització del Poble Vell, tenint en compte les seves diferències a nivell intern. Així doncs, mentre que un tipus de discurs, al qual retornarem més endavant, dóna importància als orígens i l’evolució del poble de Corbera d’Ebre, un altre prioritza la recuperació de la memòria històrica del que succeí durant la Guerra Civil i la postguerra al territori en qüestió. Aquesta última postura, la qual és representada, entre d’altres, pel Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), pretén trencar el silenci del franquisme, posant de manifest les vivències de la població i els horrors que comporta una guerra. En paraules de David Tormo, director del COMEBE, l’objectiu és dur a terme una “Pedagogia per la Pau per tal que tothom sàpiga el que comporta una guerra i evitar que es torni a repetir”.

En una línia similar, en Josep Maria, un veí del poble, em va explicar que el que busquen “no és venjança, sinó memòria”. Cal destacar que aquest tipus de discurs fa sempre referència a les vivències personals i al silenci com a conseqüència de la por a la repressió durant el franquisme. Segons el Josep Maria: “de petit ho sabia tot sobre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Sabia el que havia passat a Hiroshima i no tenia ni idea del que havia passat a Corbera”. Un altre veí del poble, en Ramon, ens comentava que de petit li demanava al seu pare que li expliqués històries de la guerra, però que ell mai no ho feia per por a que els veïns el sentissin i el denunciessin. A més a més, cal destacar que dins de la postura que defensa la recuperació i posada en valor del Poble Vell hi ha veus, com la de la Maria Dolors, que centren l’interès en conèixer les arrels de Corbera d’Ebre, estudiant-ne tot el seu passat i no només aquell relacionat amb la Guerra Civil. Finalment, també cal tenir en compte el favorable impacte econòmic que el Poble Vell pot tenir per a la població local. Tot i que en principi aquest argument no es consideri el prioritari, també té un cert pes molt especialment pel que fa a les persones relacionades amb comerços a la localitat.

CORBERA-EBRE-02-605x238

Font: http://www.centroeuropeo.es/ca/actividad/22355/

Per altra banda, també existeix un discurs determinat que no dóna importància al Poble Vell. Xerrant amb diverses persones de Corbera, sovint em preguntaven “què hi feu allà dalt? Si allà no hi ha res!” En aquest sentit, tot i que aquesta idea pugui trobar-se en persones de totes les edats, sembla ser que habitualment el valor atorgat al Poble Vell varia significativament en funció de criteris generacionals. Tal i com la Maria i la Maria Dolors assenyalaren: “a la gent jove els hi és igual”. Segons l’última, no és que el jovent de Corbera d’Ebre no s’interessi pel que succeí al poble durant la Guerra Civil i la postguerra. Per contra, es tracta d’un desinterès envers qualsevol fase de la Història, el qual actualment pot ser generalitzable a bona part de la joventut. En paraules de la Maria Dolors: “A la gent jove el passat tant els hi fa. El que els importa és el present”.

Finalment, existeix un discurs en contra de la posada en valor del Poble Vell. En alguns casos, el passat és massa dolorós i no es vol recordar. En d’altres es creu, sovint per part de descendents de partidaris del bàndol franquista, que aquest tipus d’actuacions poden anar acompanyades d’un discurs venjatiu i culpabilitzant, tal i com assenyalà el Josep Maria. En aquest sentit, la revalorització del Poble Vell es considera inadequada ja que podria contribuir a crear tensions entre la població.

materials Corbera

Jordi Ramos, arqueòleg director de l’excavació, analitzant i explicant als alumnes els materials localitzats el primer dia. Font: pròpia

Fins aquí hem exposat de manera molt breu i esquemàtica diversos discursos que posen de manifest el grau d’interès que desperta el Poble Vell dins la població de Corbera d’Ebre. Com a un element més de la posada en valor d’aquest conjunt, què se’n pensa, doncs, de la intervenció arqueològica que s’ha realitzat aquest any? Des de la perspectiva que defensa la recuperació del Poble Vell, l’excavació es considera important en la mesura que permet contrastar dades històriques procedents de fonts escrites i orals, tot aportant nova informació. A més a més, també permet documentar sistemàticament un espai en procés de degradació, conservant-lo sobre el paper. Molt especialment, les persones interessades en l’estudi de les arrels de Corbera d’Ebre veuen en la intervenció arqueològica la possibilitat d’estudiar el jaciment en la seva totalitat, analitzant tant els nivells pertanyents a l’Època Contemporània com tots els anteriors.

Malgrat tot, també existeix un altre tipus de postura que no acaba de veure clar per què s’excava al Poble Vell, tal i com mostren comentaris tals com “no hi trobareu res aquí”, “tot això que trobeu ho podeu trobar en molt més bon estat i quantitat al mas X”, “però això té algun valor?” La majoria de la gent que féu aquests comentaris ha nascut i viscut al Poble Vell i, en tractar-se d’elements de la seva vida quotidiana, no els donen importància. Un cas paradigmàtic per il·lustrar aquesta posició és el de l’Esteve, el qual davant la pregunta de què li semblava que estiguéssim excavant el jaciment em contestà: “doncs què vols que et digui. Si a vosaltres us agrada venir a excavar aquí doncs em sembla molt bé”. A més a més, quan li vaig preguntar si pujava sovint al Poble Vell, com d’altres persones fan, em va respondre: “no, perquè com que ja hi vaig viure i ja sé com està… doncs no”.

En definitiva, el present escrit ha volgut mostrar resumidament la pluralitat d’opinions entorn la posada en valor del Poble Vell de Corbera d’Ebre. També pretén posar de manifest el potencial que tindria realitzar una investigació antropològica detallada entorn aquest tema, aprofundint en el coneixement dels diversos discursos, intentant trobar punts d’encontre entre ells i adequant la recerca i els actes de difusió històrics i arqueològics als interessos de la comunitat.

Un exemple de restauració arqueològica: la Casa Corrales

dijous, 8/09/2016

Autora del post: Alba Marquès

Les tasques dels professionals de la restauració en contexts arqueològics tenen una gran importància encara que no sempre es tenen en justa consideració. Amb l’exemple de l’excavació de la Casa Corrales al jaciment del Mercat del Born a Barcelona es pretén mostrar una petita part de la feina que els restauradors i restauradores realitzen.

L’àmbit intervingut contenia un paviment, un terra, de 187 lloses de pedra. La sal que ha anat pujant cap a la superfície del sòl des de que les restes es van excavar estava causant una degradació de les pedres del mur i de les que confeccionaven l’enllosat. Aprofitant que les lloses s’havien d’extreure per poder excavar l’àmbit, es va proposar un tractament de dessalinització de les mateixes ja que un cop finalitzades les tasques arqueològiques es tornaria a col·locar el paviment en la posició inicial.

Casa Corrales

Imatge del paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: twitter #ArqueoBorn

casa corrales1

Imatge   del paviment de la Casa Corrales després de les excavacions arqueològiques amb els estudiants de la Universitat de Barcelona. Font: Imatge pròpia

En un primer moment es van dibuixar les lloses, una a una, almenys dues vegades: la primera de manera escalada (copiant la realitat en una mida més petita, acció completada durant les excavacions de l’any 2001) i la segona, fent-ne un calc de les mateixes lloses. Per a la realització d’aquest segon dibuix es va col·locar un plàstic transparent cobrint tot l’enllosat i es van anar calcant; la finalitat d’aquest era tenir un model per a poder recol·locar en la seva posició original totes les pedres. Responent a aquest últim objectiu també es va calcular i mesurar el desnivell, el grau d’inclinació del paviment.

Abans de procedir al desmuntatge de l’enllosat es va estudiar molt bé quin seria l’ordre més adequat, tant pel que fa a la mateixa acció com per la posterior recol·locació. Analitzant la posició de les lloses es van triar dos eixos imaginaris que passaven entre les pedres i que eren rectes per tal de començar amb les tasques de desmuntatge.

Abans, però, es va assignar un número a cada llosa, tant al dibuix que ja tenien (que s’anomena planimetria) com damunt de cada una d’elles escrivint-hi els nombres amb guix. La numeració seguia l’ordre de desmuntatge, i per tant de muntatge, escollit en el moment de la tria dels eixos. Seguidament i amb l’ajuda d’una palanca d’acer, es van anar descalçant les lloses i es van col·locar en una ubicació on es pogués treballar i que no suposessin un impediment ni per les tasques arqueològiques ni per les visites que el jaciment rep. L’extracció va ser relativament fàcil, malgrat la mida d’algunes de les pedres, a causa de l’absència de morter entre pedra i pedra.

extracció lloses casa corrales

Imatge de les tasques de descalçament de les lloses que conformaven el paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: elbornculturaimemoria.barcelona.cat

En el moment de l’extracció, les lloses, que presentaven una forma més o menys prismàtica amb base rectangular, també es van numerar en un extrem, el costat dret superior, per tal de poder recuperar-ne més fàcilment la orientació.

Un cop extretes es va realitzar una neteja del sediment superficial amb l’ajuda d’una aspiradora, raspalls, paletins i escombres. Aquesta neteja preparava les pedres pel tractament que després se’ls hi va aplicar. Per tal que no es dessequessin massa, es van cobrir amb la mateixa pasta que es va usar per la dessalinització i amb paper film.

Per la dessalinització es va utilitzar una pasta a partir de sepiolita, que és el mateix material del que està feta la sorra pels gats, ja que és molt absorbent, i d’aigua destil·lada que no conté cap mena de sals. L’aigua destil·lada dissol les sals contingudes dins dels minúsculs porus de les pedres, i la sepiolita absorbeix la mescla, amb la qual cosa arrossega les sals. La barreja no es va aplicar directament sobre les lloses sinó que abans s’havien cobert amb una malla i després se’ls col·locava la pasta.

dessalinització2

Imatges de les tasques de dessalinització de les lloses que conformaven el paviment de la Casa Corrales abans de les excavacions arqueològiques. Font: Imatges pròpies

Per tal de saber exactament quina era la concentració de sals que s’havien pogut extreure de les pedres es va usar un conductímetre que va permetre calcular-la.

Un cop aplicat el procediment a totes les lloses, també van aplicar la pasta de sepiolita i aigua destil·lada als murs exteriors de la Casa Corrales, ja que també presentaven problemes amb la sal.

L’enllosat de pedra presentava una llosa en concret, la 123, que tenia marcat un joc d’alquerc. És una de les pedres destacades de l’àmbit, així com també un parell de lloses molt grans compostes per tres de més petites

 

llosa 123

Fotografia de la llosa número 123 del paviment de la Casa Corrales. S’hi pot apreciar el joc d’alquerc gravat. Font: instagy.com

 

Quan les tasques arqueològiques dins de l’àmbit 19 de la Casa Corrales van acabar i per tant van quedar documentats totes les ocupacions, es va omplir l’habitació amb una mescla de sediment del propi jaciment i de sauló fins arribar als nivells d’ús del 1700 i es van tornar a col·locar les pedres dessalinitzades. Es va poder tornar al mateix nivell gràcies als càlculs i a les dades preses abans de començar el desmuntatge del paviment i les excavacions posteriors.

Les tasques de restauració realitzades no són un tractament per sempre, sinó més aviat un tractament de contenció que s’haurà d’anar repetint al llarg del temps. La utilització de sauló en el sediment, que reomple l’àmbit, també respon a la intenció d’endarrerir tot el possible la nova salinització de les pedres.

Les dues restauradores que estaven realitzant aquesta tasca, l’Alejandra Miró i la Montserrat Soriano, en el moment de l’extracció de les lloses van anar trobant vestigis de l’ocupació i de l’utilització de la Casa Corrales. Aquestes professionals de la restauració també van dur a terme les primeres “cures” a diferents materials delicats que durant l’excavació van anar apareixent, sobretot bronzes. Així mateix les dues van comentar, que de la mateixa manera que els arqueòlegs confeccionem el que anomenen “diari de camp”, que és una llibreta on hi anem apuntant tot el que passa al llarg del dia en una excavació, elles fan justament el mateix, ja que es tracta d’una eina que pot resultar molt útil alhora de recordar fets concrets que han passat al llarg d’una campanya.

 

Aquest any excavo al Born!

divendres, 12/08/2016

-Sí, bé, aquest any excavo al Mercat del Born!

-On dius?

-Al… Mercat del Born, el mercat que hi ha entre la Ciutadella i Santa Maria del Mar, on van sortir les cases que van enderrocar per construir-hi la Ciutadella després de la Guerra de Successió al segle XVIII…

-Ah, el “mercat aquell del 1714” que sortia al Telenotícies!

-Sí… aquest és…

Aquesta és la conversa que ben segur van tenir molts dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona que gaudirien temps després de dues setmanes de pràctiques excavant a El Born: Centre de Cultura i Memòria entre el 27 de juny i el 8 de juliol. I és que la gent del carrer es queda només amb la imatge que des de molts mitjans s’ha pretès transmetre: el símbol del 1714, l’espai de la Catalunya vençuda i sotmesa, un lloc on versar-hi nacionalitats i odis nacionals, una molèstia per al barri on s’insereix i un altre focus que segueix centralitzant el turisme a Ciutat Vella… Doncs bé, el jaciment d’El Born és molt més que aquestes senzilleses que es queden gratant la superfície.

Imatge de la coberta modernista de l'antic Mercat del Born. Font.

Imatge de la coberta modernista de l’antic Mercat del Born. Font.

En les obres de remodelació de l’antic Mercat del Born (encara pels carrers se sent l’expressió haver-hi born, és a dir, haver-hi mercat, menjar fresc al mercat, etc.!!) es van trobar al 2001 les restes de 60 cases que, com s’ha dit, es van enderrocar pels volts de 1716 i 1717 amb motiu de construcció de la fortalesa militar de la Ciutadella, estructura que controlaria la ciutat de Barcelona, l’última en acceptar Felip V de Borbó, el candidat francès que va resultar-ne guanyador, a la Guerra de Successió (1702 – 1714) per la corona de la monarquia hispànica, per Felip V de Borbó. I és aquí on entre el 2001 i el 2014 es van dur a terme excavacions arqueològiques, obres de restauració, consolidació i es va construir-hi a nivell de carrer el gran Centre de Cultura i Memòria que és avui dia. Però els 8.000 m2 que ocupa el jaciment encara no s’han esgotat arqueològicament, doncs què hi ha sota els paviments i les cases d’aquest 1716-1717?

Imatge general d'El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Imatge general d’El Born: Centre de Cultura i Memòria a finals de juny de 2016, durant les pràctiques esmentades. Font.

Aquesta és la qüestió que es va pretendre respondre en les intervencions dutes a terme pels estudiants del grau d’Arqueologia al jaciment d’El Born. El primer que es va fer, tal i com es va anar explicant als “diaris d’excavació“, va ser retirar el paviment de l’àmbit 19 de la Casa Corrales, per l’equip de restauradores de Gamarra&García, i posteriorment l’excavació dels estrats (és a dir, les capes de terra acumulades una sobre l’altra) inferiors, arribant fins a nivells del segle XIV. A l’àmbit 16 de la mateixa Casa Corrales, s’hi va plantar un andami metàl·lic per a facilitar-hi l’accés. Allà es va excavar una claveguera que creuava pel bell mig de l’àmbit i els nivells que hi havia per sota, fins a arribar al paviment de l’àmbit que, gràcies al material trobat en la present excavació, es va poder acabar de datar al segle XV. Finalment, també es va dur a terme l’excavació d’un enderroc situat al Bornet, un dels carrers principals desenterrats ja al 2001. Tanmateix, es van reunir diferents mostres de terra dels estrats excavats per a poder realitzar anàlisis bioarqueològiques (com per exemple, flotacions de terres on es trobarien les diferents restes arqueobotàniques com llavors, carbons, etc.). Però no només es van fer tasques d’excavació, sinó que també de dibuix d’estructures no reflectides als plànols de les intervencions prèvies o de les que van anar apareixent.

Alumnes del grau d'Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l'enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

Alumnes del grau d’Arqueologia de la UB dibuixant el paviment aparegut sota l’enderroc a El Bornet durant les pràctiques entre juny i juliol de 2016. Font.

I d’això se n’ha fet ressó. Es va cel·lebrar una roda de premsa on Xavier Roigé, degà de la Facultat de Geografia i Història, Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòries de l’Ajuntament de Barcelona,  i Maite Miró, cap dels serveis d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, van informar als mitjans què s’estava fent en aquells moments. Mitjans de premsa, com l’ABC, El Mundo, La Vanguardia en castellà i en català, La Razón, EuropaPressCadena Ser, El Periódico, 20 minutosEl Digital de Barcelona, BarcelonaTV, el mateix compte d’El Born: Centre de Cultura i Memòria, la mateixa Universitat de Barcelona, etc. Fins i tot, la gent del programa Slow de BTV fan realitzar un programa en POV (de l’anglès, point-of-view, és a dir, que l’espectador pot veure-ho com si estigués en primera persona) on es pot veure més d’1 h de la vida dels i de les estudiants del grau d’Arqueologia en plena feina! (Si cliqueu a sobre de les paraules ressaltades en color diferent, podreu accedir a les notícies que van fer!!!)

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d'El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Periodistes i membres de la premsa visitant les excavacions al jaciment d’El Born durant les pràctiques dels alumnes del grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Font.

I és que sempre que succeeix quelcom a El Born, se’n fa ressó perquè aquest jaciment no és només el ‘mercat aquell del 1714′ que desperta emocions en uns i en altres sinó que és un espai on poder parlar de la societat, del nostre passat, de la nostra memòria i nosaltres, com a estudiants del grau d’Arqueologia que hi vam estar excavant, us l’anirem desgranant peça a peça per parlar-vos-en, tanmateix, de l’arqueologia d’època moderna.

Èxit de l’arqueologia de l’època moderna i contemporània

dimarts, 5/04/2016

Arqueologia de l’època moderna i l’època contemporània, assignatura d’èxit al Grau d’Arqueologia de la UB

Des del curs 2012-2013, al Grau d’Arqueologia que s’imparteix a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els alumnes tenen la possibilitat de cursar una assignatura optativa de sis crèdits centrada en el passat recent. En ella s’exploren les possibilitats d’aplicar el mètode arqueològic en restes dels períodes modern i contemporani, i s’intenta traslladar a l’alumne el valor que tenen entre les mans de poder aplicar la seva “mirada arqueològica” en els vestigis del passat. Donar valor a elements físics, des de grans infraestructures i béns immobles fins a petits elements de la vida quotidiana, que sovint els historiadors els costa atorgar-los-hi la possibilitat d’anàlisi i aprofundiment del passat que també contenen, atès que es fixen més en les fonts clàssiques escrites, d’arxiu o bibliografia.

20160121_154901

20160121_154942

Imatges: pròpies. British Museum

I aquest passat no cal que sigui remot, no cal que sigui d’èpoques en què no hi havia registre escrit. Al contrari, pot molt ben ser un “passat recent”, com de fet els estudis arqueològics d’aquest període s’estan denominant. Les fortificacions d’època moderna, les seves batalles, l’evolució dels habitacles –cases i masos-, de la ciutat… però també d’època contemporània i inclús de món actual, amb estudis que ja s’estan fent arreu del món centrats en vestigis dels centenars –malauradament- de conflictes armats que s’han esdevingut, però també d’edificis en desús, de tot allò relacionat amb oficis desapareguts, o de murs caiguts, com el de Berlín l’any 1989. Qualsevol objecte o vestigi pot ser analitzat i se’n pot obtindré informació històrica, sempre que aquest formi part del nostre passat. Però ara que el temps històric és tan fugisser, ara que la història s’ha accelerat tant, cada cop tenim el passat més proper.

Els alumnes se senten molt atrets per la possibilitat d’analitzar arqueològicament, de poder aplicar les tècniques que han après al llarg del grau, en un passat del que en tenen un record audiovisual. Son fills d’una generació en què és bàsica la imatge: fotografia, vídeo, cinema, reportatges, jocs i videojocs…. molts d’ells han “lluitat” a la segona guerra mundial amb un comandament a les mans, han estat personatges d’un joc de rol de 1714 o han sofert amb qualsevol pel·lícula de Hollywood i les seves històries del segle XX. Per molts altres l’atracció els hi arriba del seu entorn físic més immediat, sobretot aquells que vénen de fora la ciutat. Poder analitzar arqueològicament la transformació del paisatge contemporani de la seva població; el que va significar la construcció i funcionament durant dècades d’una fàbrica i la seva colònia industrial i els vestigis que en queden; les transformacions que va provocar el cultiu de vinya al llarg del segle XVIII i XIX amb les construccions que se’n derivaren, sobretot la gran riquesa de la pedra seca… Motivacions diverses que fa que els quatre cursos que s’ha impartit l’assignatura i fins ara l’interès hagi estat destacable per part dels alumnes i que els treballs resultants siguin ben demostratius de les possibilitats de l’arqueologia del passat recent.

20160303_115012 Foto: Pròpia. L’arqueòleg Jordi Ramos explicant les bateries antiaèries de Sant Pere Màrtir

Un exemple clar és aquest blog, nascut de les pràctiques que fan els alumnes a l’estiu en jaciments d’aquests períodes més propers. A partir de la seva experiència, dels seus anàlisis i reflexions, podem conèixer moltes coses del passat excavat però també de com persones que tenen al voltant de 20 anys veuen i llegeixen aquest passat.

Un altre bon exemple són la gran quantitat de Treballs de Final de Grau que s’estan fent a la Universitat de Barcelona centrats en molts i diversos aspectes d’aquest passat. Uns treballs sovint molt bons dels que n’anirem parlant properament…